QUATRE RIUS DE SANG

Ja ha passat la “segona onada” de consultes per la independència. No cauré en l’error de la batalleta petita, del “nosaltres hem aconseguit tant i vosaltres tan poc”; del “nosaltres ho hem organitzat bé i vosaltres malament”; encara menys donaré la raó als qui diuen que ens hem desinflat, que “hem perdut 6 punts des del 13D”, i tantes altres galindaines per l’estil. Qualsevol persona amb dos dits de front sap veure la diferència entre una campanya governamental que crida a la participació amb tots els mitjans a la seva disposició –que són molts- i una organització de base sense els recursos necessaris. Sense grans pressupostos, sense la premsa més mediàtica, sense... Qualsevol persona amb dos dits de front sap què representa un coixinet de 200.000 persones que surten de casa i van a votar a favor d’un país independent, i que ho fan sabent que és molt possible que els acusin de participar en una costellada. Qualsevol persona amb dos dits de front sap que no hi ha millor indicador de quina és la tendència actual que el 20% de participació a Molins de Rei, una dada impensable fa pocs anys.

Sí que vull, però, valorar un detall que no per esperat deixa d’emprenyar-me. L’insinuava al darrer apunt, tot comentant que de vegades em feia la sensació que els qui ja havíem votat el 13D no hi col•laboràvem gaire, en aquesta segona onada. I els qui havíem tret grans resultats, encara menys. Em direu que no és cert, que “Osona decideix”, per exemple, ha seguit pencant, i que aquí estan els resultats d'Oristà i Rupit - Pruit. No em refereixo a això. Cadascú ha seguit mirant pel seu territori, evidentment. I d’aquí plora la criatura. No és una crítica a ningú en concret, no voldria que se’m mal interpretés. Ni a cap persona, ni a cap entitat, ni tan sols a cap formació política, que Déu n’hi do el que ha pencat tothom. És una constatació feta de portes endins, és allò que resta després de mirar-nos el melic.

Raimon ho deia ben clar, ja fa molts anys, a la cançó que més m’agrada del seu repertori i que dóna títol a aquest apunt. “Corral ple de baralles entre els que es diuen germans” era la seva definició del país dels quatre rius de sang. Si voleu, no en digueu baralles. Digueu-ne, simplement, manca de col•laboració. Sempre he defensat que la independència arribarà de la mà d’un partit de dretes o d’esquerres, simplement perquè no hi ha partits sense ideologia, però és evident que aquest partit necessitarà del suport –o com a mínim del no enfrontament- d’altres partits, tots ells recolzats per una majoria ciutadana. Per dir-ho amb altres paraules: el dia del referèndum definitiu haurem de ser-hi tots i totes, haurem de fer pinya totes i tots. I ara no en fem. Els del 13D varem acabar el 13D, i els del 28F han acabat el 28F. Els de la tercera onada també s’ho muntaran ells solets, i quan arribi el torn de Barcelona... ja s’ho farà Barcelona. L’estratègia de la bola de neu que algú havia dissenyat després d’Arenys, i que consistia en anar incorporant gent a les successives onades de votacions, de manera que l’experiència dels uns ajudés al treball dels altres per acabar tots plegats recolzant la consulta a la Capital, no apareix per enlloc. No anem tots a una. Tampoc no ens barallem tant com ha pogut semblar en algun moment, però no anem a una. I si això és un assaig per quan arribi l’hora de la veritat, hauríem d’anar-hi. Les consultes encara no s’han acabat. Per tant, encara hi som a temps. Ens hi posem?

Avui -nostàlgic que és un- he volgut recuperar el títol i la imatge il·lustradora del primer i inacabable escrit d'aquest bloc. No em pregunteu per què, ni jo mateix no ho sé. En tot cas, com que no pretenc qiue ningú em segueixi des d'aquell ja llunyà 23/06/2008, torno a explicar d'on ha sortit el quadre de la fotografia. Es tracta d'una litografia de Josep Grau-Garriga pintada l'any 1974 per contribuir al finançament del PSAN. Aquesta, la 28/200 de la sèrie, me la va regalar en Josep M. López i Llaví, a casa del qual es va fundar l'històric partit. Venim de lluny, i anem més lluny encara.