Aquest és un post que hauria desitjat no haver d’escriure’l mai. Ahir va morir Jaume Melendres, dramaturg, director d'escena, novel·lista... i pedagog. Sobretot, pedagog. Potser el títol del post és una mica pretensiós, però jo sempre ho he viscut així: ha estat el meu mestre. Sempre he dit que hi ha tres persones que han influït decisivament en el meu interès pel teatre: el meu pare, que me’l va descobrir, en Joan Raja, company “de generació” amb qui compartíem somnis sobre el que faríem en un futur (i que potser algun dia acabarem fent)... i en Jaume Melendres, el mestre que en la meva etapa a l'Institut del Teatre em va ajudar a ordenar conceptes, a establir prioritats i –tot i el bon teòric que era- a viure la vessant pràctica d’aquesta professió sense perdre’t en absurdes i inútils elucubracions.
Podria estar escrivint hores i hores, però no cal. Em limitaré a recordar aquelles converses de bar que esdevenien per a mi unes classes més, fins i tot millors que les que ens impartia a l’aula, i aquelles ajudanties de direcció que vaig fer al seu costat als tallers de final de curs, començant per una ja mítica La importància de ser Frank, que va acabar sortint de l’aula per fer temporada i gira per teatres comercials.
Després, les anècdotes es van anar succeint. Les resumiré en tres moments puntuals: el primer llibre que vaig publicar, conseqüència del primer premi que vaig guanyar –Variacions irades- el vaig dedicar a en Jaume. Temps més tard, li vaig demanar que me’n presentés un altre –Electronic Money- i em va respondre que sí sense dubtar-ho. Un cop se’l va haver llegit, però, em va trucar per dir-me que no li havia agradat gens i preferia no haver-ho de fer. Podia haver sortit del pas, venir a l’acte i dir quatre frases de compromís. Va preferir ser sincer, i des d’aquell dia el vaig admirar encara més. Per acabar, l’atzar va voler que en Jaume formés part del jurat que em va concedir l’accèssit de la primera edició del premi 14 d’abril, guardó que vaig recollir de les seves mans. Comprendreu que ara, mentre escric unes ratlles que ahir vaig ser incapaç de redactar, l’estómac se’m torni a regirar d’allò més.
Enorme director d’actors, immens dramaturg que ha escrit coses com Meridians i Paral·lels, una peça que diu molt poc d’un país que permet que, tres dècades més tard, segueixi dins del calaix pendent d’estrena, sempre he cregut que la seva vocació de pedagog va impedir la seva “explosió definitiva” en aquells àmbits. De cara al gran públic, s’entén. Perquè, pel que fa a la professió, sé –o almenys així ho vull creure- que tothom sap què acabem de perdre.
Avui em sento una mica perdut.
4 comentaris:
jo també he tengut la gran sort de ser alumna del Jaume. I el buit de la seva pèdua pesa al fons de l'ànima, la incertesa, les converses inacabades, els projectes que romanes eixorcs. Hi ha mestres i MESTRES. En Jaume era d'aquests darrers, MESTRE amb majúscules. Tant de bo el torni retrobar, mentre em queda l'esperança de pensar que cada cop que aixequi els ulls per dirigir un actor, una petita part del Jaume mirarà amb mi.
No sé qui ets, anònima, però si dirigeixes actors, tens raó: segur que en Jaume treu el cap per algun racó. Jo, que li vaig fer d'ajudant de direcció a l'època de l'Institut - i ja fa més de vint anys- encara recordo gairebé al detall una pila de moments d'aquells assajos inoblidables...
SÓC UNA ESTUDIANT DE L'INSTITUT, la darrera fornada que, el curs passat, va tenir el privilegi de gaudir del MESTRE. A part, amb en Jaume ens vam entendre ràpid i ben aviat hi va haver amistat i, de part meva, una profunda admiració. Aquests dies se'm fa molt dur anar a classe. És com si l'absència den Jaume regalimés per les parets fins a ficar-se dins el meu cos. Jo cada dia encenc un Ducados a la seva salut, i el deix allà on tirava ell les llosques. És el meu petit homenatge. Un "sempre hi seràs" que em reconforta una mica. Tenc un mail seu, de pocs dies abans de morir que és tot ganes de viure i de vèncer les seqüeles del primer ictus. Un cop més la mort és tan cruel. En fi. Un plaer haver-te trobat i compartir aquestes experiències comunes amb el teatre i el MESTRE.
Tens raó. La duresa d'aquestes jornades s'escola per tot arreu. Fa un parell de dies, remenant la biblioteca de casa, vaig topar amb els patracols del projecte de muntatge que vaig fer, a l'època de l'Institut, de "Meridians i Paral·lels". Tot i tenir-los ben a la vista, feia molt de temps que la meva mirada no topava amb ells. Casualitat? Estic convençut que no.
Un plaer igualment, i a veure si coincidim algun cop...
Publica un comentari a l'entrada