HAURIEN DE PASSAR COSES, PERÒ...

Avui és un d'aquells dies en els que m'hauria agradat tenir una idea brillant. Pots escriure més o menys bé, però només en comptades ocasions trobes aquell punt de partida, aquell ritme, aquella ocurrència que fa que el teu escrit cridi l'atenció més enllà de l'interès habitual (si n'hi ha). Constato ja d'entrada que si mai ho he aconseguit, avui no n'és el dia. Avui, quan el nomenament del 129è President de la Generalitat es barreja amb les sentències i possible jurisprudència posterior del Tribunal Suprem en relació a la immersió lingüística, només em veig amb cor d'escriure un enfilall més o menys afortunat de llocs comuns.

.

Però és que és d'això que es tracta. Jo formo part d'una comunitat, com tothom, tot i que en un món cada cop més individualitzat sovint has de fer un esforç per autorecordar-t'ho, has d'afegir-hi un plus de responsabilitat. Avui, però, aquest plus no cal, com no cal escriure de manera especialment encertada. Avui, tots plegats tenim sentit de comunitat. D'aquesta comunitat que tant si parla a casa en català o en castellà, en xinès o en amazig, ha aconseguit que els seus membres més joves se sentin part d'una mateixa cosa (després cadascú definirà la "cosa" segons les seves idees) gràcies a un dels lligams més potents que hi ha: l'aprenentatge vital en una llengua comuna. És el nostre particular fil roig, que ens vincula als avis republicans i ens projecta envers els nets sobirans (i que cadascú torni a omplir com li plagui el concepte "sobirà").

.

I si aquest fil es trenca, ja sabem el que ens espera. Jo tinc família basca, i us asseguro que no és gens agradable viure en permanent enfrontament o recel envers el veí. Ens enfrontarem, si cal, amb els governants que volen imposar-nos la manera com hem de viure, però això va més enllà: mai no permetrem que aquests governants ens obliguin a negar-li la paraula a la gent que ens trobem a la cua del pa, al vagó del metro, al tren de rodalies... ho hem dit molts cops, i ara hi hem de tornar, si cal amb més contundència: Avui, més que mai, un sol poble!

.
Un poble que ha patit una agressió com la del Tribunal Constitucional no pot restar impassible, com si res no hagués succeït. Molta de la gent que ha votat CiU ho ha fet esperant que passin coses. Agradarà més o menys, però la gent ha pres una opció, i cal respectar-la. Ara bé: si és cert que CiU és conscient de la quantitat de vot "prestat" del que disposa en aquest moment, farà santament, com dèien les àvies, de no adormir-se. Aquest serà una legislatura complicada, i no només per la crisi econòmica, sinó també per la crisi institucional de relacions amb l'Estat. Jo no sé si seure la señora Sánchez Camacho al bell mig de l'hemicicle, si pactar el compromís de no fer segons quines modificacions legislatives sense pactar amb el PSC (com abans hi va haver un compromís amb el PP de no reformar l'Estatut), si negar-se a pactar el Reglament de la llei del Cinema o a designar una comissió de seguiment de la reivindicació del Concert Econòmic, són símptomes esperançadors en aquets sentit. D'entrada, no m'ho semblen gens.
.

Hem patit l'enèsima agressió, aquest cop directament a la nostra línea de flotació nacional. I no s'aturarà aquí. Avui, per exemple, ha estat el torn de la llei de Consultes populars. Deixant de banda el fet que Esquerra no ho deuria fer tan malament quan l'Estat s'esforça tant i tant en destruir l'edifici que va aixecar des del Govern (qui va blindar la immersió en l'educacio, si no?), s'imposa una resposta de País. I les respostes de País les ha de liderar el Govern del País. Ara no estem parlant de politiqueig. Ara ens hi juguem les garrofes. Haurien de passar coses, però... passaran?