El 23 de desembre de l'any passat, metre Artur Mas prenia possessió com a nou president de la Generalitat de Catalunya, vaig escriure una entrada al blog en la que parlava de la sentència del Tribunal Supremo español contra la immersió lingüística al sistema educatiu català. Avui, quan l'he rellegida, m'he adonat que molts dels seus fragments em serveixen , sense tocar ni una coma, per dir el que sento i penso en un dia com avui, després de l'amenaça/ultimàtum del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, també espanyol. Aquest és doncs, el tros que n'he recuperat (disculpeu si en algun moment l'eescrit sembla desmanegat, però ja se sap que el "retalla i enganxa"... :
.
Formem part d'una comunitat, com tothom, tot i que en un món cada cop més individualitzat sovint has de fer un esforç per autorecordar-t'ho, has d'afegir-hi un plus de responsabilitat. Avui, però, aquest plus no cal, com no cal escriure de manera especialment encertada. Avui, tots plegats tenim sentit de comunitat. D'aquesta comunitat que tant si parla a casa en català o en castellà, en xinès o en amazig, ha aconseguit que els seus membres més joves se sentin part d'una mateixa cosa (després cadascú definirà la "cosa" segons les seves idees) gràcies a un dels lligams més potents que hi ha: l'aprenentatge vital en una llengua comuna. És el nostre particular fil roig, que ens vincula als avis republicans i ens projecta envers els nets sobirans (i que cadascú torni a omplir com li plagui el concepte "sobirà").
.
I si aquest fil es trenca, ja sabem el que ens espera. Jo tinc família basca, i us asseguro que no és gens agradable viure en permanent enfrontament o recel envers el veí. Ens enfrontarem, si cal, amb els governants que volen imposar-nos la manera com hem de viure, però això va més enllà: mai no permetrem que aquests governants ens obliguin a negar-li la paraula a la gent que ens trobem a la cua del pa, al vagó del metro, al tren de rodalies... ho hem dit molts cops, i ara hi hem de tornar, si cal amb més contundència:
Avui, més que mai, un sol poble!
.
Un poble que ha patit una agressió com la del Tribunal Constitucional no pot restar impassible, com si res no hagués succeït. Molta de la gent que ha votat CiU ho ha fet esperant que passin coses. Agradarà més o menys, però la gent ha pres una opció, i cal respectar-la. Ara bé: si és cert que CiU és conscient de la quantitat de vot "prestat" del que disposa en aquest moment, farà santament, com dèien les àvies, de no adormir-se. Aquest serà una legislatura complicada, i no només per la crisi econòmica, sinó també per la crisi institucional de relacions amb l'Estat.
.
Hem patit l'enèsima agressió, aquest cop directament a la nostra línea de flotació nacional. S'imposa una resposta de País. I les respostes de País les ha de liderar el Govern del País. Ara no estem parlant de politiqueig. Ara ens hi juguem les garrofes. Haurien de passar coses, però... passaran?
.
Formem part d'una comunitat, com tothom, tot i que en un món cada cop més individualitzat sovint has de fer un esforç per autorecordar-t'ho, has d'afegir-hi un plus de responsabilitat. Avui, però, aquest plus no cal, com no cal escriure de manera especialment encertada. Avui, tots plegats tenim sentit de comunitat. D'aquesta comunitat que tant si parla a casa en català o en castellà, en xinès o en amazig, ha aconseguit que els seus membres més joves se sentin part d'una mateixa cosa (després cadascú definirà la "cosa" segons les seves idees) gràcies a un dels lligams més potents que hi ha: l'aprenentatge vital en una llengua comuna. És el nostre particular fil roig, que ens vincula als avis republicans i ens projecta envers els nets sobirans (i que cadascú torni a omplir com li plagui el concepte "sobirà").
.
I si aquest fil es trenca, ja sabem el que ens espera. Jo tinc família basca, i us asseguro que no és gens agradable viure en permanent enfrontament o recel envers el veí. Ens enfrontarem, si cal, amb els governants que volen imposar-nos la manera com hem de viure, però això va més enllà: mai no permetrem que aquests governants ens obliguin a negar-li la paraula a la gent que ens trobem a la cua del pa, al vagó del metro, al tren de rodalies... ho hem dit molts cops, i ara hi hem de tornar, si cal amb més contundència:
Avui, més que mai, un sol poble!
.
Un poble que ha patit una agressió com la del Tribunal Constitucional no pot restar impassible, com si res no hagués succeït. Molta de la gent que ha votat CiU ho ha fet esperant que passin coses. Agradarà més o menys, però la gent ha pres una opció, i cal respectar-la. Ara bé: si és cert que CiU és conscient de la quantitat de vot "prestat" del que disposa en aquest moment, farà santament, com dèien les àvies, de no adormir-se. Aquest serà una legislatura complicada, i no només per la crisi econòmica, sinó també per la crisi institucional de relacions amb l'Estat.
.
Hem patit l'enèsima agressió, aquest cop directament a la nostra línea de flotació nacional. S'imposa una resposta de País. I les respostes de País les ha de liderar el Govern del País. Ara no estem parlant de politiqueig. Ara ens hi juguem les garrofes. Haurien de passar coses, però... passaran?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada