PER QUÈ FARÉ VAGA

Ahir va passar per la feina la gent d’un sindicat minoritari, per fer-nos saber que no recolzaven l’aturada general de demà perquè es tracta d’una “vaga política”. Em van tranquil·litzar. No vaig tan desencaminat, pel que es veu. Perquè jo faré vaga justament perquè és política. La de funcionaris no tenia sentit. La retallada de sous ja estava decidida i la vaga no funcionaria com a mesura de pressió. La de demà és tota una altra cosa.

N’estic fart que em retallin el sou, com n’estic fart de no saber què passarà amb la meva futura pensió, com n’estic fart que a la meva filla li costi tant de trobar feina. Però també n’estic fart d’haver de pagar peatges com qui diu per anar a buscar el diari, n’estic fart que viure a Catalunya em resulti pel cap baix un 6% més car que fer-ho a molts altres indrets de l’Estat, i n’estic fart de no saber –o saber massa- què fan amb els meus impostos. N’estic fart del govern espanyol que ho provoca i d’aquells que el recolzen amb hipòcrites abstencions en votacions parlamentàries.

Tot això, pel que fa a qüestions laborals i/o econòmiques. Però és que no s’acaba aquí la cosa. N’estic fart, per exemple, d’haver de garantir per llei que podré veure cinema en el meu idioma. N’estic fart que molts instituts d’ensenyament secundari es passin pel folre la immersió lingüística i calgui blindar-la també per llei. N’estic fart de saber que hi ha universitaris que no es poden examinar en català. N’estic fart de no poder acollir com cal la immigració perquè no disposem de les competències pertinents. N’estic fart del Tribunal Constitucional espanyol. N’estic fart de no poder decidir el meu futur personal i nacional en règim de llibertat plena.

I sobretot, sobretot, n’estic fart d’Espanya. Espanya és crisi. Per això faré vaga demà.

JOSEFINA MASES, IN MEMORIAM

Començo el comentari posant un enllaç que porta a la mítica llista de Nacionalistes d'Esquerra per la circumscripció de Barcelona a les eleccions de l'any 1980 al Parlament de Catalunya. Llegiu-ne el noms i digue-me, amb el cor a la mà, si creieu que mai tornarà a haver-hi una llista tan potent com aquella. Persones concretes, sí. Però tantes, i juntes, ho dubto.

.

El cas és que ella hi era. Com a cinquena suplent, això sí. Mai no la vaig arribar a tractar a fons, però no calia. El capteniment de Josefina Mases i de Ballester, germana d'en Jordi Carbonell i de Ballester i mare del meu bon amic Jordi Rossell, qui m'ha fet saber que aquesta matinada ens havia deixat, era evident a primer cop d'ull. Formava part d'aquella gent independentista i d'esquerres, o d'esquerres i independentista, que és el mateix, que s'ha passat tota la vida picant pedra sense voler aparentar ni destacar. Treball, treball, i treball.

.

La vaig conèixer a l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, de la que el seu germà n'era President, i hem coincidit en aventures posteriors. Ara que sé que ja no hi és -físicament, perquè el seu exemple serà perenne- no puc deixar de pensar amb quina frivolitat tractem de vegades allò que considerem important, fonamental, bàsic. Amb quina inconsciència som capaços de creure que allò pel que hi ha gent que ha lluitat tota una vida fins el final, nosaltres ho aconseguirem així, com si res, només fent petar els dits. L'alliberament nacional, l'alliberament social, són massa importants com per frivolitzar-los al nivell d'un joc de criatures. Jo, per sobre de tot, tinc clara una cosa: la memòria de lluitadores i lluitadors com la Josefina Mases no s'ho mereix.

.

Descansa en pau, companya. És el que et correspon. A nosaltres ens pertoca seguir el teu exemple. Continuar la lluita.

PSC i CiU: ELOGI DE LA POLTRONA

L’any 2006, durant les negociacions per formar Govern, CiU va trucar a la porta del PSC abans que a la d’Esquerra. Ho sap tothom, encara que hi hagi molta gent –sobretot convergent- que fa veure que no se’n recorda. CiU sabrà per què va fer aquella tria –jo en tinc la meva opinió, però no és hora d’elucubracions-, però no oblidem que de tria n’hi va haver una altra, també: la del PSC, que no va acceptar el pacte que li oferien i va preferir reeditar el tripartit. Per què?

.

En aquest cas no estem parlant d’elucubracions, ja que la resposta és òbvia: pactant amb ERC i ICV, el PSC s’assegurava la Presidència de la Generalitat. Pactant amb CiU, Montilla –o qui fos, si ell hi renunciava- només seria el segon de Mas. Garantir poltrones, se’n diu d’això. Després –i abans- s’ha fet feina en forma de lleis: Vegueries, Consultes populars, Consum, blindatge del català a l’Educació, Cinema, avui mateix la de Joventut... lleis que, amb tota seguretat, no s’haurien aprovat en un Govern sense Esquerra. La prova, la mateixa Llei del Cinema. Fa uns anys, CiU, aleshores al Govern, redacta un Decret-Llei que contempla una quota del 25% per al cinema en català. El PSC posa el crit al cel i CiU, davant de les múltiples pressions, es fa enrere. Avui, el PSC defensa fins el final la Llei del Cinema d’Esquerra, que garanteix una quota del 50%. La del Cinema i totes les altres, d’una pulsió (ara que estan de moda les pulsions) sobiranista que no es pot ni comparar amb l’arronsament permanent dels 23 anys de CiU. Per què actua així, el PSC? Nopvament obvi: perquè aquestes són les condicions que Esquerra li posa per formar Govern i tenir la Presidència. De nou les poltrones.

.

Durant uns quants anys, CiU va “esbudellar” dialècticament Pasqual Maragall. Quan van començar a proliferar les palmeres als espais públics de Barcelona, va córrer la llegenda urbana –bastant estúpida, per cert- que tot era degut a un dels habituals descontrols etílics de l’aleshores alcalde, que havent perdut el control dels seus actes durant un viatge a no sé quin país africà, havia fet una comanda bestial d’aquells arbres, i ara no sabien com treure-se’ls del damunt. Al Cap i Casal tothom era conscient d’on sortia aquella i altres ofenses de tipus personal: de l’altra banda de la Plaça St. Jaume, més concretament de la fàbrica d’invents d’un tecnòcrata jove que pujava trepintjant-ho tot i que responia a les sigles d’A. M. Avui, un senyor que curiosament respon a les mateixes sigles exigeix “respecte pel president Maragall”. A què pot ser degut, el canvi? Efectivament, ho heu endevinat! Si Maragall serveix a l’objectiu de recuperar “el que era nostre i ens van prendre”, Maragall mereix tot el respecte. Quan Maragall feia nosa era, simplement, un borratxo. Conclusió? Les poltrones altre cop...

.

Això pel que fa als partits, però a nivell individual també Déu n’hi do. Si tibem una mica del fil de les declaracions de Maragall (“Ara toca Mas”), descobrim que no és l’únic element destacat del sector catalanista del partit que es pronuncia de manera semblant. Casualitat? Ho dubto. Podem tenir en compte totes les circumstàncies personals de l’expresident, però quines són les circumstàncies d’en Jaume Sobrequés? I si seguim tibant una miqueta més, trobarem... ni més ni meys que en Ferran Mascarell, que fa temps que flirteja amb la “Casa gran”. I això ja són paraules majors. L’encarregat d’exposar la teoria va ser Sobrequés: “M’he tornat independentista, i per això dono suport a Artur Mas”. La meva opinió? Les poltrones altre cop. En aquest cas, pel que fa al dos més veterans (Mascarell és tota una altra cosa) no es tracta de poltrones concretes, de càrrecs en definitiva. Es tracta de la macropoltrona de l’Statu Quo. Es tracta de canviar de banda (com a les èpoques “glorioses” del repartiment de la plaça St. Jaume), però de no sortir del cercle, de no intentar res de nou, de mantenir-se arrambat a l’ombra de la seguretat, de seguir formant part –encara que sigui incosncientment- del pastís. De retornar a l’Oasi, vaja. Una versió diferent de la poltrona, però poltrona al cap i a la fi. Perquè si un federalista d’esquerres evoluciona cap a l’independentisme, no sembla que CiU sigui el seu destí natural, oi? I encara falta veure on acaba en Mascarell, que aquí sí que podem estar parlant de càrrecs concrets...

.

Evidentment, no renego en absolut de la feina de Govern dels darrers 7 anys. Tot el contrari. Però tampoc sóc tan ingenu com per creure que el PSC s’hi ha afegit “de bona fe”. Diuen que Montilla és espanyolista. Se me’n refot, si ho és. La política del Govern que ell ha encapçalat no ho ha estat pas, i ell sabrà si s’ha hagut d’empassar gaires gripaus. Mai cap President de la Generalitat –i encara menys cap dirigent socialista, incloent-hi Raventós i Obiols- no havia dit ni fet el que ha dit i fet Montilla en clau sobiranista. I tot gràcies a Esquerra. Que ha calgut posar davant dels nassos del PSC la pastanaga de les poltrones? Doncs els hi hem posat, i llestos. I abans que algú em surti amb que Esquerra també ha gaudit de les seves poltrones, li recordaré un cop més que si haguésssim pactat amb CiU, cosa que hauria estat molt fàcil quan el PSC els va donar carabasses, n’haguéssim tingut encara més. Sempre toca a més si es pacta entre dos que si es fa entre tres. Però Esquerra el que volia era avançar en la construcció d’estructures d’Estat, fins i tot sabent que això podia tenir un preu electoral. I això està molt lluny de perseguir la poltrona...

.

En els darrers mesos, concretament des de la sentència del TC i la manifestació del 10J, l’actitud del PSC s’ha girat com un mitjó. No ha escoltat el clam popular, ha seguit insistint en camins sense sortida en la seva relació amb Madrid, i és molt possible que ho acabi pagant car. L’estratègia d’Esquerra ha forçat el PSC a fer el que mai no hauria fet per si sol, però ha tingut un efecte molt més interessant: molts dels votants socialistes també han variat la seva posició en l’eix nacional, apropant-se cada cop més a tesis sobiranistes i probablement, arribat el cas, a pronunciaments independentistes. Per això dubto que l’”efecte Corbacho” els serveixi de gaire: per al “votant PSOE tradicional”, Montilla, a hores d’ara, deu ser poc menys que un traïdor. I el “votant PSC catalanista”, a hores d’ara, deu estar força emprenyat.

.

Pel que fa a CiU, no es pot negar que han detectat la “pulsió sobiranista” que envaeix el carrer i a partir d’aquí han iniciat un d’aquells típics jocs als que ens tenen tan aocstumats del “sí però no”. Independència no però Concert sí, Referèndum sí però no per la independència... el que sigui, el que calgui, les giragonses necessàries per enfilar-se de nou a la poltrona, però sense prendre mal. Fins i tot jugant amb els sentiments dels seus votants.

.

Tot plegat pot tenir repercussió a les properes eleccions. Perquè no podem oblidar que la imensa majoria de ciutadanes i ciutadans que s’aproparan a l’urna a dipositar-hi la papereta, si d’una cosa no entenen és justament de poltrones...

HEM FET MONTILLA PRESIDENT

És el nostre gran pecat. El crim de lesa pàtria pel qual se'ns vol esborrar de la capa de la terra: hem fet Montilla president.


Tant li fa que rebutgem l'argument de les poltrones explicant que amb Convergència n'hauríem tingut encara més: hem fet Montilla president.

Tant li fa que expliquem que no teníem cap ganes d'acabar com el País Basc, amb la ciutadania dividida en dos i observant-se de cua d'ull: hem fet Montilla president.

Tant li fa que els antics immigrants dels anys 60-70, veient com un dels seus podia arribar al càrrec més alt de la política catalana, hagin començat a sentir aquesta com una cosa que també els implica a ells: hem fet Montilla president.

Tant li fa que molts catalans castellanoparlants, davant l'exemple del seu President, s'adonin qe ells també poden fer el pas: hem fet Montilla president.

Tant li fa que no vulguem enganyar la gent venent una impensable majoria de 68 diputats independentistes i la conseqüent proclamació unilateral d'Independència per a demà passat: hem fet Montilla president.

Tant li fa que expliquem, del dret i del revés, que un Referèndum per la Independència faria que el resultat fos considerat per la ciutadania com una cosa pròpia: hem fet Montilla president.

Tant li fa que el PSC hagi entrat en flagrant contradicció amb el PSOE: hem fet Montilla president.

Tant li fa que molts votants del PSC no suportin la postura dels seus 25 diputats a Madrid: hem fet Montilla president.

Tant li fa que l'actual president de la Generalitat parli de desafecció al cor mateix de l'imperi: hem fet Montilla president.

Tant li fa que l'actual president de la Generalitat s'assembli a l'antic ministre d'Indústria com un ou a una castanya: hem fet Montilla president.

Tant li fa que en el cas de la presidència de la Generalitat l'hàbit sí que faci al monjo: hem fet Montilla president.

Tant li fa que si no hi hagués hagut aquest President n'hi hauria hagut un altre amb prou interessos compartits amb l'oligarquia espanyola com perquè no es notés cap diferència: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim dit per activa i per passiva que la política catalana ha de fer un pas endavant, que l'estratègia ha de ser una altra, i que per tant no hi haurà més tripartits: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim posat la primera pedra per carregar-nos les províncies espanyoles, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim aprovat una llei del Consum que garanteix com mai els drets de la ciutadania, també els lingüístics: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim aprovat una llei de Consultes Populars, que va estar a punt de facilitar-nos un Referèndum (si altres no s'haguessin arronsat) i que ens el tornarà a facilitar la propera legislatura (si altres no s'arronsen), cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim blindat la immersió lingüística a la llei d'Educació, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim aprovat una llei d'Acollida que garanteix l'aprenentatge del català per part dels nouvinguts, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim aprovat una llei del Cinema gairebé definitiva, que ens garantirà a partir de la seva aplicació la visió en català de totes les pel·lícules que vulguem (com si fóssim un país normal), cosa que no només ningú no havia gosat abans, sinó que fins i tot aquells "nacionalistes" que no ho havien gosat han posat el crit al cel en contra d'una suposada imposició del català: hem fet Montilla president.

Tant li fa que la idea de la Independència s'hagi escampat entre la ciutadania com no ho havia fet mai de 7 anys en enrere: hem fet Montilla president.

Tant li fa que no-independentistes habituals es plantegin seriosament la Independència com a solució per millorar la seva vida quotidiana: hem fet Montilla president.

Tant li fa que molts dels que abans només se sentien espanyols ara se sentin també catalans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que molts d'aquests que se senten espanyols i catalans alhora no sàpiguen què votarien a l'hora del Referèndum, que acceptin la idea de la Independència com a una idea més, tan vàlida com qualsevol altra: hem fet Montilla president.

Tant li fa que ensumem en certs ambients una certa ferum a racisme, a intransigència, a fonamentalisme nacionalista antiidependentista perquè Catalunya té un President d'origen andalús: hem fet Montilla president.

Tant li fa que Montilla president hagi hagut d'assumir unes polítiques sobiranistes que si hagués governat el seu partit en solitari, el primer partit de l'oposició en solitari, o ambdós partits en coalició no s'haurien dut a terme mai: hem fet Montilla president.

I sobretot, sobretot, tant li fa que argumentem, quan algú es queixa que hem fet Montilla president, les línees de l'estratègia política que hem considerat més adequada. Tant li fa que provem de dur el debat al terreny de les idees. Tant li fa que demanem que se'ns ofereixin arguments raonats, d'aquells que encara que no hi estiguis d'acord has d'admetre que tenen base. Fem el que fem, expliquem el que expliquem, la resposta és sempre la mateixa: "Tot això no són més que excuses. Heu fet Montilla president!"

Per tant, sabeu què us dic? Que ja en tinc prou. Que seguiré responent cada cop que em senti insultat, però que renuncio a intentar explicar res a algú que d'entrada es nega a fer el més mínim esforç no ja de comprensió, sinó simplement d'escoltar el que li diuen. No penso perdre ni un segon de campanya esmerçant esforços en inutilitats. Em dedicaré, això sí, a explicar el projecte d'Esquerra Repulicana de Catalunya a la bona gent disposada a escoltar encara que no pensi com tu. La resta és perdre el temps.

I a l'hora de la veritat, ja parlaran les urnes. I més endavant palarà la Història, que estic convençut que entendrà perfectament, ella sí, per què hem fet Montilla president.

CANVI D'UTOPIES II (quan el vent bufa a favor)

Vaig dir que en parlaria ahir, però com sempre faig salat. Comencem:
.

Federalisme: L'Estatut del 30 de setembre incloïa aspectes que el pacte Mas-Zapatero i el ribot de la colla d'en Guerra es van encarregar de fer desaparèixer. Entre d'altres: definició de Catalunya com a nació a l'articulat, no al preàmbul; relacions de bilateralitat amb l'Estat; finançament equivalent al concert econòmic; competències exclusives en immigració; competències exclusives en ports, trens i aeroports: blindatge de competències; ús normalitzat del català a la justícia; garanties enfront de la politització del Tribunal Constitucional; Seleccions esportives. N'hi ha d'altres, però aquestes són prou significatives.

.

Fa més de 4 anys que sabem que per a Espanya allò era inacceptable. I dic Espanya, no govern Espanyol, perquè és clar que qui va comandar aquella retallada va ser el PSOE, i l'alternativa és el PP. Per tant... Després, ha vingut el que ha vingut. Canvis sobre l'Estatut retallat que van fins i tot més enllà del que s'estava discutint aquesta legislatura. Un exemple? Un dels pocs salts endavant que representava l'Estatut aprovat en referèndum era el tractament lingüístic del català, que s'equiparava al del castellà (allò del dret i deure de conèixer les dues llengües). En lloc d'això, la sentència del Constitucional ens porta a un punt anterior a l'Estatut de Sau: la immersió lingüística perd el seu blindatge. L'administració espanyola, ara que se sent forta, aprofita l'avinentesa per recuperar l'"ordre natural de les coses".

.

Pregunta: un cop ens han explicat de què va la cosa, on queda l'opció federalista? Quines possibilitats té? El govern espanyol explica que s'ha posat en funcionament per recuperar allò que el Constitucional s'ha carregat. Imaginant que s'aconseguís -quants anys trigaria?- algú creu que l'Estatut aprovat el 2006 representava una opció federal, o era simplement un estatut d'autonomia, que pot ser conceptualment tan digne com es vulgui, però que no té res a veure amb un pacte entre iguals? Perquè d'això es tracta el federalisme, no ho oblidem: d'un pacte entre iguals. I sense bilateralitat no hi ha igualtat. Espanya ens ha demostrat que no en té res, de federal. Que no forma part de la seva genètica. Dos no es federen si un no vol.

.

Independentisme: Fins fa relativament poc, l'independentisme català tenia dues mancances fonamentals. La primera, l'escassa militància, la poca implantació. La poca gent que hi creia, vaja. L'altra, la conjuntura internacional. De fet, anaven molt lligades. Durant els llargs anys de la travessa del desert, era habitual que et diguessin allò de "a mi ja m'agradaria, però és impossible". I dins d'aquest impossible hi entrava tot. El tarannà espanyol per descomptat, però també la possible reacció internacional -especialment l'europea- enfront d'un hipotètic moviment pro independència. L'Europa occidental mai no acceptaria una Catalunya independent, i ja no diguem uns Països Catalans...

.

Hi havia, en tot plegat, una cosa que ens perjudicava altament, que anava en contra d'un dels nostres màxims arguments: s'estaven creant nous estats, sí, però tots ells arribaven -o es recuperaven - a partir d'unes circumstàncies que es trobaven a anys llum de la realitat catalana: finalitzacions de guerres, desmembrament de l'Europa de l'Est... situacions, totes elles, en les que nosaltres -afortunadament- no ens trobàvem ni de bon tros. Nosaltres formàvem part d'occident, del "món civilitzat". I el món civilitzat, pontificaven els poders, ni coneix ni admet aventures.

.

Avui, la cosa ha fet un tomb radical. Passaré molt ràpidament pel tema Kosova, perquè tot i pertànyer al bloc de països que comentava abans, afegeix una novetat: el dret internacional admet per primer cop que un territori es pot independitzar si ho volen la majoria dels seus habitants. Catalunya no té res a veure amb Kosova, és cert, però el dret internacional afecta tots els països per igual, i la jurisprudència és la jurisprudència. A què treuen cap, si no, les pors de l'estat Espanyol, que en aquest cas està fent un ridícul espectacular?

.

Grenlàndia. Escòcia. Quebec, que no és Europa però sí és occident. I Bèlgica, al bell mig del continent! L'excusa que no fugim d'una dictadura, que no sortim d'una guerra o que no som una colònia s'haurà acabat. Quan Flandes i Valònia vagin cadascú per la seva banda, ningú podrà esgrimir cap d'aquests arguments. El vent bufa a favor nostre.

.

També hi ha canvis en relació a l'altra mancança: ja no som quatre gats. Sigui pel motiu que sigui -sentiments, butxaca, cansament- la independència ha esdevingut una opció més, i no està gens clar -recordeu el 10J- que sigui minoritària. Si més no, es pot equiparar a altres opcions -llegeixis federalisme- igualment complicades. El que passa és que cal tenir molt clar -i això va dedicat a l'independentisme "tradicional"- la diversa procedència d'aquests nous independentistes. Cal tenir molt clar que a l'hora de la veritat valdrà el mateix el vot d'un militant amb dècades de feina a les espatlles que el d'aquell que s'ho plantejarà per primer cop quan surti de casa per anar a votar. És en aquest sentit que molts apostem pel referèndum abans de la proclamació parlamentària: perquè un referèndum garanteix que el poble ha parlat. I tan poble és aquell català autòcton i convençut de tota la vida, com aquell que va arribar fa 40 anys i vol que li garanteixin, per exemple, que per vacances podrà seguir anant al "pueblo" com tota la vida. I és que amb els sentiments no s'hi juga. A més, estic convençut que amb el números que es remenen actualment pot ser més fàcil aconseguir que el Parlament convoqui la consulta que no que faci una proclamació (en podem parlar en un altre escrit, si voleu).

.

Per cert, i parlant del tema: en teoria no em sembla malament la proposta que ha anat sorgint darrerament -l'últim a parlar-ne, l'expresident Maragall- sobre una consulta que inclogui diverses opcions, com ara autonomia, federalisme o independència. Tot el que sigui consultar em sembla lícit i positiu. Ara bé, imaginem un parell de situacions (l'autonomia la podem descartar com a resultat, donades les circumstàncies): guanya la proposta independentista. Evidentment, el govern Espanyol no vol ni sentir-ne a parlar. Malgrat tot, el Parlament, ara sí, fa una proclamació unilateral d'independència. Les cartes sobre la taula internacional, i a jugar-les amb saviesa. Difícil? Sí, molt. Però depenent fonamentalment dels moviments que hi hagi des de la banda catalana. Segona opció: guanya el federalisme. Espanya, de nou, diu que tururut. O encara hi ha algú que després de tot el que ha passat creu que s'hi posarien bé, per molt referèndum que hi hagués hagut? Hi insisteixo: dos no es federen si un no vol, i contra això la comunitat internacional no pot fer-hi res. Què faria, el Parlament català? Proclamar unilateralment un estat federal? Definitivament, no hi ha per on agafar-ho...

.

Quina necessitat té l'amo de les terres de federar-se amb el masover? Com ja he dit alun altre cop, és possible que Espanya acceptés la federació el dia abans de la proclamació de la independència, però aleshores ja no trobaria ningú a l'altra banda. Entretant, el que queda clar és que hi ha hagut un canvi d'utopies: fins fa poc, era utòpic plantejar-se la independència com a possibilitat real. El federalisme, si més no durant la transició i els anys immediats, quan tot estava per construir (encara que la Constitució ja indicava que la cosa no pìntava bé), podia considerar-se una opció real. Avui, iniciat ja el segle XXI, esdevé del tot utòpic imaginar que un estat de les característiques de l'Espanyol pugui arribar a acceptar canviar la seva estructura per una de federal. En canvi, la independència sí que esdevé una possibilitat real. Sobretot, perquè només depèn de nosaltres mateixos.

.

És el que tenen les utopies...

CANVI D'UTOPIES I (la Consellera Tura té raó)

"Espanya serà federal o no serà". Aquesta frase lapidària, extreta de l'entrevista que la consellera Tura va condecir al diari El punt dissabte passat, resumeix tan bé el que volia dir en aquesta blocada -allò que he anat comentant sobre la independència i el federalisme- que és possible que n'hi hagués prou amb reproduir-la textualment, i llestos. Molt em temo, però, que seria una manera de facilitar interpretacions esbiaxades sobre el que vull dir. Paciència, doncs. Em temo que hauré d'escriure -i vosaltres llegir- una mica més.

.

Comencem: Montserrat Tura té tota la raó. M'explico: la situació actual a la que han arribat les relacions entre Catalunya i Espanya esdevé un punt sense retorn. Majoritàriament, la ciutadania catalana està farta que li prenguin el pel. Més ben dit: està farta que l'agredeixin. Estic convençut que hi ha molta gent que no té ni idea del que diu la Llei d'Acollida aprovada pel Parlament de Catalunya, i encara menys què diu l'article font del conflicte, el que fa referència a l'assoliment d'un nivell mínim de català. No obstant, estic igual de convençut que gran part d'aquesta gent s'ha sentit novament agredida a causa del recurs al Constitucional de la Defensora del Pueblo. Ha arribat un moment que ja gairebé ni importa saber els detalls concrets de la topada. Van a per nosaltres, i llestos. Això, la ciutadania ho té molt clar.

.

És evident, per tant, que l'actual estatus quo ja no serveix, que la gent intueix, sap que les coses han de canviar. I és aquí on entra la frase de la Consellera. És molt probable -siguem realistes- que un percentatge important d'aquesta gent que ja n'està farta, en tingués prou amb un canvi considerable en la situació. I considerable vol dir un salt endavant que ens alliberés de restar sempre a l'abast de la dalla de les institucions d'un Estat més que jacobí, profundament centralista en la seva concepció, i prou modernitzat com per haver deixat enrere antics complexos i buscar, de nou -i encara més que fins ara- una situació de preponderància enfront del que anomenen "autonomies", que als seus ulls no són més que simples ens mínimament descentralitzats. Estic disposat a admetre que aquest "canvi considerable en la situació", mirat sempre des del punt de vista de gent que mai no s'ha considerat independentista, podria ser un Estat autènticament federal, d'un federalisme ple de contingut i que anés molt més enllà de la simple descentralització. És a dir, un "pacte entre iguals". En seríem molts que no en tindríem prou, però hi insisteixo: n'hi hauria també molts que hi veurien una solució a l'actual atzucac. El que és innegable, però, és que tant els uns com els altres sabem que amb el que hi ha ara no anem enlloc.

.

Per això dic que la Consellera té tota la raó. Espanya, tal i com existeix ara, és profundament inviable. La senyota Tura ho sap, i per això proposa una alternativa. La seva. La del federalisme. El que passa és que una anàlisi en profunditat de la situació porta innexorablament a una altra conclusió: el federalisme, a l'estat espanyol, és impossible. Més ben dit: és utòpic. Fins fa relativament poc, la utopia era la independència. Ara, les coses han canviat. És infinitament més difícil -d'aquí el seu caràcter utòpic- el federalisme que la independència. Aquesta també ho és, de difícil, ja ho sabem, però en l'actualitat ha deixat de ser utòpica. S'ha girat la truita.

.

La Consellera, hi torno, té raó. En un Estat democràtic normal, el federalisme podria ser una solució, per a uns definitiva, per a uns altres només com a pas intermedi. A l'estat espanyol, no obstant, aquesta solució no hi té cabuda. S'imposa, doncs, la segona part de la frase. Ho ha dit la mateixa senyora Tura: si Espanya no serà federal és que, simplement... no serà. Dit d'una altra manera: només hi ha una opció amb possibilitats de reeixir, i aquesta és la opció independentista.

.

Ja sé que hi haurà a qui l'afirmacio li sonarà a gratuïta. Vejam si a la continuació d'aquest escrit aconsegueixo explicar-me. Fins demà, doncs.

PLUJA DE SIGLES PER LA INDEPENDÈNCIA

Realment, allò que deia en un post anterior sobre la "velocitat de creuer de la política catalana" s'està quedant curt. Tant, que si deixes passar uns dies abans d'escriure al blog, et trobes que els esdeveniments t'han superat i has de canviar ràpidament de tema. Per tant, deixaré el debat teòric "federalisme/independència" del que fa temps que tinc ganes de parlar, per comentar directament tot el que s'està esdevenint en el camp de l'independentisme, amb l'aparició de noves formacions polítiques i els mil i un contactes entre elles.

.

Per començar he de dir que ja m'està bé, que apareixin noves formacions independentistes. No només m'està bé: m'agrada. És evident que sempre serà més fàcil aconseguir l'objectiu si aquest s'estén per tot l'espectre polític que si resta circumscrit, per exemple, en un sol partit. Però fixeu-vos que em refereixo a "tot l'espectre polític". De fet, aquí rau la meva primera divergència en relació al que està passant. Ho he dit moltes vegades, i ho repetiré tantes com calgui: la independència no és una ideologia. Hi ha independentistes de dretes i d'esquerres, d'extrema dreta i d'extrema esquerra, i si existís allò del "centre" (cosa que sempre he dubtat) hi hauria independentistes de centre. El que passa és que a Catalunya, fins fa molt poc (exactament fins fa 7 anys) l'independentisme era tan minoritari que només tenia una traducció parlamentària: Esquerra Republicana de Catalunya. Per tant, tothom qui volia intentar fer avançar l'objectiu per la via parlamentària, que al capdavall és l'única que permet consolidar els avenços (o aquesta via o la de les armes, i el nostre país n'està molt lluny, de plantejaments de lluita armada), s'apuntava a militar a Esquerra. En aquest sentit, el partit era més un moviment que un partit. Ens unia un objectiu, sí, però només un.

.

Avui dia, quan les ideologies tradicionals són qüestionades una i altra vegada, podríem arribar a un mínim consens sobre què vol dir ser d'esquerres: defensar els drets de les persones, tant els individuals com els col·lectius. I entre els drets col·lectius hi ha el de pertànyer a la pròpia nació, no a una altra que t''ha estat imposada. Dit d'una altra manera: a Catalunya (i al conjunt dels PP.CC.), comparats amb moltes de les nacions del món, tenim la desgràcia d'haver de lluitar per un tema més, per una qüestió que altres tenen sobradament resolta. Jo, com a persona d'esquerres, no em considero especialment nacionalista. Tenim molts exemples (començant per Espanya) que demostren que quan un país té la qüestió nacional resolta i segueix essent nacionalista esdevé un perill per als veïns. Ara bé: de la mateixa manera, jo, com a persona d'esquerres, em considero radicalment independentista. És, ras i curt, una qüestió de llibertat. Si voleu, simplificant una mica la cosa i recuperant un vell eslògan de la meva militància política, "vull la independència per deixar de ser nacionalista".

.

Per això em sembla perfecta l'aparició de Reagrupament. No tenia sentit que els militants d'Esquerra que compartien postulats amb Joan Carretero es mantinguessin al si del partit. Sempre els he criticat l'ús que varen fer, durant la seva estada a Esquerra, dels mitjans de comunicació. La manca de lleialtat que representava rentar la roba bruta en públic. D'altra banda, però, reconec que la seva posició minoritària dins del partit no els permetia fer públics els seus plantejaments amb tots els detalls, i potser aquella era l'única manera... sigui com sigui, era evident que quan la majoria del partit mantenia uns posicionaments ideològicament tan allunyats dels seus, era absurd que la situació s'allargassés encara més. Coincidíem en l'objectiu de la independència, però en poca cosa més. Ara, tot està molt més clar. I quan arribi el moment definitiu, quan hàgim de votar en un referèndum o fer una proclamació parlamentària, el nostre vot coincidirà. Ara bé, com que no vivim només d'independència, com que sortosament la nostra vida en societat és infinitament més complexa, difícilment coincidirem abans de la tan desitjada votació. I encara més difícilment coincidirem després d'assolir l'objectiu. Pensem massa diferent.

.

És per això que no puc coincidir tampoc, de cap de les maneres, en els plantejaments de la Solidaritat Catalana per la Independència. Simplificant, en allò de "primer la independència, després ja decidirem si som de dretes o d'esquerres". En teoria, d'una manera o altra tots diuen el mateix. Per exemple, un bon amic de Reagrupament (una cosa no treu l'altra) em deia fa uns dies que ara la independència demana unitat, i que després "ja tornarem a fer política". Curiosament, però, el trio Beltran-Laporta-López Tena va fer una crida a l'unitat, i la resposta de Carretero ha estat que serà ell, el 15 de setembre, qui faci la mateixa crida. Unitat? A mi, tots aquests moviments tacticistes que inclouen la voluntat d'encapçalar l'invent em semblen un exercici de política de baixa volada, una qüestió de personalismes, una repetició dels tics que tant han desprestigiat els polítics. Reclamar unitat, posem per cas, quan fa tot just una setmana que t'has assabentat que no vas a les llistes del teu partit (López Tena) o que vas en un lloc complicat per sortir (Uriel Beltran) no sembla la millor manera de començar...

.

Però és que a banda d'això, fins i tot en l'hipotètic cas que la proclama fos feta de bona fe hi hauria també molt a dir. De fet, molta de la gent que s'ha pogut sentir atreta per l'aventura de Solidaritat Catalana ho ha fet moguda per la noble intenció unitarista. El discurs ja esmentat de "primer la independència, després la resta", té prou grapa com per enganxar. Però és fals. Rotundament fals. Ho he dit també altres vegades: tots els processos d'alliberament nacional que han conclòs amb l'aparició d'un nou estat han vingut conduïts per una formació política que ha tirat del carro, i a la que s'han afegit, amb més o menys ganes, altres forces nacionals. Digueu-me un cas, un de sol, en el que els partits en qüestió no tinguessin ideologia. Hi ha hagut casos de formacions polítiques conservadores que han proclamant la independència, com hi ha hagut casos de formacions polítiques de l'esquerra revolucionària que han proclamat la independència. Algú coneix, però, un sol cas en el que qui proclamés la independència fos un partit polític desideologitzat? Oi que no? Doncs per quins set sous hauria de ser Catalunya el primer cas? Si tothom sap que ja de per si mateix "això de la independència" no serà gens fàcil, per què ho hauríem de complicar encara més provant d'inventar noves fórmules sense cap garantía d'èxit?

.

Per anar acabant, que com sempre acabo allargant-me massa: accepto, justament en nom de la diversitat ideològica, que altres independentistes discrepin de l'estratègia d'Esquerra. Jo, per exemple, puc considerar que bastir un "front independentista" de cara a les properes eleccions porta implícit un risc evident: que molts votants se sentin exclosos del sobiranisme. "La Vanguardia", gens sospitosa d'independentista, va publicar una enquesta que deia que fins a un 47% de la ciutadania de Catalunya podia votar a favor de la independència. Hi ha algú tan ingenu com per creure que entre aquest 47% no hi ha, per exemple, un considerable percentatge de gent que vota PSC? Doncs em temo que si es fes el front que dèiem, una bona part d'aquests votants se sentirien rebutjats d'entrada. Evitar aquest rebuig és el que buscava Esquerra en fer el primer tripartit. El segon, simplement, era una qüestió de completar la feina. L'exemple és la Llei del Cinema. Jo que l'he seguida des dels inicis puc assegurar que no és una llei fruit només d'aquesta legislatura. Les primeres reunions de treball van començar justament l'any 2003. El que passa és que aleshores la Conselleria de Cultura estava en mans del PSC, amb qui es va anar parlant durant tota la legislatura, però sabent que només s'aprovaria amb un Conseller d'Esquerra. A més, cal recordar que CiU, l'any 2006, va anar a picar a la porta del PSC, no a la d'ERC? Hi hauria hagut Llei del Cinema, amb un govern CiU-PSC? I això és només un exemple. Per això el segon tripartit. Per això, i per no acabar com el País Basc, amb una societat dividida gairebé milimètricament pel mig. Fa pocs dies, vaig sentir en boca d'algú que mai no s'havia proclamat independentista una frase molt significativa: "Fins ara dèiem que no calia ser nacionalista per ser independentista. Ara ja podem començar a dir que no cal ser independentista per voler la independència" (penseu en el famós 47%).

.

Ara bé: com deia, admeto en nom de la ideologia que hi hagi qui no estigui d'acord amb aquests plantejaments. Res a dir-hi. Justament en això consisteix la política, en un contrast d'opinions sovint enfrontades, encara que qui les mantinguin siguin tots independentistes. El que no admeto de cap de les maneres és que se'm titlli, com a militant d'Esquerra, de traïdor. Només faltaria que després d'una militància política que s'inicia a finals del 70 (amb carnet des del 84), quan us asseguro que érem quatre mal comptats, però quatre que hem mantingut la flama, arribessin ara nous idependentistes (alguns nous per edat, altres nous per reconversió, que benvinguts siguin d'entrada, perquè com més siguem millor), que es creguessin amb dret de pontificar sobre qui és sincer i qui no. Ja conec -perquè algú ja me l'ha dit- l'argument que si l'independentisme ha crescut tant des del 2003 ençà ha estat com a reacció al fet que Esquerra s'ha venut el país, però aquest és un argument que no s'aguanta per enlloc. Si fos així, no hi hauria hagut d'haver moltes altres reaccions, abans del 2003? Ningú no se l'havia intentat vendre, abans, el país (i ara no parlo en sentit figurat)?

.

Ras i curt, estic convençut que l'avenç de l'independentisme -a veure si en puc parlar al famós post que vaig deixant sempre pendent- és degut, en gran part, al treball dut a terme per Esquerra Republicana de Catalunya. Accepto que algú no hi estigui d'acord. Accepto fins i tot que algú intenti ridiculitzar aquests plantejaments. Política és política, fins i tot la de més baix nivell. Però no accepto, de cap de les maneres, que m'insultin. Ni a mi ni al partit. Hi ha l'orgull de la feina ben feta. I hi ha, per damunt de tot, la voluntat de seguir-la fent. I quan toqui votar la independència, ja la votarem tots plegats. Intentem, això sí, no jugar brut. No demano res més.