NO HO ENTENC

Què li passa al conseller Saura? Com se li acut carregar d'aquesta manera contra TV3? No entraré ara en valoracions de cap tipus sobre la famosa càrrega dels mossos, ni en la bondat o no del procés de Bolonya, ni en els possibles antisistema barrejats amb els estudiants, ni en cap dels aspectes que tots plegats ja hen analitzat aquests dies des de tots els angles possibles. La meva reflexió va per una altra banda: als polítics, a banda de la seva capacitat ideològica i de gestió, se'ls pressuposa un mínim d'"habilitat pública" imprescindible per realitzar la seva feina. Els malalts de la política som quatre gats mal comptats. La majoria de la gent no té ni la necessitat ni l'obligació de seguir-ne el detall de manera exhaustiva. Per tant, has de valorar molt i molt la previsible interpretació dels teus moviments per part de la ciutadania. Qui no ho faci no és un polític complet, coixeja per alguna banda. I quina serà la previsible interpretació pública de les reclamacions del Conseller, exigint que el CAC revisi la manera com TV3 va difondre les imatges de la càrrega dels mossos? Molt senzill. 1: M'han criticat. 2: No m'ha agradat. 3: Que no ho tornin a fer.

Ahir mateix sentia com la veterana periodista Rosa M. Calaf reclamava, des dels micròfons de Catalunya Ràdio, un replantejament de la feina de periodista que es podria resumir amb un "més anàlisi i menys sensacionalisme". Hi estic d'acord. No cal perseguir constantment l'impacte fàcil sobre l'espectador. Dins d'aquest replantejament, hi entraria la manera com ens són servides les imatges. Però això no té res a veure amb el que reclama Joan Saura. I encara que sí que hi tingués a veure, la inoportunitat de les formes en desvirtua el contingut. Un polític de primer nivell no pot dur a terme una actuació que vagi en contra de la política en si mateixa, que col·labori en el seu desprestigi. Si el CAC escolta la reclamació del conseller s'estarà creant un perillosíssim precedent: a partir d'ara, quan a un polític no li agradi el que la premsa diu sobre ell, tindrà tot el dret no ja a criticar-ho -cosa del tot legítima, només faltaria- sinó a exigir un judici públic sobre els qui l'hagin acusat. Si més no, aquesta és la conclusió a la que arribarà la majoria de la gent. I, com a conseqüència, la feina del polític quedarà més desprestigiada del que ja ho està.

Acabo com he començat: un polític no pot cometre errors de gruix d'aquest calibre. A banda de ser un bon gestor, a banda de defensar coherentment els seus principis, algú que aspirar a dirigir un país ha de ser mínimament hàbil. Si no, no generarà mai confiança entre la ciutadania. Esperem que els socis de Govern del conseller Saura no segueixin el seu exemple i sàpiguen estar a l'alçada dels moments políticament complicats en els que estem immersos. No és hora de guirigalls mediàtics, sinó de rigor. Extern i intern. Al Govern i als partits. Una mica d'habilitat, si us plau...

I SEGUIM...

Si us dic que ahir vaig ser al Tanatori de les Corts de Barcelona, a l'acte de comiat d'en Jaume Ventura i Serra (Serra, no Andreu, cognom que no sé d'on surt), potser no sabreu a qui em refereixo. Si us parlo, en canvi, d'en Rudy Ventura, no caldrà que hi afegeixi gaire més. Vet aquí la força d'aquest trompetista excepcional: tothom sabia qui era, i això deu voler dir alguna cosa. És evident que els àmbits en els que es movia, els destinataris finals de la seva música, el mantenien teòricament allunyat de certs ambients culturals més propis, per exemple, de persones com en Ricard Salvat, a qui acomiadàvem al mateix lloc fa poc més d'una setmana. Possiblement, un i altre han estat dos dels màxims exponents d'una manera concreta de subdividir la cultura no només a casa nostra, sinó de manera universal: aquella que persegueix el compromís, i aquella que busca l'evasió. Una i altra visió són necessàries, fins i tot imprescindibles, i ens va molt bé tenir gent del seu nivell a banda i banda de la divisòria.

No m'estendré en la relació d'en Rudy amb el Barça. Ho ha fet tothom, i seria massa fàcil. La meva relació amb en Ricard Salvat es va iniciar per qüestions professionals. La que tenia amb en Rudy era de caire més personal, derivada d'una amistat amb part de la seva extensíssima família. La setmana passada se n'anava un acadèmic, un gentleman de la cultura catalana. Aquesta setmana se n'ha anat un bohemi, un autèntic i vitalista rodamón. L'un i l'altre se'n van, n'estic segur, quan encara ens feien falta. Si us plau... necessitem una bona notícia!

Foto: ARXIU / ÁLVARO MONGE

JA SÓC UNA MICA MENYS INÚTIL

Anem millorant! Ja sé que per als que teniu una mica més d'idea que jo en això dels blogs -és a dir, gairebé tothom- un comptador de visites deu ser una cosa elemental. Jo no en tenia, i no tenia clar com tenir-ne. Avui m'hi he barallat una estona i me n'he sortit. Potser és un pel massa gros, però em nego a refer tot el procés. El següent pas serà començar a entaforar-hi un o més enllaços d'alguna mena, i al final potser aconseguiré fins i tot que s'assembli a un blog de debò. És clar que tot té la seva part negativa, i potser m'acaba agafant una depressió de cavall quan m'adoni que només em visito jo i encara gràcies... però diuen que qui no s'arrisca no pisca. Endavant les atxes!

"EL PROFE": AIXÒ JA NO ÉS EXCEPCIONAL

Potser em diran que en parlo massa. De fet, és el tercer post que hi dedico. Però és inevitable. Caldrà concloure que el que primer va semblar una excepcionalitat, un èxit que, com diu el tòpic, va sorprendre la pròpia empresa, ha adquirit ja la categoria de "normal". Dissabte passat (28 de març) l'obra "El profe" de la companyia osonenca "Teatre eSseLa" arribava a Calldetenes. L'espectacle ja s'havia vist abans a la comarca. Dos cops a Montesquiu, un a Torelló i, tot just el 20 de febrer passat, a Vic, on va omplir a vessar el Centre Cívic del Remei-Estadi. Doncs bé: al Teatre Auditori de Calldetenes s'hi van aplegar més de 300 persones, en una nit que plovia a bots i barrals. Veure-ho per creure-ho. En sortir, tothom comentava el mateix: "quin paperàs que fa en Pep Simon!". Afegim-hi una acuradíssima direcció, i el que dèiem: normal, encara que en teatre aquesta normalitat esdevingui excepcional...
Ah, i per a qui no l'hagi vist encara hi haurà una altra oportunitat a la comarca: el proper setembre, "El profe" visitarà Can Costa i Font, a Taradell. Normal?

FOTO: Teatre Auditori de Calldetenes

HISTÒRIES QUE S’ACABEN

Acabo d’arribar de l’acte de comiat a en Ricard Salvat. El coneixia des de fa alguns anys, tot i que, evidentment, no tants com el meu pare, amb qui el Dr. Salvat havia fet teatre de jovenet. A banda d’unes paraules puntuals que, posant tothom al mateix sac, esdevenien injustes, crec, amb l’actual Conselleria de Cultura, ha estat un acte carregat d’emocions. Jo no em podia treure del cap un detall autobiogràfic: la primera obra meva muntada per professionals, que es va estrenar a l’Espai Lliure i va anar després a l’Artenbrut, va ser produïda per l’AIET, associació presidida per en Ricard Salvat, i la va dirigir en Jordi Mesalles. En menys de tres anys i mig han desaparegut tots dos. Darrerament, actes d’aquesta mena s’estan fent dolorosament habituals.

És cert que discrepàvem en unes quantes coses, amb el Dr. Salvat, com és el cas d’algunes de les seves observacions en relació al TNC. És cert que m’agradava més com a teòric del teatre –no només del català- que com a director d’escena. Però no ho és menys que, com ha recordat avui tothom, sense ell i la seva feina el nostre teatre no seria el que és ara. I jo, personalment, li he d’agrair encara un detall que pot semblar insignificant, però que per a mi no ho és: quan el vaig conèixer vaig veure immediatament que tractava gairebé tothom de vostè. Encara no sé per què, me li vaig adreçar tutejant-lo. Tot i no tenir mai una relació estreta, sempre més em va parlar de tu.

L’obra de la gent està –o hauria d’estar- per damunt de desencontres personals que impedeixen refer ponts derruïts. En el cas del Dr. Salvat suposo que ara, un cop mort, tindrà l’etern homenatge pendent. És l’última idea que em ve al cap mentre penso que he equivocat el títol del post, tot i que ja no el penso refer: encara que soni a tòpic, la història no s’ha acabat, Ricard. Ens queda el teu mestratge.

Per cert... una de les seves filles, per acomiadar l'acte en nom de la família, ha llegit uns versos de la vigatana M. Àngels Anglada.

HISTÒRIES QUE (RE)COMENCEN

Ahir, dimecres 25, la secció local d’Esquerra a Vic presentava Joan Ballana com a nova incorporació al projecte. No repetiré aquí el seu perfil, trajectòria i biografia. A banda de ser una persona prou coneguda públicament, ja hi ha qui se n’ha ocupat de fer-ho durant aquestes últimes hores. Vull, simplement, donar-li la benvinguda.

En Ballana reuneix tres característiques que ahir, durant la roda de premsa, van ser exposades a bastament en diverses intervencions: persona d’esquerres, sobiranista i –igualment important- enamorat de la seva ciutat. Segurament hi haurà coses en les que no coincidirem del tot –el tractament del tema de la immigració, per exemple- però és evident que si l’independentisme aspira a esdevenir majoritari cal que guanyi adeptes arreu, fins i tot si no s’incorporen específicament al teu projecte. En el seu cas ha fet les dues coses: explicar públicament que “alguns ja ens hem desacomplexat”, i sumar-se a la “casa gran de l’esquerra” que hom reclama darrerament. Deixeu-me dir –i qui vulgui ja m’entendrà- que fa temps que per aquests barris vigatans no anem precisament sobrats de notícies engrescadores. Potser sí que ens vindrà bé un revulsiu. Benvingut, company.

FOTO: osona.com

COMPROMÍS

No pot ser. No té sentit obrir un bloc i fer-hi una entrada cada 3 mesos. Des d’avui em comprometo a fer-ho un cop per setmana. A partir d’aquí, si arribem a més benvingut sigui. I si no arribem ni a això, serà qüestió de replantejar-s’ho...