dissabte, 18 de juny del 2011

EL MANIFEST IMPOSSIBLE

Publicat a El9Nou el 17/06/2011
.
Manifestem, abans que res i per damunt de tot, que som persones entre persones. Fins i tot qui no vol actuar com a tal, és persona. No es pot anar contra la natura.

Manifestem que acceptem el silenci reflexiu, de qui analitza per tal de millorar. Rebutgem, però, el silenci còmplice, el de qui no gosa denunciar.

Perquè nosaltres sí que denunciem. No perquè ens considerem superiors. Cadascú és ben lliure de pensar com vulgui. Mentre el pensar no ofengui, no ataqui, no fereixi. I sobretot, no divideixi. Denunciem el pensament de les persones que han renunciat a ser persones. Malgrat la natura.

El poble és un de sol; la ciutat, una de sola; el país, un de sol. El món també és un de sol, format per moltes peces diferents del trencaclosques. Raça? Raça humana. Identitat? Diversa. Diversificada, tot i solidària.

Manifestem, des del nostre petit racó de món, que ens sabem oberts al germà, a la filla, a l’amic, a la veïna, al conciutadà, a la compatriota, al desconegut, a la per conèixer. I que ho fem des de la nostra personalitat. Individual, sí, però també col•lectiva. Una personalitat que volem lliure, independent. I en diàleg constant amb totes les altres. Una identitat que no és ni exclusiva ni excloent. Una identitat inclusiva, de la que en pot formar part tothom qui ho vulgui. Sempre que ho vulgui de debò, sense enganys ni subterfugis. Encara que es faci passar per un dels nostres.

Manifestem que ni ens considerem estúpids ni ens agrada que ens hi considerin. No ens creiem aquell que fa 10, 25, 35 anys, volia veure reduïda la nostra identitat a mer folklore, i ara proclama als quatre vents la seva suposada defensa. No, no som estúpids.

Manifestem que ja hem callat prou. Que totes i tots som persones, però que si algú s’entossudeix a no ser-ho, serà el seu problema. No ens arrossegarà amb ell al desastre. Som conscients de la nostra condició de ciutadans. Sabem que hem nascut amb uns drets que emanen de la pròpia naturalesa humana, i uns deures adquirits en l’exercici de la convivència col•lectiva. Manifestem la nostra més contundent voluntat de lluitar per la defensa i l’acompliment d’uns i altres. I qui entorpeixi els uns o oblidi els altres, no pot ser dels nostres.

Manifestem la nostra voluntat de ser punta de llança de l’alliberament encara pendent. El personal i el col•lectiu. El social i el nacional. Sense misticismes, sense messianismes, sense falsos radicalismes, però amb la consciència tothora clara de qui som i cap on anem. Una autoafirmació que, lluny de tancar-nos, esborrarà les fronteres mentals que potser encara arrosseguem.

Rebutgem, hi insistim, el silenci còmplice. Cridem al crit. Cridem a la denúncia. Cridem a la mobilització. Vic no pot ser el cau dels anti-persona. Enterrem el dret a la diferència, i proclamem el dret a la indiferència: vigatanes i vigatans, indiferentment de quina sigui la nostra realitat, indiferentment d’on vinguem, mentre anem cap el mateix lloc. Fins i tot si anem cap a llocs diversos, si entretant formem part del mateix col•lectiu: una ciutat d’arrels profundes però oberta al món. Una ciutat de persones.

Aquest és el nostre manifest. Aquesta és la idea que ens agradaria que ens empenyés per assolir més bé i més de pressa el futur que volem. Malauradament, però, sabem que ara com ara es tracta d’un manifest impossible. Per aplicar-lo, ens falten exactament 2.993 persones.

dimarts, 14 de juny del 2011

CONVERSA FICTÍCIA, PERÒ POSSIBLE


- Estic en contra de la política tal i com està muntada. De la política i dels polítics.

- T'entenc. A mi, veus?, m'agrada. És cert que hi ha polítics que la desprestigien, però crec que la majoria actuen de bona fe. Però t'entenc. I comparteixo algunes de les teves crítiques. Per cert, on vas ara?

- Al Parlament.

- Ah... i com és això?

- Hi vaig pel ple dels Pressupostos. Perquè no estic d'acord en com distribueixen els diners.

- Vols dir que hi vas a protestar?

- No, vaig a impedir que els diputats puguin entrar-hi.

- Ja, com que estàs en contra de la política...

- No, no és una simple queixa... volem evitar que hi hagi quòrum, i així no podran fer-ne l'aprovació prèvia.

- Així, vols dir que pretens intervenir directament en el ple? No dius que estàs en contra de la política?

- Per això ho faig. Per mostrar que hi estic en contra.

- Per mostrar que hi estàs en contra entres en el joc? Perquè si utilitzes la normativa del Parlament, d'alguna manera l'estàs acceptant...

- Jo no ho veig així. Jo sóc partidari de la democràcia real.

- M'ho expliques, si us plau?

- I tant. Un dels punts essencials és l'assemblearisme. Ho debatim tot en asssemblea. Escoltem els pros i els contres de tothom, i votem. Democràcia directa, del poble i per al poble, però des del poble, no des de cap tribuna allunyada d'ell.

- Ja ho entenc... com allò d'aixecar el campament de la plaça Catalunya, no?

- Sí, però allò és diferent. Jo hi segueixo acampant.

- Com pot ser?

- És que no hi estic d'acord, en això de marxar. No és el moment. Si ho fem, afeblirem el moviment.

- Però l'assemblea...

- El poble és sobirà. Jo sóc sobirà.

- Escolta... saps què?... potser t'interessaria... t'ho dic per experiència... hi ha partits polítics, saps?, on tot es decideix per assemblearisme... les bases arriben a canviar fins i tot les decisions de la direcció... no, no posis aquesta cara... crec que potser t'agradaria... pensa que no es diferencia tant del que està passant a la plaça de Catalunya... si algú discrepa del que ha dit l'assemblea, munta una escissió, i llestos...

- Ja... sí, no està mal pensat... però jo... el meu cas és diferent...

- I per què?

- És que jo estic indignat.

- Ah. Aleshores, callo.

dijous, 2 de juny del 2011

EN DEFENSA DE VIC, NO A LA PxC








Demà, a les 20,30h, hi ha una concentració anti-Plataforma per Catalunya a la plaça Major de Vic. No sé qui l’ha convocada –m’ha arribat via xarxes socials- i per tant no puc preveure quin èxit tindrà. Jo hi aniré, per descomptat. Hi aniré, com penso anar, participar, i implicar-me fins on pugui, en totes i cadascuna d’aquelles actuacions encaminades a deixar clar que Vic és una ciutat solidària, receptora, integradora i, per descomptat, gens racista ni xenòfoba. Ja m’ha passat algun cop –per sort no gaires, només un parell- que gent de fora de Vic em relacioni directament la Ciutat amb el racisme i l’extrema dreta. I que ho facin de bona fe, convençuts que això és així.


I això no és així. La immensa majoria de Vic, 40.000 contra 3.000 en números rodons, no els ha votat. Només han pujat 146 vots, i la llei de les cues absurdes –la llei d’Hondt- fa que amb això en tinguin prou per sumar un regidor més, quan la CUP, amb 450 vots més, es queda igual. En petit comitè Anglada reconeix que ha fracassat, que aspirava a l’empat tècnic amb CiU. Afegim-hi, a més, que l’estat espanyol, com sempre, va 10 anys endarrerit en relació a Europa: la immigració hi va arribar 10 anys més tard; l’extrema dreta hi ha aparegut 10 anys més tard; i l’extrema dreta hi baixarà 10 anys més tard, fent el mateix recorregut que ha fet a països com ara Àustria, antic referent de PxC. Ja sé que fa un mes també ho dèiem, però no veig Anglada tornant a pujar d’aquí a 4 anys. De fet, no crec que s’hi vegi ni ell. Almenys a Vic.


No estic cridant a la resignació, que ningú no es confongui. Només estic intentant posar el fenomen al seu lloc. El que passa és que el seu lloc, en aquests moments, és entre nosaltres. El xarampió, un cop l’has passat, no t’emprenya mai més, però mentre el passes... recoi com cou! El que cal, per tant, és escurçar els terminis de guariment de la malaltia. I per començar, com en qualsevol malaltia, cal trobar el millor tractament possible. I aquí és on no podem fallar.


Tinc la impressió que fins ara no l’hem acabat d’ensopegar, el tractament. Primer vàrem fer veure que el virus no existia, i el virus va créixer. Després el vàrem combatre, però només parcialment. Està molt bé el pla de barris, i al Remei s’hi ha fet molta feina, no és cert que sense èxit: al Remei i l’Estadi, Anglada ha empitjorat els seus resultats. Una altra cosa és que com que els altres també ho han fet, no només no es noti sinó que fins i tot sembli que hi ha guanyat. Però és clar que no n’hi ha prou amb el pla de barris, ni amb totes les altres actuacions que es puguin dur a terme.


El problema és de discurs. De l’enfocament del discurs anti-Anglada, vaja. No m’agradaria que el que diré ara s’interpretés com un indici de menyspreu a la immigració. Res més lluny de la meva intenció. Però està clar que la defensa dels nouvinguts –que jo mateix he fet i faré sempre que calgui- no pot ser l’únic argument contra la PxC. I no ho pot ser no perquè generi rebuig en el receptor –ja he dit que no anava per aquí- sinó perquè a l’hora de parlar d’un personatge com el que estem parlant, aquesta mena de discurs, ja sigui fet des de plantejaments universalistes com des de plantejaments cristians, sempre serà fatalment limitat. I per què? Dons perquè Anglada no és només un anti-immigració. Ja he dit algun cop que si mai hi arriba a haver un corrent social anti-caçadors de bolets, Anglada muntarà un partit anti-caçadors de bolets. No, Anglada no és només racista, només xenòfob. Anglada és un fatxa, un repulsiu exemple de l’extrema dreta de tota la vida, un franquista camuflat, un anticatalanista declarat, encara que ara declari el contrari. Anglada és, per tots aquest motius i tots aquells que hi vulgueu afegir –fatxenderia personal, per exemple- un perill per a la convivència a la ciutat de Vic. No només –que també- perquè pot generar animadversió envers el vint-i-tants per cent de vigatanes i vigatans procedents de la immigració, sinó perquè el seu ADN li farà buscar sempre conflicte amb la joventut, amb els agnòstics, amb els homosexuals, amb els pobres, amb les dones, amb la gent que busca maneres alternatives de viure, models alternatius de convivència, de família, de feina, d’oci... Anglada (perdoneu la repetició del nom, però és evident que a Vic PxC és Anglada), entrarà sempre en confrontació amb tot allò que va ser menystingut, rebutjat o directament perseguit sota el règim del Caudillo. Els franquistes creien viure a la reserva espiritual d’Occident, i Anglada encara hi aspira. No és cert que vulgui que siguin primer els de casa. El que vol, és que el primer sigui la “seva” casa. No és cert que Anglada defensi la identitat catalana. El que vol és una identitat catalana endreçada, folklòrica, submisa com la volia el Generalísimo.


Resumint: Anglada no és una amenaça per a la immigració. Anglada és una amenaça per a Vic. Una amenaça global. I Vic li ha de respondre d’una manera global. Per començar, demà tothom a plaça. I a partir de demà, a respondre. A respondre a les mentides, als rumors, a les actituds dictatorials, a respondre a la mala educació. Perquè som més i tenim la raó. Perquè som una ciutat sencera, que n’està farta que la confonguin amb allò contra el que sempre ha lluitat. I a l’hora de respondre no s’hi valen desercions, no s’hi valen ni tan sols vacil•lacions. Contra el fosc i espanyolista, clar i català.


I per acabar, una petició que pot semblar en conya, però no ho és. A la gent de l’APM. Veniu a uns quants plens de l’ajuntament de Vic, si us plau. Veniu, graveu-lo, i incorporeu-lo al programa. Hem de fer caure moltes benes de molts ulls, i aquesta seria una magnífica manera.


De moment, demà, tothom a plaça.

dijous, 19 de maig del 2011

TANQUEM EL CERCLE


De l’acte central de campanya que la candidatura d’Esquerra-SOM VIC va dur a terme dimecres al Sucre, em quedo amb el moment que il•lustra la fotografia: l’abraçada entre Joan López, el Candidat a l’alcaldia de Vic aquest any 2011, i Joan Colom, que va ocupar el mateix lloc a la llista que ERC va presentar a Vic el dia 3 d’abril de l’any 1979. Era la reaparició a la ciutat de l’històric partit que li havia donat el seu darrer alcalde democràtic abans de la irrupció del feixisme: Marià Serra i Badell, a qui encara avui el grup majoritari a l’Ajuntament es nega a homenatjar com es mereix.


Tothom ha dit que l’acte d’ahir va ser especialment emotiu. Jo també ho penso, però no és per això que em quedo amb el moment d’intimitat (si es pot tenir intimitat davant de 200 persones) dels dos Joans. Perquè emotiva ho va ser la lectura/conversa que van mantenir dos militants més d’Esquerra, Joan Freixanet i Júlia Solà. A qui no l’emocioni veure dues persones de 89 i 19 anys defensant els mateixos objectius ja no l’emocionarà res. Com emotives van ser les breus paraules de Maria Balasch, Marta Rovira, Joan Ballana i Gràcia Ferrer, pronunciades sobretot en clau personal, a manera d’explicació de la seva presència als primers llocs de la llista. Com emotives van ser també, us ho ben asseguro, les mirades que ens vàrem anar creuant la totalitat d’integrants de la llista mentre fèiem costat als nostres companys i companyes des de l’escenari estant de l’Auditori. Com emotiva va ser, òbviament, la innegable proximitat que es detectava entre el candidat i el públic que l’escoltava, abans, durant i després d’un parlament precís, acuradíssim, fet amb ganes de no cansar i, sobretot, d’oferir-se. Joan López, en “Joan de la Serra”, és un home que irradia confiança pels quatre costats.


No, no és per l’emotivitat, que em quedo amb l’abraçada Joan Colom-Joan López. És pel simbolisme. I tampoc pel simbolisme fàcil, pel recurs efectista però senzill d’unir en un moment determinat el primer i l’últim candidat. La meva reflexió va més enllà: estic pensant en el temps que passa des de les eleccions del 79 fins a les del 2011, un temps de 32 anys en la història d’un partit que en té 80. Ni més ni menys que el 40% de la història d’Esquerra Vic és el que queda recollit entre les figures de Joan Colom i Joan López. I és en pensar en aquest temps que em quedo amb aquell moment màgic.


Dimecres passat, per un instant, van passar davant nostre les mil i una vicissituds del partit a la nostra ciutat. Un partit que, com diu l’eslògan nacional, “sempre hi ha estat”. Amb resultats més o menys bons i, per tant, amb incidència més o menys directa, Esquerra Republicana de Catalunya ha anat evolucionant al mateix ritme que evolucionava la Ciutat, cosa que equival a dir al mateix ritme que evolucionava el País. I sabeu quina conclusió en trec? Doncs que hem acabat tancant un cercle. No perquè arribem al mateix punt del que havíem sortit, sinó tot el contrari: perquè dins del cercle hi ha ara un bagatge que fa 32 anys no hi era. Joan Colom, Joan López, les regidores i regidors que han representant el partit a l’Ajuntament en un moment o altre, aquelles i aquells que hi han tingut alguna responsabilitat orgànica, el conjunt de tota la militància, han fet camí conjunt amb la ciutat, absolutament imbricats amb ella, omplint les alforges del gran coneixement que això representa. Un coneixement força exacte, força precís, del que vol i necessita la ciutadania vigatana. I sabeu per què? Doncs perquè nosaltres també formem part de la ciutadania vigatana. Nosaltres també som ciutadania vigatana. Nosaltres també SOM VIC.


I aquest és el gran “Què” que no ens podrà discutir ningú: després d’una llarga trajectòria, a Vic, l’històric partit de Macià i Companys està en condicions d’obrir-se a la ciutat i ampliar el projecte més enllà de les costures del partit, que afortunadament han començat a descosir-se. Entre els 21 primers llocs de la llista –els que responen al nombre de regidories de l’Ajuntament –hi ha 10 persones independents. Independents de debò, que mai no havien fet política de partit. Gent que ve dels diversos sectors ciutadans: la cultura, el comerç, la sanitat; gent amb feina i gent aturada; gent, en definitiva, com tothom. El projecte SOM VIC no és la clàssica operació de maquillatge electoral, en la que un o dos noms amb un cert ressò volen fer passar bou per bèstia grossa i fer veure que hi ha una obertura de mires que de fet no s’ha produït. O és que algú creu que amb 10 sobre 21 es farà, sempre i només, allò que vulgui el partit? Ras i curt, no. De cap de les maneres. Es farà allò que vulgui la ciutat. Perquè és per això, que existim. Perquè SOM VIC. No només nosaltres, però també nosaltres. Sense embuts. Sense manies. Sense vergonyes. Orgulloses i orgullosos de ser-ho.


Evidentment, a tothom li agrada fer un bon resultat. Però després del que vaig veure i viure dimecres, no crec que sigui l’únic important. Probablement, ni tan sols el més important. El més important és que tots plegats hem aconseguit bastir un projecte tan íntimament lligat amb la ciutat, que estic segur que des d’ara serà impossible dissociar-los.


Com em deia fa pocs dies una bona amiga, l’actriu Lloll Bertran, podem estar satisfets. Passi el que passi, diumenge en sortirem VIC... toriosos.


Visca el projecte SOM VIC! És a dir... Visca Vic i Visca Catalunya! Som-hi!

dimecres, 11 de maig del 2011

"UN ESTUDIANT DE VIC". Breu apunt teatral en campanya



L’ANY 1927, Josep M. de Sagarra va estrenar “Un estudiant de Vic”, una de les seves obres menors i gairebé diria que, amb tota seguretat, l’única peça de la història universal del teatre que es desenvolupa íntegrament a la ciutat de Vic.


Tot i no contenir gaires referències toponímiques –a banda del Seminari només s’hi parla, i en una sola ocasió, de la rambla de les Davallades- no és casual la tria de la ciutat per emmarcar-hi l’acció. L’anècdota no té res d’original: una noia és obligada pel seu pare a casar-se amb una home vell a qui no estima. Aquest, en una mena de versió nostrada del Cyrano, paga a un estudiant del Seminari perquè s’adreci a la mossa, això sí, en presència d’ell. La resta és fàcil d’endevinar: els joves s’enamoren i davant de la negativa del pare d’ella decideixen fugir plegats. Són capturats, però defensen el seu amor. Finalment descobrim que ell, que semblava un pelacanyes, és fill d’uns barons i ha treballat per assegurar-se que la noia no el vol pels diners, sinó per una qüestió de sentiments.


Així doncs, i davant d’un argument tant “suat”, per què diem que la tria de Vic està feta a consciència? Doncs perquè els tòpics –sovint carregats de veritat- que envolten l’antiga Ciutat dels Sants li van a Sagarra com anell al dit. Li serveixen, per exemple, per dibuixar un senyor Pinós –el vell casador- com una rata de sagristia tan carregada de diners com inspiradora de fàstic i repulsió. Per crear un senyor Tortell –el pare- digne representant de la societat més conservadora i resclosida que ens puguem imaginar. De la mateixa manera, però, Vic serveix també a Sagarra per estructurar un autèntic cant a la llibertat i la rebel•lia, encarnades per una jove, Mariagneta, que reivindica el seu dret no només a casar-se amb qui vulgui sinó també a viure i passar-ho bé, i un estudiant que trenca tots els tòpics que la majoria de referències literàries podrien inspirar: faldiller empedreït, l’estada al Seminari li esdevé l’excusa perfecta per omplir la seva vida de “gresca i xivarri”.


Sagarra, doncs, parteix del tòpic per acabar-lo transcendint i fent aparèixer, enmig del Vic més conservador, un veritable esclat de vida. Més o menys, el mateix que proclama el projecte SOM VIC: l’actualització de la història de la nostra ciutat en clau contemporània, és a dir, en clau de futur i modernitat. Sense renunciar al bagatge acumulat fins ara, sinó tot el contrari: utilitzant-lo per bastir un nou projecte per a una nova vella ciutat.


Recollim, a continuació, alguns fragments que retraten perfectament els personatges principals:

1
MARIAGNETA:

És clar que tinc raó! No em deixen viure:
pateixo com a dins d’una presó.
Vosaltres ho sabeu de cada dia,
em coneixeu de temps, no és veritat?
El meu geni està fet per l’alegria,
per respirar una mica amb llibertat!
Fins ara no he pensat cap cosa sèria,
he parlat amb fadrins com totes fem,
sense córrer darrera de cap dèria,
sense malícia, no? Ja ens entenem...
El casar-me era cosa tan llunyana!
Casar-me, amb qui? Amb un noi fort i eixerit
que jo me l’estimés de bona gana;
però no veia enlloc el meu marit!
Pensava: “El casament no et corre pressa;
per ara disfrutem, riem, ballem,
no aturis el teu cor, si el cor et vessa:
les llàgrimes i els tràfecs ja els tindrem!”
I així vivia tota refiada...
i em diu el pare, sense més ni més:
“Et tinc una persona preparada:
molt piadosa, molt sèria i molts diners!”
Com si em tirés un gerro d’aigua freda,
li faig esporuguida: “Què m’has dit?”
I em contesta: “Per Déu! No siguis bleda;
he pensat de casar-te tot seguit!”
“Però amb qui?” I ell me fa molt mala cara:
“Amb aquell que a mi em sembla i em ve bé!”
“I jo, no sóc ningú?” “Creu el teu pare;
el teu pare ja sap el que et convé...”
I això és tot, i m’entero l’altre dia
que em casen amb un tal senyor Pinós,
una mena de gat de sagristia,
vell, ensopit, tronat i fastigós...

2
L’ESTUDIANT:

No fan!
A mi doni’m la gresca i el xivarri;
quatre copes de vi i quatre companys,
la burla als corredors del seminari,
les fresques enganyifes de l’hostal,
i esverar les veïnes a la missa,
robar les carnisseres al mercat,
i fer el dimoni vora les faldilles
de les mossetes que han sortit del ball.
És aquesta la vida regalada
que amoroseix els pobres estudiants,
farts de llatí, de puces i misèria,
de taules negres i vestits fumats!
MARIAGNETA: I doncs, la vocació del seu estudi?
ESTUDIANT: Això deixem-ho córrer, no és del cas!

3
L’ESTUDIANT:

Pobre vell! Fins em fa pena,
si no fos un vell tan vil!
aprofitem les estones;
és l’hora de decidir;
mentre cuinen la misèria,
mentre treballen un crim,
surt l’estudiant i els esbulla
tota la troca de fil...
Aquesta nit serà meva!
Què direu aquesta nit,
quan se us mengi la vergonya
i l’escàndol sigui aquí?
De què us valen vostres unces,
tots els vostres embolics!
Rieu, prepareu la festa,
esmoleu ben bé el llatí,
desempolseu les casaques,
afineu els violins
i feu-li un nus a la cua
al pobre estudiant de Vic!

4
TORTELL: Confessarem els culpables.
PINÓS: Obrarem com s’ha d’obrar.
TORTELL: Jo tanco la meva filla!
PINÓS: Jo mato el meu estudiant!
TOTELL: Tenim comprats tots els jutges!
PINÓS: Són nostres els advocats...
TORTELL: I Vic veurà el que és un pare!
PINÓS: I el que és un nuvi enganyat.

5
TORTELL:

(...)
Filla meva, el que tu has fet
és una criaturada,
una falta dels pocs anys,
d’aquelles que es paguen cares!
Jo, com a pare que et sóc,
tinc motius per castigar-te;
ben reclosa en un convent,
esborrant les teves passes
d’aquestes pedres de Vic
que has deshonrat, malaurada!
(...)

6
MARIAGNETA:

Som joves totes plegades:
què hi vol fer, senyor Pinós!
Vostè també se’n fa càrrec
i han vist que tenim raó...
No es pot enganyar la vida,
no s’hi pot jugar amb el foc...
De primer tot eren penes,
i llàgrimes i sermons,
el cor s’ha tret la careta,
volien ofegar el cor,
però quan el cor estima,
per negre que sia el joc,
per entrebancs i amenaces
arriba que es surt de tot,
i en les comèdies escrites
i en les comèdies del món,
aquell que surt amb la seva,
aquell que guanya és l’amor!...

dijous, 5 de maig del 2011

ADÉU AL CONSELL D'ADMINISTRACIÓ DEL TNC

El Secretari general del Departament de Cultura m'acaba de comunicar -de manera personal, cosa que li agraeixo- que dimarts passat, 03/05/2011, vaig ser cessat com a membre del Consell d'Administració del TNC. Sé que sonarà a tòpic si dic que ha estat un honor formar-ne part, però la veritat és que han estat 7 anys molt intensos, en els que s'han dut a terme canvis substancials en el funcionament i sobretot la orientació del Teatre. Especialment durant la darrera legislatura, al llarg de la qual s’han intensificat les relacions amb altres equipaments escènics de la resta del territori, entenent per territori la globalitat dels PP.CC. És cert que les restriccions pressupostàries ens van impedir anar més lluny, però confio que l’equip d’en Sergi Belbel, a qui desitjo tota la sort del món, podrà completar la feina. Un record molt especial per a l’Alfred Fort i la resta d’amics amb qui vaig compartir viatge. Visca el teatre!

diumenge, 1 de maig del 2011

MORI EL SENY, VISCA LA RAUXA!



Doncs no, senyor Rossell. Ho sento, però no comparteixo el seu discurs. Bé, una part potser sí. És cert que per aquestes terres sempre hem estat més civilitzats que determinats troglodites que corren per determinades latituds. És cert que ens hem esforçat a refermar-nos més en positiu que en negatiu, més pel que fem que no pel que els altres no ens volen deixar fer. Però no és menys cert que la sacrosanta invocació al seny ens ha mantingut massa temps domesticats, com si les ganivetes de tallar el pa que l'any 1714 les famílies catalanes varen haver de lligar amb cadeneta per obligació -no fos cas que les empressin per a d'altres menesters- s'haguessin mantingut fermades fins ara, traïnt d'aquesta manera la rauxa de què va fer gala aquella gent. "Que la prudència no ens faci traïdors", va dir ja fa una pila d'anys un clarivident Jordi Carbonell.


El cas és que ara vostè ens demana que ignorem que el Madrid, com deia a la meva última blocada, també és "més que un club". Que fem veure que no ens hem adonat que la pugna Barça-Madrid s'ha polititzat definitivament. Que fa menys de 15 dies, a València, nosaltres cridàvem "Independència" i ells cantaven el "Viva España". Que nosaltres xiulàvem l'himne opressor mentre ells l'acompanyaven amb crits de "¡España, España!"


"Mentre ens confonguem amb un equip de futbol sempre serem un país petit", em deia l'altre dia un amic perico i independentista. Però m'ho deia perquè la "confusió" no era amb el seu equip. M'esmentava, per reforçar l'argument, el Girona, el Nàstic, el Lleida. Oblidava, l'amic -o no volia recordar- que la immensa majoria de seguidors d'aquests equips també ho són del Barça.

El cas és que, agradi més o menys, el Barça és més que un club perquè ha entrat en el terreny de la política. I tant me fa que la causa fos un tal Franco; tant me fa que abans no es pogués parlar de política de manera normalitzada, i el Barça fes les funcions de vàlvula d'escapament. La realitat, avui, és la que és, i seria d'imbècils desaprofitar-la. Tot el que contribueixi, de manera democràtica -i l'esport ho és- a fer avançar la lluita, s'ha d'aprofitar. Sense pors. Sense manies. I sense desmobilitzadores crides al seny.

És evident que no es tracta d'anar estomacant gent per les cantonades. Que tampoc no cal insultar ningú. Cap persona, vull dir. A València, quan la final de copa, les dues aficions ens vàrem respectar. La majoria de nosaltres, com la majoria d'ells, som gent civilitzada. Però el nostre equip representa el que representa, i el seu equip representa el que representa. I no en tenim prou cridant a favor del que representa el nostre equip. A mi, si més no, quan veig aquell blanc pretesament immaculat m'entren unes ganes enormes de cridar contra el que representa i, per tant, contra l'equip que el vesteix. I insultar-lo, si convé. Deixar anar tota la rauxa. En aquest sentit, el seny se'n pot anar tranquil·lament a fer punyetes. A fer la mà, per seguir amb les referències valencianes.

No hi seré, dimats, al Camp Nou. Li passo el carnet al meu fill gran, perquè es pugui treure, encara que sigui en part, el mal regust de la final de Mestalla. Però un segon després que la classificació per a Wembley s'hagi confirmat -que es confirmarà- sortiré amb el meu fill petit a cridar pels carrers de Vic. A favor del que representa el Barça, i en contra del que representa el Madrid.


Mori el seny, visca la rauxa!