LA BLOCADA MÉS CURTA QUE HE FET MAI.

IMATGE DOMÈSTICA DE MOURINHO DE PETIT AMB SON PARE.

ESQUERRA O ERC?

Intentaré ser concís: d'entrada, se me'n refot quin sigui el logo que el partit acabi adoptant després del Congrés de l'1 d'octubre. No sóc cap expert en imatge, i per tant deixo el tema en mans dels professionals. Només vull fer tres comentaris:

.

- Algunes de les coses que he llegit aquests dies a la premsa no coincideixen en absolut amb el que se'm va explicar a mi, com a militant, quan l'any 2006 se'ns va informar del canvi de logo; sobretot, allò de la "patrimonialització de l'espai ideològic de l'esquerra catalana". Tot i que aquest sí que era un objectiu ideològic (fallit, és cert), no intervenia en el canvi d'imatge, que estava fonamentat sobretot -a banda del tema dels PP.CC.- en dues potes: d'una banda, una operació de màrqueting, de modernitat tipogràfica; de l'altra, una intenció de "normalitzar" visualment el que ja ho estava socialment: si la gent, quan parlava de nosaltres, es referia a "Esquerra"- ha estat així des de molt abans del 2006, no ens enganyem- ho traslladàvem al logo i llestos. Un dels fets que reforça aquest plantejament és que la persona directament responsable del canvi, l'aleshores Secretari Nacional d'Imatge i Comunicació, i per tant, segons aquestes argumentacions, l'ideòleg màxim de la "maniobra esquerranosa", es deia -es diu- Uriel Bertran. Sense comentaris.

.

- Esquerra (o ERC, com vulgueu) té una debilitat que l'afecta de manera superior a cap altre partit català. I per partida doble: d'una banda, tothom es veu amb ànims d'exigir (no d'opinar, que seria el normal) què hem de dir, què hem de fer, què hem de pensar. I de l'altra, el partit és excessivament permeable a aquesta influència exterior. Està bé saber què vol la societat; el que ja no és tan normal és que gent que no és militant, que no ho serà mai, i que ni tan sols ens vota ni ens votarà mai, acabi decidint el que hem de fer. I ara, com que des de fora s'ha dit i repetit tant que hem abandonat els nostres ideals republicans i nacionals, cal canviar de logo. Tremolo només de pensar què passarà el dia que un corrent ampli d'opinió digui que la militància d'Esquerra Republicana de Catalunya és covarda perquè no gosa saltar des del capdamunt de les torres de Puig i Cadafalch per demostrar el seu independentisme...

.

- I per acabar, una cosa que no he entès mai: com és que ningú no diu res de CDC i UDC, que fa dècades que amaguen les seves sigles sota el logo de CiU? Perquè a banda d'algun Consell Nacional esporàdic, només recordo haver-ne vist les sigles completes quan es parla del "Cas Palau" o del "Cas Turisme", per exemple. Què passa, que ja no són ni demòcrates ni nacionalistes?

.

Siguem seriosos, si us plau...

20N: BREU APUNT SOBRE UNA DATA MALEÏDA

Maleïda? Beneïda!, potser dirà algú. És el dia que ens vàrem alliberar del dictador, el dia que tantes llars catalanes van obrir aquella ampolla de xampany (encara no en dèiem cava) que gairebé es floria a la nevera.

D'acord. Però si només fos això, no seria el 20N. Seria el 20N del 1975, un dia del que, com ha dit algú,ja han passat ja 36 anys, temps suficient com perquè la data no signifiqui res de res, més enllà d'un puntet semiperdut en la història. No, si el 20N és el 20N és perquè encara està vigent. O és que algú creu que l'11 de setembre (perdoneu la comparació, però estic buscant, per explicar-me, un exemple "nostre", situat a l'extrem oposat de l'arc) és només el record d'una batalla? No, ni de bon tros; fins i tot és probable que una part de la gent que es manifesta l'11 desconegui els detalls exactes del que va succeir aquell dia del segle XVIII a Barcelona.

Doncs amb el 20N passa igual: no es commemora -qui ho fa- la mort de Franco.La fi del cagaelàstics, com "anònimament" ho va titular Pere Quart, ha esdevingut només l'excusa. El contingut és molt més salvatge: estem parlant de la data emprada pel franquisme per exaltar els seus ideals criminals. És cert que la cosa va més enllà, que la tipologia d'assistents a la jornada commemorativa/reivindicativa mostra la presència de molts joves nascuts després del 75, però és innegable que Franco, com Hitler per a molts neonazis alemanys, segueix essent el seu "far inspirador".

Doncs bé: aquesta és la data que ha triat el govern espanyol per dur a terme les eleccions espanyoles avançades a enguany. I ho sento, ja ho he dit però ho repeteixo: no em val que hagin passat 36 anys; no em val que la història, diuen, ja ho hagi superat; no em valen suposades normalitats democràtiques. Mentre els seguidors de l'assassí de tantes catalanes i catalans, del monstre que va destrossar tantes famílies, del psicòpata que va sumir en la foscor tanta gent que no sap ni tan sols on reposen els seus morts, del torturador de tanta gent que encara viu entre nosaltres i a qui tan poc s'ha reconegut, mentre aquestes bèsties hipotèticament generadores de noves bèsties -recordem Noruega- segueixin alçant el 20N com a bandera, obligar-nos a dur a terme un fet essencial en democràcia com són unes eleccions en un dia com aquest, és, ras i curt, un insult sense precedents a la memòria dels nostres avis, que tant van lluitar justament perquè, entre d'altres coses, poguéssim votar en llibertat.

Anirem a votar, el 20N. Quin remei ens queda! Però ho farem a disgust, tan a disgust com observem, cada 20N, una pila de vells amb bigoti i ulleres negres alçant el braç, la mà estesa cara al sol, en companyia d'un grapat de joves d'estètica inconfusible, que el primer que farien, si poguessin, és suspendre tot tipus de contesa electoral democràtica. I després, anirien a per nosaltres.

"La fecha es una fecha más, al menos para mi", ha dit Zapatero. Fins i tot en l'hipotètic cas que fos veritat, que no es tractés d'anar preparant, un cop més, el vot de la por -si no ens voteu tornaran els del 20N-, hem de dir-li, a ell i a tots els inconscients com ell, que per a nosaltres no ho és pas, una data més. I que anem afegint rengles a la llista dels greuges...

L'HORA DEL REPUBLICANISME

Dimecres 13 de juliol vaig assistir, com tanta altra gent, a l’acte de presentació de la candidatura d’Oriol Junqueras a la presidència d’Esquerra. Durant els dies anteriors, ja fos en conversa informal amb militants del partit o en comentaris encara més informals a les xarxes socials, ja m’hi havia posicionat a favor. Convençut. O si més no, això creia.

I dic “això creia” perquè no va ser fins a l’instant de començar l’acte que no em vaig adonar que fins aquell moment havia actuat una mica per inèrcia, o, per ser més exacte, per “fatalisme”. El mateix fatalisme que he trobat en altres militants a l’hora de recollir-los la signatura per a la candidatura Junqueras/Rovira. Frases com “És l’última oportunitat”, “Què hem de fer, si no?”, “Recull totes les sensibilitats”, deixaven entreveure una certa sensació de “s’ha de fer perquè toca”. No perquè es tracti de cap consigna de l’aparell, entre d’altres coses perquè si hi ha una militància refractària al que diu l’aparell és justament la del nostre partit, que es diria que porta a l’ADN la revolta permanent contra la direcció. No. Era més aviat un fatalisme sorgit d’un doble convenciment: d’una banda, hem de canviar les cares visibles del partit; de l’altra, hem de deixar de barallar-nos. Per tant, si hi ha algú amb una imatge pública interessant que a més acaba de demostrar a les municipals una no gens menyspreable capacitat política, i resulta que, per reblar el clau, s’hi posa bé... doncs això: ara toca Junqueras.

He de reconèixer que quan em vaig adonar del meu capteniment em va fer una certa angúnia. Els projectes no es poden escometre des de la fatalitat, sinó des de la convicció i, per què no?, l’ambició, en aquest cas col·lectiva. La inèrcia no és mai un bon motor de res, bàsicament perquè arriba un moment que s’esgota i et deixa aturat. I em va assaltar un dubte de tipus estrictament personal: hi havia alguna cosa més, darrere de la inèrcia que m’havia dut fins a les Cotxeres de Sants? Encara que fos inconscientment, i havia convicció en el que m’havia portat fins allí? Hi havia ambició? Volia creure que sí, però no volia fer trampa. I van començar els discursos dels candidats.

Com faig sempre en aquesSt tipus d’actes, vaig anar abocant les meves impressions al twitter. Per tant, res més fàcil per explicar-me que repetir-les aquí, amb una mica més d’explicació:

A les Cotxeres de Sants, la sala que acollirà la presentació a punt per rebre gent.
400 cadires. Detecto un cert neguit. S’omplirà?

Les Cotxeres de Sants, plenes a vessar. Intervé Marta Rovira. Parla de direcció col·legiada.
400 persones no es desplacen només per fatalitat, ni tan sols “perquè toca”. I menys la militància d’Esquerra. Hi ha convicció. I hi ha una candidata a la secretaria general que té molt clara la seva feina en clau interna, de dedicació al partit. I que coneixent-la, estic segur que potenciarà degudament la “direcció col·legiada”. El millor de molts és sempre millor que el millor de dos.

Partit cooperatiu amb l'entorn. Obrir votacions més enllà dels marges del partit. M'agrada.
Algú pensarà que això de les primàries –o altres votacions- on participi gent de fora del partit no és cap novetat, que se n’ha parlat molt. Potser sí. Però us asseguro que en un partit de funcionament assembleari com ERC, on difícilment la direcció podria controlar una votació encara que volgués, una proposta com aquesta representa una obertura real. I molt agosarada.

“No serem crossa del nacionalisme conservador ni del resistencialisme pretesament progressista”. I no vol dir ser equidistant, sinó republicà.

“No som equidistants. Som nosaltres, i sabem quins són els nostres objectius". Valentia en els plantejaments.

“La Nació completa cap a la independència, sense matisos. Sense persones lliures no hi ha País lliure”.
Tres formulacions entorn d’un dels punts cabdals del discurs. Qui més qui menys, tothom té alguns conceptes, habitualment pocs, per referir-se breument a cadascun dels partits catalans: nacionalistes, espanyolistes, d’esquerres, conservadors, ecologistes... En el cas d’Esquerra, però, les definicions es multipliquen: des d’independentistes fins a traïdors, des d’extrema esquerra a socialment tebis, des de radicals fins a col·laboracionistes, hem generat, segurament de manera involuntària, una certa –o considerable- confusió de portes enfora. És innegable que falta el leit motiv que identifiqui Esquerra, quan resulta, paradoxalment, que l’hem tingut des del primer dia. Un leit motiv que, de fet, ha estat patrimoni de l’independentisme d’esquerres, es digués com es digués, des dels ja llunyans anys 60 fins els nostres dies: alliberament social i alliberament nacional com un tot indestriable. Una idea que, ben explicada, esdevé potentíssima, però que darrerament som nosaltres els primers que sembla que no la vulguem explicar. Perquè quan portem a nivell intern l’absurda dicotomia “Esquerra Nacional versus Front Patriòtic”, contribuïm a que la idea mai no traspassi la porta de Calàbria. Perquè en l’era de la imatge es tendeix a simplificar, i així l’Esquerra Nacional esdevé només “esquerra”, mentre el Front Patriòtic esdevé només “nacionalisme”. I conseqüentment, el nostre missatge resta partit en dos. Equidistant. Així, com volem ni explicar-nos ni que ens entenguin? La clau, el concepte “republicà”. En parlarem tot seguit.

És gratificant sentir parlar de l'apel·lació als valors universals com a argument polític. Aire fresc, aires nous!

“Hi ha coses més importants que voler la justícia
social i la independència: ser bona persona, generós, compromès...”
Vet aquí el republicanisme, sinònim, per resumir-ho, de “radicalitat democràtica”. Com ja ha dit algú, quan Junqueras parla de “bona persona” no vol dir “bon jan”. Vol dir, ras i curt, algú de qui te’n pots refiar, algú que no te la fotrà. La confiança com a valor suprem. Si volem canviar les coses, cal que ho fem colze a colze no només amb la resta de militants, sinó amb la resta del País. Altre cop l’alliberament social i l’alliberament nacional, ara com a conseqüència directa del republicanisme. Jo estic segur que ERC l’ha tingut sempre, aquest plantejament. Probablement, però, no l’ha formulat mai tan clarament com ara.

“ALGÚ HA DE CANVIAR AQUEST PAÍS, I NOMÉS HO PODEM FER NOSALTRES.”
Confiança, sí, però com dèiem abans, sobretot convicció i ambició. Ambició per ajudar a dur endavant –alliberar- aquest país i la seva gent. Socialment. Nacionalment. Com hem fet sempre. Recollint tot allò que de bo ens han deixat aquells que ens han precedit. De dins del partit i de fora. Convicció que hem fet sempre i en tot moment el que ens ha semblat més adequat, més noble, més sincer, però convicció també que algunes d’aquestes coses no han agradat i ara toca fer-ne de noves. Sense renegar de ningú, sense deixar ningú de banda, però revisant tot allò que sigui revisable. Amb un ideal final que és, alhora, el límit que ens marca la ratlla republicana del que es pot i el que no es pot traspassar. La ratlla que ens marca la bondat en la política. La ratlla que ens marca, en definitiva, la nostra Nació.

Ha estat, doncs, en refer aquella jornada, que m’he adonat que ni jo ni ningú no vàrem anar a les Cotxeres de Sants “perquè tocava”. Hi vàrem anar íntimament convençuts (potser en algun cas inconscientment convençuts), que era a punt de produir-se un esdeveniment cabdal. Jo crec que no havia marxat mai, que només es trobava un xic –o un molt- desorientada, però hi ha una cosa innegable:

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA HA TORNAT. I això, per al País, és una gran notícia. Diguin el que diguin els de sempre...

FESTA MAJOR DE VIC: S'HA ACABAT EL BRÒQUIL!

A la gent de les colles de la Vella i del Nen, en referència a les activitats de la Festa Major de Vic:

Ja en tenim prou. Portem una colla de dies aguantant, i n'estem més que farts. Hi ha qui pensa que això de dividir la ciutat en tres sectors, de crear tres colles encapçalades cadascuna per un dels capgrossos vigatans, és sinònim de provocació constant. I ja n'hi ha prou.

Demà comença la setmana de la Crida, que tindrà lloc dissabte. I hem decidit que ja hem callat massa. La fotografia que il•lustra aquest escrit és només un avançament del que us espera.

Podeu anar llegint manifestos, i duent a terme totes les criaturades que se us acudeixin. Serà debades.

HA ARRIBAT L'HORA DE LA COLLA DEL MERMA. PREPAREU-VOS! (i després no digueu que no us hem avisat...)

EL MANIFEST IMPOSSIBLE

Publicat a El9Nou el 17/06/2011

.

Manifestem, abans que res i per damunt de tot, que som persones entre persones. Fins i tot qui no vol actuar com a tal, és persona. No es pot anar contra la natura.

Manifestem que acceptem el silenci reflexiu, de qui analitza per tal de millorar. Rebutgem, però, el silenci còmplice, el de qui no gosa denunciar.

Perquè nosaltres sí que denunciem. No perquè ens considerem superiors. Cadascú és ben lliure de pensar com vulgui. Mentre el pensar no ofengui, no ataqui, no fereixi. I sobretot, no divideixi. Denunciem el pensament de les persones que han renunciat a ser persones. Malgrat la natura.

El poble és un de sol; la ciutat, una de sola; el país, un de sol. El món també és un de sol, format per moltes peces diferents del trencaclosques. Raça? Raça humana. Identitat? Diversa. Diversificada, tot i solidària.

Manifestem, des del nostre petit racó de món, que ens sabem oberts al germà, a la filla, a l’amic, a la veïna, al conciutadà, a la compatriota, al desconegut, a la per conèixer. I que ho fem des de la nostra personalitat. Individual, sí, però també col•lectiva. Una personalitat que volem lliure, independent. I en diàleg constant amb totes les altres. Una identitat que no és ni exclusiva ni excloent. Una identitat inclusiva, de la que en pot formar part tothom qui ho vulgui. Sempre que ho vulgui de debò, sense enganys ni subterfugis. Encara que es faci passar per un dels nostres.

Manifestem que ni ens considerem estúpids ni ens agrada que ens hi considerin. No ens creiem aquell que fa 10, 25, 35 anys, volia veure reduïda la nostra identitat a mer folklore, i ara proclama als quatre vents la seva suposada defensa. No, no som estúpids.

Manifestem que ja hem callat prou. Que totes i tots som persones, però que si algú s’entossudeix a no ser-ho, serà el seu problema. No ens arrossegarà amb ell al desastre. Som conscients de la nostra condició de ciutadans. Sabem que hem nascut amb uns drets que emanen de la pròpia naturalesa humana, i uns deures adquirits en l’exercici de la convivència col•lectiva. Manifestem la nostra més contundent voluntat de lluitar per la defensa i l’acompliment d’uns i altres. I qui entorpeixi els uns o oblidi els altres, no pot ser dels nostres.

Manifestem la nostra voluntat de ser punta de llança de l’alliberament encara pendent. El personal i el col•lectiu. El social i el nacional. Sense misticismes, sense messianismes, sense falsos radicalismes, però amb la consciència tothora clara de qui som i cap on anem. Una autoafirmació que, lluny de tancar-nos, esborrarà les fronteres mentals que potser encara arrosseguem.

Rebutgem, hi insistim, el silenci còmplice. Cridem al crit. Cridem a la denúncia. Cridem a la mobilització. Vic no pot ser el cau dels anti-persona. Enterrem el dret a la diferència, i proclamem el dret a la indiferència: vigatanes i vigatans, indiferentment de quina sigui la nostra realitat, indiferentment d’on vinguem, mentre anem cap el mateix lloc. Fins i tot si anem cap a llocs diversos, si entretant formem part del mateix col•lectiu: una ciutat d’arrels profundes però oberta al món. Una ciutat de persones.

Aquest és el nostre manifest. Aquesta és la idea que ens agradaria que ens empenyés per assolir més bé i més de pressa el futur que volem. Malauradament, però, sabem que ara com ara es tracta d’un manifest impossible. Per aplicar-lo, ens falten exactament 2.993 persones.

CONVERSA FICTÍCIA, PERÒ POSSIBLE

- Estic en contra de la política tal i com està muntada. De la política i dels polítics.

- T'entenc. A mi, veus?, m'agrada. És cert que hi ha polítics que la desprestigien, però crec que la majoria actuen de bona fe. Però t'entenc. I comparteixo algunes de les teves crítiques. Per cert, on vas ara?

- Al Parlament.

- Ah... i com és això?

- Hi vaig pel ple dels Pressupostos. Perquè no estic d'acord en com distribueixen els diners.

- Vols dir que hi vas a protestar?

- No, vaig a impedir que els diputats puguin entrar-hi.

- Ja, com que estàs en contra de la política...

- No, no és una simple queixa... volem evitar que hi hagi quòrum, i així no podran fer-ne l'aprovació prèvia.

- Així, vols dir que pretens intervenir directament en el ple? No dius que estàs en contra de la política?

- Per això ho faig. Per mostrar que hi estic en contra.

- Per mostrar que hi estàs en contra entres en el joc? Perquè si utilitzes la normativa del Parlament, d'alguna manera l'estàs acceptant...

- Jo no ho veig així. Jo sóc partidari de la democràcia real.

- M'ho expliques, si us plau?

- I tant. Un dels punts essencials és l'assemblearisme. Ho debatim tot en asssemblea. Escoltem els pros i els contres de tothom, i votem. Democràcia directa, del poble i per al poble, però des del poble, no des de cap tribuna allunyada d'ell.

- Ja ho entenc... com allò d'aixecar el campament de la plaça Catalunya, no?

- Sí, però allò és diferent. Jo hi segueixo acampant.

- Com pot ser?

- És que no hi estic d'acord, en això de marxar. No és el moment. Si ho fem, afeblirem el moviment.

- Però l'assemblea...

- El poble és sobirà. Jo sóc sobirà.

- Escolta... saps què?... potser t'interessaria... t'ho dic per experiència... hi ha partits polítics, saps?, on tot es decideix per assemblearisme... les bases arriben a canviar fins i tot les decisions de la direcció... no, no posis aquesta cara... crec que potser t'agradaria... pensa que no es diferencia tant del que està passant a la plaça de Catalunya... si algú discrepa del que ha dit l'assemblea, munta una escissió, i llestos...

- Ja... sí, no està mal pensat... però jo... el meu cas és diferent...

- I per què?

- És que jo estic indignat.

- Ah. Aleshores, callo.