dimecres, 22 d’abril del 2009

CATALUNYA, BILINGÜE?

En una compareixença conjunta amb la nova ministra de cultura, l'escriptor Juan Marsé, que el dia de St. Jordi rebrà a Madrid el Premio Cervantes, ha declarat que Catalunya sempre serà bilingüe, si no és que els nacionalistes posen uns murs altíssims, que separin Catalunya i Espanya i no pugui entrar-hi ningú. Més enllà d'aquesta tendència al tremendisme que utilitzen alguns quan es refereixen a determinats temes (imagineu-vos el que seria intentar explicar al senyor Marsé que n'hi ha que no ens considerem nacionalistes però sí independentistes), m'aventuro a respondre la seva afirmació: rotundament no. Catalunya no serà sempre bilingüe. En tot cas, si mai ho ha estat, no tornarà a ser-ho mai més. Però és que tampoc no serà mai més monolingüe. A Catalunya, segons estudis formals, s'hi parlen aproximadament 300 llengües diferents. Com és lògic, a la capital catalana, Barcelona, les podem trobar pràcticament totes. Però és que a poblacions com Vic, sense anar més lluny, se n'hi parlen... 80! I hi ha una certa polèmica sobre quina és la segona més parlada, si el castellà o l'amazigh. Deixem-nos de romanços: vivim en un món globalitzat, i la cosa cada vegada va a més. És justament per poder articular aquesta diversitat amb garanties de cohesió social que, més enllà de la casa de cadascú, on cadascú evidentment fa el que li plau, cal treballar per aconseguir un vehicle de relació pública entre la ciutadania, un nexe comú. Perquè tothom pot aprendre dues llengües -a Catalunya portem segles demostrant-ho-, fins i tot tres, i els més espavilats poden anar una mica més lluny (acabo de descobrir que en Gudjohnsen, el jugador del Barça, domina 8 idiomes), però ningú no pot aprendre 300 llengües.

Es aquí on el català pot esdevenir cabdal. Perquè si hi ha alguna característica que uneix els diferents membres d'una mateixa societat, aquesta és la llengua. Convé recordar, la vigília de St. Jordi, que no volem imposar res a ningú, ni tan sols la llengua en la que ha de parlar, només faltaria. Però sí que oferim un element cohesionador al màxim. Un element que reforça com cap altre la idea de pertinença a una comunitat. Perquè a ningú no li agrada ser estranger a casa seva, i ara aquesta és la casa de tothom, tant si ha nascut aquí com si hi acaba d'arribar. I em sembla que això no té res a veure amb aixecar murs, sinó tot el contrari...

1 comentari:

Anònim ha dit...

A l'Hospitalet pasa alguna cosa semblant. No es sap si la segona llengua es l'arab o el català.