dilluns, 7 de març del 2011

LA BALADA DE L'INDESITJABLE (I)


Aquest no és un blog literari, encara que de tant en tant s'hi parli de literatura. Però tenia ganes de fer alguna cosa diferent. Per provar, a veure què passa. Igual em quedo de cop sense visites... El cas és que l'any 2007 vaig quedar finalista d'un concurs de teatre breu que fan a Badalona, amb l'obra titulada La balada de l'indesitjable. Segurament no és el més reeixit que he escrit, però és curt, que sempre va bé. Està publicat, però també es pot descarregar per internet gràcies a la pròpia editorial, i per tant no entraré en cap mena de conflicte. He pensat dividir-ho en tres parts -per allò de mantenir l'interès- i penjar-les durant els propers tres dilluns, incloent-hi avui. Probablement entremig escriuré sobre alguna altra cosa, però així, si hi ha algú a qui li interessi (que està per veure), sabrà quan trobar el següent "fascicle". El tema que tracta l'obra, i que no desvetllaré perquè si no perdria tot l'interès, estava d'actualitat l'any 2007 però ara encara ho està molt més. Bé, jo ho deixo aquí. Ara, que parlin els personatges:


LA BALADA DE L’INDESITJABLE
Josep M. Diéguez
Accèssit del Premi de Teatre Breu
Inicia’t 2007


PERSONATGES
Noi
Cambrer (Max)
Noia
Indesitjable

(Som en un bar d’última generació, en la decoració i arquitectura del qual domina una asèpsia pròpia d’hospital. En una de les taules seu una parella jove —Noi i Noia— que degusta amb exquisidesa un cafè amb llet —ell— i un te amb llimona —ella. Si observem una mica més, comprovem que en un extrem del bar s’hi troben dues portes encarades, com les que hi ha a algunes entitats d’estalvi per facilitar als empleats l’observació dels hipotètics clients que volen accedir-hi i que resten, per uns instants, atrapats al petit ‘espai neutral’ que es forma entre ambdues portes. Aquest mecanisme separa clarament el sector ‘amable’ del bar d’una altra zona difícilment identificable a cau¬sa del seu ambient deixat i enrarit. Una taula solitària, sense clientela però on s’hi observen tres o quatre ampolles buides de begudes alcohòliques, és tot el que la casa posa a disposició dels agosarats que decideixen utilitzar aquell espai, recentment inaugurat. Quan s’obren els llums, un Cambrer més asèptic que el local s’atansa a la jove parella. El Noi se li adreça tot correcció.)

NOI: Bon dia, Max. Tot bé?
CAMBRER: Tot bé, com sempre. I vosaltres? Us falta alguna cosa? (A la Noia:) El te, al seu punt?
NOIA: Perfecte. Sou els millors.

(Després de quatre formulismes políticament correctes, el Cambrer resta estranyament callat.)

NOI: Et passa res, Max?
CAMBRER: A mi? Què m’hauria de passar?
NOIA: Ara, mentre venies, en parlàvem... “en Max fa mala cara”.
CAMBRER: Vosaltres, que us preocupeu massa per mi... tot va perfectament.
NOIA: Vols dir?
CAMBRER: I tant... què podria anar malament?
NOIA: Bé... ja ho saps...
CAMBRER (mirant els joves amb posat de fals desinterès): De debò. No sé on voleu anar a parar.
NOI (amb la dificultat de qui es refereix a alguna cosa de mal anomenar): El nou espai...
CAMBRER: Ah, això... val més que no en parlem.
NOI: Per què? Què passa?
CAMBRER (abaixant el to de veu): A l’amo no li fa cap gràcia.
NOIA: Que se’n parli?
CAMBRER: Que existeixi.
NOIA: Que no s’ha ofert voluntari? (El Cambrer torna a callar. Ella parla al Noi.)
Ja t’ho deia, que no podia ser. És això, oi Max? No sou voluntaris?
CAMBRER (amb esforç): No n’hi ha, de voluntaris.
NOI: Què vols dir?

(El Cambrer, a qui no li agrada el caire que està agafant la conversa, refà tot d’una el camí vers la barra.)

NOI: Ei, Max, on vas? (A la Noia:) I ara què li agafa, a aquest?

(S’obre la porta d’entrada al local, i fa la seva aparició un personatge inquietant. Sota unes robes brutes, grogoses, s’amaga el propietari d’uns cabells greixosos i una barba llarga i descuidada que no presagien res de bo. Observa l’indret des del darrera d’unes ulleres fosques de cul de got que ens impedeixen veu¬re les faccions que el pèl li deixa al descobert. Passats uns breus instants, comença a cami¬nar pel mig del recinte. El Cambrer, enèrgic, el crida des de darrera la barra.)

CAMBRER: Ei!
(L’home, les mans a la butxaca d’un llardós abric, continua caminant. El Cambrer insisteix:)
Ei, tu!
(Ara, l’interpel•lat s’atura. Amb parsimònia, gira la cara vers el Cambrer. A poc a poc, es treu una mà de la butxaca i s’assenyala a si mateix. La lentitud dels seus moviments ens permet observar uns dits encara més grogosos que la seva roba.)
Sí, tu! Per la paret!
(És evident que l’altre no comprèn el que li diuen. Resta immòbil.)
No pots caminar pel mig del bar. Arramba’t a la paret!
(La mà llefiscosa torna dins de l’abric. L’home observa l’entorn. Ho ha entès. Va fins la paret del recinte i camina sense desenganxar-se’n.)
Més de pressa!
(L’home no canvia el ritme dels seus passos.)
Més de pressa, o te’n vas! Ens reservem el dret d’admissió, aquí!

(L’home s’atura un instant. Es tomba a mirar el Cambrer, que l’observa desafiant. Finalment obeeix, i sense deixar d’arrossegar els peus es posa a caminar més de pressa. Arriba fins davant de la primera porta que separa els dos espais, i s’atura de nou. Espera. Des d’algun punt de darrera la barra, el Cambrer prem un botó, i la porta s’obre. L’home en creua el llindar. A un nou gest del Cambrer, la porta es tanca deixant-lo atra¬pat a l’‘espai neutral’. Una nova pitjada de botó, i s’obre la segona porta. Aquell altre espai, tan poc acollidor, és ara accessible i l’home s’hi endinsa. El Cambrer completa l’operació, i un cop tancada la segona por¬ta, el nouvingut s’atura per observar l’indret. D’entrada sembla no agradar-li, però aquesta és una sensació que dura només unbreu moment. Després de dedicar una nova i fugissera mirada al Cambrer, amb posat resignat, l’home seu a la taula.)

NOIA: Ho has vist?
NOI (en veu baixa): És clar que ho he vist! Calla, que et sentiran...
NOIA: Qui m’ha de sentir? (Silenci.) T’has fixat en en Max, pobre? Quina cara que fa...
NOI: Què fem, marxem?
NOIA: Potser sí... m’acabo el te i ens n’anem.
NOI (impacient, mentre ella assaboreix de nou el te): Vols acabar d’una vegada?
NOIA: Està bé, tranquil... prova a calmar-te, vols? De què et serveixen, les classes de ioga?
NOI: Allí no hem d’aguantar aquests espectacles... Ja estàs? Doncs som-hi!

(El Noi deixa unes monedes damunt la taula. S’alcen ambdós i comencen a caminar cap a la porta. El Cambrer, en veure-ho, corre vers ells.)

CAMBRER: No, si us plau!
NOIA: Què passa, Max?
CAMBRER: No marxeu!
NOI: Però... ja hem acabat... i tenim pressa...
CAMBRER: Avui?
NOI: Avui què?
CAMBRER: Avui teniu pressa?
NOI: Sí, és clar...
CAMBRER: Avui és dijous.
NOI: Ja ho sé...
CAMBRER: I els dijous mai no teniu pressa.
NOI: Però avui sí, Max. Hem de...
CAMBRER: Heu de?
NOI: Ens esperen... una reunió d’escala...
CAMBRER: Les teniu dimarts, les reunions d’escala.
NOI: Ho hem canviat. És que...
NOIA: Deixa-ho córrer, en Max fa temps que ens coneix.
NOI: Tinc tot el dret a marxar d’un bar quan vulgui.
CAMBRER: Som amics. No m’ho pots fer, això.
NOI: Sóc un client.
CAMBRER: “No tenim clients, tenim amics”.
NOI: Això és només un eslògan.
NOIA: Que tu els vas ajudar a trobar.
NOI: Treballo en publicitat. Què té d’estrany que ajudi uns... ? (Calla de sobte.)
CAMBRER: Uns... amics?
NOI (amb resignació): Està bé... què vols que fem?
CAMBRER: Torneu a la vostra taula.
NOI: No hi haurà perill, oi?
CAMBRER: Les portes tanquen hermèticament.
NOI: Aleshores, per què ens necessites?
CAMBRER: El vam inaugurar ahir, el nou espai.
NOI: Ja, ja ens ho han dit.
CAMBRER: Ahir era dimecres.
NOI: I?
NOIA: Dimecres, en Max no treballa.
NOI: No ho entenc.
CAMBRER: I dijous entro més tard.
NOI: Tot això ja ho sé, Max. Ha estat així des de...
NOIA: En Max no t’està explicant el seu horari.
NOI: Aleshores?
NOIA(a Max, referint-se amb gestos discrets al client que ocupa l’altre espai): És el primer que veus, oi?
NOI (observant el Cambrer, que tremola com una fulla): El primer?

(El Cambrer, amb dificultat, fa que sí amb el cap. Finalment, deixa anar una súplica.)

CAMBRER: No em deixeu sol... si us plau.
NOI (dubtant encara): I... i l’amo?
CAMBRER: Tu ho has dit. És l’amo. La feina bruta, per als treballadors.
NOI: I... hauràs d’anar-hi?
NOIA: A tu què et sembla? I és clar que hi ha d’anar!
NOI: No... no voldràs que t’acompanyi?
CAMBRER: Tant de bo... No. Està prohibit. Només es poden comunicar amb algú de la casa. I sempre amb el mateix, si no és per causa de força major.
NOIA: Això què vol dir? Que l’hauràs d’atendre sempre tu?
CAMBRER: I ara, només faltaria! Els ha d’atendre sempre el mateix, però només durant una jornada sencera. El que passa és que avui ens ha enxampat en canvi de torn, i ara hem d’improvisar... De fet, recomanen que vagis variant cada dia, per evitar problemes d’empatia.
NOI: Empaquè?
NOIA: Identificació.
NOI: No t’hi pots identificar mai, amb una persona així!
CAMBRER: No t’ho pensis... es veu que abans n’han vingut tres junts. Jo crec que s’encomana. Per això em fa tanta por...
NOIA: I ja els deixen entrar, tres?
CAMBRER: És el límit. Haurien d’obrir massa espais, si no.
NOI: Tants en són?
CAMBRER: No ho sé. Em sembla que no en queden gaires, però no ho vull saber. Hem tingut la desgràcia que el nostre local entrava dins del pla d’espais que han elaborat, i no tenim més remei que aguantar-nos. Però el que no poden fer és exigir-nos que, damunt, ens interessem pel tema.
NOIA: Però alguna cosa n’haureu de saber...
CAMBRER: El just per complir amb els mínims de seguretat exigits, i prou.
NOI: I ara què?
CAMBRER: Doncs ara hauré d’entrar allí i preguntar-li què collons vol.
NOI: I esteu obligats a atendre’ls?
CAMBRER: Des del moment que poden entrar...
NOI: No, vull dir si... si heu de... ja m’entens...
CAMBRER: Ah, vols dir si... No, de cap manera. No en veuràs, per aquí. Saben que això no ho hauria acceptat ningú.
NOIA: De fet, es va arribar a parlar d’un moviment de resistència passiva... l’altre dia, el diari portava un article que...
CAMBRER (interrompent-la): Xxxttt!
NOIA: Què? Què passa?
CAMBRER: No se’n pot parlar! Si et senten, tindràs problemes! Tots, en tindrem!
NOIA: Però si el diari...
CAMBRER: Deixa’l estar, el diari! A ells també els han prohibit que en continuessin parlant.
NOI: Com ho saps?
CAMBRER: Fa un parell de dies va venir el periodista que havia fet l’article, i ens ho va explicar. Bé, li va explicar a l’amo. Jo no en vull, de complicacions d’aquestes...
NOIA: No m’ho pensava, que la cosa hagués anat tan enllà... I ara?
CAMBRER: Ara vosaltres seureu a la vostra taula, i jo... jo faré el que he de fer.
.
Continuarà dilluns 14/03

dilluns, 28 de febrer del 2011

DUES GRANS NOTÍCIES

















Sens dubte, si la setmana passada hi ha haver una notícia “mediàticament cridanera” que es pugui relacionar amb el passat de molts i moltes de nosaltres, aquesta és el 30 aniversari del 23F. Potser en parlaré algun dia, de les meves vivències relacionades amb aquella data. Em va enganxar fent la mili a Madrid mateix, i una cosa així no s’oblida fàcilment.

Però no és del 23F, que vull parlar ara. Perquè la setmana passada hi va haver unes altres dues notícies que també han transcendit a nivell mediàtic, tot i que en no tenir la càrrega morbosa del “se sienten, coño”, han quedat en un segon terme. Per a mi, en canvi, van ser dues notícies de primer ordre. A nivell nacional, indiscutiblement, però també a nivell personal i fins i tot sentimental.

Avui no té cap sentit preguntar a algú menor de 30 anys i escolaritzat a Catalunya com ha après a llegir i escriure en català. N’ha après a l’escola –més o menys bé segons les circumstàncies- i llestos. La pregunta semblaria fins i tot estúpida. Abans, però, no era així. Abans ens varem haver d’espavilar com varem poder. En el meu cas, com en els de tants i tants infants durant la dècada dels 60 del segle passat, l’espavilada va arribar de mans d’una revista: Cavall Fort, “una mostra d’amor i de respecte envers els nois i les noies que l’han de llegir”. En tinc a carretades, d’anècdotes de la meva relació amb una revista que no només em va alfabetitzar en català, sinó que va ser fins i tot la meva porta d’entrada al teatre gràcies als cicles que organitzava al Romea, però si m’hi posés no acabaria mai. Em limitaré a reproduir la notícia:

El Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) ha atorgat a Cavall Fort el Premi Nacional de Cultura 2011 en la categoria de Projecció Social de la Llengua Catalana.
El Jurat ha concedit aquest premi a la revista “pel treball de formació i socialització en català, assumit amb naturalitat i empenta des de la creació de la revista en plena dictadura, el 1961, amb un model d’estàndard ric al mateix temps que clar, literari des d’una base popular, i tan juganer, expressiu i acolorit com pensat des del rigor, fins al punt d’haver aconseguit que barrufessin i s’engresquessin en llengua catalana una bona colla de generacions d’estaments i procedències molt diverses al llarg de cinquanta anys de trajectòria”.

De vegades es fa justícia. Tard, potser, però se’n fa.

Com se n’ha fet també amb el tema de les 4 columnes de Puig i Cadafalch, amb la memòria de les quals també hi tinc relació des de petit. Resulta que el meu pare –que va néixer gairebé 2 anys després que fossin aterrades per ordre de Primo de Rivera- me’n va parlar des del primer moment, de les antigues columnes que representaven la senyera. Suposo que ho deuria fer ja el primer cop que vaig trepitjar Montjuic pel meu propi peu, perquè ho recordo com una història “de tota la vida”. L’anècdota és que d’entrada la meva ment infantil va interpretar que el que hi havia hagut a Montjuic eren 4 torres venecianes, les dues que hi ha ara a l’entrada del recinte de la Fira i un parell més, i que el dictador n’havia escombrat dues. Anys més tard vaig veure que allò no era possible, i em vaig interessar per conèixer-ne el format original. Avui, quan hem aconseguit restituir un bocinet més de la nostra memòria històrica, ens correspon felicitar tota la gent que ho ha fet possible. Ah, per cert... i recordar que estem parlant d’un símbol nacional. Que què vull dir? Doncs que és la nació sencera, no només el Principat, la que du les quatre barres a la senyera...

Una gran setmana, sens dubte.

diumenge, 20 de febrer del 2011

AI, L'HEMEROTECA...


Reclamem al Bipartit i al Conseller Mascarell ambició nacional per defensar les emissions de Catalunya Ràdio i TV3 al País Valencià.
.
Demano una reacció al govern Bipartit i en especial al Conseller Mascarell davant la voluntat de la Generalitat valenciana de tancar les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià.
.
Hi ha una manca d’ambició nacional davant la possibilitat que la comunicació audiovisual catalana quedi completament mutilada. Primer va ser l’apagada de TV3 i ara la Generalitat valenciana hauria fet arribar a Acció Cultural del País Valencià un requeriment administratiu perquè tanqui en 10 dies les 12 antenes que emeten freqüències de Catalunya Ràdio.
.
TV3 i Catalunya Ràdio es van apagant perquè pel govern de l’Estat l’espai de comunicació català no és cap prioritat. Però és molt més greu, que tampoc sembli prioritari pel govern de la Generalitat de Catalunya.
.
L’actitud de censura del Govern valencià ja no és un fet aïllat, sinó que després d’apagar TV3, la seva voluntat d’apagar Catalunya Ràdio reflecteix una clara estratègia per acotar i limitar l’expressió de la cultura i la llengua catalanes i convertir-les en conflicte.
.
Reclamem al Bipartit i al Conseller Mascarell que defensin allò que ja s’ha convertit en un clam popular: que TV3 i Catalunya Ràdio siguin presents al País valencià, més quan l’era digital i les noves tecnologies ens permeten superar fronteres amb total facilitat.
.
Oi que no sona bé? Oi que sembla que vulgui aprofitar l'ocasió per atacar el Govern de la Generalitat, quan és ben clar que no en té cap culpa, que l'apagada de TV3 i el que pugui acabar passant amb Catalunya Ràdio és responsabilitat exclusiva del PP i la seva obsessió anticatalana? Oi que el que acabeu de llegir entra en el terreny del politiqueig més barroer, de l'erosió de l'adversari per sobre de tot, fins i tot per sobre del bé comú dels valencians que volen veure TV3, i als qui no serveixen de res les nostres absurdes picabaralles?
.
Doncs no patiu, perquè el que sembla que he dit en realitat no ho he dit. M'he limitat a copiar un text escrit en un blog particular el dia 11/05/2010. Hi he fet, això sí, dos petitísssims canvis: allí on hi posava "conseller Tresserras" hi he posat "conseller Mascarell", i allí on hi deia "Tripartit" hi he posat "Bipartit". Res més.
.
Ah, sí, me n'oblidava: el blog d'on he tret l'escrit és el de la Sra. Joana Ortega, actual vicepresidenta del Govern de la Generalitat. Ai, l'hemeroteca...

divendres, 18 de febrer del 2011

A FER LA MÀ

Així, ben gros. Primer havia pensat titular la blocada amb un també enorme "Fills de puta", però he pensat que les putes no en tenen cap culpa. Els únics culpables són ells, aquests feixistes devorats per les arnes però que encara s'aguanten més o menys drets. Aquests imbècils que encara que tinguin carrera s'entesten a demostrar que estudiar no els ha servit per a res, com en el cas del llefiscós César Vidal, suposat historiador que deixa anar perles com aquesta, dita tot just el proppassat 2006:


Un valenciano que se considere catalán es como un judio que admirara a Hitler.

.

A ell dedico el títol d'aquest escrit, i amb ell a tots els franquistes que han gosat anar molt més enllà del que va gosar Franco. Sorprenentment, alguns d'aquests descerebrats ni ho saben, que són franquistes, però potser ha arribat l'hora que els ho fem entendre. És clar que si no tenen cervell, on collons els deuen entaforar, els raonaments civilitzats? Suposo que enlloc. Suposo que els deuen entrar no pel cervell sinó per la boca, i els baixen per les clavegueres del seu cos de rata per acabar fugint-los pel cul, i així van...

.

Jo estic per la reunificació dels Països Catalans, però això és només una opinió política, tan respectacble o criticable com qualsevol altra. El que no ho és gens, de respectable -però sí de criticable- és viure en ple segle XXI i fer mans i mànigues perquè una televisió no es pugui veure a pocs centenar de quilòmetres de distància. I encara més una televisió en la pròpi llengua! Ja, ja ho sé que ells diuen que són llengües diferents, i és en arribar a aquest punt que t'adones que no hi ha res a fer. Perquè una cosa és la política i una altra la ciència. Ciència d'estar per casa, elemental, de dos més dos fan quatre.

.

Però contra nosaltres tot s'hi val. I mentre nosaltres seguim amb la dèria de la pedagogia, ells segueixen amb la seva permanent i tossuda agressió. De debò, em sembla que ha arribat el moment de deixar la prudència enrere i dir les coses pel seu nom. Amb la cara ben alta. Som qui som. Som com som. No som qui i com volen que siguem.

.

Ja n'hi ha prou. Plantem cara. Des de la meva naturalesa de ciutadà de la Catalunya Vella, el cos em demana, simplement, engegar-los a la merda. Des de la meva naturalesa d'amic dels meus amics, però, prefereixo homenatjar-los amb la contundent i definitiva frase que encapçala aquestes indignades paraules:

.

A FER LA MÀ!



diumenge, 13 de febrer del 2011

CRÉIXER (SORTU)

El meu avi era basc d’origen. Pels quatre costats. Fins i tot feia honor al tòpic més usual: malgrat portar des de sempre un aparell ortopèdic en una cama, als 4 anys guanyava concursos d’enfilar-se als arbres. I duia txapela. O boina, perquè era més petita de l’habitual, tot i que desconec la qüestió de les mides. Es deia De Jaureguízar de primer cognom, i Achútegui de segon (suposo que seria més correcte Atxútegui, però eren els temps que eren). També es feia dir Luís, no Koldo. No era euskaldun, tot i que coneixia paraules de l’euskara i feia barreges impossibles entre les dues llengües, com ara “cabezotamendi”, epítet que dedicava a les persones tossudes, i que si tenim en compte que “mendi” en basc vol dir muntanya, suposo que equivalia a dir que algú era molt però que molt tossut. També era de dretes, el meu avi. I quan un basc és de dretes –em disculpo si ofenc algú- ho és molt. Suposo que tot ho fan a l’engròs, allí.

Per sobre de tot, però, era una extraordinària persona. Un avi clàssic, d’aquells que t’explica batalletes que et deixen embadalit. L’anecdotari familiar recorda que quan jo era ben petit s’emprenyava perquè no l’entenia quan em parlava en castellà. Perquè ell de català ni un borrall, si més no en públic. Però un dia el van enxampar mig amagat al passadís de casa seva –un d’aquells pisos antics de l’Eixample barceloní, on va anar a parar des del seu poble de Plentzia per qüestions de feina- amb mi assegut a la falda, i provant de parlar-me en català. Dic “provant”, perquè es veu que la cosa anava de “collons” en amunt. La família passava temporades a la Roca del Vallès, i suposo que els pagesos d’allí, amb qui el meu avi s’hi feia molt, les deixaven anar una darrere l’altra, i per a ell parlar en català equivalia a dir-les com més gruixudes millor.

Us deveu preguntar a què ve tota aquesta digressió. No vull parlar de llengua. Vull explicar només per què he sentit sempre tan propera la problemàtica del País Basc. Una problemàtica de la que no és gens fàcil parlar-ne des de fora –per pur desconeixement- però de la que intueixo que també deu costar molt parlar-ne des de dins, sobretot a nivell domèstic. Segurament és una expressió exagerada, i avui encara més, però ma mare sempre ha dit que allí, “totes les famílies tenen algú a ETA”. Suposo, òbviament, que es referia a les famílies d’un determinat sector social. D’una de les “dues meitats”, vaja... De fet, ella mateixa té un cosí que ha vist morir dos amics íntims: un era Guàrdia Civil, i va ser víctima d’un atemptat. A l’altre li va esclatar a les mans l’artefacte explosiu que manipulava. Ja sé que les causes de la mort són radicalment diferents, però el conflicte que hi ha darrere és radicalment idèntic.

Ara, per primer cop en moltíssims anys, al País basc apareix una possibilitat real que les coses canviïn. No faré la relació d’esdeveniments que han dut al punt actual perquè tothom els coneix prou. A partir d’ara, cadascú jugarà les seves cartes segons li permetin les pròpies capacitats. L’únic que cal és que els jugadors encarin el joc amb predisposició total a jugar-hi. El que no s’hi val és fer-ho amb cartes marcades. Jo ja sé que el govern espanyol ha de dir el que ha de dir, que s’ha de mostrar escèptic dins d’uns límits raonables, però també sé que no s’ha de tancar a res. Desaprofitar una possibilitat real d’assolir la pau a Euskadi seria massa greu. Tant per una part com per l’altra, però insisteixo en el paper del govern perquè ara com ara sembla que sigui per on la cosa grinyola més. Em provoquen un especial neguit dos punt en concret:

D’una banda, la famosa llei de partits. Ja he dit en altres ocasions què en penso, i per què crec que va ser redactada. Que formacions com Plataforma per Catalunya, dient el que diu, es mogui en la més absoluta impunitat, demostra que la llei està pensada només per a la seva aplicació en un territori molt concret, amb uns objectius també molt concrets que aquesta legislatura s’han plasmat ja al Parlament de Vitòria. Doncs bé, experts juristes d’orígens diversos coincideixen a dir que el principal obstacle per a la il·legalització de Sortu –perquè d’això parlem, del nou partit de l’esquerra abertzale- és el punt de la llei que diu que també seran il·legals aquelles formacions que signifiquin la reproducció d’una altra formació ja il·legalitzada. Per comprovar-ho, es mirarà amb detall, per exemple, la composició de les llistes: si hi va gent de la formació il·legalitzada, garrotada i no se’n parli més.

No ho entenc. Sortu ha dit per activa i per passiva que rebutja tota violència, inclosa la d’ETA. Els seus estatuts preveuen fins i tot l’expulsió de militants que contradiguin aquest punt. Doncs bé, jo pregunto: què és més interessant, que aparegui una formació nova del tot, amb gent desconeguda fins ara que digui que aposta per les vies pacífiques, cosa que esdevindria una novetat relativa ja que hi ha molta gent –i molts partits- que pensen així, o que la gent que tradicionalment ha fet servir l’argument que Euskadi està en guerra, i que en una guerra “tot s’hi val”, faci ara públicament un pas radicalment oposat a aquesta argumentació? Què preferim, saber que hi ha nous abertzales que rebutgen la violència des del primer moment, o que els abertzales històrics que defensaven la lluita armada ara reneguen d’ella? Quina de les dues opcions us sembla més útil de cara a la transformació social real que necessita el País Basc? En aquest sentit, la postura del govern espanyol, emparada per la legalitat del govern espanyol, em sembla d’una gravíssima irresponsabilitat.

L’altre punt és, si voleu, més anecdòtic. Fa referència a les declaracions del ministre Rubalcaba en referència al grup d’experts internacionals que recolza el procés. Diu el ministre que perquè hi hagi una mediació entre dues parts, ambdues parts l’han d’haver demanat. Diu també que ells no ho han fet, i que per tant interpreta, atenció!, que aquesta gent ve a fer una mediació... entre l’esquerra abertzale i ETA! És a dir: el número dos de facto del govern espanyol diferencia clarament les dues realitats, ETA i l’esquerra abertzale, contradient d’aquesta manera la posició clàssica de ficar tothom en el mateix sac. Com pot ser, doncs, que si el propi Rubalcaba ha arribat a aquesta conclusió, la seva resposta hagi estat, ras i curt, enviar els estatuts de Sortu a la fiscalia de l’Estat?

Fa molts anys, a Suècia, un grup que deia defensar els animals va posar una bomba en una indústria que experimentava amb gossos i altres espècies. L’atemptat va provocar la mort d’un dels treballadors. A ningú se li va acudir dir que a partir d’aquell moment la llei catalogaria els defensors dels animals com a terroristes. Jo, que sempre he viscut el país del meu avi com a una realitat molt propera, que sempre he sentit envers ell determinades aspiracions d’alliberament nacional i social –sí, com als PPCC-, no tinc cap culpa que aquestes aspiracions coincideixin, de manera molt majoritària, amb els objectius polítics que ETA diu que defensa. Les idees mai poden ser criminalitzades, i la reunificació d’Euskalerria o el triomf de tesis socials progressistes tenen tant dret a ser expressades i defensades com qualsevol altra opció.

Sortu, en basc, vol dir “créixer”. I efectivament, alguna cosa creix a Euskadi: creix l’esperança de viure en pau, creix la possibilitat de passejar sense escorta, creix la recuperació de la memòria i la dignitat dels morts en atemptat, com creix el dret a expressar les pròpies idees, com creix el desig de retrobar els familiars empresonats. Creix, en definitiva, la idea de la reconciliació.

El que més por em fa és que també creixi l’immobilisme i la intransigència de l’estat espanyol, encarnat en els seus dos grans partits polítics. La gent n’està farta de sang, a Euskadi. I una esquerra abertzale definitivament allunyada de la violència pot créixer exponencialment. Aquest càlcul, des d’Espanya també l’han fet. Els mort d’ETA donaven molts vots, i encara que sembli massa cru plantejar-se les coses d’aquesta manera, caldrà veure si tothom està disposat a renunciar-hi...



dilluns, 31 de gener del 2011

I SI LI DONÉSSIM LA VOLTA?


Aquesta és una blocada volgudament curta, perquè les entelèquies no donen per a més. És el que té elucubrar sense sentit. Però no me'n puc estar:

.

"Convención Autonómica" del PSOE a Saragossa. Es hora de multiplicar la aplicación real y las posibilidades prácticas de los valores de cooperación, concertación y lealtad constitucional, han dit. També han dit que no té res a veure amb la LOAPA. I a mi que això de la concertació i la lleialtat em sona a harmonització... però en fi, ja se sap que el llenguatge és -i si no, li fem ser- una de les coses més abstractes que hi ha.

.

Agafem, però, la tercera parauleta, la cooperació. Entre comunidades autónomas, diuen ells. Doncs bé: prenem-los-hi la paraula i cooperem. Per començar -i per acabar- podríem fer-ho amb les Illes, el País Valencià i una part de l'Aragó. Posem la primera pedra pel retrobament polític real dels Països catalans. Ah, que no va d'això, la cosa? Llàstima... jo que em pensava que sense voler ens havien posat la solució a les mans...

.

En fi, què hi farem... A cooperar, concertar y ser leales. Sobretot, ser leales...

dimarts, 11 de gener del 2011

LIPDUB INDEPENDÈNCIA: UN MILIÓ DE VISITES!



EL LIPDUB PER LA INDEPENDÈNCIA SUPERA EL MILIÓ DE VISITES A YOUTUBE.

En tota la història de youtube i els lipdubs, és el que aconsegueix més de pressa aquesta xifra.

Ja ho diuen, que cal parlar dels "problemes reals" de la gent, i aleshores "la gent" respon.