Tothom coneix el tòpic: que si tots els polítics són iguals, que si només busquen la poltrona, que si prescindeixen de la ideologia a les primeres de canvi... deixant de banda que segurament hi ha de tot, com a tot arreu, és evident que costa combatre el tòpic. La política, encara que sovint està prenyada de proclames solemnes, té molt d'administració d'escala de veïns, de gestió del dia a dia. Tenir objectius finalistes potents no està renyit amb treballar per fer la vida si no més fàcil, sí més digerible per al conjunt de la ciutadania. I aquesta és una feina que es veu poc. Els acords, els convenis, els projectes que tot just s'inicien, sovint no surten als diaris. I no és fàcil, en aquest context, fer veure a algú que els polítics no són, en la major part dels casos, com diu el tòpic. Però és que quan les circumstàncies permeten visualitzar la realitat, apareix el segon tòpic:
.
És la seva obligació. A mi em paguen per treballar, i a ells també. I molt bé, per cert.
.
Deixant de banda el tema del sou, que dóna per a un altre post i sobre el que només comentaré, així d'entrada, que qualsevol agenda de qualsevol conseller demostra que fan uns horaris inhumans que no acceptaria cap sindicat, i que el bon sou dels polítics és també una garantia de l'accés de les classes populars a la política, vull entrar de ple en el tema de la obligació: estic totalment d'acord amb la frase anterior. Evidentment, la feina diària d'un polític no s'ha d'aplaudir, com al treballador d'una fàbrica no l'aplaudeix ningú durant la seva jornada laboral. És més, cal exigir-li que la realitzi a un nivell tan proper a l'excel·lència com pugui. El problema, com deia abans, és que la major part del temps no tenim manera humana de comprovar aquesta excel·lència. Hi ha excepcions, però. De tant en tant, als polítics se'ls presenta la ocasió de demostrar-nos que treballen, i que treballen bé.
.
Aquests dies en tenim un bon exemple: l'avantprojecte de la Llei del cinema de Catalunya. Un avantprojecte que, un cop aprovat pel Govern, cosa que passarà en els propers dies, entrarà al Parlament per a la seva tramitació i aprovació. El conseller Tresserras i el seu equip demostren públicament que fan la seva feina. Ja, ja sé que és la seva obligació, que per a això cobren, i no pas poc. Però és que ja fa 34 anys que Franco és mort i, com diu la imatge que il·lustra aquest post, només el 3% de les pel·lícules que s'exhibeixen a Catalunya estan disponibles en català. Compareu-ho amb qualsevol altra manifestació cultural, i veureu encara més clara la cruesa de la situació. Doncs bé: la nova Llei aspira a convertir aquest 3%, en un termini de 4 anys, en un 50%. No caldria dir res més. Afegir-hi, en tot cas, la creació -també establerta a la Llei- d'una Xarxa Concertada de Pantalles Cinematogràfiques de Catalunya, especialitzada en cinema europeu, inclòs el català.
.
No és una llei de quotes. És una llei integral de cinema, i tracta tota la seva casuística. Ja tindrem ocasió d'anar-ne parlant -aquest blog en farà un seguiment detallat-, però no puc acabar sense recordar una cosa a tota aquella gent que ja ha posat el crit al cel: us imagineu que la policia municipal es dediqués a fer pedagogia entre els xofers que se saltessin els semàfors en vermell, sense imposar-los cap multa? Dit d'una altra manera: una llei sense règim sancionador és com un arròs de conill sense conill.
.
La obligació d'un polític és treballar, molt i bé. La dels seus crítics, evitar la demagògia. Són les regles del joc, i cal complir-les. De vegades, em sento orgullós dels nostres polítics.
3 comentaris:
Dues coses, Diéguez i companyia: per mi el conseller Tresserras és el millor fitxatge que ha fet el Govern de Catalunya i espero que hi sigui molts anys. Un incís, no sóc d'Erc tot i que els he votats molts cops, de la mateixa manera que no sóc gens del Psoe i també m'agrada el Castells.
L'altre cosa i la idea de fons d'aquest comentari i crec que hauria de ser la idea de fons del tema sobre el Cinema en català és que calen versions subtitulades al català, calen VOSC, i no pel·lícules doblades.
Per què copiem els espanyols també en això? Maleïts!
Sóc en txevius. D'acord amb tot el què diu en Biel, especialment en subtitular en català i no doblar, com fan els països més cultes d'europa, cosa que beneficia la vessant artística i potencia de retruc el coneixement d'idiomes. Espero que no facin falta 4 anys perquè es doblin el 50% de les pelis sinó que ja siguem independents i la llengua castellana, llengua imposada als PPCC sigui respectada però no oficial.
Biel, Txevius, totalment d'acord amb els vostres comentaris. Un incís també per part meva: fixeu-vos que en un moment dterminat he dit "només el 3% de les pel·lícules que s'exhibeixen a Catalunya estan disponibles en català", no "estan doblades al català". De fet, la idea d'aquest escrit era la de fer una reflexió genèrica sobre la feina dels polítics, no parlar de la Llei en detall, cosa que faré més endavant. De tota manera, deixeu-me dir que l'esperit de la Llei és el d'avançar en l'extensió de la subtitulació en lloc del doblatge, i quan especifica les característiques de la Xarxa de Pantalles concertada amb la Generalitat - que per a mi és un dels avenços més grans de la Llei- en parlar dels curtemtratges i llargmetratges que s'hi exhibiran l'articulat diu el següent:
b)Produïts a la Unió Europea, en versió original subtitulada al català, si la versió original no és en una llengua cooficial a Catalunya.
c)Produïts en països de fora de la Unió Europea, d’interès cultural i artístic, en versió original subtitulada al català, si la versió original no és en una llengua cooficial a Catalunya.
Per quí es comença i, efectivament, jo també confio que no ens calgui esperar quatre anys. Moltes gràcies per la vostra participació!
Publica un comentari a l'entrada