Si us dic que ahir vaig ser al Tanatori de les Corts de Barcelona, a l'acte de comiat d'en Jaume Ventura i Serra (Serra, no Andreu, cognom que no sé d'on surt), potser no sabreu a qui em refereixo. Si us parlo, en canvi, d'en Rudy Ventura, no caldrà que hi afegeixi gaire més. Vet aquí la força d'aquest trompetista excepcional: tothom sabia qui era, i això deu voler dir alguna cosa. És evident que els àmbits en els que es movia, els destinataris finals de la seva música, el mantenien teòricament allunyat de certs ambients culturals més propis, per exemple, de persones com en Ricard Salvat, a qui acomiadàvem al mateix lloc fa poc més d'una setmana. Possiblement, un i altre han estat dos dels màxims exponents d'una manera concreta de subdividir la cultura no només a casa nostra, sinó de manera universal: aquella que persegueix el compromís, i aquella que busca l'evasió. Una i altra visió són necessàries, fins i tot imprescindibles, i ens va molt bé tenir gent del seu nivell a banda i banda de la divisòria.
No m'estendré en la relació d'en Rudy amb el Barça. Ho ha fet tothom, i seria massa fàcil. La meva relació amb en Ricard Salvat es va iniciar per qüestions professionals. La que tenia amb en Rudy era de caire més personal, derivada d'una amistat amb part de la seva extensíssima família. La setmana passada se n'anava un acadèmic, un gentleman de la cultura catalana. Aquesta setmana se n'ha anat un bohemi, un autèntic i vitalista rodamón. L'un i l'altre se'n van, n'estic segur, quan encara ens feien falta. Si us plau... necessitem una bona notícia!
Foto: ARXIU / ÁLVARO MONGE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada