Ahir, 07.11.2009, enfilàrem cap a Perpinyà amb els companys d'Esquerra d'Osona Pau Comes i Sergi Tarrés. No es podíem quedar a la manifestació de la tarda en commemoració dels 350 anys de resistència de la identitat catalana a la Catalunya Nord, resistència forçada pel
Tractat dels Pirineus, però sí que varem poder assistir al Consell Nacional del matí, i encara tinguérem temps de fer un mos abans de tornar cap el sud.
.
Sense gaire temps per triar, tot just sortir de la reunió varem topar amb un restaurant anomenat "Al Perpinyà", així, amb grafia catalana. Atrets pel nom, hi varem fer cap. No s'hi menjava malament. Un menú normalet a un preu normalet, que som en temps de crisi. Però no és d'això del que us volia parlar, sinó de la conversa amb l'amo havent dinat.
.
Tot va començar amb el pagament del compte amb tarjeta bancària. Trigava una mica, l'home, i quan va veure les nostres cares d'intriga, es va deixar anar en un seguit d'explicacions sobre les connexions telefòniques. Ens havia sentit parlar en català, i tot amablement, endevinant d'on veníem, se'ns va adreçar... en un més que correcte castellà.
.
Finalment, el telèfon va fer el fet. Vaig demanar pel lavabo en francès. Si jo sabia el seu idioma, quina necessitat hi havia que ambdós parléssim en una llengua que no era pròpia de cap dels dos? Em va sorprendre la resposta: Al fons a la dreta, i altre cop a la dreta. En català. Amb molta menys fluïdesa de la que emprava en parlar castellà, però en català.
.
Quan vaig tornar de la toilette, en Sergi i en Pau s'havien embrancat en una animada conversa amb el restaurador. Segons m'explicarien després, l'home els va dir que allí, a Perpinyà, no se sentien francesos, i havien estat parlant una estoneta d'identitats. Vaig arribar a temps per sentir com explicava que els seus molts amics del Principat l'animaven a gosar parlar un idioma que comprenia però encara li feia respecte. No sabia que hi hauria una manifestació, però era conscient, pel moviment en punts estratègics de la ciutat, que en passava alguna.
.
I a l'hora d'acomiadar-nos, la cirereta. L'home, solemnement, ens etziba: I muchas gracias por ayudarnos a luchar contra Francia. Així, literalment. Per uns instants, vaig pensar en aquell jove de 20 anys que fa temps, a l'Alguer, em va dir "nosaltres també som catalans". Es tractava, això sí, de l'única frase que era capaç de dir en la llengua de Verdaguer. La resta, Petrarca i més Petrarca.
.
Què voleu que us digui? Acuseu-me del que sigui, però no sé què prefereixo: si aquest rossellonès que lluita en castellà per la seva identitat catalana, o aquell que ha conservat la llengua dels avis però se sent imbuït de la grandeur. Bé, sí que ho sé. Estic convençut que quan torni d'aquí a un temps a la Fidelíssima vila de Perpinyà, si tinc la sort de trobar-me de nou amb ell -és curiós, ara m'adono que no sé com es diu- serà capaç de dir-me en català alguna cosa més que al fons a la dreta, i altre cop a la dreta.
