Dimecres 13 de juliol vaig assistir, com tanta altra gent, a l’acte de presentació de la candidatura d’Oriol Junqueras a la presidència d’Esquerra. Durant els dies anteriors, ja fos en conversa informal amb militants del partit o en comentaris encara més informals a les xarxes socials, ja m’hi havia posicionat a favor. Convençut. O si més no, això creia.
I dic “això creia” perquè no va ser fins a l’instant de començar l’acte que no em vaig adonar que fins aquell moment havia actuat una mica per inèrcia, o, per ser més exacte, per “fatalisme”. El mateix fatalisme que he trobat en altres militants a l’hora de recollir-los la signatura per a la candidatura Junqueras/Rovira. Frases com “És l’última oportunitat”, “Què hem de fer, si no?”, “Recull totes les sensibilitats”, deixaven entreveure una certa sensació de “s’ha de fer perquè toca”. No perquè es tracti de cap consigna de l’aparell, entre d’altres coses perquè si hi ha una militància refractària al que diu l’aparell és justament la del nostre partit, que es diria que porta a l’ADN la revolta permanent contra la direcció. No. Era més aviat un fatalisme sorgit d’un doble convenciment: d’una banda, hem de canviar les cares visibles del partit; de l’altra, hem de deixar de barallar-nos. Per tant, si hi ha algú amb una imatge pública interessant que a més acaba de demostrar a les municipals una no gens menyspreable capacitat política, i resulta que, per reblar el clau, s’hi posa bé... doncs això: ara toca Junqueras.
He de reconèixer que quan em vaig adonar del meu capteniment em va fer una certa angúnia. Els projectes no es poden escometre des de la fatalitat, sinó des de la convicció i, per què no?, l’ambició, en aquest cas col·lectiva. La inèrcia no és mai un bon motor de res, bàsicament perquè arriba un moment que s’esgota i et deixa aturat. I em va assaltar un dubte de tipus estrictament personal: hi havia alguna cosa més, darrere de la inèrcia que m’havia dut fins a les Cotxeres de Sants? Encara que fos inconscientment, i havia convicció en el que m’havia portat fins allí? Hi havia ambició? Volia creure que sí, però no volia fer trampa. I van començar els discursos dels candidats.
Com faig sempre en aquesSt tipus d’actes, vaig anar abocant les meves impressions al twitter. Per tant, res més fàcil per explicar-me que repetir-les aquí, amb una mica més d’explicació:
A les Cotxeres de Sants, la sala que acollirà la presentació a punt per rebre gent.
400 cadires. Detecto un cert neguit. S’omplirà?
Les Cotxeres de Sants, plenes a vessar. Intervé Marta Rovira. Parla de direcció col·legiada.
400 persones no es desplacen només per fatalitat, ni tan sols “perquè toca”. I menys la militància d’Esquerra. Hi ha convicció. I hi ha una candidata a la secretaria general que té molt clara la seva feina en clau interna, de dedicació al partit. I que coneixent-la, estic segur que potenciarà degudament la “direcció col·legiada”. El millor de molts és sempre millor que el millor de dos.
Partit cooperatiu amb l'entorn. Obrir votacions més enllà dels marges del partit. M'agrada.
Algú pensarà que això de les primàries –o altres votacions- on participi gent de fora del partit no és cap novetat, que se n’ha parlat molt. Potser sí. Però us asseguro que en un partit de funcionament assembleari com ERC, on difícilment la direcció podria controlar una votació encara que volgués, una proposta com aquesta representa una obertura real. I molt agosarada.
“No serem crossa del nacionalisme conservador ni del resistencialisme pretesament progressista”. I no vol dir ser equidistant, sinó republicà.
“No som equidistants. Som nosaltres, i sabem quins són els nostres objectius". Valentia en els plantejaments.
“La Nació completa cap a la independència, sense matisos. Sense persones lliures no hi ha País lliure”.
Tres formulacions entorn d’un dels punts cabdals del discurs. Qui més qui menys, tothom té alguns conceptes, habitualment pocs, per referir-se breument a cadascun dels partits catalans: nacionalistes, espanyolistes, d’esquerres, conservadors, ecologistes... En el cas d’Esquerra, però, les definicions es multipliquen: des d’independentistes fins a traïdors, des d’extrema esquerra a socialment tebis, des de radicals fins a col·laboracionistes, hem generat, segurament de manera involuntària, una certa –o considerable- confusió de portes enfora. És innegable que falta el leit motiv que identifiqui Esquerra, quan resulta, paradoxalment, que l’hem tingut des del primer dia. Un leit motiv que, de fet, ha estat patrimoni de l’independentisme d’esquerres, es digués com es digués, des dels ja llunyans anys 60 fins els nostres dies: alliberament social i alliberament nacional com un tot indestriable. Una idea que, ben explicada, esdevé potentíssima, però que darrerament som nosaltres els primers que sembla que no la vulguem explicar. Perquè quan portem a nivell intern l’absurda dicotomia “Esquerra Nacional versus Front Patriòtic”, contribuïm a que la idea mai no traspassi la porta de Calàbria. Perquè en l’era de la imatge es tendeix a simplificar, i així l’Esquerra Nacional esdevé només “esquerra”, mentre el Front Patriòtic esdevé només “nacionalisme”. I conseqüentment, el nostre missatge resta partit en dos. Equidistant. Així, com volem ni explicar-nos ni que ens entenguin? La clau, el concepte “republicà”. En parlarem tot seguit.
És gratificant sentir parlar de l'apel·lació als valors universals com a argument polític. Aire fresc, aires nous!
“Hi ha coses més importants que voler la justícia
social i la independència: ser bona persona, generós, compromès...”
Vet aquí el republicanisme, sinònim, per resumir-ho, de “radicalitat democràtica”. Com ja ha dit algú, quan Junqueras parla de “bona persona” no vol dir “bon jan”. Vol dir, ras i curt, algú de qui te’n pots refiar, algú que no te la fotrà. La confiança com a valor suprem. Si volem canviar les coses, cal que ho fem colze a colze no només amb la resta de militants, sinó amb la resta del País. Altre cop l’alliberament social i l’alliberament nacional, ara com a conseqüència directa del republicanisme. Jo estic segur que ERC l’ha tingut sempre, aquest plantejament. Probablement, però, no l’ha formulat mai tan clarament com ara.
“ALGÚ HA DE CANVIAR AQUEST PAÍS, I NOMÉS HO PODEM FER NOSALTRES.”
Confiança, sí, però com dèiem abans, sobretot convicció i ambició. Ambició per ajudar a dur endavant –alliberar- aquest país i la seva gent. Socialment. Nacionalment. Com hem fet sempre. Recollint tot allò que de bo ens han deixat aquells que ens han precedit. De dins del partit i de fora. Convicció que hem fet sempre i en tot moment el que ens ha semblat més adequat, més noble, més sincer, però convicció també que algunes d’aquestes coses no han agradat i ara toca fer-ne de noves. Sense renegar de ningú, sense deixar ningú de banda, però revisant tot allò que sigui revisable. Amb un ideal final que és, alhora, el límit que ens marca la ratlla republicana del que es pot i el que no es pot traspassar. La ratlla que ens marca la bondat en la política. La ratlla que ens marca, en definitiva, la nostra Nació.
Ha estat, doncs, en refer aquella jornada, que m’he adonat que ni jo ni ningú no vàrem anar a les Cotxeres de Sants “perquè tocava”. Hi vàrem anar íntimament convençuts (potser en algun cas inconscientment convençuts), que era a punt de produir-se un esdeveniment cabdal. Jo crec que no havia marxat mai, que només es trobava un xic –o un molt- desorientada, però hi ha una cosa innegable:
ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA HA TORNAT. I això, per al País, és una gran notícia. Diguin el que diguin els de sempre...
I dic “això creia” perquè no va ser fins a l’instant de començar l’acte que no em vaig adonar que fins aquell moment havia actuat una mica per inèrcia, o, per ser més exacte, per “fatalisme”. El mateix fatalisme que he trobat en altres militants a l’hora de recollir-los la signatura per a la candidatura Junqueras/Rovira. Frases com “És l’última oportunitat”, “Què hem de fer, si no?”, “Recull totes les sensibilitats”, deixaven entreveure una certa sensació de “s’ha de fer perquè toca”. No perquè es tracti de cap consigna de l’aparell, entre d’altres coses perquè si hi ha una militància refractària al que diu l’aparell és justament la del nostre partit, que es diria que porta a l’ADN la revolta permanent contra la direcció. No. Era més aviat un fatalisme sorgit d’un doble convenciment: d’una banda, hem de canviar les cares visibles del partit; de l’altra, hem de deixar de barallar-nos. Per tant, si hi ha algú amb una imatge pública interessant que a més acaba de demostrar a les municipals una no gens menyspreable capacitat política, i resulta que, per reblar el clau, s’hi posa bé... doncs això: ara toca Junqueras.
He de reconèixer que quan em vaig adonar del meu capteniment em va fer una certa angúnia. Els projectes no es poden escometre des de la fatalitat, sinó des de la convicció i, per què no?, l’ambició, en aquest cas col·lectiva. La inèrcia no és mai un bon motor de res, bàsicament perquè arriba un moment que s’esgota i et deixa aturat. I em va assaltar un dubte de tipus estrictament personal: hi havia alguna cosa més, darrere de la inèrcia que m’havia dut fins a les Cotxeres de Sants? Encara que fos inconscientment, i havia convicció en el que m’havia portat fins allí? Hi havia ambició? Volia creure que sí, però no volia fer trampa. I van començar els discursos dels candidats.
Com faig sempre en aquesSt tipus d’actes, vaig anar abocant les meves impressions al twitter. Per tant, res més fàcil per explicar-me que repetir-les aquí, amb una mica més d’explicació:
A les Cotxeres de Sants, la sala que acollirà la presentació a punt per rebre gent.
400 cadires. Detecto un cert neguit. S’omplirà?
Les Cotxeres de Sants, plenes a vessar. Intervé Marta Rovira. Parla de direcció col·legiada.
400 persones no es desplacen només per fatalitat, ni tan sols “perquè toca”. I menys la militància d’Esquerra. Hi ha convicció. I hi ha una candidata a la secretaria general que té molt clara la seva feina en clau interna, de dedicació al partit. I que coneixent-la, estic segur que potenciarà degudament la “direcció col·legiada”. El millor de molts és sempre millor que el millor de dos.
Partit cooperatiu amb l'entorn. Obrir votacions més enllà dels marges del partit. M'agrada.
Algú pensarà que això de les primàries –o altres votacions- on participi gent de fora del partit no és cap novetat, que se n’ha parlat molt. Potser sí. Però us asseguro que en un partit de funcionament assembleari com ERC, on difícilment la direcció podria controlar una votació encara que volgués, una proposta com aquesta representa una obertura real. I molt agosarada.
“No serem crossa del nacionalisme conservador ni del resistencialisme pretesament progressista”. I no vol dir ser equidistant, sinó republicà.
“No som equidistants. Som nosaltres, i sabem quins són els nostres objectius". Valentia en els plantejaments.
“La Nació completa cap a la independència, sense matisos. Sense persones lliures no hi ha País lliure”.
Tres formulacions entorn d’un dels punts cabdals del discurs. Qui més qui menys, tothom té alguns conceptes, habitualment pocs, per referir-se breument a cadascun dels partits catalans: nacionalistes, espanyolistes, d’esquerres, conservadors, ecologistes... En el cas d’Esquerra, però, les definicions es multipliquen: des d’independentistes fins a traïdors, des d’extrema esquerra a socialment tebis, des de radicals fins a col·laboracionistes, hem generat, segurament de manera involuntària, una certa –o considerable- confusió de portes enfora. És innegable que falta el leit motiv que identifiqui Esquerra, quan resulta, paradoxalment, que l’hem tingut des del primer dia. Un leit motiv que, de fet, ha estat patrimoni de l’independentisme d’esquerres, es digués com es digués, des dels ja llunyans anys 60 fins els nostres dies: alliberament social i alliberament nacional com un tot indestriable. Una idea que, ben explicada, esdevé potentíssima, però que darrerament som nosaltres els primers que sembla que no la vulguem explicar. Perquè quan portem a nivell intern l’absurda dicotomia “Esquerra Nacional versus Front Patriòtic”, contribuïm a que la idea mai no traspassi la porta de Calàbria. Perquè en l’era de la imatge es tendeix a simplificar, i així l’Esquerra Nacional esdevé només “esquerra”, mentre el Front Patriòtic esdevé només “nacionalisme”. I conseqüentment, el nostre missatge resta partit en dos. Equidistant. Així, com volem ni explicar-nos ni que ens entenguin? La clau, el concepte “republicà”. En parlarem tot seguit.
És gratificant sentir parlar de l'apel·lació als valors universals com a argument polític. Aire fresc, aires nous!
“Hi ha coses més importants que voler la justícia
social i la independència: ser bona persona, generós, compromès...”
Vet aquí el republicanisme, sinònim, per resumir-ho, de “radicalitat democràtica”. Com ja ha dit algú, quan Junqueras parla de “bona persona” no vol dir “bon jan”. Vol dir, ras i curt, algú de qui te’n pots refiar, algú que no te la fotrà. La confiança com a valor suprem. Si volem canviar les coses, cal que ho fem colze a colze no només amb la resta de militants, sinó amb la resta del País. Altre cop l’alliberament social i l’alliberament nacional, ara com a conseqüència directa del republicanisme. Jo estic segur que ERC l’ha tingut sempre, aquest plantejament. Probablement, però, no l’ha formulat mai tan clarament com ara.
“ALGÚ HA DE CANVIAR AQUEST PAÍS, I NOMÉS HO PODEM FER NOSALTRES.”
Confiança, sí, però com dèiem abans, sobretot convicció i ambició. Ambició per ajudar a dur endavant –alliberar- aquest país i la seva gent. Socialment. Nacionalment. Com hem fet sempre. Recollint tot allò que de bo ens han deixat aquells que ens han precedit. De dins del partit i de fora. Convicció que hem fet sempre i en tot moment el que ens ha semblat més adequat, més noble, més sincer, però convicció també que algunes d’aquestes coses no han agradat i ara toca fer-ne de noves. Sense renegar de ningú, sense deixar ningú de banda, però revisant tot allò que sigui revisable. Amb un ideal final que és, alhora, el límit que ens marca la ratlla republicana del que es pot i el que no es pot traspassar. La ratlla que ens marca la bondat en la política. La ratlla que ens marca, en definitiva, la nostra Nació.
Ha estat, doncs, en refer aquella jornada, que m’he adonat que ni jo ni ningú no vàrem anar a les Cotxeres de Sants “perquè tocava”. Hi vàrem anar íntimament convençuts (potser en algun cas inconscientment convençuts), que era a punt de produir-se un esdeveniment cabdal. Jo crec que no havia marxat mai, que només es trobava un xic –o un molt- desorientada, però hi ha una cosa innegable:
ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA HA TORNAT. I això, per al País, és una gran notícia. Diguin el que diguin els de sempre...
