Al suplement de cultura de "La Vanguardia" d'avui hi ha el que interpreto que és la primera d'un seguit de col·laboracions que hi farà, mensualment, l'exconseller de Cultura de la Generalitat Ferran Mascarell. Hi tracta diferents temes datats en dies diversos, des del 8 al 24 d'octubre. M'ha cridat l'atenció el comentari del dia 24 -molt curt- i per això m'he llegit l'article sencer.
.
Interessant, com sempre. Polèmic, com sempre. I per tant, discutible, com sempre. Coincideixo en la reflexió, molt lúcida, que fa sobre el cas Millet i l'efecte catàrtic que tindrà sobre la cultura catalana. M'agrada el toc d'atenció envers els creadors/gestors de la cosa pública, recordant-los que (traduït de l'original castellà) es tracta d'aconseguir que els qui gestionen les institucions culturals públiques no perdin ni un bri de la seva llibertat creativa, però també es tracta d'evitar que adquireixin la síndrome privatitzadora que els ronda habitualment. Puc estar d'acord també -tot i que he d'admetre que no ho conec prou- en les hipotètiques recuperades utilitats de la "Fundació Cultura Barcelona". A partir d'aquí, però, unes quantes divergències.
.
Parla del relleu del Director General de Patrimoni Cultural de la Generalitat, Josep M. Carreté. Home del PSC que va formar part del seu equip quan era Conseller, el presenta com un cas excepcional de manteniment de la persona en el lloc de confiança malgrat el canvi de color del partit que gestiona la Conselleria, i reclama que se n'haurien hagut de quedar uns quants més. No és just. Precisament el Departament de Cultura ha estat un model en aquest sentit, i no us vull avorrir amb la gent que va seguir -i encara segueix- ostentant responsabilitats després del canvi. Es va primar l'excel·lència per sobre del carnet, començant per la pròpia figura del Conseller Tresserras, conegut i reconegut independent. N'hi ha prou amb donar un cop d'ull als organigrames passat i actual per comprovar que això és així. De fet, no és fins al final del fragment d'article dedicat al Sr. Carreté quan, deprés d'haver fet mil i una elucubracions, l'autor acaba admetent que l'alt càrrec de Patrimoni no desitja veure's atrapat en les lògiques electorals i partidistes que s'apropen. El propi Director dimissionari ha admès, en públic i en privat, aquest extrem. Interpretar-ho com una fatiga per la crònica falta d'equip i de recursos és, pel cap baix, poc elegant. Com més lleig resulta encara el comentari sobre el seu possible substitut, demanant que reuneixi un seguit de requisits. El comentari en qüestió està escrit el dia 8 d'octubre, però l'article s'ha publicat el 4 de novembre, gairebé un mes més tard. Josep M. Carreté fa ja força dies que ha estat substituït. Està escrit realment el dia 8, o tot plegat és un atac indirecte a en Jordi Roca, l'actual Director... de color polític diferent al de l'exconseller? I què hauríem de dir de les referències a l'any escàs de legislatura que encara resta? Diu l'autor que qui arriba sol pretendre elaborar polítiques 'noves', i gairebé sempre enterrant qualsevol rastre dels seus antecessors; farà nous enunciats que en general no tindrà temps d'aplicar. Algú hauria de compilar la llarga llista d'enunciats culturals anunciats i mai no executats que ens ha brindat el govern autonòmic. Caldrà recordar al Sr. Mascarell que ell va ocupar el càrrec de Conseller de Cultura... durant 6 mesos?
.
Li toca després el torn al relleu en la presidència del "Consell Nacional de la Cultura i de les Arts". Segons l'autor, un símptoma que potser algú està tractant d'aconseguir que allò cultural resti aparcat a la lleixa dels ornaments. Sentencia, finalment, que el Consell servirà per a poc. N'hi ha, ves per on, que pensem tot el contrari. I que creiem que la recent crisi és la prova definitiva que el CoNCA funciona realment al marge de la política. El nou President ha estat proposat pel popi Consell, no pel Departament. I aquest és un gran què. Per fi, la professió disposa del millor interlocutor que pot tenir: un interlocutor constituït íntegrament per gent de la cultura. No hi veig el capriciós ornament de la política per enlloc...
.
I per acabar, el comentari que us esmentava al principi. Com que és efectivament molt curt, i abusant una mica més de la vostra paciència, el transcric íntegrament: Primera lectura del projecte de llei catalana del cine. Impressió inicial positiva. M'assalta, no obstant, la desconfiança de sempre davant del fervor legislatiu. Arribarà a aprovar-se? S'aplicarà?
.
Per què serà que quan algú no ha fet mai res per aconseguir una cosa justa i molt reivindicada, reacciona sempre amb un forçat i fals escepticisme quan apareix algú altre que sí que ho fa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada