dissabte, 17 d’abril del 2010

PROU DE TC!


Ahir, en el breu espai de 4 minuts, el president Montilla va passar de dir una veritat com un temple a deixar caure una inexactitud com una casa de pagès. Primer, la veritat:
.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya porta en vigor 1.346 dies (...) i en contra del que deien els que l’han impugnat, no ha trencat Espanya.
.
Naturalment! Com podia "trencar Espanya" una coseta esquifida com aquella? Una prova més que els qui varem votar que "No" a aquest Estatut no anàvem desencaminats. Ja ho sé, que l'objectiu no era "trencar Espanya". Ni tan sols amb l'Estatut del 30 de setembre, no ho era. Un estatut d'auonomia, per definició, no trencarà mai res. Però si el seu contingut és prou agosarat, pot representar un veritable trampolí cap a cotes més altes de sobirania. Amb l'actual, com bé diu el president Montilla -encara que estic segur que no és això el que volia dir- han passat 1.346 dies i el més calent és a l'aigüera.
.
Passem a la inexactitud. No en dic mentida, perquè no ho és. Es tracta més aviat d'una qüestió conceptual:
.
El TC hauria de reflexionar sobre si, amb la seva composició actual, està en condicions de treballar amb la normalitat i la serenor que la seva alta funció reclama.
.
Treballar "amb normalitat"? Considera el President que és "normal" que un tribunal (sigui de 10 persones o de les que siguin) tingui facultats per modificar una llei aprovada en referèndum pel conjunt de la ciutadania de Catalunya? Fins i tot els qui varem votar "No" a aquest esquifidet Estatut tenim molt clar que la sobirania resideix en el poble, i que un cop el poble s'ha pronunciat no hi ha tribunals que valguin.
.
Ahir tots els partits politics van dir-hi la seva. Al capdavall, però, la majoria acabaven opinant sobre el que hauria de fer el TC a partir d'ara: que si esperar-se fins després de les eleccions, que si dimitir en bloc, que si renovar els membres fora de mandat, que si no fer cas a "pressions" i seguir a la seva però donant-se pressa, que si...
.
Només un partit, mitjançant el seu President, va gosar dir que ja ha passat l'hora dels TC,s. Que si per a un alt tribunal espanyol fins i tot aquella misèria pactada a la Moncloa amb nocturnitat i traïdoria és una misèria excessiva, és clar que aquí no hi fotem res.
.
Ja n'hi ha prou de Constitucional! I ja n'hi ha prou de passar-se pels dallonsis la nostra pròpia existència nacional. Cal un pas endavant, però de debò. No un pas que, 1.346 dies després, ens deixi on érem mentre alguns encara pretenen que retrocedim. Sort que, entretant, n'hi ha que aconsegueixen aprovar lleis (Cinema, Consultes Populars, Vegueries...) que van molt més enllà de l'Estatut, li agradi o no al Tribunal Constitucional Espanyol...

dimecres, 14 d’abril del 2010

ALCALDADA


No ho dic jo, ho diu l'Alcalde.

Resulta que un eurodiputat d'un partit polític català fa una curiosa pregunta a la Comissió Europea, en la que després d'uns raonaments certament envitricollats, acaba preguntant textualment: Pot un estat membre de la Unió Europea determinar que les administracions locals del seu àmbit territorial no tinguin en compte el pincipi de legalitat? Dit d'una altra manera: Em pot dir que no, si us plau?

Òbviament, la Comissió Europea diu que "No" -que "No" a no se sap ben bé què- i amb aquest "No" a la mà el partit polític en qüestió decideix que l'Ajuntament on ostenta l'Alcaldia però on també comparteix Govern amb dos socis més, procedirà a "notificar" a la Delegació del Govern les dades d'aquelles persones que s'hauran empadronat sense els documents que l'Ajuntament considera preceptius.

Ja a la roda de premsa de l'Ajuntament -abans el partit polític n'ha fet una de pròpia- els seus socis de Govern declaren que "cal complir la llei". Res més. I res menys. Després, en la tranquil·litat de les converses amb periodistes, en la distància curta, deixen ben clar, del dret i del revés, que no estan d'acord amb l'esmentada "notificació" que vol dur a terme el partit de l'Alcalde.

Parèntesi: si jo em trobo en una situació de vida o mort, amb un incendi ferotge darrera meu i un mar infinit davant, com que sé nedar triaré el mar tot i ser conscient que si no arribo a terra acabaré ofegant-me. Estic "triant", però no en llibertat. Traducció: si jo, un "sense papers", sé que si m'empadrono ho "notificaran" a la Delegació del Govern, evidentment no m'empadronaré. Hauré triat, però forçat. No m'estaran "denunciant", no m'estaran "delatant", però com si ho fessin.

Però tornem a la cronologia dels fets. Ens trobàvem en el moment que els socis comuniquen al partit de l'Alcalde que rebutgen aplicar la hipotètica nova actuació. Ja sabíem que com que, dret a llei, es tracta d'una actuació de tipus administratiu, no cal que passi pel Ple municipal. La novetat, però, arriba ara: segons l'Alcalde, i així ho fa saber en una nota que fa pública l'Alcaldia, la decisió li correspon exclusivament a ell. Es tracta, de fet, d'una nota que sembla anar destinada més als socis de Govern que a la pròpia ciutadania. A casa meva -i crec que a totes les cases- això té un nom: ALCALDADA.

Ni ara, ni quan la primera polèmica entorn del Padró de Vic, no vull caure en el tremedisme. És clar que el padró és la porta d'entrada als drets personals més elementals, però perquè aquests drets fossin realment conculcats caldria que tots els ajuntaments catalans actuessin igual. Si a Vic no m'hi volen ja m'empadronaré a Manlleu o Calldetenes, encara que segueixi vivint a Vic. La preocupació ve per una altra banda.

La hipotètica regulació administrativa d'un poc significatiu percentatge de "sense papers"... esdevé tan imprescindible com per arriscar la convivència i la cohesió social de la ciutadania vigatana? No veiem, o no volem veure, que el tipus de notícies que tornen a sortir aquests dies a la premsa només poden generar -de fet ja ho estan fent- dues percepcions perillosíssimes?

D'una banda, el col·lectiu nouvingut, tot ell, fins i tot el "regularitzat", se sent espiat, controlat, perseguit. De l'altra, el col·lectiu autòcton acaba veient amb molts recels el col·lectiu de nouvinguts, convertint-los virtualment en una colla de "perillosos indocumentats". La cohesió social a la picota. Hi insisteixo: paga la pena?

Som molts els qui creiem que no. L'Alcalde -recordeu la nota- creu que sí. ALCALDADA.

dissabte, 3 d’abril del 2010

ELS MEUS LLIBRES


Tot i fer servir habitualment les "eines TIC", val a dir que mai m'he entretingut a veure com els hi puc treure tot el suc. Sé, per exemple, que el bloc ofereix moltes més possibilitats que la d'escriure-hi i prou, però mai no trobo el temps necessari per posar-m'hi. No obstant, avui -ahir, ja- he fet un pas -petitíssim- en aquest sentit. Sé que m'hi podia haver lluit força més, però pel que buscava ja ha fet el fet: he recopilat les portades de tots els llibres que tinc publicats, n'he fet una petita ressenya i els he "enganxat" al marge dret del bloc. Un ràpid resum seria aquest:
.
13 llibres, que inclouen: 9 obres de teatre per a adults, 1 obra de teatre per a joves, 2 obres de teatre per a infants, 1 assaig i 1 conte.
.
11 editorials diferents, repartides territorialment de la següent manera: 2 a Barcelona, 2 a València, 1 a Salt, 1 a El Prat de Llobregat, 1 a Vic, 1 a Valls, 1 a Tarragona, 1 a Amposta i 1 a Ciutat de Mallorca.
.
Tinc, a més, unes altres dues obres de teatre per a adults que han estat premiades però que no sé si mai seran publicades. Vaig començar a escriure "seriosament" a finals del 2000, i ara, 10 anys mes tard, em venia de gust fer recompte. De què m'ha servit? No ho sé. Potser per constatar que sembla que tiro més aviat cap el sud, no? O potser és, simplement, allò de prendre aire per seguir avançant...

dissabte, 27 de març del 2010

A VEURE SI ENCARA M'HAURÉ D'ABSTENIR...


Quna la moció de censura contra Laporta, jo era fora i no vaig arribar a temps de votar. Si ho hagués fet, hauria votat contra la moció. Em semblava que la feina feta fins aleshores era brillant, i m'ho segueix semblant. Però quan el 60,6% dels votants et diuen que no et volen, la més elemental dignitat democràtica t'obliga a dimitir. Per molt convençut que estiguis que ho estàs fent bé. No s'hi val dir que no t'ha votat la majoria perquè només ho han fet 40.000 persones (que en el Barça són moltes, per cert), perquè aleshores t'estas carregant els propis fonaments de la democràcia i deslegitimant, per exemple, totes les eleccions polítiques realitzades d'un temps cap aquí. I encara s'hi val menys agafar-se com a un ferro roent al 66% que marquen els Estatuts, i amb el que Núñez va voler blindar-se, per exemple, dels atacs de Laporta. Tot plegat és d'un baix nivell que fa feredat, i aquí van començar els meus dubtes sobre la idoneïtat de l'actual president del Barça com a futur candidat polític.
.
És per això que vaig decidir fa temps que no votaria cap candidatura continuista. És per això, i per la seva trajectòria, que m'havia decantat per Ferran Soriano. I és per això que, quan entremig del desgavell dels continuistes, Soriano es veu obligat (sospito que no ha estat de bon grat) a renunciar a la seva candidatura, jo em quedo del tot desubicat. No em convenç Rosell. Hi ensumo coses estranyes, com les ensumo en Laporta de la moció de censura ençà. Medina em sembla un bon jan sense cap opció. El recorregut polític de Benedito no m'agrada, i de Guixà només sé que porta el mateix cognom que un antic metge del meu germà.
.
Quan l'era Núñez, a banda de recolzar la moció de l'Elefant Blau, vaig anar a votar a totes i cadascuna de les eleccions presidencials. Eren unes eleccions senzillíssimes: es presentés qui es presentés contra Núñez, jo el votava. Era tan urgent fer fora el personatge que permetia que, força anys després de finalitzat el franquisme, el Barça fos una de les poques institucions catalanes que encara funcionaven "a la manera anterior", que hauria votat un pal d'escombra. En alguna ocasió (Sixte Cambra) el pal el rebíem els votants, que vèiem com el candidat derrotat s'afegia a la Junta del guanyador. Avui sabem que és possible que Soriano s'incorpori a alguna altra candidatura. Ja no serà el mateix.
.
Tot plegat començo a plantejar-me la possibilitat de fer allò que no faig des d'alguna votació de la mal anomenada "transició", quan et prenien el pel en forma d'urna: no anar a votar. Em preocupa, va contra la meva pròpia naturalesa, però vés a saber...
.
A VEURE SI ENCARA M'HAURÉ D'ABSTENIR!

diumenge, 14 de març del 2010

AIXÍ SONDEJA LA VANGUARDIA



Comparativa entrre el sondeig de NOXA per a "La Vanguardia" l'any 2006, poc abans de les eleccions catalanes, i els resultats reals d'aquell mateix any. Recordar només que NOXA ha fet també el sondeig de "La Vanguardia" d'aquest cap de setmana, que entre d'altres coses diu que CiU frega la majoria absoluta, i que Esquerra perd 9 o 10 dels seus 21 diputats actuals.

CiU: Sondeig, 52-54. Resultat real, 48

PSC: Sondeig, 38-40. Resultat real, 37

ERC: Sondeig, 16-18: Resultat real, 21

PPC: Sondeig, 13. Resultat real, 14

ICV/EUiA: Sondeig, 12-13. Resultat real, 12

No em dedicaré a fer comentaris, perquè els números parlen per si sols. Fixeu-vos, només, que gairebé "claven" tres dels resultats. I quins sóns els dos on s'equivoquen de mig a mig? Que cadascú en tregui les seves conclusions...

dijous, 11 de març del 2010

LA NEVADA PERFECTA: CRÒNICA D'UNA BARCELONADA FORÇOSA



Per Barcelonada entenem, a Vic, el fet de passar el dia a Barcelona. Dilluns passat en vaig fer una, però per obligació. I no hi vaig passar només el dia. També la nit. Sé que no és gens original parlar de la nevada, però no puc fer-hi més. Sóc conscient que vaig tenir força sort, que n'hi va haver que ho van passar malament de debò, però de tota manera aquí va. Aquesta va ser, pel que fa a mi, l'evolució cronològica dels esdeveniments:

Quarts de 7 del matí. Surto de Vic per anar a pencar a Barcelona. Neva, però no massa. De tota manera, les teulades dels cotxes i les zones verdes -inclòs el tros de jardí que tenim a casa- comencen a acumular neu. Els carrers, en canvi, són molls i prou.

Mig matí. Comença a nevar a Barcelona. Ens ho mirem de cua d'ull, escèptics. Allò no quallarà. Entretant, arriben notícies de Vic: la neu segueix sense agafar als carrers.

Migdia. A Barcelona cau fort. Veiem una cortina blanca a través de la finestra, però encara dubtem que la cosa vagi gaire a més. Costa, que la neu agafi a Barcelona. A Vic sí. A Vic ja s'emblanquinen els carrers.

Les 3. Me'n vaig cap a plaça Catalunya, a veure quins aires es respiren a la RENFE. Tot sembla prou normal. Escolto com la megafonia anuncia el semidirecte de les 15,21. Em fa por que quan arribi a l'andana el tren ja se n'hagi anat i hagi d'esperar mitja hora a que vingui el següent, un d'aquells que paren a tot arreu. Decideixo arribar-me a la parada del Sagalés, a veure què hi passa.

Un quart i mig de 4. Arribo al carrer Casp alhora que hi arriba un bus de Sagalés. Pràcticament no hi ha gent fent cua per pujar-hi, però d'entrada la cosa pinta bé. Pinta bé, fins que el conductor ens fa saber que fa dues hores que ha sortit de Vic, i que no pensa refer el camí. Segons sembla, la C17 està tallada. Me'n torno cap a RENFE-plaça Catalunya.

Dos quarts i mig de 4. Sorprenentment, els trens de RENFE continuen funcionant amb puntualitat. Costa de creure, però no hi donarem més voltes. Pujo al tren, i enfilo cap a Vic. Tampoc no espero batre rècords de velocitat, i trec el portàtil. Només li queden dues hores de bateria, i comptat i debatut, em preparo per aprofitar-les tot escrivint algunes coses pendents.

Mig quart de 5. Arribem a la parada de Montcada-Bifurcació, on fem l'aturada preceptiva. S'obren les portes, i comença a pujar gent. Més gent. Força gent. Molta gent. Què passa?

D'un quart de 5 a un quart de 6. Si l'estructura clàssica d'una novel·la consta d'inici, nus i desenllaç, ara debem ser en ple nus. La part més "apassionant" del dia. Resulta que la gent que acaba de pujar són... els passatgers del semidirecte de les 15,21! Només saben explicar una cosa: el tren s'ha espatllat. Si més no, és el que els han dit quan els han fet baixar. L'estació de Montcada-Bifurcació és una gran extensió nevada, freda i inhòspita, on no paren de caure volves i on amb prou feines s'hi distingeixen les vies. Els del semidirecte ho han passat malament durant una estoneta, però ja està. Tornen a ser dalt dun tren camí de Vic.

Ja fa una bona estona que som a l'estació, i el tren no arrenca. Començo a arrufar el nas. Em sona a "déjà vu". Quan la nevada del 2001 vaig trigar quatre hores i escaig en fer el recorregut, i em van fer canviar de tren a la mateixa estació on sóc ara. Paciència. A aquest pas, segur que esgotaré la bateria del portàtil.

Res, que no engeguem. Per fi apareix el revisor. Si una cosa he de reconèixer, és que l'home tenia les coses molt clares. El seu discurs era entenedor, precís i concís: "Desalojen el tren". Es veu que hi ha una avaria a Montcada-Ripollet, i de moment els trens no poden passar d'aquí. "I què fem?", li preguntem esperant un xic d'informació. "Desalojen el tren".

Per fi, la megafonia de l'estació dóna senyals de vida: una veu femenina ens explica que, efectivament, hi ha avaria a Montcada-Ripollet (després sabré que també n'hi havia a Granollers), i que si restem a l'espera ja ens comunicaran quan podrem seguir el viatge. Tot d'una el nostre amic contraataca, i la megafonia del tren escampa el seu monolític discurs: "Desalojen el tren". Hi insisteix, ara amb un detall afegit: ens fa saber que no es reiniciarà el servei "hasta nueva órden". ´

Durant una estona, les megafonies del tren i de l'estació es superposen. Mentre l'una segueix estil disc ratllat, l'altra entra en més detalls, i ens arriba a dir que preveuen resoldre l'avaria "en 20 minuts". L'estupefacció és absoluta. Ens mirem sense entendre res. A poc a poc, la gent ha anat "desalojando". Alguns han enfilat cap el poble de Montcada, altres què sé jo què hauran fet... m'ha semblat que algú pujava cuita corrents a un tren que anava en direcció Barcelona... en tot cas, l'únic que és evident que no podem fer és baixar a l'andana i esperar que la neu ens colgui. Per fi, torna a aparèixer el revisor. El seu "desalojen el tren" s'acompanya ara d'una cara de ben pocs amics. Li parlem clar: com vol que baixem allí, amb la que està caient? Per fi, ens dóna una alternativa. És a punt d'arribar un tren que va cap a Barcelona, i ens recomana que l'agafem. "I per anar a Vic, què?, gosa preguntar algú. A Barcelona ens donaran la solució, ens diu. És evident que no convenç ningú, però tampoc no ens podem quedar allí indefinidament. Agafem el tren en direcció a Barcelona. Refem el camí iniciat fa gairebé dues hores en el meu cas, una mica més els del semidirecte.

Dos quarts de 6. Òbviament, la nostra intenció és plantar-nos a plaça Catalunya, on hi ha les oficines, i a veure què hi aclarim. Arribem a l'estació de St. Andreu arenal. S'obre la porta del conductor. Una cara molt més simpàtica, un posat molt més agradable que el del revisor d'abans. Ens mira amb ulls tendres i ens diu... "Desalojen el tren". Les cares ja no són d'estupefacció. La resignació s'està apoderant de tots nosaltres. Diria que fins i tot hi ha qui riu. A hores d'ara, encara no he entès quin problema hi havia al túnel que va des de plaça Catalunya a St. Andreu arenal. Misteris de la vida. El cas és que no podem anar més enllà. Baixem del tren i pugem al vestíbul, sabent enticipadament que el pobre que li hagi tocat ser a la taquilla no ens podrà donar cap informació. I efectivament és així. Faig cua per recuperar el bitllet (només faltaria!) i surto al carrer. El panorama és espectacular. La Merdiana, blanca de dalt a baix; un gruix de nau considerable; cotxes relliscant, com si l'entrada a Barcelona fos una pista de bobsleigh. Fa molts anys, vaig treballlar al barri. Avui no el conec de res. Entrenat, m'han anat enviant, via mòbil, fotografies de Vic. La neu és la mestressa de la ciutat.

De 6 a 8: una ràpida passada per la feina: he de carregar el mòbil -el portàtil fa estona que l'he apagat sense arribar gairebé a usar-lo-, i vull connectar-me a la xarxa per veure què està passant a Osona. Conclusió? El país està col·lapsat.

Les 9: tinc molta sort. D'una banda, per comptar amb família a Barcelona. He deixat unes vigatanes, a St. Andreu, capficades perquè no sabien on passarien la nit. De l'altra, perquè el Telenotícies acaba d'informar que el tren de les 14,41 h, que ha sortit a les 15h, ha arribat, 6 hores i mitja després... a St. Martí de Centelles, on ha dit prou. A hores d'ara, qui no ha pogut contactar amb algú que el vingués a buscar, es prepara per fer nit al poliesportiu de la població.

Les 12: un cop constatat que a casa, a Vic, tothom està sa i estalvi, em disposo a dormir. Demà serà un altre dia. Renuncio a fer cap tipus de valoració. Us les deixo a vosaltres, que heu tingut l'amabilitat de llegir-me.

FOTO: EL NINOT DE NEU QUE VAN FER A CASA, A VIC. LA NEVADA VA SER DILLUNS. AVUI SOM A DIVENDRES. EL NINOT ENCARA HI ÉS.

dimecres, 3 de març del 2010

QUATRE RIUS DE SANG



Ja ha passat la “segona onada” de consultes per la independència. No cauré en l’error de la batalleta petita, del “nosaltres hem aconseguit tant i vosaltres tan poc”; del “nosaltres ho hem organitzat bé i vosaltres malament”; encara menys donaré la raó als qui diuen que ens hem desinflat, que “hem perdut 6 punts des del 13D”, i tantes altres galindaines per l’estil. Qualsevol persona amb dos dits de front sap veure la diferència entre una campanya governamental que crida a la participació amb tots els mitjans a la seva disposició –que són molts- i una organització de base sense els recursos necessaris. Sense grans pressupostos, sense la premsa més mediàtica, sense... Qualsevol persona amb dos dits de front sap què representa un coixinet de 200.000 persones que surten de casa i van a votar a favor d’un país independent, i que ho fan sabent que és molt possible que els acusin de participar en una costellada. Qualsevol persona amb dos dits de front sap que no hi ha millor indicador de quina és la tendència actual que el 20% de participació a Molins de Rei, una dada impensable fa pocs anys.

Sí que vull, però, valorar un detall que no per esperat deixa d’emprenyar-me. L’insinuava al darrer apunt, tot comentant que de vegades em feia la sensació que els qui ja havíem votat el 13D no hi col•laboràvem gaire, en aquesta segona onada. I els qui havíem tret grans resultats, encara menys. Em direu que no és cert, que “Osona decideix”, per exemple, ha seguit pencant, i que aquí estan els resultats d'Oristà i Rupit - Pruit. No em refereixo a això. Cadascú ha seguit mirant pel seu territori, evidentment. I d’aquí plora la criatura. No és una crítica a ningú en concret, no voldria que se’m mal interpretés. Ni a cap persona, ni a cap entitat, ni tan sols a cap formació política, que Déu n’hi do el que ha pencat tothom. És una constatació feta de portes endins, és allò que resta després de mirar-nos el melic.

Raimon ho deia ben clar, ja fa molts anys, a la cançó que més m’agrada del seu repertori i que dóna títol a aquest apunt. “Corral ple de baralles entre els que es diuen germans” era la seva definició del país dels quatre rius de sang. Si voleu, no en digueu baralles. Digueu-ne, simplement, manca de col•laboració. Sempre he defensat que la independència arribarà de la mà d’un partit de dretes o d’esquerres, simplement perquè no hi ha partits sense ideologia, però és evident que aquest partit necessitarà del suport –o com a mínim del no enfrontament- d’altres partits, tots ells recolzats per una majoria ciutadana. Per dir-ho amb altres paraules: el dia del referèndum definitiu haurem de ser-hi tots i totes, haurem de fer pinya totes i tots. I ara no en fem. Els del 13D varem acabar el 13D, i els del 28F han acabat el 28F. Els de la tercera onada també s’ho muntaran ells solets, i quan arribi el torn de Barcelona... ja s’ho farà Barcelona. L’estratègia de la bola de neu que algú havia dissenyat després d’Arenys, i que consistia en anar incorporant gent a les successives onades de votacions, de manera que l’experiència dels uns ajudés al treball dels altres per acabar tots plegats recolzant la consulta a la Capital, no apareix per enlloc. No anem tots a una. Tampoc no ens barallem tant com ha pogut semblar en algun moment, però no anem a una. I si això és un assaig per quan arribi l’hora de la veritat, hauríem d’anar-hi. Les consultes encara no s’han acabat. Per tant, encara hi som a temps. Ens hi posem?

Avui -nostàlgic que és un- he volgut recuperar el títol i la imatge il·lustradora del primer i inacabable escrit d'aquest bloc. No em pregunteu per què, ni jo mateix no ho sé. En tot cas, com que no pretenc qiue ningú em segueixi des d'aquell ja llunyà 23/06/2008, torno a explicar d'on ha sortit el quadre de la fotografia. Es tracta d'una litografia de Josep Grau-Garriga pintada l'any 1974 per contribuir al finançament del PSAN. Aquesta, la 28/200 de la sèrie, me la va regalar en Josep M. López i Llaví, a casa del qual es va fundar l'històric partit. Venim de lluny, i anem més lluny encara.