AVUI M'HAN AGREDIT

Dedicat amb complicitat a la gent de Vic, que entendrà la facècia.

Normalment, quan hom fa un escrit té molt present qui n’ha de ser el destinatari: si una xarxa social, si un bloc, si un mitjà de premsa escrita i/o digital... En el cas que m’ocupa, però, he de demanar disculpes: penso fer arribar aquestes lletres a tants llocs com pugui. Que ningú no cregui, doncs, que té una primícia entre les mans. És tan greu el que m’ha succeït que penso esbombar-ho als quatre vents: avui m’han agredit.

De debò, no és broma. Era negra nit –les 12 del migdia, aproximadament- i jo passejava per la Plaça Major de Vic, cantonada Parc dels Estudis. O era el pont del Bruguer? Bé, el cas és que d’entre les ombres ha sorgit un energumen que no parava de cridar. Des de fatxa a terrorista, m’ha dit de tot. No han trigat a acorralar-me en una cantonada –us ho he dit, oi, que eren una vintena?- i allí s’han posat les botes. És que anaven descalços, sabeu?, i es veu que tenien ganes de fotre’m coces. S’han posat les botes –m’he hagut d’esperar una estoneta a que acabessin- i aleshores han començat. Si us he de ser franc... quina cosa més poc formal! Vinga cops de peu i més cops de peu! Fins i tot m’he hagut de posar seriós: i els cops de puny, què? Un agredit que es preui ha de tenir de tot, no només coces. Per sort, han estat comprensius. Què m’haurien dit, a l’hospital, si no els hagués portat ni un trist trau al cap? I la premsa? La premsa, que està cridada a recollir les fotos de la meva cara ensangonada, què diria si apareixia només amb blaus a les cames? A més, una pallissa sense sang és com un arròs de conill sense conill, i la meva carrera com a futur Ecce Homo oficial de la ciutat restaria en entredit.

M’ha costat, ho he de confessar. Primer, unes quantes hores sense rentar-me per garantir que aquella taqueta vermella que em va sortir fa mesos –el sol, suposo- però que vista de lluny sembla de sang no se m’esborrés sobtadament. Després, haver d’aguantar les cares impertinents i desconfiades dels metges. Quina culpa en tinc, jo, si els cops se’m curen tan de pressa, i les marques no se’m veuen ni repassant-les amb rotring? Sort d’aquella ferideta al límit de l’ungla del dit petit de la mà esquerra, que m’ha servit per poder afegir una relació de danys a la denúncia. Per cert, uns altres que Déu n’hi do, els tals Mossos d’Esquadra. Què vol dir, que no esperen veure’m més per comissaria? Ells són allí per servir-me, vull dir per servir-nos, per protegir els pobres ciutadans dels atacs dels descerebrats de torn. I que no em busquin les pessigolles, perquè si no m’emprenyaré, i a mi no em coneixen quan m’emprenyo. O què passa, que un regidor té tot el dret del món a que el tustin, i jo me n’he de passar sense? Sí home, fins aquí podríem arribar...