Tornem-hi amb l'Estatut! Com ja vaig insinuar un cop, tot plegat comença a cansar-me. Jo vaig votar que no, a aquest Estatut! De tota manera, com també vaig dir, la democràcia ja les té, aquestes coses: hi ha vegades que no guanyes. Hi ha vegades que la majoria defensa una cosa que tu no defenses. I en aquest cas, la majoria de la societat catalana va votar que sí. I la sobirania popular és sagrada. Per això no podem acceptar de cap de les maneres que 10 persones puguin esmenar la plana a tot un país. I encara menys podem acceptar que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí. Que ens vulguin explicar la primera lliçó, la de la separació de poders. No és cert que el Tribunal Constitucional encarni el Judicial i les Corts el Legislatiu. El Constitucional no és res més que la continuació, el braç armat del Legislatiu; o, més ben dit, dels partits polítics. Del PSOE i el PP, per se més exactes. De fet, sigui dit de passada, està tan mediatitzat com l'antic Consell Consultiu i l'actual Consell de Garanties Estatutàries catalans, que reprodueixen també els equilibris polítics dels partits de casa nostra. Es tracta per tant, d'un defecte del sistema. Fins i tot en el cas que al si del Constitucional s'haguessin fet ja les renovacions de membres pendents de fa temps, no deixaria per això de ser un instrument en mans dels partits majoritaris. I d'aquí plora la criatura.
Però no tot és negatiu. A banda d'aquest "pecat original", quan s'acabi la cançó de l'enfadós del Tribunal Consticuional-que s'acabarà- tindrem la resposta a dues coses: d'una banda, qui és el límit de l'estat de les autonomies. Fins on estan disposats a arribar. I ja s'intueix, quin serà aquest límit: no podrem ni fer de notaris. Perquè no ens enganyem: el terme "Nació", posat com està al preàmbul de l'Estatut i en el context de la frase en la que apareix (allò de "el Parlament va dir..." ), és paper mullat. Com a molt, fa les funcions d'acta notarial. Doncs bé, primera constatació: ni com a paper mullat no ens volen.
En segon lloc, la sentència del Constitucional indicarà fins on arriba la voluntat unitària d'aquest país. Cal celebrar l'aparició de l'editorial conjunt dels diaris catalans, però caldrà veure si quan arriba l'hora de la veritat els nostres polítics són capaços d'actuar amb la mateixa voluntat unitària. I arribats aquí, permeteu-me que expressi els meus seriosos dubtes. Si al PSC li va faltar temps per presentar esmenes de fons al redactat de l'Estatut del 30 de setembre, si a CiU li va faltar temps per vendre'l al PSOE en un pacte vergonyant... què en podem esperar, d'ambdós, quan arribi l'hora de mullar-se?
Seria feliç equivocant-me. No es pot negar que el PSC no havia dit mai les coses que diu ara. No es pot negar que manté una actitud impensable fa no massa anys. Com tampoc no es pot negar -i tant me fa que m'acusin d'oportunista- que sense la decidida opció d'Esquerra de fer entrar els socialistes al govern, aquest canvi no s'hauria produït mai, i segurament determinats diaris no haurien escrit mai el que han escrit avui.
Malgrat tot, mantinc encara les meves prevencions: és possible que hàgim fet arribar el PSC al nivell de CiU. Ara cal saber si estan decidits a fer conjuntament un altre pas endavant. O si tornarem a quedar-nos sols. Quan el Constitucional parli ho veurem. Cal, però, que estiguem preparats per a tot...
Per cert, canviant radicalment de tema: ahir hi va haver la primera sessió plenària del Consell de Ciutat de Vic. En parlo al Citybloc vigatà: http://www.naciodigital.cat/cityblocs/noticia/62/engega/consell/ciutat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada