dilluns, 28 de juny del 2010

L'ESTAPUB

Conec un bar a Barcelona que es diu així, “l’Estapub”. Em sembla que n’hi ha algun altre, però sospito que són més moderns que el meu, que fa tants anys que funciona que suposo que va adoptar el nom en homenatge a l’Estatut de Sau. Vés a saber, si obrissin ara igual li posaven “l’Estafatut”. Encaixaria força amb el panorama de presa de pel que ens envolta. De fet, sembla que aquesta setmana l’acabaran d’enterrar. Ja són ganes, esmerçar quatre anys d’esforços per carregar-se una cosa que es desacredita tota sola...

Com que ja n’he parlat abans unes quantes vegades, permeteu-me que insisteixi només en 3 punts que em semblen fonamentals. Els escric de menor a major importància, sempre a criteri meu, és clar:

1 Ara deu fer un parell de mesos, el president Montilla va fer un comentari, en defensa de l’Estatut, que per a ell tenia un caire positiu, però que per a mi és un símptoma més del desastre perpetrat. Va dir que feia 4 anys que s’estava aplicant, i “no s’havia trencat Espanya”. Que no es trencaria ja ho sabíem –ni amb l’Estatut del 30 de setembre, s’hauria trencat-, però és que ni tan sols li hem fet pessigolles. De cara no ja a la sobirania nacional, sinó simplement a un major autogovern, aquest avortament és la cosa més innocua que s’hagi pogut parir mai. I òbviament, l’única coseta que varem aconseguir colar, el tema de la llengua, se la poliran sense contemplacions. Allò de la Nació al preàmbul tant li fot que s’ho carreguin, perquè ja era ridícul d’entrada...

2 Esquerra va pagar durament el vot contrari a l’Estatut. Segurament hi van coincidir moltes coses, començant per la mateixa indecisió del partit a l’hora de prendre una postura clara, i acabant per la coincidència de vot –que no de motius- amb el PP. Que quedi clar d’entrada que no me n’alegro, que ens veiéssim obligats a votar que No. Hauria preferir poder-me decantar pel Sí, cosa que hauria significat que l’Estatut del 30 de setembre, o una bona part d’ell, hauria tirat endavant. Però no va ser així, i la patacada d’Esquerra fou considerable. Avui, però, de les converses amb gent que no ens va fer costat –legítimament, només faltaria- l’any 2006, estic arribant a una conclusió: ens trobem davant del primer cas en tota la història d’una votació que es guanya 4 anys després d’haver-se fet (i perdut). Avui, cada cop hi ha més gent que creu que Esquerra tenia raó quan va votar que No. I si la cosa acaba com tot indica que acabarà, el percentatge seguirà augmentant. És un mal consol, si voleu, però reconforta...

3 Per molt que no ens agradi aquest Estatut; per molt que sigui evident que el sepillu d’en Guerra es va quedar curt i no és res comparat amb el que vindrà; per molt que es demostri que el centralisme espanyol no té res a envejar al jacobinisme francès; per molts “molt” que hi vulguem afegir, hi ha una qüestió conceptual que sura per damunt de tot i amb la que no podem transigir: el xoc de legitimitats. La conculcació de la sobirania popular. Perquè el poble de Catalunya va anar a votar, tant li fa en quin percentatge. Va anar a votar, i va votar que sí. Quin valor té, doncs, dins de la democràcia espanyola, la nostra opinió, si quatre elements - per no dir-ne una altra cosa- poden tirar de beta del sempre omnipresent Article 26 i passar per damunt del que opina tot un poble? No m’agrada, l’Estatut del 2006. El detesto, l’Estatut del 2006. Però encara detesto més que algú em digui que el meu país no pot decidir per ell mateix, encara que decideixi coses que no m’agraden o que detesto. És una qüestió de principis de democràcia elemental.

I hi hauria un quart punt, que és el de la resposta. Permeteu-me que aquí sigui escèptic pel que fa a la unitat, però no avancem esdeveniments. Total, queda molt poc perquè tothom s’hagi de pronunciar...

1 comentari:

Josep M. Diéguez ha dit...

Ves per on, resulta que vaig escriure el post poques hores abans de la sentència. Se'n parlarà molt, a partir d'ara, i com és lògic aquest blog també se'n farà ressó. Deixeu-me dir, però, que amb la sentència sobbre la taula em refermo en els tres punt dels post. I ara, a veure què passa...