Acabo d’arribar de l’acte de comiat a en Ricard Salvat. El coneixia des de fa alguns anys, tot i que, evidentment, no tants com el meu pare, amb qui el Dr. Salvat havia fet teatre de jovenet. A banda d’unes paraules puntuals que, posant tothom al mateix sac, esdevenien injustes, crec, amb l’actual Conselleria de Cultura, ha estat un acte carregat d’emocions. Jo no em podia treure del cap un detall autobiogràfic: la primera obra meva muntada per professionals, que es va estrenar a l’Espai Lliure i va anar després a l’Artenbrut, va ser produïda per l’AIET, associació presidida per en Ricard Salvat, i la va dirigir en Jordi Mesalles. En menys de tres anys i mig han desaparegut tots dos. Darrerament, actes d’aquesta mena s’estan fent dolorosament habituals.És cert que discrepàvem en unes quantes coses, amb el Dr. Salvat, com és el cas d’algunes de les seves observacions en relació al TNC. És cert que m’agradava més com a teòric del teatre –no només del català- que com a director d’escena. Però no ho és menys que, com ha recordat avui tothom, sense ell i la seva feina el nostre teatre no seria el que és ara. I jo, personalment, li he d’agrair encara un detall que pot semblar insignificant, però que per a mi no ho és: quan el vaig conèixer vaig veure immediatament que tractava gairebé tothom de vostè. Encara no sé per què, me li vaig adreçar tutejant-lo. Tot i no tenir mai una relació estreta, sempre més em va parlar de tu.
L’obra de la gent està –o hauria d’estar- per damunt de desencontres personals que impedeixen refer ponts derruïts. En el cas del Dr. Salvat suposo que ara, un cop mort, tindrà l’etern homenatge pendent. És l’última idea que em ve al cap mentre penso que he equivocat el títol del post, tot i que ja no el penso refer: encara que soni a tòpic, la història no s’ha acabat, Ricard. Ens queda el teu mestratge.
Per cert... una de les seves filles, per acomiadar l'acte en nom de la família, ha llegit uns versos de la vigatana M. Àngels Anglada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada