Per Barcelonada entenem, a Vic, el fet de passar el dia a Barcelona. Dilluns passat en vaig fer una, però per obligació. I no hi vaig passar només el dia. També la nit. Sé que no és gens original parlar de la nevada, però no puc fer-hi més. Sóc conscient que vaig tenir força sort, que n'hi va haver que ho van passar malament de debò, però de tota manera aquí va. Aquesta va ser, pel que fa a mi, l'evolució cronològica dels esdeveniments:
Quarts de 7 del matí. Surto de Vic per anar a pencar a Barcelona. Neva, però no massa. De tota manera, les teulades dels cotxes i les zones verdes -inclòs el tros de jardí que tenim a casa- comencen a acumular neu. Els carrers, en canvi, són molls i prou.
Mig matí. Comença a nevar a Barcelona. Ens ho mirem de cua d'ull, escèptics. Allò no quallarà. Entretant, arriben notícies de Vic: la neu segueix sense agafar als carrers.
Migdia. A Barcelona cau fort. Veiem una cortina blanca a través de la finestra, però encara dubtem que la cosa vagi gaire a més. Costa, que la neu agafi a Barcelona. A Vic sí. A Vic ja s'emblanquinen els carrers.
Les 3. Me'n vaig cap a plaça Catalunya, a veure quins aires es respiren a la RENFE. Tot sembla prou normal. Escolto com la megafonia anuncia el semidirecte de les 15,21. Em fa por que quan arribi a l'andana el tren ja se n'hagi anat i hagi d'esperar mitja hora a que vingui el següent, un d'aquells que paren a tot arreu. Decideixo arribar-me a la parada del Sagalés, a veure què hi passa.
Un quart i mig de 4. Arribo al carrer Casp alhora que hi arriba un bus de Sagalés. Pràcticament no hi ha gent fent cua per pujar-hi, però d'entrada la cosa pinta bé. Pinta bé, fins que el conductor ens fa saber que fa dues hores que ha sortit de Vic, i que no pensa refer el camí. Segons sembla, la C17 està tallada. Me'n torno cap a RENFE-plaça Catalunya.
Dos quarts i mig de 4. Sorprenentment, els trens de RENFE continuen funcionant amb puntualitat. Costa de creure, però no hi donarem més voltes. Pujo al tren, i enfilo cap a Vic. Tampoc no espero batre rècords de velocitat, i trec el portàtil. Només li queden dues hores de bateria, i comptat i debatut, em preparo per aprofitar-les tot escrivint algunes coses pendents.
Mig quart de 5. Arribem a la parada de Montcada-Bifurcació, on fem l'aturada preceptiva. S'obren les portes, i comença a pujar gent. Més gent. Força gent. Molta gent. Què passa?
D'un quart de 5 a un quart de 6. Si l'estructura clàssica d'una novel·la consta d'inici, nus i desenllaç, ara debem ser en ple nus. La part més "apassionant" del dia. Resulta que la gent que acaba de pujar són... els passatgers del semidirecte de les 15,21! Només saben explicar una cosa: el tren s'ha espatllat. Si més no, és el que els han dit quan els han fet baixar. L'estació de Montcada-Bifurcació és una gran extensió nevada, freda i inhòspita, on no paren de caure volves i on amb prou feines s'hi distingeixen les vies. Els del semidirecte ho han passat malament durant una estoneta, però ja està. Tornen a ser dalt dun tren camí de Vic.
Ja fa una bona estona que som a l'estació, i el tren no arrenca. Començo a arrufar el nas. Em sona a "déjà vu". Quan la nevada del 2001 vaig trigar quatre hores i escaig en fer el recorregut, i em van fer canviar de tren a la mateixa estació on sóc ara. Paciència. A aquest pas, segur que esgotaré la bateria del portàtil.
Res, que no engeguem. Per fi apareix el revisor. Si una cosa he de reconèixer, és que l'home tenia les coses molt clares. El seu discurs era entenedor, precís i concís: "Desalojen el tren". Es veu que hi ha una avaria a Montcada-Ripollet, i de moment els trens no poden passar d'aquí. "I què fem?", li preguntem esperant un xic d'informació. "Desalojen el tren".
Per fi, la megafonia de l'estació dóna senyals de vida: una veu femenina ens explica que, efectivament, hi ha avaria a Montcada-Ripollet (després sabré que també n'hi havia a Granollers), i que si restem a l'espera ja ens comunicaran quan podrem seguir el viatge. Tot d'una el nostre amic contraataca, i la megafonia del tren escampa el seu monolític discurs: "Desalojen el tren". Hi insisteix, ara amb un detall afegit: ens fa saber que no es reiniciarà el servei "hasta nueva órden". ´
Durant una estona, les megafonies del tren i de l'estació es superposen. Mentre l'una segueix estil disc ratllat, l'altra entra en més detalls, i ens arriba a dir que preveuen resoldre l'avaria "en 20 minuts". L'estupefacció és absoluta. Ens mirem sense entendre res. A poc a poc, la gent ha anat "desalojando". Alguns han enfilat cap el poble de Montcada, altres què sé jo què hauran fet... m'ha semblat que algú pujava cuita corrents a un tren que anava en direcció Barcelona... en tot cas, l'únic que és evident que no podem fer és baixar a l'andana i esperar que la neu ens colgui. Per fi, torna a aparèixer el revisor. El seu "desalojen el tren" s'acompanya ara d'una cara de ben pocs amics. Li parlem clar: com vol que baixem allí, amb la que està caient? Per fi, ens dóna una alternativa. És a punt d'arribar un tren que va cap a Barcelona, i ens recomana que l'agafem. "I per anar a Vic, què?, gosa preguntar algú. A Barcelona ens donaran la solució, ens diu. És evident que no convenç ningú, però tampoc no ens podem quedar allí indefinidament. Agafem el tren en direcció a Barcelona. Refem el camí iniciat fa gairebé dues hores en el meu cas, una mica més els del semidirecte.
Dos quarts de 6. Òbviament, la nostra intenció és plantar-nos a plaça Catalunya, on hi ha les oficines, i a veure què hi aclarim. Arribem a l'estació de St. Andreu arenal. S'obre la porta del conductor. Una cara molt més simpàtica, un posat molt més agradable que el del revisor d'abans. Ens mira amb ulls tendres i ens diu... "Desalojen el tren". Les cares ja no són d'estupefacció. La resignació s'està apoderant de tots nosaltres. Diria que fins i tot hi ha qui riu. A hores d'ara, encara no he entès quin problema hi havia al túnel que va des de plaça Catalunya a St. Andreu arenal. Misteris de la vida. El cas és que no podem anar més enllà. Baixem del tren i pugem al vestíbul, sabent enticipadament que el pobre que li hagi tocat ser a la taquilla no ens podrà donar cap informació. I efectivament és així. Faig cua per recuperar el bitllet (només faltaria!) i surto al carrer. El panorama és espectacular. La Merdiana, blanca de dalt a baix; un gruix de nau considerable; cotxes relliscant, com si l'entrada a Barcelona fos una pista de bobsleigh. Fa molts anys, vaig treballlar al barri. Avui no el conec de res. Entrenat, m'han anat enviant, via mòbil, fotografies de Vic. La neu és la mestressa de la ciutat.
De 6 a 8: una ràpida passada per la feina: he de carregar el mòbil -el portàtil fa estona que l'he apagat sense arribar gairebé a usar-lo-, i vull connectar-me a la xarxa per veure què està passant a Osona. Conclusió? El país està col·lapsat.
Les 9: tinc molta sort. D'una banda, per comptar amb família a Barcelona. He deixat unes vigatanes, a St. Andreu, capficades perquè no sabien on passarien la nit. De l'altra, perquè el Telenotícies acaba d'informar que el tren de les 14,41 h, que ha sortit a les 15h, ha arribat, 6 hores i mitja després... a St. Martí de Centelles, on ha dit prou. A hores d'ara, qui no ha pogut contactar amb algú que el vingués a buscar, es prepara per fer nit al poliesportiu de la població.
Les 12: un cop constatat que a casa, a Vic, tothom està sa i estalvi, em disposo a dormir. Demà serà un altre dia. Renuncio a fer cap tipus de valoració. Us les deixo a vosaltres, que heu tingut l'amabilitat de llegir-me.
FOTO: EL NINOT DE NEU QUE VAN FER A CASA, A VIC. LA NEVADA VA SER DILLUNS. AVUI SOM A DIVENDRES. EL NINOT ENCARA HI ÉS.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada