Ara fa 14 o 15 anys, vaig presidir l’AMPA d’una escola pública que provenia del que es coneixia com a “Col·lectiu d’Escoles per a l’Escola Públic Catalana” (CEPEPC), antic grup de centres privats que van passar a mans de les comunitats educatives (mestres i famílies), i posteriorment varen prendre la decisió d’entrar a formar part del sistema d’ensenyament públic de Catalunya. Com a antigues escoles privades, les integrants del CEPEPC mantenien alguna característica curricular que no acabava d’encaixar del tot amb el currículum establert pel Departament. No parlo de res elitista (classes de “ritme”, per exemple, o un reforç en atenció psicològica), que es cobrien mitjançant l’AMPA. Degut a circumstàncies que ara no fan al cas, va arribar un moment que el Departament va exigir que acabéssim amb aquella singularitat. Tot i saber, per exemple, que s’estava “cuinant” un decret d’autonomia de centres que ho hauria resolt d’un sol cop, però que ha trigat anys a aparèixer.
El cas és que tot plegat ens va dur a un enfrontament bastant directe amb el Departament d’Ensenyament, inclosa una ocupació de les oficines amb cotxes dels mossos a la porta. Vàrem ser portada d’informatius d’abast nacional, ens vàrem reunir amb tothom, -nclòs el secretari de la Presidència d’aleshores metre mestres, mares, pares i alumnes ens esperaven concentrats a la plaça de St. Jaume... Vàrem reivindicar. Vàrem reivindicar molt. Vàrem parlar amb altres escoles afectades per causes semblants o diferents a les nostres, per tal de fer pinya. I us ben asseguro que enmig d’aquella bogeria, mai, ningú, en cap cas, va parlar, sentir o ni tan sols insinuar res relacionat amb la llengua. Era, probablement, una de les poques coses que e stenien clares per part de tothom, governants, governats, alumnes, conselles escolars, mestres, famílies... i partits polítics. Hauria sonat molt estrany que algú posés ni mínimament en dubte la imprescindible realitat d’una escola catalana... i en català.
Avui, 15 anys després, veiem amb astorament que allò que semblava obvi no ho és tant. Que la propera majoria absoluta del PP, barrejada amb les sentències dels diferents organismes de l’administració espanyola, fan témer molt seriosament, i amb massa fonaments, que la immersió és en perill. Des d’aquesta petitíssima tribuna –tribuneta, més aviat- vull fer un advertiment: si vàrem sortir al carrer per unes classes de ritme, com no ho farem en defensa de l’idioma? Ja sé que jo sol no sóc res, que ni tan sols els qui ens vàrem rebel·lar aleshores, 15 anys més vells, no som res. Però tot un país és molt. Moltíssim. Des d’aquí, doncs una crida específica destinada al candidat de CiU a les eleccions del 20N:
Senyor Duran, pot pujar-hi de peus: estarem lleialment al costat del govern de Catalunya en la defensa de la immersió lingüística. I no entendríem que pactés –que seguís pactant- amb el PP, que pretén retallar el català a l'escola i presenta recursos al Tribunal Constitucional. Sense el català a l’escola, senyor Duran, hi haurà menys llibertat i menys igualtat d’oportunitats per a tothom. Mestres, famílies, Govern i oposició, hem de fer un front de país, un bloc sòlid que blindi el català a l'escola. Si cal, arribant al desacatament de les sentències del Tribunal Constitucional.
LA IMMERSIÓ ES COHESIÓ, LA SEGREGACIÓ ÉS DIVISIÓ. QUE NO ENS TALLIN LA LLENGUA NI LA CONVIVÈNCIA A L’ESCOLA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada