dissabte, 5 de desembre del 2009

A VOLTES AMB L'ARXIU CENTELLES


Demano disculpes per l'extensió d'aquest post, però tenia una irrefrenable necessitat de buidar el pap.
.
D’entrada, permeteu-me que deixi clars alguns punts. Sóc conscient que la fotografia és un art que genera uns productes que, com en molts altres casos –pintura, escultura, literatura, cinema, arts escèniques...- tenen un preu. I que en la fixació concreta d’aquest preu hi intervenen molts factors, entre ells –encara que no només- la qualitat del producte i el nom de l’artista. És evident que en el cas d’Agustí Centelles tant l’una com l’altre són del màxim nivell. En segon lloc, reconec també que ens movem en una economia de mercat, en la que tothom té dret, si troba un comprador, a vendre el seu producte al millor postor. Finalment, no puc negar l’existència d’una Llei de Propietat Intel·lectual que dóna, als hereus dels creadors, els drets que els dóna.

Dit això, però, crec que en el cas de l’Arxiu Centelles hi ha uns quants aspectes que no es poden obviar de cap de les maneres. Els primers són aquells que fan referència a la incoació, per part del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, d’un expedient d’inclusió de l’Arxiu en el Catàleg del Patrimoni Català en la categoria de col·lecció. Perdoneu la tirallonga, però és que hi ha qui parla per parlar i acaba per no dir les coses pel seu nom. L’esmentada incoació n’ha fet proliferar unes quantes, d’intervencions d’aquest tipus, i m’agradaria puntualitzar-les. Vegem-ho:

- No és cert que es tractés d’una maniobra desesperada per evitar la sortida de la col·lecció de Catalunya, maniobra que s’hauria fet tard i malament perquè en aquests moments l’Arxiu es troba ja a Madrid. S’obvia que les lleis estatals són de rang superior a les autonòmiques, i l’expedient no té cap efecte davant les maniobres del Ministerio de Cultura.
- No és cert que representés cap usurpació a la família, que ha seguit ostentant els drets de propietat intel·lectual i tot el que se’n deriva. L’únic que garanteix aquesta actuació és que la col·lecció no es disgregarà, i que la Generalitat podrà exercir el dret de retracte, del que parlarem ara mateix.
- L’argument que diu que els hereus han prioritzat la difusió artística abans que el negoci, ja que han renunciat, per exemple, a vendre l’Arxiu a la casa de subhastes Christie’s, que li posava un preu de sortida de 850.000€, és més que relatiu: el que garanteix justament el dret de retracte és que en cas de venda de la col·lecció a un particular, la Generalitat tindrà dret a fer la compra pagant-ne la mateixa quantitat. Per tant, la família només ha renunciat a allò que sap que no podia aconseguir.
- No és cert que el Departament de Cultura fes una oferta molt inferior als 700.000€ del Ministerio. Al total de la seva oferta, que d’entrada pujava 500.000€, calia afegir-li la cessió dels drets d’explotació pel període 2009-2015, que ara òbviament han perdut, i que haurien representat força més dels 200.000€ de diferència. A més, com ja hem dit, els hereus no s’han plantejat en cap moment forçar la Generalitat ha exercir el dret de retracte, cosa que els hauria representat, com ja hem vist, uns ingressos superiors als 500.000€.

Un cop analitzat l’expedient, arribem a allò que és realment important: un seguit de reflexions, que molts ens estem fent aquests dies, i que afegeixen a la història un caràcter de “greuge nacional”, no perquè a alguns ens agradi parlar de traïcions i coses per l’estil, sinó perquè van en contra de la mateixa voluntat del creador. Quina era aquesta voluntat i què representa violentar-la? Parlem-ne:

- En primer lloc, una valoració prèvia: Hi ha productes culturals que més enllà del valor que tenen “per se”, fins i tot més enllà del valor econòmic, n’adquireixen un altre d’afegit que supera en molt la pròpia realitat del creador i encara més la dels seus hereus. Per posar un exemple entenedor: algú seria capaç de defensar que “l’Estaca” pertany exclusivament a en Lluís Llach? Sense negar-li al cantant de Verges el seu valor com a compositor de la peça, i per tant la seva autoria intel·lectual, no és cert que aquesta ha esdevingut ja patrimoni de tot un país? Doncs amb les fotografies de Centelles, testimoni perenne d’un dels moments més durs pels que va passar Catalunya, la guerra del 1936-39, passa exactament el mateix.
- Agustí Centelles va fer mans i mànigues (aquí hi trobareu tots els enllaços d’utilitat per a aquest post), jugant-s’hi literalment la pell, per mantenir amagada, des del 1939 fins el 1976, una maleta plena de negatius, entre els que destacaven imatges de la guerra, i que es van anar incrementant durant la seva dura estada al camp de concentració de Brams i la seva posterior col·laboració amb la Resistència Francesa. Centelles no es va endur amb ell tots els negatius, només els que va considerar més significatius. En molts casos, aquests incloïen imatges de persones, i una de les seves obsessions va ser evitar-ne la confiscació, ja que sabia que si els protagonistes de les fotos eren reconeguts, la màquina de la depuració i l’extermini cauria sobre ells. Calia, sobretot, que aquells negatius no anessin a raure a l’indret on s’analitzaven els documents confiscats i des d’on s’articulava la repressió: l’”Archivo General de la Guerra Civil”, ubicat a Salamanca. Com tothom sap, la societat catalana en bloc ha dut a terme una lluita pacífica i intensa, liderada per la Comissió de la Dignitat, per tal de recuperar aquells papers tacats de sang. És a aquest arxiu, rebatejat com a “Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca” on els fills de Centelles estan enviant la col·lecció de son pare.
- Ja hem dit que Centelles no va salvar –segurament era impossible- tots els negatius. Sabeu on són, per tant, els menys compromesos, que no per això tenen menys qualitat? Efectivament: a l‘arxiu de Salamanca. Formen part dels paquets que han de retornar als legítims propietaris o als seus hereus. Per tant, si tot va com ha d’anar –que prou que s’està endarrerint- part de l’obra de Centelles sortirà finalment de Salamanca per retornar a la família. Què en farà, aquesta? Revendre-la a Salamanca? O, posats a fer, deixaran que se la quedin allí directament?

Sembla que darrerament la qualitat humana i política del conseller Tresserras, les seves intervencions sempre mesurades i gens agressives, l’estigui convertint en el blanc predilecte dels qui tenen problemes per explicar les pròpies actuacions –oi, senyor Bru de Sala-? Malgrat això, el to de les seves respostes no varia, evitant aquell aire baladrer al que ens tenen acostumats alguns polítics. Jo em quedo amb una de les seves intervencions mès encertades al llarg de la polèmica, la pregunta que va adreçar als fills del fotògraf: estan segurs que és això, el que hauria volgut el seu pare?

dimarts, 1 de desembre del 2009

AVUI M'HAN AGREDIT

Dedicat amb complicitat a la gent de Vic, que entendrà la facècia.

Normalment, quan hom fa un escrit té molt present qui n’ha de ser el destinatari: si una xarxa social, si un bloc, si un mitjà de premsa escrita i/o digital... En el cas que m’ocupa, però, he de demanar disculpes: penso fer arribar aquestes lletres a tants llocs com pugui. Que ningú no cregui, doncs, que té una primícia entre les mans. És tan greu el que m’ha succeït que penso esbombar-ho als quatre vents: avui m’han agredit.

De debò, no és broma. Era negra nit –les 12 del migdia, aproximadament- i jo passejava per la Plaça Major de Vic, cantonada Parc dels Estudis. O era el pont del Bruguer? Bé, el cas és que d’entre les ombres ha sorgit un energumen que no parava de cridar. Des de fatxa a terrorista, m’ha dit de tot. No han trigat a acorralar-me en una cantonada –us ho he dit, oi, que eren una vintena?- i allí s’han posat les botes. És que anaven descalços, sabeu?, i es veu que tenien ganes de fotre’m coces. S’han posat les botes –m’he hagut d’esperar una estoneta a que acabessin- i aleshores han començat. Si us he de ser franc... quina cosa més poc formal! Vinga cops de peu i més cops de peu! Fins i tot m’he hagut de posar seriós: i els cops de puny, què? Un agredit que es preui ha de tenir de tot, no només coces. Per sort, han estat comprensius. Què m’haurien dit, a l’hospital, si no els hagués portat ni un trist trau al cap? I la premsa? La premsa, que està cridada a recollir les fotos de la meva cara ensangonada, què diria si apareixia només amb blaus a les cames? A més, una pallissa sense sang és com un arròs de conill sense conill, i la meva carrera com a futur Ecce Homo oficial de la ciutat restaria en entredit.

M’ha costat, ho he de confessar. Primer, unes quantes hores sense rentar-me per garantir que aquella taqueta vermella que em va sortir fa mesos –el sol, suposo- però que vista de lluny sembla de sang no se m’esborrés sobtadament. Després, haver d’aguantar les cares impertinents i desconfiades dels metges. Quina culpa en tinc, jo, si els cops se’m curen tan de pressa, i les marques no se’m veuen ni repassant-les amb rotring? Sort d’aquella ferideta al límit de l’ungla del dit petit de la mà esquerra, que m’ha servit per poder afegir una relació de danys a la denúncia. Per cert, uns altres que Déu n’hi do, els tals Mossos d’Esquadra. Què vol dir, que no esperen veure’m més per comissaria? Ells són allí per servir-me, vull dir per servir-nos, per protegir els pobres ciutadans dels atacs dels descerebrats de torn. I que no em busquin les pessigolles, perquè si no m’emprenyaré, i a mi no em coneixen quan m’emprenyo. O què passa, que un regidor té tot el dret del món a que el tustin, i jo me n’he de passar sense? Sí home, fins aquí podríem arribar...

dijous, 26 de novembre del 2009

L'ESTATUT, EL CONSTITUCIONAL, ELS DIARIS I "TUTTI QUANTI"



Tornem-hi amb l'Estatut! Com ja vaig insinuar un cop, tot plegat comença a cansar-me. Jo vaig votar que no, a aquest Estatut! De tota manera, com també vaig dir, la democràcia ja les té, aquestes coses: hi ha vegades que no guanyes. Hi ha vegades que la majoria defensa una cosa que tu no defenses. I en aquest cas, la majoria de la societat catalana va votar que sí. I la sobirania popular és sagrada. Per això no podem acceptar de cap de les maneres que 10 persones puguin esmenar la plana a tot un país. I encara menys podem acceptar que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí. Que ens vulguin explicar la primera lliçó, la de la separació de poders. No és cert que el Tribunal Constitucional encarni el Judicial i les Corts el Legislatiu. El Constitucional no és res més que la continuació, el braç armat del Legislatiu; o, més ben dit, dels partits polítics. Del PSOE i el PP, per se més exactes. De fet, sigui dit de passada, està tan mediatitzat com l'antic Consell Consultiu i l'actual Consell de Garanties Estatutàries catalans, que reprodueixen també els equilibris polítics dels partits de casa nostra. Es tracta per tant, d'un defecte del sistema. Fins i tot en el cas que al si del Constitucional s'haguessin fet ja les renovacions de membres pendents de fa temps, no deixaria per això de ser un instrument en mans dels partits majoritaris. I d'aquí plora la criatura.

Però no tot és negatiu. A banda d'aquest "pecat original", quan s'acabi la cançó de l'enfadós del Tribunal Consticuional-que s'acabarà- tindrem la resposta a dues coses: d'una banda, qui és el límit de l'estat de les autonomies. Fins on estan disposats a arribar. I ja s'intueix, quin serà aquest límit: no podrem ni fer de notaris. Perquè no ens enganyem: el terme "Nació", posat com està al preàmbul de l'Estatut i en el context de la frase en la que apareix (allò de "el Parlament va dir..." ), és paper mullat. Com a molt, fa les funcions d'acta notarial. Doncs bé, primera constatació: ni com a paper mullat no ens volen.

En segon lloc, la sentència del Constitucional indicarà fins on arriba la voluntat unitària d'aquest país. Cal celebrar l'aparició de l'editorial conjunt dels diaris catalans, però caldrà veure si quan arriba l'hora de la veritat els nostres polítics són capaços d'actuar amb la mateixa voluntat unitària. I arribats aquí, permeteu-me que expressi els meus seriosos dubtes. Si al PSC li va faltar temps per presentar esmenes de fons al redactat de l'Estatut del 30 de setembre, si a CiU li va faltar temps per vendre'l al PSOE en un pacte vergonyant... què en podem esperar, d'ambdós, quan arribi l'hora de mullar-se?

Seria feliç equivocant-me. No es pot negar que el PSC no havia dit mai les coses que diu ara. No es pot negar que manté una actitud impensable fa no massa anys. Com tampoc no es pot negar -i tant me fa que m'acusin d'oportunista- que sense la decidida opció d'Esquerra de fer entrar els socialistes al govern, aquest canvi no s'hauria produït mai, i segurament determinats diaris no haurien escrit mai el que han escrit avui.

Malgrat tot, mantinc encara les meves prevencions: és possible que hàgim fet arribar el PSC al nivell de CiU. Ara cal saber si estan decidits a fer conjuntament un altre pas endavant. O si tornarem a quedar-nos sols. Quan el Constitucional parli ho veurem. Cal, però, que estiguem preparats per a tot...

Per cert, canviant radicalment de tema: ahir hi va haver la primera sessió plenària del Consell de Ciutat de Vic. En parlo al Citybloc vigatà: http://www.naciodigital.cat/cityblocs/noticia/62/engega/consell/ciutat

dilluns, 23 de novembre del 2009

CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA, NO CALLAREM!


Dimecres vinent és 25 de novembre, dia internacional contra la violència masclista. Tal i com explicava aquí mateix fa uns dies, dimecres 18 Esquerra va dur a terme un acte amb aquest motiu a nivell nacional. No repetiré aquí totes les intervencions que hi va haver, perquè per a això existeixen els enllaços. Permeteu-me, només, algunes reflexions:

- La obsessió pel "políticament correcte" ens fa, sovint, més mal que bé. Ho dic per l'expressió "violència de génere". És alló de "no volem igualtat? Doncs aleshores, tant poden agredir els homes com les dones". No siguem ingenus, si us plau. Una cosa són els casos esporàdics, una altra cosa és el problema universal. I aquest només té un nom: violència masclista.

- Als qui no dominem la dinàmica judicial ens pot semblar que la violència masclista està més perseguida del que ho està en realitat. Sovint, sentències condemnatòries amaguen mers tràmits formals que acaben en un no-res.

- Sense competències es pot fer sovint més feina de la que ens pensem. Cal, això sí, tenir voluntat per decidir per tu mateix i creure't de debò que estàs desenvolupant estructures d'Estat. En definitiva, saber emprar la política com una eina de superació de les limitacions. És el que està fent l'Institut Català de les Dones amb la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista.

- Els actes polítics no tenen per què ser cap cosa encartronada. Dimecres passat, l'actuació de l'actriu Santa Morel interpretant un monòleg de Bienve Moya va complementar-se perfectament amb la part més política de l'acte, un diàleg entre Marta Selva i Gemma Sahún moderat per Ester Alberich.

- Entre el públic, molts homes. No crec que sigui una qüestió de "mala consciència". És que els problemes socials són cosa de tota la societat.

- Per acabar, una felicitació molt especial per a una dona molt valenta, la Mati Duque, sense la convicció de la qual aquest acte no hauria estat possible. Durant l'acte, a més, ens va mostrar a totes i a tots la seva determinació, duta a terme sovint en circumstàncies no gaire fàcils. L'enhorabona, Matí!

FOTO: MATI DUQUE DURANT LA SEVA INTERVENCIÓ

dijous, 19 de novembre del 2009

HA MORT EL MEU MESTRE


Aquest és un post que hauria desitjat no haver d’escriure’l mai. Ahir va morir Jaume Melendres, dramaturg, director d'escena, novel·lista... i pedagog. Sobretot, pedagog. Potser el títol del post és una mica pretensiós, però jo sempre ho he viscut així: ha estat el meu mestre. Sempre he dit que hi ha tres persones que han influït decisivament en el meu interès pel teatre: el meu pare, que me’l va descobrir, en Joan Raja, company “de generació” amb qui compartíem somnis sobre el que faríem en un futur (i que potser algun dia acabarem fent)... i en Jaume Melendres, el mestre que en la meva etapa a l'Institut del Teatre em va ajudar a ordenar conceptes, a establir prioritats i –tot i el bon teòric que era- a viure la vessant pràctica d’aquesta professió sense perdre’t en absurdes i inútils elucubracions.

Podria estar escrivint hores i hores, però no cal. Em limitaré a recordar aquelles converses de bar que esdevenien per a mi unes classes més, fins i tot millors que les que ens impartia a l’aula, i aquelles ajudanties de direcció que vaig fer al seu costat als tallers de final de curs, començant per una ja mítica La importància de ser Frank, que va acabar sortint de l’aula per fer temporada i gira per teatres comercials.

Després, les anècdotes es van anar succeint. Les resumiré en tres moments puntuals: el primer llibre que vaig publicar, conseqüència del primer premi que vaig guanyar –Variacions irades- el vaig dedicar a en Jaume. Temps més tard, li vaig demanar que me’n presentés un altre –Electronic Money- i em va respondre que sí sense dubtar-ho. Un cop se’l va haver llegit, però, em va trucar per dir-me que no li havia agradat gens i preferia no haver-ho de fer. Podia haver sortit del pas, venir a l’acte i dir quatre frases de compromís. Va preferir ser sincer, i des d’aquell dia el vaig admirar encara més. Per acabar, l’atzar va voler que en Jaume formés part del jurat que em va concedir l’accèssit de la primera edició del premi 14 d’abril, guardó que vaig recollir de les seves mans. Comprendreu que ara, mentre escric unes ratlles que ahir vaig ser incapaç de redactar, l’estómac se’m torni a regirar d’allò més.

Enorme director d’actors, immens dramaturg que ha escrit coses com Meridians i Paral·lels, una peça que diu molt poc d’un país que permet que, tres dècades més tard, segueixi dins del calaix pendent d’estrena, sempre he cregut que la seva vocació de pedagog va impedir la seva “explosió definitiva” en aquells àmbits. De cara al gran públic, s’entén. Perquè, pel que fa a la professió, sé –o almenys així ho vull creure- que tothom sap què acabem de perdre.

Avui em sento una mica perdut.


dimarts, 17 de novembre del 2009

TRENQUEM EL SILENCI


Demà, acte nacional d'Esquerra contra la violència masclista. Al Pati Llimona de Barcelona (C/Regomir, 3), a les 19 h. Interessant taula rodona i representació d'un monòleg de Bienve Moya, l'últim Premi Nacional de Cultura en la categoria de Cultura Popular. Aquí teniu l'enllaç per ampliar-ne informació:
.

diumenge, 15 de novembre del 2009

FUTVÒLEI



Aquest és un post d'aquells dels que no en tens gens clara la utilitat. A hores d'ara, tothom qui pugui estar interessat en el tema ja se n'ha assabentat. Però no me'n puc estar. Recordem els fets:

- Fa 17 anys que existeix una Asociació Espanyola de Futvòlei. Des de fa uns mesos, està en tràmits de convertir-se en Federació. Entretant, és admesa com a membre provisional al si de la Federació Internacional de Futvòlei.

- El mes de setembre d'enguany, la Federació Internacional de Futvòlei admetia, com a membre definitiu, l' Associació Catalana de Futvòlei ja convertida en federació.

- Aquest cap de setmana, la Federació Internacional de Futvòlei ha organitzat al Vendrell un torneig amistós en el que havien de prendre part les seleccions de Brasil, Portugal, França, Suïssa, Espanya i Catalunya. L'equip espanyol s'havia mostrat, des del primer moment, totalment disposat a participar-hi, tot i saber que dissabte havia de jugar un partit contra Catalunya. Segons els seus integrants, es tractava d'esport "i prou".

- A finals d'octubre, el Consejo Superior de Deportes epanyol (CSD) enviava una carta a l'Associació Espanyola de Futvòlei (recordem-ho, després de 17 anys!) amenaçant-la amb "mesures pensals" si s'autoatorgava "la representativitat d'Espanya".

- Sense previ avís, Espanya no es presenta al seu partit contra Catalunya.

- La setmana vinent, la Comissió de Disciplina de la Federació Internacional rebrà, de part dels organitzadors, un informe exhaustiu sobre el que ha passat. Les conseqüències poden anar des de la no acceptació com a membre definitiu de l'Associació Espanyola quan esdevingui Federació fins a la seva expulsió immediata de l'organisme.

Comentari final: les pressions del CSD sobre l'Associació Espanyola són públiques i evidents. Fins ara, els qui se'n reien de l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes argumentaven que només ho aconseguíem en esports folclòrics, ridículs o inventats. Que als de primera línia -futbol o bàsquet- res de res. Que en el més important que tenim -hoquei- hem de jugar la Copa Amèrica perquè no ens volen enlloc més. Si tan poca importància té el que hem aconseguit, doncs, a què ve l'enrenou del futvòlei?

Conclusió: la feina feta conjuntament per la Secretaria de l'Esport de la Generalitat de Catalunya, la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes i les diverses Associacions i Federacions, està essent la que ha de ser. Per dir-ho en la llengua de Cervantes...
Ladran, luego cabalgamos.

FOTO: Diari Avui