EL MANIFEST IMPOSSIBLE

Publicat a El9Nou el 17/06/2011

.

Manifestem, abans que res i per damunt de tot, que som persones entre persones. Fins i tot qui no vol actuar com a tal, és persona. No es pot anar contra la natura.

Manifestem que acceptem el silenci reflexiu, de qui analitza per tal de millorar. Rebutgem, però, el silenci còmplice, el de qui no gosa denunciar.

Perquè nosaltres sí que denunciem. No perquè ens considerem superiors. Cadascú és ben lliure de pensar com vulgui. Mentre el pensar no ofengui, no ataqui, no fereixi. I sobretot, no divideixi. Denunciem el pensament de les persones que han renunciat a ser persones. Malgrat la natura.

El poble és un de sol; la ciutat, una de sola; el país, un de sol. El món també és un de sol, format per moltes peces diferents del trencaclosques. Raça? Raça humana. Identitat? Diversa. Diversificada, tot i solidària.

Manifestem, des del nostre petit racó de món, que ens sabem oberts al germà, a la filla, a l’amic, a la veïna, al conciutadà, a la compatriota, al desconegut, a la per conèixer. I que ho fem des de la nostra personalitat. Individual, sí, però també col•lectiva. Una personalitat que volem lliure, independent. I en diàleg constant amb totes les altres. Una identitat que no és ni exclusiva ni excloent. Una identitat inclusiva, de la que en pot formar part tothom qui ho vulgui. Sempre que ho vulgui de debò, sense enganys ni subterfugis. Encara que es faci passar per un dels nostres.

Manifestem que ni ens considerem estúpids ni ens agrada que ens hi considerin. No ens creiem aquell que fa 10, 25, 35 anys, volia veure reduïda la nostra identitat a mer folklore, i ara proclama als quatre vents la seva suposada defensa. No, no som estúpids.

Manifestem que ja hem callat prou. Que totes i tots som persones, però que si algú s’entossudeix a no ser-ho, serà el seu problema. No ens arrossegarà amb ell al desastre. Som conscients de la nostra condició de ciutadans. Sabem que hem nascut amb uns drets que emanen de la pròpia naturalesa humana, i uns deures adquirits en l’exercici de la convivència col•lectiva. Manifestem la nostra més contundent voluntat de lluitar per la defensa i l’acompliment d’uns i altres. I qui entorpeixi els uns o oblidi els altres, no pot ser dels nostres.

Manifestem la nostra voluntat de ser punta de llança de l’alliberament encara pendent. El personal i el col•lectiu. El social i el nacional. Sense misticismes, sense messianismes, sense falsos radicalismes, però amb la consciència tothora clara de qui som i cap on anem. Una autoafirmació que, lluny de tancar-nos, esborrarà les fronteres mentals que potser encara arrosseguem.

Rebutgem, hi insistim, el silenci còmplice. Cridem al crit. Cridem a la denúncia. Cridem a la mobilització. Vic no pot ser el cau dels anti-persona. Enterrem el dret a la diferència, i proclamem el dret a la indiferència: vigatanes i vigatans, indiferentment de quina sigui la nostra realitat, indiferentment d’on vinguem, mentre anem cap el mateix lloc. Fins i tot si anem cap a llocs diversos, si entretant formem part del mateix col•lectiu: una ciutat d’arrels profundes però oberta al món. Una ciutat de persones.

Aquest és el nostre manifest. Aquesta és la idea que ens agradaria que ens empenyés per assolir més bé i més de pressa el futur que volem. Malauradament, però, sabem que ara com ara es tracta d’un manifest impossible. Per aplicar-lo, ens falten exactament 2.993 persones.