I és que a Osona la xarxa està d'enhorabona. Sempre és positiu que hi hagi debats sobre qüestions interessants. Tot va començar amb un article d'en Miquel Macià, editor del grup Nació Digital, que responia de manera extensa a la pregunta que es feia a si mateix: "Hi ha independentistes a ICV?" L'escrit va trobar immediata resposta al blog d'Iñaki Escudero, coordinador d'EUiA a Osona, i posteriorment va comportar que en Jordi Casals, destacat dirigent d'Esquerra a la comarca, també se'n fes ressò.
.
Jo, avui, volia fer dues coses: afegir-me via post a la polèmica entorn del burka i, com a cada nova onada de consultes sobiranistes, penjar al blog un poema de Sagarra que sembla fet a mida per a aquesta votació. A l'hora de la veritat, però, em limitaré a enllaçar el post de l'última onada. En primer lloc, perque no em vull fer pesat. En segon lloc, perquè jo també tinc ganes de dir-hi la meva en el "debat dels blogs". El burka ja vindrà més endavant.
.
Per què em permeto irrompre al debat Macià/Escudero/Casals? Per diversos motius. Perquè milito a Esquerra Republicana de Catalunya i sóc independentista des que tinc ús de raó política. Perquè sempre he militat en formacions d'esquerres, inclosa ICV. Perquè admiro la feina d'en Miquel Macià. Fins i tot perquè, per raons familiars (de Jaureguízar de segon cognom), sento una especial simpatia per Euskal Herria, nació originària de l'Iñaki. Permeteu-me, doncs, que deixi caure algunes puntualitzacions relacionades amb el tema. No tinc voluntat d'exhaustivitat, i segurament les meves reflexions no seran, ni de bon tros, tan elaborades com les d'en Miquel, l'Iñaki i en Jordi. Però si no em barallo amb el blog quan les ganes vénen a trobar-me, no se quan ho faré. Comencem, doncs:
.
- Indepentistes a ICV? Per descomptat que sí. Per raons de procedència, a ICV hi ha, fonamentalment, tres tipologies de militant: el qui prové del PSUC, el qui prové de l'ENE, i aquells i aquelles que hi han entrat amb posterioritat, sense venir de cap altra formacio política. Entre aquests darrers hi ha independentistes, i la gent que prové de l'ENE és tota ella independentista. Entre d'altres, tres exfundadors del PSAN: Josep M. López Llaví, Joan Armet i Jordi Altarriba.
.
- Independentistes a EUiA? No els conec prou com per saber-ho, però intueixo -com en Macià- que no gaires. La militància més propera a EUiA que he conegut -ja fa, això sí, una pila d'anys -, la del PCC, tenia dues característiques: defensaven a fons el dret a l'autodeterminació, però alhora criticaven a fons la opció de la independència. M'ensumo, altre cop com en Macià, que el primer posicionament era degut al seguidisme acrític dels postulats de Lenin. Pel que fa al segon posicionament, sempre he cregut que era degut a un "internacionalisme" mal entès, que curiosament sempre s'acabava a Madrid. Tenir formacions germanes a la resta de l'Estat pot arribar a comportar situacions com aquesta.
.
- Durant els primers anys d'ICV -aleshores només IC-, quan encara ens trobàvem en període de "construcció", des de l'ENE varem haver de fer mans i mànigues perquè la nova força no es declarés formalment federalista. Recordo haver introduït, per exemple, l'eufemisme " principis del federalisme", ja que d'aquesta manera deixàvem la porta oberta a la Confederació. Sabíem que no estàvem creant una força independentista, però sí que volíem una eina que permetés que la nació acabés esdevenint el que ella vulgués, i el federalisme pur i dur ens semblava excessivament limitatiu a l'hora d'encarar el debat. Em temo que avui, quan els partits fundadors han passat ja a millor vida, els independentistes d'ICV-EUiA no disposen de cap eina que els permeti reflectir la pluralitat interna als documents que defineixen la formació. La direcció exerceix, em temo, una important pressió en sentit contrari.
.
- Discrepo obertament de l'Iñaki pel que fa al caràcter d'"imposat" del debat sobre la independència. En tot cas, si algú ho imposa és la societat civil, que se l'ha fet seu i l'ha situat al centre del debat polític. I encara discrepo més d'ell quan, personalitzant-ho en en Jordi Casals, diu que per a la gent d'Esquerra la independència és "la nostra principal reclamació política". Cansa, de debò que cansa molt haver d'explicar sempre el mateix. Utilitzaré de nou els meus records de l'època a IC. En una Assemblea Nacional, quan altre cop la gent de l'ENE varem intentar introduir el dret a l'autodeterminació als documents definitoris, se'ns va negar amb l'argument que si esmentàvem aquest dret hauríem de fer-ho amb tots els altres: el dret a l'habitatge, al treball, a l'educació... i que no era aquell l'objectiu dels esmentats documents. La nostra resposta va ser molt clara: l'ordenament jurícid actual, tant a nivell català com estatal, ja garanteix -si més no en teoria- tots aquells drets. El de l'autodeterminació, en canvi, no apareix enlloc. Ni a la sacrosanta Constitució Espanyola ni enlloc.
.
- Dit d'una altra manera, Iñaki: l'eix independentista no és el que ens mou "de manera principal". ERC, com abans l'ENE, com abans NE, com abans el PSAN, posa en un mateix paquet l'alliberament social i l'alliberament nacional. En tot cas, sou uns altres els qui prioritzeu només un dels dos eixos. Quan en Jordi parla de la independència com a superació de la crisi, no està inventat una frase bonica. Està recollint una tradició de dècades, que convenientment actualitzada es pot resumir en un sol axioma: ser d'esquerres equival a defensar els drets de les persones, tant els individuals com els col·lectius. I entre aquests hi ha el de pertànyer a la teva pròpia nació, no a una altra que t'ha estat impoosada. Crec que qualsevol gudari hi estaria d'acord. El següent pas és, només, buscar l'eina ideal per aconseguir-ho. Nosaltres creiem que l'Estat propi és més útil en aquest sentit que l'Estat federal. Simplement.
.
Bé, i per avui ja n'hi ha prou, que m'he allargat més del que pretenia. Desitjar només una gran jornada electoral a qui vagi a votar demà. Sumant-los als qui ja ho han fet, passarem sobradament de les 500.000 persones movilitzades sense que ningú els hagi "imposat" res. I al proper post, prometo parlar del burka.
2 comentaris:
Hola Josep M., com sempre trobo molt interessants les teves reflexions. Voldria fer-te només un parell de consideracions:
- Sense entrar en què defensa el PCC, partit al que no pertanyo, EUiA sí que sé el que defensa, entre d'altres coses perquè sóc ponent del seu programa en matèria d'autogovern i nació. EUiA defensa un federalisme plurinacional de lliure adhesió. Això comporta: a) Defensem el federalisme, sí, però com ja deus saber, models federalistes hi ha molts, i ben diferents entre si. El nostre federalisme, per exemple, no té res a veure amb el que proposen els federalistes que puguin haver-hi al PSOE i, fins i tot, amb el federalisme que defensa alguna federació d'IU. b) Defensem i reconeixem la nació catalana i la seva sobirania, però no som partidaris de fer servir aquesta sobirania per a tenir un estat independent, sinó per a aconseguir el un estat federal en el sentit que parlava abans. És aquest el nostre model, i no un altre.
- Independentistes a EUiA? Pocs, realment. El que sí que hi ha és persones que tenen un sentiment identitari espanyol (compartit majoritàriament amb el català), i persones que no el tenim. El que fem, independentment de la identitat que tinguem, és defensar un model d'estat en que tots ens puguem sentir còmodes.
- Debat imposat? Sí. És un debat existent a la societat (igual que d'altres) sobre el que nosaltres ens posicionem (tot i que a les consultes no puguem votar el nostre model de relació Catalunya-Espanya). El que vull dir és que no és el nostre debat central i, tot i així, per a alguns sembla que sí que hauria de ser, tan sí com no.
M'ha agradat que entressis en aquest ric debat iniciat per en Macià ja que, com deia, sempre trobo interessants les teves aportacions,
salut!
Hola, Iñaki. Amb dos dies de retard, detecto el teu comentari al blog. Naturalment, cadascú té la seva posició, i mentre no sigui de caire agressiu el que hem de fer es respectar-nos-la mútuament. Entenc el teu raonament, tan vàlid com qualsevol altre. Segueixo discrepant, això sí, en la catalogació de "debat imposat". D'entrada, que a les consultes no es pugui votar el model de relació Catalunya-Espanya no considero que sigui cap limitació. Una consulta és el que és, una conculta sobre un tema determinat. Un tema que tria qui organitza la consulta, així com tria la pregunta a fer. Penso que en aquest cas, més que la pregunta l'important és el fet de poder opinar al respecte amb naturalitat i estendre la idea que la sobirania popular no es limita a votar cada 4 anys. Una altra cosa és que arribat el moment del referèndum definitiu es pugui considerar útil ampliar les opcions de resposta, com s'està plantejant a Escòcia. Pel que fa a la catalogació de "debat central", tot i reconèixer que al partit al que pertanyo sí que hi ha gent que ho veu així, insiteixo en el fet que som molts i moltes els qui considerem el debat entorn del fet nacional com a indestriable del social. Forma part del nostre ADN que els dos aspectes vagin en un mateix paquet. Com dic de vegades, no podem oblidar que les barretines són de color vermell (o morat).
Ah... i moltes gràcies per les floretes! Seguim en contacte...
Publica un comentari a l'entrada