JA EL TENIM AQUÍ!

Us passo l'enllaç al vídeo del Lipdub per la Independència. Crec que no calen comentaris.

http://www.youtube.com/watch?v=muTMLuGWrp8&feature=player_embedded

LIPDUB, RÈCORD, INDEPENDÈNCIA

Com podeu imaginar, tenia moltes ganes de parlar sobre l'esdeveniment de diumenge passat, l'exitosa gravació del Lipdub per la independència que va tenir lloc a la ciutat de Vic, i en la qual es va aconseguir el rècord mundial de participació en un esdeveniment d'aquest tipus. El que passa és que en aquests 3 dies i escaig que han passat, a la gent de l'organització ens han demanat opinions, declaracions i articles diversos. Jo n'he fet un per al diari Osona comarca que crec que reflecteix prou bé el que hauria escrit al bloc. I ara no els faré competència deslleial... per tant, us adjunto l'enllaç a l'esmentat article.

.

Una cosa sí que hi afegiré des d'aquí: l'agraïment, en nom de l'organització, a aquelles i aquells que ho van fer possible: els mitjans de comunicació -especialment els osonencs- que se n'han fet ressò ininterropunt durant uns quants mesos; les persones que han facilitat el seu nom i la seva imatge per als vídeos promocionals; les entitats i empreses que l'han esponsoritzat; el centenar llarg de persones voluntàries que van esmerçar una pila d'hores d'un dia de festa perquè tot anés com havia d'anar; i, molt especialment, les 5771 goles que van vibrar fins a l'afonia tot clamant "Independència!" Criatures, joves, grans, parelles, grups d'amics, famílies senceres, entitats de cultura popular... ells i ells van ser, de fet, els veritables protagonistes de l'acte. Elles i ells, el poble, que un cop més ha fet sentir la seva veu. L'enhorabona a tothom!

.

Enllaç a Osona comarca:

.

http://www.osonacomarca.com/index.php/weblog/lipdubindependents/

PER FI ARRIBA EL LIPDUB!

En teníem ganes. Moltes. Ja ho sabem que tothom en fa, de lipdubs. Que si abans semblava que no existies si no sorties per la tele, ara sembla que no existeixes si no fas un lipdub. Van començar les universitats i s'hi ha afegit tothom: escoles, empreses, poblacions senceres. Sabem també que no serà el primer que es fa en defensa de la causa independentista, ni tan sols el primer a utilitzar com a cançó La flama dels valencians "Obrint pas". Sí que hi ha, no obstant, una cosa en la que aquest lipdub sí que serà el primer, un detall que el diferencia de tot el que s'ha fet fins ara.

.

Fins ara, com dèiem, els lipdubs portaven signatura: que si el de l'universitat d'allà, que si el del poble de més enllà, que si el de la televisió X... tots molt lloables, tots molt respectables. I amb propietari. Participar en un lipdub a la teva escola, posem per cas, era una magnífica manera de fer conèixer aquesta escola fonamentalment a la xarxa, i des d'allí promocionar-la. Al capdavall, una manera com un altra -divertida, això sí- de vetllar pels interessos concrets d'un col·lectiu que, per ampli que fos, sempre venia limitat per la seva pròpia naturalesa. Ara, això varia. Ara es fa un pas endavant en la història dels lipdubs.

.

Perquè el lipdub per la independència que tindrà lloc demà passat diumenge dia 24 d'octubre, a les 4 de la tarda, a la plaça Major de Vic, no porta signatura. Si més no, en el sentit tradicional. És el primer lipdub que quan preguntes "Qui el fa?" no té una resposta fàcil. Darrere no hi ha una entitat "clàssica", fàcilment identificable. Ni tan sols l'organització no disposa d'un nom -registrat o no- amb el que anomenar-la. EL lipdub del dia 24 l'organitza la gent, i hi prendrà part la gent. Dit d'una altra manera, i ja em sabreu disculpar la grandiloqüència: el lipdub per la independència que es gravarà diumenge a Vic serà un lipdub nacional, de país. Catalunya, els PP.CC., aquest és alhora l'organitzador i el destinatari. No hi està convocat només l'alumnat de l'universitat o l'escola, els habitants del poble, els treballadors de l'empresa. Hi està convocada la nació sencera.

.

Que us sona excessiu? Doncs com en diríeu d'un esdeveniment que aplega ja, a hores, d'ara, una llarga tirallonga d'entitats de cultura popular d'arreu del territori? Que ha rebut adhesions tant de persones conegudes que han penjat el seu crit de suport al bloc del lipdub com de milers de ciutadanes i ciutadans anònims que s'hi han adherit mitjançant les xarxes socials?

.

Com diu la cançó, dissabte tots plegats "avançarem amb la gent". Perquè nosaltres som la gent. Vinguem d'on vinguem i pensem com pensem, ens uneix l'anhel de llibertat del nostre poble (i a més, com qui no vol la cosa, aconseguirem un rècord mundial). Us ho perdreu? Manllevant les paraules de Vicent Andrés Estellés que servèixen de pòrtic a la cançó:

.

"No et limitis a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu.”

IMPRESSIONS D'UN COMPROMISSARI

Sí, sóc compromissari de Barça. Em va tocar en el darrer sorteig sobre el tema, realitzat el passat mes de juny. Dissabte, per tant, vaig ser a l'Assembea. Vaig començar a "retransmetre-la" via twitter i facebook, però el wi-fi que havia muntat el Barça va començar a fer el burro -almenys a mi- i em vaig quedar sense facebook (tot i que vaig poder seguir enviant "piulades"). Avui, per tant, m'hi estendré una miqueta més.

Deixeu-me dir d'entrada que vaig votar que "SÍ" a la qüestió social de responsabilitat, és a dir, a enviar l'anterior Junta als tribunals. Sé que hi haurà qui pensarà que ho vaig fer per qüestions polítiques, per entorpir la figura de Laporta i el projecte de Solidaritat. Puc assegurar que no. Almenys, de manera conscient. Quan faig política faig política, i quan faig altres coses faig altres coses. Només una de les meves obres de teatre, per exemple, tracta temes polítics, i a més des del punt de vista històric. No vull condicionar la llibertat creativa amb limitacions prèvies, de la mateixa manera que quan em moc en l'àmbit del Barça, tot i reconèixer la indiscutible càrrega política del "més que un club", intento deixar de banda les qüestions més concretes, és a dir, més partidistes. Per tant, vaig votar que "Sí" en tant que soci compromissari i prou.

Dues persones em van defraudar força, ahir. Una, present a l'Assemblea. L'altra, absent. Ambdues, presidents del Barça. Un, l'actual. L'altre, l'anterior. Sandro Rosell i Joan Laporta. Joan Laporta i Sandro Rosell.

Comencem per l'actual. Ahir vaig sentir en Puyal dient que els moments immediatament anteriors a la votació, quan va exposar de manera aparentment equitativa els arguments a favor del "Sí" i a favor del "No", quan va demanar tres minuts de silenci per reflexionar sobre el que anàvem a fer, fins i tot quan va votar en blanc, varen ser els moments més brillants de Sandro Rosell com a president del Barça. En discrepo obertament.

Tota l’assemblea va estar perfectament calculada per anar creant un “crescendo” que demostrés la mala praxi de Laporta. No em sembla malament si aquesta mala praxi existeix, que jo crec que sí. El que em sobra és tota la parafernàlia encaminada a restar al marge de la decisió, a fer veure que han estat únicament els compromissaris i compromissàries els qui han decidit dur l’expresident als tribunals. Els qui hem assistit i/o organitzat algunes assemblees, siguin en l’àmbit que siguin, no ens podem creure coses com ara que “la Junta té llibertat de vot”, quan després resulta que dels 18 directius 9 voten “Sí” i 9 en blanc. Quina casualitat! El repartiment de papers, aquí, és innegable. És molt lleig deixar el soci amb el cul a l’aire, senyor President.

Però encara ho és més portar els números com vostè els portava, senyor expresident. Despeses i més despeses realitzades totes en l’àmbit de les activitats del club, però sense la corresponent justificació. Que jo, com a directiu, em desplaci a Abu Dhabi per acompanyar l’equip al mundialet de clubs és perfectament lícit. Que m’hi gasti uns quants milers d’euros també pot ser-ho, però si no explico en què me’ls he gastat l’ombra del dubte ja no me la treu ningú. I una ombra molt negra, per cert.

Ara bé, el que ja resulta absolutament demencial és contractar una pòlissa que cobreix fins a 25 milions d’euros per cobrir... incompliments del deure, de les obligacions legals, de dret fiduciari, de contracte, de facultats, negligència, error, declaració incorrecta o enganyosa o qualsevol acció o omissió lícita. Renuncio a afegir-hi cap comentari, perquè s’explica sol. Vaig votar “Sí”. No podia fer altrament.

Una última cosa: no és cert que hi hagi hagut divisió, almenys entre els compromissaris. La votació del tancament de comptes que va presentar Rosell, que si s’aprovava incloïa admetre que el tancament de Laporta era absolutament incorrecte, va tenir un suport de 964 vots a favor, 47 en contra i 98 en blanc. D’una manera inqüestionable, l’Assemblea donava la raó a la Due diligence. Una altra cosa va ser la qüestió social de responsabilitat. Gairebé tota la gent que va parlar per mostrar-s’hi en contra ho va fer argumentant que fer-ho a favor equivalia a “donar ales a l’enemic”. Que els adversaris del club hi sucarien pa, vaja. I d’aquí la divisió. Si tots els “No” haguessin estat laportistes, la gent no se n’hauria anar tranquil•lament a dinar. Encara ens estaríem barallant.

Sigui com sigui, em sento orgullós de pertànyer a un club on la gent pensa per si mateixa. I dissabte va quedar molt clar el que pensem, si més no la gent que era allí, gent que representa la totalitat de la massa social i que ha quedat molt clar què opina, com he dit, de manera majoritària.

I per acabar, un detall si voleu anecdòtic. No vaig demanar la paraula perquè després de les hores que portàvem allí em va sembla excessiu. Però en català les majúscules s’accentuen, senyors de l’organització. Ho dic pel SI pelat, sense accent gràfic, que lluïen les corresponents paperetes de vot...

CIUTADANS I LA PÓLÍTICA

D'entrada havia decidit no parlar-ne, per allò que quan parles d'algú, encara que sigui malament, li estàs fent publicitat. Però la Llei del Cinema ha portat tanta feina, ha ocupat tanta gent durant tant de temps, i ha generat tanta il·lusió, que si no responc rebento. Suposo que és la mateixa prevenció que ha portat els pocs diaris digitals catalans que n'han parlat a fer-ho de manera especialment breu. És per això que m'haureu de permetre extreure la informació del diari ABC, el qual, vivament interessat en el tema, en parla amb profusió. Com que no vull que em porti més feina de la imprescindible, copiaré textualment els titulars del diari, escrits en castellà. L'original, la intervenció d'Albert Rivera al programà Àgora, és en català, però defensors com són els de Ciutadans del bilingüisme suposo que no li sabrà greu... Comencem:

El candidato de Ciutadans (C's) a la presidencia de la Generalitat, Albert Rivera, ha asegurado que su partido llevará la ley del Cine aprobada por el Parlament ante el Defensor del Pueblo porque considera que no se puede "multar a los exhibidores por adecuar su oferta a la demanda del público".

Adequar l'oferta a la demanda? S'ha de tenir barra. En aquests moments, el públic català es veu obligat a adequar la seva demanda a l'oferta existent, que ja sabem quina és: menys del 3% de cinema en català.

"Es inconstitucional imponer sanciones lingüísticas en el ámbito privado".

.

Des de quan el negoci de l'exhibició cinematogràfica és un àmbit privat? El duen a terme persones privades, sí, però es mou en el sector del comerç, regulat per lleis que emparen el públic consumidor.

.

Para Albert Rivera, "la digitalización de la.s salas es la solución para adaptar la oferta lingüística de las salas en función de la demanda de los consumidores".

.

Primer: fragment textual de la Llei:

.

Capítol 4. Mesures de foment de la indústria cinematogràfica i audiovisual catalana:

.

Article 32, 3: Per tal dimpulsar l'adaptació de la indústria cinematogràfica a l'evolució tecnològica, s'ha d'afavorir també la creació de continguts per a nous canals diferents de l'exhibició tradicional i, especialment, en format digital.

.

(aquest és un objectiu que l'articulat de la Llei, sobretot en els apartats de fons de foment, repeteix insistentment)

.

Segon: Se li ha acudit pensar, al senyor Ribera, que perquè un exhibidor pugui - com ell vol- "adaptar-se a la demanda", a més de digitalitzar les sales caldrà doblar o subtitular les pel·lícules en català? Potser creu que el sol fet de passar-les en format digital les tradueix automàticament...

.

No hi insistiré més, no em vull fer pesat. Només una apreciació de caràcter general: la gent de C's ha descobert un filó anomenat Defensor del pueblo, que hauria d'anomenar-se Defensor de ciudadanos (ja sabem quins), i ha decidit que tot allò relacionat amb la defensa de les tesis nacionalistes espanyoles que no aconsegueixin que triomfi al Parlament anirà de pet al Defensor. Curiosa manera d'entendre la política i la democràcia, senyor Rivera. Si em permet un consell, no es presentin a les properes eleccions. Per què s'han de molestar? Segueixin la política catalana des de casa, i amb tot allò que no els agradi ja sap què poden fer. S'estalviaran la molèstia d'assistir als plens, i a nosaltres la d'haver-los d'aguantar.

.

I ara ja em poden dur al Defensor del pueblo per il·lustrar aquest escrit amb la imatge d'un menor. Un menor, tot sigui dit, que sembla molt més sincer que vostès...

.

Per cert, me n'oblidava (he hagut de tornar a agafar l'ordinador per afegir-ho): el nou Govern haurà de redactar el Reglament d'aplicació concreta de la Llei, com passa amb totes les lleis. És una eina que mal utilitzada pot equivaler a carregar-se-la sense haver-ho de fer legalment. Espero que a ningú li passi pel cap, i ho dic sabent com va anar la negociació, i les animalades que varem haver de sentir de veus suposadament "nacionalistes" que, per cert, també utilitzaven l'excusa de la digitalització com a trampa per aigualir la seva aplicació...

QUID PRODEST?

"A qui beneficia?", diu la sentència llatina tan emprada en criminologia clàssica que dóna títol a aquest escrit. Quid prodest? En altres paraules: busca el beneficiari d'un acte i en trobaràs el responsable.

Quan Joan Carretero i la seva gent van marxar d'Esquerra, ja feia temps que les divergències s'havien fet evidents. Més enllà de la coincidència en el fet independentista, l'exconseller s'havia instal·lat en les tesis clàssiques del nacionalisme. Unes tesis que no podem negar que les i els independentistes havíem mantingut durant la llarga travessa del desert, que podem dir que en l'etapa moderna abasta des de la instauració del franquisme fins la desaparició de Terra Lliure. Durant aquestes llargues dècades, i a banda d'on milités cadascú, hi havia un denominador comú: les tesis identitàries. Teníem una cultura, teníem una història, havíem tingut un Estat, i era en nom d'aquella cultura i d'aquella història que volíem recuperar aquell Estat. Un cop Àngel Colom va alliberar l'independentisme de veleitats que el criminalitzaven de manera evident, els plantejaments teòrics de Josep-Lluís Carod-Rovira, aplicats a Esquerra Republicana de Catalunya, van representar una veritable revolució en aquells plantejaments identitaris, que també podríem denominar essencialistes. Seguíem tenint una cultura, seguíem tenint una història, seguíem volent recuperar l'Estat, però ara havíem ampliat considerablement la nòmina de motius, entre els que adquirien una importància cabdal els econòmics, tan ben argumentats per en Josep Huguet. I havíem après, sobretot, que així com nosaltres ens sentíem catalans, els altres també teníen dret a sentir-se el que vulguessin, i això no els invalidava per voler també la independència. Dit d'una altra manera: si un català amb arrels a Espanya que el feien sentir-se també espanyol arribava a la conclusió que amb la independència viuria millor, qui érem nosaltres per rebutjar-lo com a company de viatge?

En Joan Carretero, que veia el Govern de la Generalitat com un lloc des del que, a més de fer avançar el país, havíem de dedicar-nos a atacar el Govern espanyol en una confrontació directa d'identitats que vista la correlació de forces esdevenia un veritable suïcidi, no va acabar de pair mai els nous plantejaments. No és gens difícil repassar íntimament la biografia de cadascú de nosaltres per admetre que qui no hagi assumit de manera sincera el nou discurs de l'independentisme parlamentari -discurs que ens ha portat a fer un salt exponencial inimaginable vint anys enrere- havia de sentir-se francament incòmode dins del partit. I així va passar el que va passar. I així, durant els mesos en els que Reagrupament era l'única "alternativa independentista" a Esquerra, les anàlisis polítiques no es limitaven a presentar-los com a un competidor de la formació que havien abadonat. Els plantejaments identitaris dels que hem parlat, més propis del nacionalisme tradicional que del nou independentisme, els presentaven també com a un adversari directe de Convergència i Unió.

I aleshores va aprèixer Solidaritat Catalana per la Independència. Recordo un acte a Vic, a principis dels 2000, on hi va intervenir un Uriel Bertran aleshores Secretari general de les JERC. L'acte va ser un èxit, i si s'hi havia de buscar algun "però", tothom coincidia que aquest havia estat la seva intervenció, amb un encès discurs que recordava els temps del Marxisme-Leninisme. L'Uriel no semblava un mebre de la nova Esquerra, sinó del primer PSAN. Ara, algú que respon a aquesta trajectòria ha buscat noves aliances: de primer, s'ha unit amb un exmembre de CiU com en López Tena, molt hàbil pel que fa a qüestions organitzatives com va demostrar coordinant les consultes sobiranistes a Osona, però profundament conservador tant pel que fa als seus plantejaments socials, propis d'un notari de formació (que em disculpin els notaris joves, però ells són els primers a saber com era l'ofici dècades enrere), com a la defensa de les essències pàtries. I tots dos han anat a buscar l'equivalent del "fenomen Belén Esteban" en l'independentisme, un Joan Laporta que tot el mèrit que acumula, a banda d'ignorar la voluntat dels socis del Barça quan li van dir que plegués en un votació amb més del 60% dels sufragis en contra i de fitxar un Guardiola amb qui li va tocar la loteria, és justament aquest: haver presidit el F.C. Barcelona, cosa que li garantia una quota mediàtica que resulta innegable, especialment a Catalunya però no només aquí. De moment, ja ha comunicat que accepta la invitació del programa La Noria. Ara només li falta reconvertir el cèlebre Yo por mi hija ma-to en un oportú Jo pel meu país ma-to, i ja haurà tancat el seu personal cercle virtuós. Tot això, sense oblidar el seu pas pel PI, partit que ja sabem com va acabar. O si no que ho preguntin al senyor Millet, bon amic de la Fundació Trias Fargas, a qui algú va demanar que ajudés els del Partit per la Independència a morir dignament, és a dir, a eixugar els deutes...

Quid prodest? Jo hi tinc bons amics, a Reagrupament. Saben que som molt lluny ideològicament parlant -hi insisteixo, l'independentisme no és una ideologia- però són gent sincera, que si bé va mantenir un capteniment dins d'Esquerra amb el que no estic gens d'acord, no han amagat mai els seus plantejaments i motivacions. No puc dir el mateix de l'amalgama que representa SI. Fa pocs dies, una membre destacada de Reagrupament, en conversa informal, es preguntava d'on treu els diners SI. Jo em faig altres preguntes. Per exemple, a qui amenaçava més l'existència de Reagrupament? Qui els veia com un perill de cara al passeig triomfal en què esperaven convertir les eleccions al Parlament de Catalunya 2010? Per què va sorgir, realment, Solidaritat Catalana per la Independència? Quin paper hi té, Convergència, en tot això? Quid prodest?

SOMNIS HUMITS

No és així com ho havia imaginat, però tant li fa. Palplantat a la confluència amb la Gran Via, l’esguard fixat passeig de Gràcia amunt, espera veure’ls arribar. Des que han entrat a Barcelona per la Diagonal fins ara no han trobat resistència, i ell se’n sent profundament orgullós. Per fi, del capdamunt del Passeig davallen unes notes enèrgiques i decidides. Estan cantant! Soy Valiente y leal legionario / soy soldado de brava legión... La primera a fer-se visible és la cabra. Ja té anys la pobra, però els porta força bé. Segurament el règim estricte que segueix, a base de julivert de l’illot de Perejil, hi té alguna cosa a veure. No són gaires, els legionaris. Es veu que allò de “novio de la muerte” cada cop ven menys, i conforme es moren costa renovar-los. Però vaja, han vingut que és el que compta.

Darrere de la legió treu el cap la infanteria. Però no una infanteria qualsevol, no. La infanteria de Marina. Precisament l’entrada a la ciutat s’ha endarrerit per culpa seva. Són cinc o sis companyies del quarter del carrer Arturo Soria de Madrid, i mai no havien pujat a un vaixell. De primer, per allò d’impressionar, els volien fer desembarcar al port, però els han embarcat a Girona i... en fi, que molts s’han marejat i ha calgut fer-los baixar en tren. I és clar, com que del corredor del Mediterrani ara com ara res de res, i la RENFE ja sabem el què, doncs mira...

La patrulla Águila tampoc no és la que era, ja. Últimament només apareixien per la festa del cel, en la que només fan quatre giragonses i se’n tornen a l’hangar, i cap comandament s’ha vist amb cor de donar l’ordre de sortida. Ho han resolt amb una ala delta arrossegada per un gran estel xinès en forma d’Àguila.

I per fi, l’exèrcit. El de terra. Les tropes d’assalt. És seu estat és el més difícil de pair, i quan passen pel seu costat envermelleix i tot. No cal ser un expert per endevinar que aquells cetmes rovellats no dispararien ni un trist balí. I per a més inri, l’abanderat. Bé, més ben dit l’encartellat. Un jovenet del Salvador, amb cara de no entendre què hi fot allí, i que alça sense gaire convicció un cartró que diu “¡Viva Honduras!”

No, decididament no és així com s’ho havia imaginat. I per més que ho intenti, per més que s’hi esforci, s’ha de rendir a l’evidència. Han arribat fins aquí sense problemes, sí, però perquè ningú no els ha fet ni cas. La gent no està per foteses. La gent està de celebració. El país, eufòric, celebra el resultat del Referèndum. Una Catalunya que es prepara per obrir la porta a la imminent independència mentre ja es comença a parlar de la reunificació dels PP.CC., no pot perdre el temps amb exhibicions tronades d’un passat que ja mai més no serà el que un dia va ser. Afortunadament. L’espectacle del resclosit exèrcit espanyol alçat en armes contra la democràcia, esdevé tan ridícul que fa riure Europa de nord a sud, d’oest a est.

No, no és això el que imaginava quan va predir un “trencament traumàtic” amb Espanya. No és això, i ja no pot més. Després d’hores i hores regirant-se neguitós, la roba del llit amarada de suor freda, de la seva suor freda, l’amic Celestino obre els ulls enmig de la fosca. No pot defugir l’evidència: fa anys que el país és independent, i l’única violència és la de les seves nits d’insomni.

Sort que sempre li quedarà la cabra...

L'OASI NO VOL MORIR

Ahir dissabte, el “canvi” va ser el protagonista. Em refereixo a la paraula, no al concepte en si. El PSC proclamant que CiU no tan sols no era el canvi, sinó que no arribava ni a recanvi, CiU insistint que més tripartit no canviaria res (quan s’ha dit per activa i per passiva que no es repetirà)... voltes i més voltes, jocs de paraules fàcils entorn d’una de molt gastada, que poques vegades ha significat res en boca dels dos partits de l’establishment català. Perquè a veure, mirem-nos-ho fredament: quan ha canviat alguna cosa, en la política d’aquest país? Quan han deixat de repartir-se el pastís en exclusiva, CiU i PSC? Quan hem vist que els socialistes s’enfrontaven amb el govern de Madrid fins a uns nivells insospitats? Quan hem vist que CiU feia passos nacionalment concrets, més enllà de la retòrica habitual, com ara la reivindicació del concert econòmic? Quan s’ha demostrat que la via estatutària estava més que morta, que Espanya no acceptaria que anéssim més enllà de la simple descentralització política? Quan Esquerra Republicana de Catalunya ha entrat al govern de la Generalitat, vet-ho aquí.

Es podrà dir el que es vulgui, però un repàs a la situació viscuda des de 1980 a 2003, amb una Catalunya gairebé mil·limètricament dividida en dos, amb el pastís degudament tallat i repartit, en una situació d’aigües estancades que alguns van denominar l’oasi català, no té res a veure amb el que ha passat des del 2003 ençà. Voler comparar les dues etapes com la de l’ordre –abans del 2003- enfrontada a la del desgavell –després del 2003- és, ras i curt, mentir. N’he parlat en altres escrits i no hi insistiré massa, però una simple relació d’avenços lingüístics, de respecte i posada en valor de la voluntat popular via consultes, de reorganització territorial, d’ampliació de les cobertures socials, de reconeixement del paper de la joventut, de normalització nacional en aspectes tan quotidinament elementals com anar al cinema, d’acollida de la immigració, d’aposta pel talent propi en recerca i innovació, de reconeixement de la importància dels petits municipis i les seves alcaldies, de la presència oficial de Catalunya arreu del món, l’establiment, en definitiva, de sòlides estructures d’Estat tot i no tenir-ne, vénen a confirmar el que dic. Algú creu que un govern monocolor, ja fos de PSC o de CiU, o fins i tot un govern de coalició entre ells hauria gosat fer-ho? Cal que recordem què va passar amb l’Estatut del 30 de setembre, retallat per uns via esmenes destructives i pels altres via pacte vergonyant? Hi insisteixo: em fa riure que ara es barallin per apropiar-se del canvi com a concepte, quan aquest fa ja 7 anys que s’ha produït, i no ha estat precisament gràcies a ells. Pel que fa a la parauleta ja se la poden quedar, si volen. D’alguna manera s’hauran d’entretenir durant la campanya...

I mentre ells escenifiquen un cop més les seves suposades baralles, el PP avança. Algunes enquestes el donen com a tercera força política després del 28N. I amb el PP en aquests nivells de representativitat sí que podem anar oblidant-nos d’hipotètics canvis. Si els seus escons esdevenen imprescindibles, ens apropem perillosament a l’extrem contrari del canvi, a la involució. Recordeu l’etapa 1995-2003? Recordeu el Govern de la Generalitat sotmès als designis de l’espanyolisme cavernícola dels de la gavina blava? Tenim ganes de tornar-hi? Ja sé que algú m’acusarà de voler atiar la por al PP, com va fer el PSOE durant les darreres eleccions espanyoles, però en aquest cas és molt diferent. Allí es tractava simplement de guanyar, no em direu que la política d’en Zapatero ha estat especialment equerranosa... ara, en canvi, es tracta de garantir que ningú farà marxa enrere en totes les polítiques acabades d’implementar. Que s’aplicarà la llei del Cinema sense arronsar-se davant les Majors, per resumir-ho amb un dels exemples més visibles...

Això només d’aconseguirà si Esquerra Republicana de Catalunya és decisiva i vetlla per garantir que seguim avançant, que no retrocedim ni un mil·límetre. I arribats a aquest punt, permeteu-me acabar amb el que trobo una flagrant contradicció: he dit en altres ocasions que m’agrada que sorgeixin nous partits independentistes, ja que així la gent podria triar segons la seva ideologia: independentisme d’esquerres o de dretes, vaja. El que passa és que aquestes noves formacions insisteixen a dir que en aquestes eleccions ha de primar l’eix nacional, no el de dreta-esquerra. Si això és així, si cal primar la independència per sobre de tot, no seria més lògic agrupar esforços i concentrar el vot en el partit independentista que totes les enquestes diuen que treurà més escons, i amb diferència? Ja sé que aquest argument no farà ni fred ni calor a les forces a les que em refereixo, però la gent que anirà a votar és tota una altra història.
Esquerra o PP. Esquerra o involució. Aquesta és la qüestió.