"Espanya serà federal o no serà". Aquesta frase lapidària, extreta de l'entrevista que la consellera Tura va condecir al diari El punt dissabte passat, resumeix tan bé el que volia dir en aquesta blocada -allò que he anat comentant sobre la independència i el federalisme- que és possible que n'hi hagués prou amb reproduir-la textualment, i llestos. Molt em temo, però, que seria una manera de facilitar interpretacions esbiaxades sobre el que vull dir. Paciència, doncs. Em temo que hauré d'escriure -i vosaltres llegir- una mica més.
.
Comencem: Montserrat Tura té tota la raó. M'explico: la situació actual a la que han arribat les relacions entre Catalunya i Espanya esdevé un punt sense retorn. Majoritàriament, la ciutadania catalana està farta que li prenguin el pel. Més ben dit: està farta que l'agredeixin. Estic convençut que hi ha molta gent que no té ni idea del que diu la Llei d'Acollida aprovada pel Parlament de Catalunya, i encara menys què diu l'article font del conflicte, el que fa referència a l'assoliment d'un nivell mínim de català. No obstant, estic igual de convençut que gran part d'aquesta gent s'ha sentit novament agredida a causa del recurs al Constitucional de la Defensora del Pueblo. Ha arribat un moment que ja gairebé ni importa saber els detalls concrets de la topada. Van a per nosaltres, i llestos. Això, la ciutadania ho té molt clar.
.
És evident, per tant, que l'actual estatus quo ja no serveix, que la gent intueix, sap que les coses han de canviar. I és aquí on entra la frase de la Consellera. És molt probable -siguem realistes- que un percentatge important d'aquesta gent que ja n'està farta, en tingués prou amb un canvi considerable en la situació. I considerable vol dir un salt endavant que ens alliberés de restar sempre a l'abast de la dalla de les institucions d'un Estat més que jacobí, profundament centralista en la seva concepció, i prou modernitzat com per haver deixat enrere antics complexos i buscar, de nou -i encara més que fins ara- una situació de preponderància enfront del que anomenen "autonomies", que als seus ulls no són més que simples ens mínimament descentralitzats. Estic disposat a admetre que aquest "canvi considerable en la situació", mirat sempre des del punt de vista de gent que mai no s'ha considerat independentista, podria ser un Estat autènticament federal, d'un federalisme ple de contingut i que anés molt més enllà de la simple descentralització. És a dir, un "pacte entre iguals". En seríem molts que no en tindríem prou, però hi insisteixo: n'hi hauria també molts que hi veurien una solució a l'actual atzucac. El que és innegable, però, és que tant els uns com els altres sabem que amb el que hi ha ara no anem enlloc.
.
Per això dic que la Consellera té tota la raó. Espanya, tal i com existeix ara, és profundament inviable. La senyota Tura ho sap, i per això proposa una alternativa. La seva. La del federalisme. El que passa és que una anàlisi en profunditat de la situació porta innexorablament a una altra conclusió: el federalisme, a l'estat espanyol, és impossible. Més ben dit: és utòpic. Fins fa relativament poc, la utopia era la independència. Ara, les coses han canviat. És infinitament més difícil -d'aquí el seu caràcter utòpic- el federalisme que la independència. Aquesta també ho és, de difícil, ja ho sabem, però en l'actualitat ha deixat de ser utòpica. S'ha girat la truita.
.
La Consellera, hi torno, té raó. En un Estat democràtic normal, el federalisme podria ser una solució, per a uns definitiva, per a uns altres només com a pas intermedi. A l'estat espanyol, no obstant, aquesta solució no hi té cabuda. S'imposa, doncs, la segona part de la frase. Ho ha dit la mateixa senyora Tura: si Espanya no serà federal és que, simplement... no serà. Dit d'una altra manera: només hi ha una opció amb possibilitats de reeixir, i aquesta és la opció independentista.
.
Ja sé que hi haurà a qui l'afirmacio li sonarà a gratuïta. Vejam si a la continuació d'aquest escrit aconsegueixo explicar-me. Fins demà, doncs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada