EL FLAUTISTA ESTÀ TRIST

Aquesta setmana ha mort el dramaturg Jordi Teixidor. Tot i que mai no hi vaig tenir una relació gaire estreta, va ser professor meu a l’Institut del Teatre i havíem compartit alguna aventura política quan jo vivia a Barcelona. Recordo, per exemple, la seva molt elaborada proposta d’una Llei del Teatre, que malauradament no va tenir adequada resposta de les administracions. Sap especialment greu perquè només tenia 71 anys, i perquè significa la desaparició d’un altre referent de la generació del teatre independent català dels anys 70. I a mi em retorna inevitablement el record d’en Jaume Melendres, gran amic seu desaparegut l’any 2009 quan només en tenia 68. Justament l’últim cop que vaig veure en Jordi va ser l’any passat, durant l’homenatge a en Jaume. Com també em recorda –un record aquest molt més llunyà- el seu germà Ramon, que ens deixava l’any 1999 estroncant d’aquesta manera una carrera d’autèntic outsider dels escenaris.

Tot i no formar part de l’star system, sense ells i altres com ells el teatre català no existiria com el coneixem ara. En Jordi, sense anar més lluny, i tot i que sé que caic en el tòpic, que és injusta aquesta referència quan es tracta d’algú que ha escrit tantes obres, moltes d’elles de qualitat indiscutible, serà recordat sempre com l’autor d’El retaule del flautista, un esdeveniment sociològic de l’època franquista que va esdevenir un crit de llibertat per a milers i milers d’espectadors.

Avui tindrà lloc la cerimònia del seu adéu. Ho sento, Jordi, però no podré ser-hi. Valgui aquest escrit per acomiadar-me. Ah, per cert... records a en Jaume.

LA BALADA DE L'INDESITJABLE (II)

Amb unes hores de retard, però aquí va la continuació:

------------------------------------------------------------------------------------------------

(El Noi i la Noia tornen a la taula. El Cambrer, amb posat resignat, s’encamina a l’espai problemàtic del local. Quan és a mig camí sembla recordar alguna cosa, i torna on és la parella.)

CAMBRER: D’això... he d’obrir les portes.
NOI: Què?
CAMBRER: Que he d’obrir les portes... (assenyalant l’altre espai amb un gest del cap:) les d’allà...
NOI: I...?
CAMBRER: Funcionen amb un comandament a distància... diuen que ahir va fallar.
NOI: Mira que bé... i si avui hi torna?
CAMBRER: Quedaran obertes mentre jo sigui a dins.
NOIA: I la incomunicació? No és obligatòria?
CAMBRER: Sí, però el panell d’emergència és darrera la barra, i si jo no hi sóc...
NOI: I l’amo?
CAMBRER: No surt de la rebotiga, quan se n’ha d’atendre un...
NOI: Però això és il·legal...
CAMBRER: I què vols que hi faci, si els té pànic?
NOIA: Vols que ho faci jo? M’expliques quins botons he de tocar, i...
NOI: Però què dius tu, ara? Val més que no ens hi emboliquem...
CAMBRER (a la Noia): Té raó. Si ha de passar alguna cosa, és millor que sigui per culpa de la direcció del local.
NOIA: Sí, però som nosaltres els qui podem rebre!
CAMBRER: Ell és un de sol, i us asseguro que no en tinc ni per començar, amb un merdós com aquest. A més, porto el xiulet d’alarma a la butxaca. Si el faig sonar, l’amo no té més remei que venir. (Ara, observa la jove parella amb un somriure amarat de tendresa.) I, sobretot... per res del món no deixaria que fessin mal als meus amics.

(La parella observa el Cambrer amb emoció.)

NOI: Gràcies, Max. Ets un gran tipus.
NOIA: Ànims, Max. Endavant! Nosaltres som aquí...

(El Cambrer els retorna un inconcret agraïment de circumstàncies, observa l’inquietant personatge de l’altra banda del local, empassa saliva i s’hi encamina amb un pas que vol ser segur però s’endevina neguitós. Arriba davant de la primera porta de l’‘altre’ espai. Quan és davant d’ella s’atura i allarga la mà amb evident intenció d’obrir. Para el moviment en sec. Acaba d’adonar-se d’alguna cosa. Renega en veu baixa, i refà enèsimament el camí envers la barra del bar. En recull, del darrera, una mena de comandament a distància amb el que torna davant de la porta. Pitja un dels botons del comandament. La porta s’obre. El Cambrer en creua el llindar, i s’atura a l’‘espai neutral’, on espera que la porta es torni a tancar. Deixa passar una estona exageradament llarga abans de pitjar el segon botó. Es tomba a mirar la parella, que l’observa contenint la respiració. Finalment, s’omple de valor i prem de nou el comandament. La segona porta s’obre, i en Max s’introdueix ràpid a l’inquietant espai on l’espera aquell personatge que, tot i la sensació aclaparadora de l’indret, ni tan sols s’ha tret l’abric. Amb la segona porta tancant-se darrera seu, el Cambrer resta encara uns instants arrambat al vidre. Per fi, avança indecís vers la taula on seu el de l’abric. Amb veu nerviosa, li canta la ‘carta’ que el local li ofereix.)

CAMBRER: Cervesa nacional, cervesa d’importació o vermut.

(El ‘client’, en una reacció que fa que Max el consideri encara més Indesitjable, remuga de manera inintel·ligible. El Cambrer, cada cop més nerviós, repeteix la crispada cantarella.)

CAMBRER: Cervesa nacional, cervesa d’importació o vermut.

(Finalment, l’Indesitjable aixeca prou la veu com per ser entès pel Cambrer.)

INDESITJABLE: Aigua mineral...
CAMBRER (descol·locat): Què?
INDESITJABLE: Jo volia aigua mineral...
CAMBRER: Ah, no. Això sí que no. No estic disposat a aguantar-ho. No tinc més remei que atendre’t, ja ho saps. Però això no et dóna dret a fer-te el graciós. (Pausa.) Alcohol, ja ho saps.
INDESITJABLE: Era per provar...

(El Cambrer resta immòbil, observant l’Indesitjable. Després d’una altra pausa, continua amb evident mala bava.)

CAMBRER: Cervesa nacional, cervesa d’importació o vermut. I de pressa, que no tinc tot el dia!
INDESITJABLE: Tant li fa, no m’ho penso prendre.
CAMBRER: T’aviso: no juguis amb mi, que no tinc gaire corretja.
INDESITJABLE: A beure, no m’hi pots obligar.
CAMBRER: Però has de demanar.
INDESITJABLE: D’acord... la beguda més cara.
CAMBRER: Totes van al mateix preu. Suposo que això també ho deus saber.

(Tot d’una l’Indesitjable resta mut, obviant la presència del Cambrer. Aquest espera encara durant uns instants, però finalment es decideix.)

CAMBRER: Està bé, jo trio. No aconseguiràs que em faci mala sang...

(El Cambrer retrocedeix fins les portes d’accés a aquell indret, on reprodueix, en sentit contrari, els passos que ha fet abans per introduir-s’hi. Quan ja es troba al que hem anomenat l’‘espai amable’ del bar, des d’on la Noia i el Noi no s’han perdut, tot comentant-les en veu baixa, ni una de les anteriors incidències, es tomba instintivament a temps per veure com l’Indesitjable furga parsimoniós per l’interior d’una de les butxaques del seu llardós abric. Immediatament, el Cambrer es llança cap a les dues portes de l’altre espai en una cursa desesperada. A la mateixa velocitat, refà els moviments necessaris per fer funcionar el comandament i les portes, i arriba a la taula on seu l’Indesitjable just a temps d’agafar-lo pel braç abans no pugui treure el que sigui del fons de la seva butxaca.)

CAMBRER: Què fots?

(L’Indesitjable alça la mirada, tot observant les faccions desencaixades del Cambrer, que panteixa de manera ostensible. No treu la mà de la butxaca mentre, tranquil, li respon.)

INDESITJABLE: A tu què et sembla?
CAMBRER: No pots! No, no pots!
INDESITJABLE: Però si ara mateix em portaràs la beguda...
CAMBRER: N’has vist per algun lloc, quan has entrat al bar?

(L’Indesitjable inicia un intent de desempallegar-se de la presa a què el sotmet el Cambrer, però sense esforçar-s’hi gaire. Encara no pot, per tant, treure la mà de la butxaca. El Cambrer el continua increpant. Des de l’altra banda del bar, la Noia s’aixeca, preocupada. El Noi li estira la roba per tal que torni a seure, en un significatiu “No t’hi fiquis!”)

CAMBRER: Digues! N’has vist, eh? N’has vist algun?
INDESITJABLE: Si no en podeu vendre, com vols que n’hagi vist?
CAMBRER (fora de si, sacseja l’Indesitjable mentre el continua atacant): No en ‘volem’ vendre! Ho entens? No ‘volem!’ Per què dius “si no en podeu vendre”? Per què ho dius? Que et quedi clar que encara que poguéssim no ho faríem! Perquè això és porqueria! Com tu! Com tots vosaltres! Tots sou porqueria! I si us admetem aquí és perquè ens hi obliguen, per res més! T’ha quedat clar, malparit?

(La Noia, que no ha fet cas dels consells de la seva parella, ha avançat fins la primera de les dues portes que la separen del Cambrer i l’Indesitjable, i ha assistit preocupada a l’escridassada que el seu amic ha fet a l’altre. Ara, prova debades d’obrir sacsejant la porta. L’Indesitjable, que se n’adona, la mira per damunt de l’espatlla del Cambrer, cosa que fa que aquest, al seu torn, es giri a mirar enrere. Quan ho fa, i en veure la seva amiga tan a prop d’allí, li dedica tot de gestos compulsius perquè se n’allunyi. L’Indesitjable aprofita l’ocasió per desfer-se del Cambrer i aquest, quan s’ha assegurat que la Noia torna al seu lloc, s’encara un altre cop amb el ‘client’, fent un esforç per asserenar-se.)

CAMBRER: Ho veus, què has aconseguit? Molestes els meus clients! I ells són aquí perquè volen!
INDESITJABLE: Jo també...
CAMBRER: Tu has vingut perquè no et queden més collons, perquè no tens enlloc més on deixar-te caure!
INDESITJABLE: Et penses que m’agrada gaire?
CAMBRER: Doncs si no t’agrada, ja saps on és la porta.
INDESITJABLE: A mi m’obliguen a venir, i a tu t’obliguen a atendre’m.
CAMBRER: Què vols dir amb això? Que em foti?
INDESITJABLE: No, vull dir que no en traiem res, de barallar-nos.

(El Cambrer, que no s’esperava un comentari com aquest, observa l’Indesitjable momentàniament sorprès. Finalment, i amb desgana, deixa anar les darreres frases abans de tornar a sortir del recinte.)

CAMBRER: Aleshores, fes el fotut favor de no tocar-me els pebrots. Si saps que t’has d’esperar a que et portin la beguda, doncs t’esperes i llestos. Està clar?

(L’Indesitjable aguanta la mirada del Cambrer, però no respon. Finalment, en Max abandona el recinte, capficat. Tan capficat que oblida tancar la segona porta, que resta només ajustada, cosa que sí que fa amb la primera. En el seu camí vers la barra, passa a l’alçada de la taula on seuen el Noi i la Noia. Aquesta el crida.)

NOIA: Max!
(El Cambrer, capficat, continua avançant cap a la barra. Ella insisteix.)
Pst! Max!
(A la fi, el Cambrer sent com el criden. Es dirigeix a la taula de la parella. Un cop allí, els mira però no diu res.)
Ho he sentit tot.

CAMBRER: Ja m’ho penso... li vaig dir a l’amo que a més de blindades, les portes haurien de ser insonoritzades. És el que recomanen a l’annex al reglament que ens han enviat. (Observant en direcció a la rebotiga, per si algú el sentís.) Però com que aquest ‘paio’ és un garrepa, doncs ja ho veieu... els nostres clients en paguen les conseqüències.
NOI: Ho diu al reglament i no n’ha fet cas?
CAMBRER: No, al reglament no. A l’annex al reglament. La pressió fiscal que hem d’aguantar és molt forta, i suposo que l’Administració no ens ha volgut collar massa... ho deixen a la voluntat dels propietaris dels locals...

(Silenci. A poc a poc, el Cambrer enceta, sense ganes, una rialla.)

NOIA: Què? Què passa?
CAMBRER: Que semblo burro, passa. “No ens ha volgut collar massa”, dic... No ens han volgut collar massa i ens obliguen a tenir aquí un... un d’això, ja m’enteneu...
NOIA: A algú li havia de tocar...
CAMBRER: No veig per què. Ningú no ens pot obligar a una cosa així...
NOIA: Però Max... aquesta és una postura insolidària. Què passaria si tots els locals s’hi neguessin? Això és com el poble que li toca tenir una presó... ningú no en vol mai cap, però a algun lloc els han de dur, no?
CAMBRER: No ho pots comparar, això és molt diferent...
NOIA: No, no ho és. Es tracta d’un segment de població amb el que s’ha de fer alguna cosa, com passa amb els reclusos.
CAMBRER: Que els tanquin a la presó, doncs!
NOIA: Però si no cal... tu mateix has dit que cada cop en queden menys...
CAMBRER: Més a favor meu! Facilitant-los llocs per trobar-se, el que fan és perpetuar-los. Ens ho va dir el psicòleg que va venir a fer-nos el curset per poder aguantar tota aquesta merda...
NOI: L’Administració us va enviar un psicòleg que criticava les decisions de l’Administració?
NOIA: Vaig llegir que el col·legi de psicòlegs hi ha estat en contra des del primer moment. Van ser uns dels que van encapçalar l’intent de desobediència civil...
CAMBRER: Sí. Per ells hauria estat millor deixar-los “morir d’inanició”, per dir-ho d’alguna manera... però ningú no els va escoltar... i ja veieu com ens trobem ara.
NOI (a la Noia): Bé... nosaltres, aquí, ja no podem fer-hi res... i aquest element és del tot inofensiu. En Max l’ha ben sacsejat, abans, i no...
NOIA: Ets un covard.
NOI: Què?
NOIA: Un amic et demana un cop de mà, i et falta temps per sortir corrent...
NOI: Que a tu t’agradi ficar-te en embolics no vol dir que...
CAMBRER: No, si us plau! L’últim que voldria és que us discutíssiu per culpa meva. Vaig a portar-li la seva refotuda cervesa, i després, si voleu, fem una partideta al dòmino.

.

(El Cambrer torna a encaminar-se cap a la barra. La Noia, entretant, deixa anar la mirada cap on seu, escarxofat, l’Indesitjable.)

NOIA: Sabeu...? Em fa llàstima.
NOI: Només em faltava sentir aquesta...
CAMBRER (aturant-se, parla a la Noia sense mirar-la): Això sí que no. No ho diguis ni en broma.
NOIA: Si no és broma. Ho dic de debò, em fa llàstima.
CAMBRER (tombant-se, ara sí, per parlar amb la Noia sense moure’s del punt on es troba): És el pitjor que pots fer, sentir-ne llàstima.
NOIA: Per què? No hi ha res de dolent, en un sentiment positiu com aquest.
CAMBRER: És allò que us deia abans de l’empatia... per aquí es comença.
NOI (amb un mig somriure): No em vulguis fer sermons amb una parauleta que acabes d’aprendre. (Per l’Indesitjable:) Mireu-vos-el... no dic que m’hi senti identificada... només que em fa llàstima.
NOI: No saps què dius, són un perill públic!
NOIA: Anys enrere potser sí. Però en fa molt, d’allò. Ara, només fan llàstima.

(Finalment, el Cambrer ha desaparegut darrera la barra. El Noi, que observava l’Indesitjable, es va posant rígid a causa del que veu. Amb un fil de veu, respon al darrer comentari de la Noia.)

NOI: Ah, sí?... I què me’n dius d’això, doncs?

(La Noia es tomba a mirar en la mateixa direcció que el Noi, i té un sobresalt. L’Indesitjable ha abandonat el lloc on seia i, adreçant-se a la segona porta que el separa de la resta del bar —la que el Cambrer ha oblidat tancar— l’arrossega per tal d’obrir-la a força de braços. Tot, amb moviments lents i aparentment despreocupats.)

NOIA: On va? No ho pot fer, això!
CAMBRER (tornant precipitadament, cervesa en mà): Què passa?

LA BALADA DE L'INDESITJABLE (I)

Aquest no és un blog literari, encara que de tant en tant s'hi parli de literatura. Però tenia ganes de fer alguna cosa diferent. Per provar, a veure què passa. Igual em quedo de cop sense visites... El cas és que l'any 2007 vaig quedar finalista d'un concurs de teatre breu que fan a Badalona, amb l'obra titulada La balada de l'indesitjable. Segurament no és el més reeixit que he escrit, però és curt, que sempre va bé. Està publicat, però també es pot descarregar per internet gràcies a la pròpia editorial, i per tant no entraré en cap mena de conflicte. He pensat dividir-ho en tres parts -per allò de mantenir l'interès- i penjar-les durant els propers tres dilluns, incloent-hi avui. Probablement entremig escriuré sobre alguna altra cosa, però així, si hi ha algú a qui li interessi (que està per veure), sabrà quan trobar el següent "fascicle". El tema que tracta l'obra, i que no desvetllaré perquè si no perdria tot l'interès, estava d'actualitat l'any 2007 però ara encara ho està molt més. Bé, jo ho deixo aquí. Ara, que parlin els personatges:


LA BALADA DE L’INDESITJABLE
Josep M. Diéguez
Accèssit del Premi de Teatre Breu
Inicia’t 2007


PERSONATGES
Noi
Cambrer (Max)
Noia
Indesitjable

(Som en un bar d’última generació, en la decoració i arquitectura del qual domina una asèpsia pròpia d’hospital. En una de les taules seu una parella jove —Noi i Noia— que degusta amb exquisidesa un cafè amb llet —ell— i un te amb llimona —ella. Si observem una mica més, comprovem que en un extrem del bar s’hi troben dues portes encarades, com les que hi ha a algunes entitats d’estalvi per facilitar als empleats l’observació dels hipotètics clients que volen accedir-hi i que resten, per uns instants, atrapats al petit ‘espai neutral’ que es forma entre ambdues portes. Aquest mecanisme separa clarament el sector ‘amable’ del bar d’una altra zona difícilment identificable a cau¬sa del seu ambient deixat i enrarit. Una taula solitària, sense clientela però on s’hi observen tres o quatre ampolles buides de begudes alcohòliques, és tot el que la casa posa a disposició dels agosarats que decideixen utilitzar aquell espai, recentment inaugurat. Quan s’obren els llums, un Cambrer més asèptic que el local s’atansa a la jove parella. El Noi se li adreça tot correcció.)

NOI: Bon dia, Max. Tot bé?
CAMBRER: Tot bé, com sempre. I vosaltres? Us falta alguna cosa? (A la Noia:) El te, al seu punt?
NOIA: Perfecte. Sou els millors.

(Després de quatre formulismes políticament correctes, el Cambrer resta estranyament callat.)

NOI: Et passa res, Max?
CAMBRER: A mi? Què m’hauria de passar?
NOIA: Ara, mentre venies, en parlàvem... “en Max fa mala cara”.
CAMBRER: Vosaltres, que us preocupeu massa per mi... tot va perfectament.
NOIA: Vols dir?
CAMBRER: I tant... què podria anar malament?
NOIA: Bé... ja ho saps...
CAMBRER (mirant els joves amb posat de fals desinterès): De debò. No sé on voleu anar a parar.
NOI (amb la dificultat de qui es refereix a alguna cosa de mal anomenar): El nou espai...
CAMBRER: Ah, això... val més que no en parlem.
NOI: Per què? Què passa?
CAMBRER (abaixant el to de veu): A l’amo no li fa cap gràcia.
NOIA: Que se’n parli?
CAMBRER: Que existeixi.
NOIA: Que no s’ha ofert voluntari? (El Cambrer torna a callar. Ella parla al Noi.)
Ja t’ho deia, que no podia ser. És això, oi Max? No sou voluntaris?
CAMBRER (amb esforç): No n’hi ha, de voluntaris.
NOI: Què vols dir?

(El Cambrer, a qui no li agrada el caire que està agafant la conversa, refà tot d’una el camí vers la barra.)

NOI: Ei, Max, on vas? (A la Noia:) I ara què li agafa, a aquest?

(S’obre la porta d’entrada al local, i fa la seva aparició un personatge inquietant. Sota unes robes brutes, grogoses, s’amaga el propietari d’uns cabells greixosos i una barba llarga i descuidada que no presagien res de bo. Observa l’indret des del darrera d’unes ulleres fosques de cul de got que ens impedeixen veu¬re les faccions que el pèl li deixa al descobert. Passats uns breus instants, comença a cami¬nar pel mig del recinte. El Cambrer, enèrgic, el crida des de darrera la barra.)

CAMBRER: Ei!
(L’home, les mans a la butxaca d’un llardós abric, continua caminant. El Cambrer insisteix:)
Ei, tu!
(Ara, l’interpel•lat s’atura. Amb parsimònia, gira la cara vers el Cambrer. A poc a poc, es treu una mà de la butxaca i s’assenyala a si mateix. La lentitud dels seus moviments ens permet observar uns dits encara més grogosos que la seva roba.)
Sí, tu! Per la paret!
(És evident que l’altre no comprèn el que li diuen. Resta immòbil.)
No pots caminar pel mig del bar. Arramba’t a la paret!
(La mà llefiscosa torna dins de l’abric. L’home observa l’entorn. Ho ha entès. Va fins la paret del recinte i camina sense desenganxar-se’n.)
Més de pressa!
(L’home no canvia el ritme dels seus passos.)
Més de pressa, o te’n vas! Ens reservem el dret d’admissió, aquí!

(L’home s’atura un instant. Es tomba a mirar el Cambrer, que l’observa desafiant. Finalment obeeix, i sense deixar d’arrossegar els peus es posa a caminar més de pressa. Arriba fins davant de la primera porta que separa els dos espais, i s’atura de nou. Espera. Des d’algun punt de darrera la barra, el Cambrer prem un botó, i la porta s’obre. L’home en creua el llindar. A un nou gest del Cambrer, la porta es tanca deixant-lo atra¬pat a l’‘espai neutral’. Una nova pitjada de botó, i s’obre la segona porta. Aquell altre espai, tan poc acollidor, és ara accessible i l’home s’hi endinsa. El Cambrer completa l’operació, i un cop tancada la segona por¬ta, el nouvingut s’atura per observar l’indret. D’entrada sembla no agradar-li, però aquesta és una sensació que dura només unbreu moment. Després de dedicar una nova i fugissera mirada al Cambrer, amb posat resignat, l’home seu a la taula.)

NOIA: Ho has vist?
NOI (en veu baixa): És clar que ho he vist! Calla, que et sentiran...
NOIA: Qui m’ha de sentir? (Silenci.) T’has fixat en en Max, pobre? Quina cara que fa...
NOI: Què fem, marxem?
NOIA: Potser sí... m’acabo el te i ens n’anem.
NOI (impacient, mentre ella assaboreix de nou el te): Vols acabar d’una vegada?
NOIA: Està bé, tranquil... prova a calmar-te, vols? De què et serveixen, les classes de ioga?
NOI: Allí no hem d’aguantar aquests espectacles... Ja estàs? Doncs som-hi!

(El Noi deixa unes monedes damunt la taula. S’alcen ambdós i comencen a caminar cap a la porta. El Cambrer, en veure-ho, corre vers ells.)

CAMBRER: No, si us plau!
NOIA: Què passa, Max?
CAMBRER: No marxeu!
NOI: Però... ja hem acabat... i tenim pressa...
CAMBRER: Avui?
NOI: Avui què?
CAMBRER: Avui teniu pressa?
NOI: Sí, és clar...
CAMBRER: Avui és dijous.
NOI: Ja ho sé...
CAMBRER: I els dijous mai no teniu pressa.
NOI: Però avui sí, Max. Hem de...
CAMBRER: Heu de?
NOI: Ens esperen... una reunió d’escala...
CAMBRER: Les teniu dimarts, les reunions d’escala.
NOI: Ho hem canviat. És que...
NOIA: Deixa-ho córrer, en Max fa temps que ens coneix.
NOI: Tinc tot el dret a marxar d’un bar quan vulgui.
CAMBRER: Som amics. No m’ho pots fer, això.
NOI: Sóc un client.
CAMBRER: “No tenim clients, tenim amics”.
NOI: Això és només un eslògan.
NOIA: Que tu els vas ajudar a trobar.
NOI: Treballo en publicitat. Què té d’estrany que ajudi uns... ? (Calla de sobte.)
CAMBRER: Uns... amics?
NOI (amb resignació): Està bé... què vols que fem?
CAMBRER: Torneu a la vostra taula.
NOI: No hi haurà perill, oi?
CAMBRER: Les portes tanquen hermèticament.
NOI: Aleshores, per què ens necessites?
CAMBRER: El vam inaugurar ahir, el nou espai.
NOI: Ja, ja ens ho han dit.
CAMBRER: Ahir era dimecres.
NOI: I?
NOIA: Dimecres, en Max no treballa.
NOI: No ho entenc.
CAMBRER: I dijous entro més tard.
NOI: Tot això ja ho sé, Max. Ha estat així des de...
NOIA: En Max no t’està explicant el seu horari.
NOI: Aleshores?
NOIA(a Max, referint-se amb gestos discrets al client que ocupa l’altre espai): És el primer que veus, oi?
NOI (observant el Cambrer, que tremola com una fulla): El primer?

(El Cambrer, amb dificultat, fa que sí amb el cap. Finalment, deixa anar una súplica.)

CAMBRER: No em deixeu sol... si us plau.
NOI (dubtant encara): I... i l’amo?
CAMBRER: Tu ho has dit. És l’amo. La feina bruta, per als treballadors.
NOI: I... hauràs d’anar-hi?
NOIA: A tu què et sembla? I és clar que hi ha d’anar!
NOI: No... no voldràs que t’acompanyi?
CAMBRER: Tant de bo... No. Està prohibit. Només es poden comunicar amb algú de la casa. I sempre amb el mateix, si no és per causa de força major.
NOIA: Això què vol dir? Que l’hauràs d’atendre sempre tu?
CAMBRER: I ara, només faltaria! Els ha d’atendre sempre el mateix, però només durant una jornada sencera. El que passa és que avui ens ha enxampat en canvi de torn, i ara hem d’improvisar... De fet, recomanen que vagis variant cada dia, per evitar problemes d’empatia.
NOI: Empaquè?
NOIA: Identificació.
NOI: No t’hi pots identificar mai, amb una persona així!
CAMBRER: No t’ho pensis... es veu que abans n’han vingut tres junts. Jo crec que s’encomana. Per això em fa tanta por...
NOIA: I ja els deixen entrar, tres?
CAMBRER: És el límit. Haurien d’obrir massa espais, si no.
NOI: Tants en són?
CAMBRER: No ho sé. Em sembla que no en queden gaires, però no ho vull saber. Hem tingut la desgràcia que el nostre local entrava dins del pla d’espais que han elaborat, i no tenim més remei que aguantar-nos. Però el que no poden fer és exigir-nos que, damunt, ens interessem pel tema.
NOIA: Però alguna cosa n’haureu de saber...
CAMBRER: El just per complir amb els mínims de seguretat exigits, i prou.
NOI: I ara què?
CAMBRER: Doncs ara hauré d’entrar allí i preguntar-li què collons vol.
NOI: I esteu obligats a atendre’ls?
CAMBRER: Des del moment que poden entrar...
NOI: No, vull dir si... si heu de... ja m’entens...
CAMBRER: Ah, vols dir si... No, de cap manera. No en veuràs, per aquí. Saben que això no ho hauria acceptat ningú.
NOIA: De fet, es va arribar a parlar d’un moviment de resistència passiva... l’altre dia, el diari portava un article que...
CAMBRER (interrompent-la): Xxxttt!
NOIA: Què? Què passa?
CAMBRER: No se’n pot parlar! Si et senten, tindràs problemes! Tots, en tindrem!
NOIA: Però si el diari...
CAMBRER: Deixa’l estar, el diari! A ells també els han prohibit que en continuessin parlant.
NOI: Com ho saps?
CAMBRER: Fa un parell de dies va venir el periodista que havia fet l’article, i ens ho va explicar. Bé, li va explicar a l’amo. Jo no en vull, de complicacions d’aquestes...
NOIA: No m’ho pensava, que la cosa hagués anat tan enllà... I ara?
CAMBRER: Ara vosaltres seureu a la vostra taula, i jo... jo faré el que he de fer.

.

Continuarà dilluns 14/03

DUES GRANS NOTÍCIES

Sens dubte, si la setmana passada hi ha haver una notícia “mediàticament cridanera” que es pugui relacionar amb el passat de molts i moltes de nosaltres, aquesta és el 30 aniversari del 23F. Potser en parlaré algun dia, de les meves vivències relacionades amb aquella data. Em va enganxar fent la mili a Madrid mateix, i una cosa així no s’oblida fàcilment.

Però no és del 23F, que vull parlar ara. Perquè la setmana passada hi va haver unes altres dues notícies que també han transcendit a nivell mediàtic, tot i que en no tenir la càrrega morbosa del “se sienten, coño”, han quedat en un segon terme. Per a mi, en canvi, van ser dues notícies de primer ordre. A nivell nacional, indiscutiblement, però també a nivell personal i fins i tot sentimental.

Avui no té cap sentit preguntar a algú menor de 30 anys i escolaritzat a Catalunya com ha après a llegir i escriure en català. N’ha après a l’escola –més o menys bé segons les circumstàncies- i llestos. La pregunta semblaria fins i tot estúpida. Abans, però, no era així. Abans ens varem haver d’espavilar com varem poder. En el meu cas, com en els de tants i tants infants durant la dècada dels 60 del segle passat, l’espavilada va arribar de mans d’una revista: Cavall Fort, “una mostra d’amor i de respecte envers els nois i les noies que l’han de llegir”. En tinc a carretades, d’anècdotes de la meva relació amb una revista que no només em va alfabetitzar en català, sinó que va ser fins i tot la meva porta d’entrada al teatre gràcies als cicles que organitzava al Romea, però si m’hi posés no acabaria mai. Em limitaré a reproduir la notícia:

El Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) ha atorgat a Cavall Fort el Premi Nacional de Cultura 2011 en la categoria de Projecció Social de la Llengua Catalana.
El Jurat ha concedit aquest premi a la revista “pel treball de formació i socialització en català, assumit amb naturalitat i empenta des de la creació de la revista en plena dictadura, el 1961, amb un model d’estàndard ric al mateix temps que clar, literari des d’una base popular, i tan juganer, expressiu i acolorit com pensat des del rigor, fins al punt d’haver aconseguit que barrufessin i s’engresquessin en llengua catalana una bona colla de generacions d’estaments i procedències molt diverses al llarg de cinquanta anys de trajectòria”.

De vegades es fa justícia. Tard, potser, però se’n fa.

Com se n’ha fet també amb el tema de les 4 columnes de Puig i Cadafalch, amb la memòria de les quals també hi tinc relació des de petit. Resulta que el meu pare –que va néixer gairebé 2 anys després que fossin aterrades per ordre de Primo de Rivera- me’n va parlar des del primer moment, de les antigues columnes que representaven la senyera. Suposo que ho deuria fer ja el primer cop que vaig trepitjar Montjuic pel meu propi peu, perquè ho recordo com una història “de tota la vida”. L’anècdota és que d’entrada la meva ment infantil va interpretar que el que hi havia hagut a Montjuic eren 4 torres venecianes, les dues que hi ha ara a l’entrada del recinte de la Fira i un parell més, i que el dictador n’havia escombrat dues. Anys més tard vaig veure que allò no era possible, i em vaig interessar per conèixer-ne el format original. Avui, quan hem aconseguit restituir un bocinet més de la nostra memòria històrica, ens correspon felicitar tota la gent que ho ha fet possible. Ah, per cert... i recordar que estem parlant d’un símbol nacional. Que què vull dir? Doncs que és la nació sencera, no només el Principat, la que du les quatre barres a la senyera...

Una gran setmana, sens dubte.

AI, L'HEMEROTECA...

Reclamem al Bipartit i al Conseller Mascarell ambició nacional per defensar les emissions de Catalunya Ràdio i TV3 al País Valencià.

.
Demano una reacció al govern Bipartit i en especial al Conseller Mascarell davant la voluntat de la Generalitat valenciana de tancar les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià.

.
Hi ha una manca d’ambició nacional davant la possibilitat que la comunicació audiovisual catalana quedi completament mutilada. Primer va ser l’apagada de TV3 i ara la Generalitat valenciana hauria fet arribar a Acció Cultural del País Valencià un requeriment administratiu perquè tanqui en 10 dies les 12 antenes que emeten freqüències de Catalunya Ràdio.

.
TV3 i Catalunya Ràdio es van apagant perquè pel govern de l’Estat l’espai de comunicació català no és cap prioritat. Però és molt més greu, que tampoc sembli prioritari pel govern de la Generalitat de Catalunya.

.
L’actitud de censura del Govern valencià ja no és un fet aïllat, sinó que després d’apagar TV3, la seva voluntat d’apagar Catalunya Ràdio reflecteix una clara estratègia per acotar i limitar l’expressió de la cultura i la llengua catalanes i convertir-les en conflicte.

.
Reclamem al Bipartit i al Conseller Mascarell que defensin allò que ja s’ha convertit en un clam popular: que TV3 i Catalunya Ràdio siguin presents al País valencià, més quan l’era digital i les noves tecnologies ens permeten superar fronteres amb total facilitat.

.

Oi que no sona bé? Oi que sembla que vulgui aprofitar l'ocasió per atacar el Govern de la Generalitat, quan és ben clar que no en té cap culpa, que l'apagada de TV3 i el que pugui acabar passant amb Catalunya Ràdio és responsabilitat exclusiva del PP i la seva obsessió anticatalana? Oi que el que acabeu de llegir entra en el terreny del politiqueig més barroer, de l'erosió de l'adversari per sobre de tot, fins i tot per sobre del bé comú dels valencians que volen veure TV3, i als qui no serveixen de res les nostres absurdes picabaralles?

.

Doncs no patiu, perquè el que sembla que he dit en realitat no ho he dit. M'he limitat a copiar un text escrit en un blog particular el dia 11/05/2010. Hi he fet, això sí, dos petitísssims canvis: allí on hi posava "conseller Tresserras" hi he posat "conseller Mascarell", i allí on hi deia "Tripartit" hi he posat "Bipartit". Res més.

.

Ah, sí, me n'oblidava: el blog d'on he tret l'escrit és el de la Sra. Joana Ortega, actual vicepresidenta del Govern de la Generalitat. Ai, l'hemeroteca...

A FER LA MÀ

Així, ben gros. Primer havia pensat titular la blocada amb un també enorme "Fills de puta", però he pensat que les putes no en tenen cap culpa. Els únics culpables són ells, aquests feixistes devorats per les arnes però que encara s'aguanten més o menys drets. Aquests imbècils que encara que tinguin carrera s'entesten a demostrar que estudiar no els ha servit per a res, com en el cas del llefiscós César Vidal, suposat historiador que deixa anar perles com aquesta, dita tot just el proppassat 2006:

Un valenciano que se considere catalán es como un judio que admirara a Hitler.

.

A ell dedico el títol d'aquest escrit, i amb ell a tots els franquistes que han gosat anar molt més enllà del que va gosar Franco. Sorprenentment, alguns d'aquests descerebrats ni ho saben, que són franquistes, però potser ha arribat l'hora que els ho fem entendre. És clar que si no tenen cervell, on collons els deuen entaforar, els raonaments civilitzats? Suposo que enlloc. Suposo que els deuen entrar no pel cervell sinó per la boca, i els baixen per les clavegueres del seu cos de rata per acabar fugint-los pel cul, i així van...

.

Jo estic per la reunificació dels Països Catalans, però això és només una opinió política, tan respectacble o criticable com qualsevol altra. El que no ho és gens, de respectable -però sí de criticable- és viure en ple segle XXI i fer mans i mànigues perquè una televisió no es pugui veure a pocs centenar de quilòmetres de distància. I encara més una televisió en la pròpi llengua! Ja, ja ho sé que ells diuen que són llengües diferents, i és en arribar a aquest punt que t'adones que no hi ha res a fer. Perquè una cosa és la política i una altra la ciència. Ciència d'estar per casa, elemental, de dos més dos fan quatre.

.

Però contra nosaltres tot s'hi val. I mentre nosaltres seguim amb la dèria de la pedagogia, ells segueixen amb la seva permanent i tossuda agressió. De debò, em sembla que ha arribat el moment de deixar la prudència enrere i dir les coses pel seu nom. Amb la cara ben alta. Som qui som. Som com som. No som qui i com volen que siguem.

.

Ja n'hi ha prou. Plantem cara. Des de la meva naturalesa de ciutadà de la Catalunya Vella, el cos em demana, simplement, engegar-los a la merda. Des de la meva naturalesa d'amic dels meus amics, però, prefereixo homenatjar-los amb la contundent i definitiva frase que encapçala aquestes indignades paraules:

.

A FER LA MÀ!

CRÉIXER (SORTU)

El meu avi era basc d’origen. Pels quatre costats. Fins i tot feia honor al tòpic més usual: malgrat portar des de sempre un aparell ortopèdic en una cama, als 4 anys guanyava concursos d’enfilar-se als arbres. I duia txapela. O boina, perquè era més petita de l’habitual, tot i que desconec la qüestió de les mides. Es deia De Jaureguízar de primer cognom, i Achútegui de segon (suposo que seria més correcte Atxútegui, però eren els temps que eren). També es feia dir Luís, no Koldo. No era euskaldun, tot i que coneixia paraules de l’euskara i feia barreges impossibles entre les dues llengües, com ara “cabezotamendi”, epítet que dedicava a les persones tossudes, i que si tenim en compte que “mendi” en basc vol dir muntanya, suposo que equivalia a dir que algú era molt però que molt tossut. També era de dretes, el meu avi. I quan un basc és de dretes –em disculpo si ofenc algú- ho és molt. Suposo que tot ho fan a l’engròs, allí.

Per sobre de tot, però, era una extraordinària persona. Un avi clàssic, d’aquells que t’explica batalletes que et deixen embadalit. L’anecdotari familiar recorda que quan jo era ben petit s’emprenyava perquè no l’entenia quan em parlava en castellà. Perquè ell de català ni un borrall, si més no en públic. Però un dia el van enxampar mig amagat al passadís de casa seva –un d’aquells pisos antics de l’Eixample barceloní, on va anar a parar des del seu poble de Plentzia per qüestions de feina- amb mi assegut a la falda, i provant de parlar-me en català. Dic “provant”, perquè es veu que la cosa anava de “collons” en amunt. La família passava temporades a la Roca del Vallès, i suposo que els pagesos d’allí, amb qui el meu avi s’hi feia molt, les deixaven anar una darrere l’altra, i per a ell parlar en català equivalia a dir-les com més gruixudes millor.

Us deveu preguntar a què ve tota aquesta digressió. No vull parlar de llengua. Vull explicar només per què he sentit sempre tan propera la problemàtica del País Basc. Una problemàtica de la que no és gens fàcil parlar-ne des de fora –per pur desconeixement- però de la que intueixo que també deu costar molt parlar-ne des de dins, sobretot a nivell domèstic. Segurament és una expressió exagerada, i avui encara més, però ma mare sempre ha dit que allí, “totes les famílies tenen algú a ETA”. Suposo, òbviament, que es referia a les famílies d’un determinat sector social. D’una de les “dues meitats”, vaja... De fet, ella mateixa té un cosí que ha vist morir dos amics íntims: un era Guàrdia Civil, i va ser víctima d’un atemptat. A l’altre li va esclatar a les mans l’artefacte explosiu que manipulava. Ja sé que les causes de la mort són radicalment diferents, però el conflicte que hi ha darrere és radicalment idèntic.

Ara, per primer cop en moltíssims anys, al País basc apareix una possibilitat real que les coses canviïn. No faré la relació d’esdeveniments que han dut al punt actual perquè tothom els coneix prou. A partir d’ara, cadascú jugarà les seves cartes segons li permetin les pròpies capacitats. L’únic que cal és que els jugadors encarin el joc amb predisposició total a jugar-hi. El que no s’hi val és fer-ho amb cartes marcades. Jo ja sé que el govern espanyol ha de dir el que ha de dir, que s’ha de mostrar escèptic dins d’uns límits raonables, però també sé que no s’ha de tancar a res. Desaprofitar una possibilitat real d’assolir la pau a Euskadi seria massa greu. Tant per una part com per l’altra, però insisteixo en el paper del govern perquè ara com ara sembla que sigui per on la cosa grinyola més. Em provoquen un especial neguit dos punt en concret:

D’una banda, la famosa llei de partits. Ja he dit en altres ocasions què en penso, i per què crec que va ser redactada. Que formacions com Plataforma per Catalunya, dient el que diu, es mogui en la més absoluta impunitat, demostra que la llei està pensada només per a la seva aplicació en un territori molt concret, amb uns objectius també molt concrets que aquesta legislatura s’han plasmat ja al Parlament de Vitòria. Doncs bé, experts juristes d’orígens diversos coincideixen a dir que el principal obstacle per a la il·legalització de Sortu –perquè d’això parlem, del nou partit de l’esquerra abertzale- és el punt de la llei que diu que també seran il·legals aquelles formacions que signifiquin la reproducció d’una altra formació ja il·legalitzada. Per comprovar-ho, es mirarà amb detall, per exemple, la composició de les llistes: si hi va gent de la formació il·legalitzada, garrotada i no se’n parli més.

No ho entenc. Sortu ha dit per activa i per passiva que rebutja tota violència, inclosa la d’ETA. Els seus estatuts preveuen fins i tot l’expulsió de militants que contradiguin aquest punt. Doncs bé, jo pregunto: què és més interessant, que aparegui una formació nova del tot, amb gent desconeguda fins ara que digui que aposta per les vies pacífiques, cosa que esdevindria una novetat relativa ja que hi ha molta gent –i molts partits- que pensen així, o que la gent que tradicionalment ha fet servir l’argument que Euskadi està en guerra, i que en una guerra “tot s’hi val”, faci ara públicament un pas radicalment oposat a aquesta argumentació? Què preferim, saber que hi ha nous abertzales que rebutgen la violència des del primer moment, o que els abertzales històrics que defensaven la lluita armada ara reneguen d’ella? Quina de les dues opcions us sembla més útil de cara a la transformació social real que necessita el País Basc? En aquest sentit, la postura del govern espanyol, emparada per la legalitat del govern espanyol, em sembla d’una gravíssima irresponsabilitat.

L’altre punt és, si voleu, més anecdòtic. Fa referència a les declaracions del ministre Rubalcaba en referència al grup d’experts internacionals que recolza el procés. Diu el ministre que perquè hi hagi una mediació entre dues parts, ambdues parts l’han d’haver demanat. Diu també que ells no ho han fet, i que per tant interpreta, atenció!, que aquesta gent ve a fer una mediació... entre l’esquerra abertzale i ETA! És a dir: el número dos de facto del govern espanyol diferencia clarament les dues realitats, ETA i l’esquerra abertzale, contradient d’aquesta manera la posició clàssica de ficar tothom en el mateix sac. Com pot ser, doncs, que si el propi Rubalcaba ha arribat a aquesta conclusió, la seva resposta hagi estat, ras i curt, enviar els estatuts de Sortu a la fiscalia de l’Estat?

Fa molts anys, a Suècia, un grup que deia defensar els animals va posar una bomba en una indústria que experimentava amb gossos i altres espècies. L’atemptat va provocar la mort d’un dels treballadors. A ningú se li va acudir dir que a partir d’aquell moment la llei catalogaria els defensors dels animals com a terroristes. Jo, que sempre he viscut el país del meu avi com a una realitat molt propera, que sempre he sentit envers ell determinades aspiracions d’alliberament nacional i social –sí, com als PPCC-, no tinc cap culpa que aquestes aspiracions coincideixin, de manera molt majoritària, amb els objectius polítics que ETA diu que defensa. Les idees mai poden ser criminalitzades, i la reunificació d’Euskalerria o el triomf de tesis socials progressistes tenen tant dret a ser expressades i defensades com qualsevol altra opció.

Sortu, en basc, vol dir “créixer”. I efectivament, alguna cosa creix a Euskadi: creix l’esperança de viure en pau, creix la possibilitat de passejar sense escorta, creix la recuperació de la memòria i la dignitat dels morts en atemptat, com creix el dret a expressar les pròpies idees, com creix el desig de retrobar els familiars empresonats. Creix, en definitiva, la idea de la reconciliació.

El que més por em fa és que també creixi l’immobilisme i la intransigència de l’estat espanyol, encarnat en els seus dos grans partits polítics. La gent n’està farta de sang, a Euskadi. I una esquerra abertzale definitivament allunyada de la violència pot créixer exponencialment. Aquest càlcul, des d’Espanya també l’han fet. Els mort d’ETA donaven molts vots, i encara que sembli massa cru plantejar-se les coses d’aquesta manera, caldrà veure si tothom està disposat a renunciar-hi...