CONTRA LA CONTRA

Contra la intransigència, democràcia.
Contra la garrotada, unitat.
Contra la muralla, l’esvoranc.
Contra el tancament, els quatre vents.
Contra la ofuscació, claredat.
Contra la negació, les urnes.
Contra l’imperi, la nació.
Contra l’absurd, coherència.
Contra la tirania, el poble.
Contra l’encaix, la realitat.
Contra la imposició, raonament.
Contra el gueto, Europa.
Contra la petitesa, el món.
Contra la intransigència, decisió.
Contra l’inevitable, la feina.
Contra ells, tots.
Contra la mentida, la veritat.
Contra l’espoli, el crit.
Contra la resignació, l’alçament.
Contra la mirada curta, la mirada.
Contra la submissió, el veïnatge.
Contra la barra, la denuncia.
Contra el marc, la tela.
Contra la fosca, l’esclat.
Contra la burla, la llengua.
Contra la maça, la llei.
Contra la contra, a favor.
Contra l’espanyolisme, el catalanisme.
Contra la pretesa sobirania, la sobirania.
Contra la reforma, el referèndum
Contra l’unionisme, independència.
Contra la crisi, valentia.
Contra l’odi, la llibertat.

L'ESTAPUB

Conec un bar a Barcelona que es diu així, “l’Estapub”. Em sembla que n’hi ha algun altre, però sospito que són més moderns que el meu, que fa tants anys que funciona que suposo que va adoptar el nom en homenatge a l’Estatut de Sau. Vés a saber, si obrissin ara igual li posaven “l’Estafatut”. Encaixaria força amb el panorama de presa de pel que ens envolta. De fet, sembla que aquesta setmana l’acabaran d’enterrar. Ja són ganes, esmerçar quatre anys d’esforços per carregar-se una cosa que es desacredita tota sola...

Com que ja n’he parlat abans unes quantes vegades, permeteu-me que insisteixi només en 3 punts que em semblen fonamentals. Els escric de menor a major importància, sempre a criteri meu, és clar:

1 Ara deu fer un parell de mesos, el president Montilla va fer un comentari, en defensa de l’Estatut, que per a ell tenia un caire positiu, però que per a mi és un símptoma més del desastre perpetrat. Va dir que feia 4 anys que s’estava aplicant, i “no s’havia trencat Espanya”. Que no es trencaria ja ho sabíem –ni amb l’Estatut del 30 de setembre, s’hauria trencat-, però és que ni tan sols li hem fet pessigolles. De cara no ja a la sobirania nacional, sinó simplement a un major autogovern, aquest avortament és la cosa més innocua que s’hagi pogut parir mai. I òbviament, l’única coseta que varem aconseguir colar, el tema de la llengua, se la poliran sense contemplacions. Allò de la Nació al preàmbul tant li fot que s’ho carreguin, perquè ja era ridícul d’entrada...

2 Esquerra va pagar durament el vot contrari a l’Estatut. Segurament hi van coincidir moltes coses, començant per la mateixa indecisió del partit a l’hora de prendre una postura clara, i acabant per la coincidència de vot –que no de motius- amb el PP. Que quedi clar d’entrada que no me n’alegro, que ens veiéssim obligats a votar que No. Hauria preferir poder-me decantar pel Sí, cosa que hauria significat que l’Estatut del 30 de setembre, o una bona part d’ell, hauria tirat endavant. Però no va ser així, i la patacada d’Esquerra fou considerable. Avui, però, de les converses amb gent que no ens va fer costat –legítimament, només faltaria- l’any 2006, estic arribant a una conclusió: ens trobem davant del primer cas en tota la història d’una votació que es guanya 4 anys després d’haver-se fet (i perdut). Avui, cada cop hi ha més gent que creu que Esquerra tenia raó quan va votar que No. I si la cosa acaba com tot indica que acabarà, el percentatge seguirà augmentant. És un mal consol, si voleu, però reconforta...

3 Per molt que no ens agradi aquest Estatut; per molt que sigui evident que el sepillu d’en Guerra es va quedar curt i no és res comparat amb el que vindrà; per molt que es demostri que el centralisme espanyol no té res a envejar al jacobinisme francès; per molts “molt” que hi vulguem afegir, hi ha una qüestió conceptual que sura per damunt de tot i amb la que no podem transigir: el xoc de legitimitats. La conculcació de la sobirania popular. Perquè el poble de Catalunya va anar a votar, tant li fa en quin percentatge. Va anar a votar, i va votar que sí. Quin valor té, doncs, dins de la democràcia espanyola, la nostra opinió, si quatre elements - per no dir-ne una altra cosa- poden tirar de beta del sempre omnipresent Article 26 i passar per damunt del que opina tot un poble? No m’agrada, l’Estatut del 2006. El detesto, l’Estatut del 2006. Però encara detesto més que algú em digui que el meu país no pot decidir per ell mateix, encara que decideixi coses que no m’agraden o que detesto. És una qüestió de principis de democràcia elemental.

I hi hauria un quart punt, que és el de la resposta. Permeteu-me que aquí sigui escèptic pel que fa a la unitat, però no avancem esdeveniments. Total, queda molt poc perquè tothom s’hagi de pronunciar...

QUÈ S'AMAGA DARRERE EL BURKA?

Fixeu-vos que pregunto "què", no "qui". Perquè qui s'hi amaga és molt clar: dones vexades, i això cal dir-ho ja d'entrada. La coartada "cultural" no serveix quan es tracta dels drets de les persones, fins i tot quan aquestes l'admeten com el més normal del món. Als països desenvolupats, quan les dones no podien votar, n'hi havia moltes que ho assumien com un fet "natural". Si les sufragistes també ho haguessin atribuït als costums i la cultura, més de la meitat de la població encara tindria vetat el seu accés a les urnes. És això, el laïcisme: defensar els drets de les persones, sigui quina sigui la causa que els conculca. I el burka conculca drets elementals, diguem-ho clar.

.

Ara bé: hi ha maneres i maneres de combatre una agressió com aquesta en un país com el nostre. Jo, que sóc d'una comarca i una ciutat amb elevadíssims percentatges d'immigració musulmana, encara no n'he vist cap, de burka, en tots aquest anys. I és per això que em pregunto a què juguen els ajuntaments que n'estan prohibint l'ús a les dependències municipals. És cert que ho fan justament en nom del laïcisme. És cert que diuen que volen evitar xocs religiosos, que es tracta només de normes de convivència, que la seguretat exigeix que tothom sigui reconeixible i identificable, que no es pot anar pel món amb la cara tapada. Alcaldes i alcaldesses, regidores i regidors, posen l'exemple recurrent del casc de moto: no es pot entrar a espais públics amb la cara tapada, ni per un burka ni per un casc de moto. Aleshores, jo em pregunto: com és que fins ara ningú no havia pensat a redactar decrets o ordenances, a presentar mocions als plens per prohibir l'ús dels cascos de moto segons on? No serà que la normativa de la que disposem ja prohibeix coses tan elementals com portar la cara tapada perquè no t'identifiquin? Algú creu que si a qualsevol dependència municipal hi hagués una persona fent cua sospitosament coberta com si fos en Dani Pedrosa en plena cursa i se li acostés un municipal per exigir-li que ensenyés la cara, el motorista empedreït s'hi podria negar? Oi que no? Doncs això vol dir, tal i com jo ho veig, que totes aquestes disposicions municipals no tenen res a veure amb el laïcisme ni la seguretat. Volen, simplement, erradicar el burka. Per què no diem les coses pel seu nom?

.

Erradicar el burka. És a dir, erradicar la mitja dotzena de burkes, a tot estirar, que hi pot haver a tota Catalunya. És intel·ligent fer-ho a cop de llei, decret o ordenança? És alguna bestiesa pensar que això pot produir l'efecte contrari, que estem facilitant la coartada perquè en nom de preteses -i falses, evidentment- especificitats culturals, hi hagi qui vulgui muntar una "croada pro burka" i els casos es multipliquin perillosament? Què passa, que les diverses autoritats competents no es veuen amb cor d'actuar contra algú que conculca els drets d'una dona, sobretot quan aquest algú, ja ho hem dit, és radicalment minoritari? Cal fer tot un espectacle mediàtic a cop de bombo i platerets? No n'hi hauria prou amb actuacions personals i directes?

.

Què s'amaga darrere el burka? Què persegueix aquesta reacció municipalista "en cadena"? Agafem un exemple paradigmàtic: Cunit. Segons sembla, l'aparició d'un burka als seus carrers va fer que l'alcaldessa es decidís a promoure accions per prohibir-lo. Fins i tot, donada la seva doble condició d'alcaldessa i senadora, volia portar -desconec si ho acabarà fent- el tema al Senat espanyol. Fins aquí un cas més, com els de Lleida, Tarragona o Barcelona. Si tirem uns mesos enrere, però, recordarem que Cunit és aquella població on una mediadora municipal d'origen magrebí, Fàtima Ghailan, va ser amenaçada, coaccionada i calumniada per l'imam de la població i dues persones més, per la qual cosa va interposar la corresponent denúncia. Recordarem que Judit Alberich, l'alcadessa que ara es mostra tan beligerant contra el burka, va intentar que la mediadora retirés la denúncia, en nom precisament d'una suposada mediació. Algú s'imagina un alcalde o alcaldessa demanant a un mestre o a un metge agredit que retirin la denúncia? Oi que no? Oi que no lliga una cosa amb l'altra? Oi que tot plegat, deixeu-m'ho dir clar, sona a hipocresia? O més ben dit... no serà, pura i simplement, oportunisme demagògic?

.

La qüestió de la immigració dóna vots, i d'això a Vic en sabem una mica. Hi ha molta por davant el desconegut. Com he dit moltes vegades, un canvi tan sobtat d'ecosistema social forçosament ha de provocar friccions. El que haurien de fer les autoritat municipals és provar de suavitzar aquesta friccions. I què fan alguns, en canvi? Apofitar-se'n, vet-ho aquí. Tant li fa que matin mosquits a canonades, si els mosquits són els burkes i les canonades són les operacions d'imatge que els fan aparèixer davant l'opinó pública com a herois, sovint incompresos, que planten cara a uns governs que afavoreixen una immigració que amenaça amb fer desaparèixer la nostra cultura, i altres galindaines per l'estil.

.

Ho sento, crec que no exagero. Escolteu els comentaris del carrer, i veureu com hi ha sectors -sovint de bona fe- que reaccionen positivament davant d'estímuls demagògics com aquests. Les autoritats municipals ho saben, i en alguns casos -pocs, de moment, però sognificatius-, se n'aprofiten. Després, ens queixarem si els xenòfobs aconsegueixen representació municipal i/o parlamentària. I aleshores ens preguntarem què hem fet malament.

.

Quanta, quanta demagògia...

DEBAT A LA XARXA

I és que a Osona la xarxa està d'enhorabona. Sempre és positiu que hi hagi debats sobre qüestions interessants. Tot va començar amb un article d'en Miquel Macià, editor del grup Nació Digital, que responia de manera extensa a la pregunta que es feia a si mateix: "Hi ha independentistes a ICV?" L'escrit va trobar immediata resposta al blog d'Iñaki Escudero, coordinador d'EUiA a Osona, i posteriorment va comportar que en Jordi Casals, destacat dirigent d'Esquerra a la comarca, també se'n fes ressò.

.

Jo, avui, volia fer dues coses: afegir-me via post a la polèmica entorn del burka i, com a cada nova onada de consultes sobiranistes, penjar al blog un poema de Sagarra que sembla fet a mida per a aquesta votació. A l'hora de la veritat, però, em limitaré a enllaçar el post de l'última onada. En primer lloc, perque no em vull fer pesat. En segon lloc, perquè jo també tinc ganes de dir-hi la meva en el "debat dels blogs". El burka ja vindrà més endavant.

.

Per què em permeto irrompre al debat Macià/Escudero/Casals? Per diversos motius. Perquè milito a Esquerra Republicana de Catalunya i sóc independentista des que tinc ús de raó política. Perquè sempre he militat en formacions d'esquerres, inclosa ICV. Perquè admiro la feina d'en Miquel Macià. Fins i tot perquè, per raons familiars (de Jaureguízar de segon cognom), sento una especial simpatia per Euskal Herria, nació originària de l'Iñaki. Permeteu-me, doncs, que deixi caure algunes puntualitzacions relacionades amb el tema. No tinc voluntat d'exhaustivitat, i segurament les meves reflexions no seran, ni de bon tros, tan elaborades com les d'en Miquel, l'Iñaki i en Jordi. Però si no em barallo amb el blog quan les ganes vénen a trobar-me, no se quan ho faré. Comencem, doncs:

.

- Indepentistes a ICV? Per descomptat que sí. Per raons de procedència, a ICV hi ha, fonamentalment, tres tipologies de militant: el qui prové del PSUC, el qui prové de l'ENE, i aquells i aquelles que hi han entrat amb posterioritat, sense venir de cap altra formacio política. Entre aquests darrers hi ha independentistes, i la gent que prové de l'ENE és tota ella independentista. Entre d'altres, tres exfundadors del PSAN: Josep M. López Llaví, Joan Armet i Jordi Altarriba.

.

- Independentistes a EUiA? No els conec prou com per saber-ho, però intueixo -com en Macià- que no gaires. La militància més propera a EUiA que he conegut -ja fa, això sí, una pila d'anys -, la del PCC, tenia dues característiques: defensaven a fons el dret a l'autodeterminació, però alhora criticaven a fons la opció de la independència. M'ensumo, altre cop com en Macià, que el primer posicionament era degut al seguidisme acrític dels postulats de Lenin. Pel que fa al segon posicionament, sempre he cregut que era degut a un "internacionalisme" mal entès, que curiosament sempre s'acabava a Madrid. Tenir formacions germanes a la resta de l'Estat pot arribar a comportar situacions com aquesta.

.

- Durant els primers anys d'ICV -aleshores només IC-, quan encara ens trobàvem en període de "construcció", des de l'ENE varem haver de fer mans i mànigues perquè la nova força no es declarés formalment federalista. Recordo haver introduït, per exemple, l'eufemisme " principis del federalisme", ja que d'aquesta manera deixàvem la porta oberta a la Confederació. Sabíem que no estàvem creant una força independentista, però sí que volíem una eina que permetés que la nació acabés esdevenint el que ella vulgués, i el federalisme pur i dur ens semblava excessivament limitatiu a l'hora d'encarar el debat. Em temo que avui, quan els partits fundadors han passat ja a millor vida, els independentistes d'ICV-EUiA no disposen de cap eina que els permeti reflectir la pluralitat interna als documents que defineixen la formació. La direcció exerceix, em temo, una important pressió en sentit contrari.

.

- Discrepo obertament de l'Iñaki pel que fa al caràcter d'"imposat" del debat sobre la independència. En tot cas, si algú ho imposa és la societat civil, que se l'ha fet seu i l'ha situat al centre del debat polític. I encara discrepo més d'ell quan, personalitzant-ho en en Jordi Casals, diu que per a la gent d'Esquerra la independència és "la nostra principal reclamació política". Cansa, de debò que cansa molt haver d'explicar sempre el mateix. Utilitzaré de nou els meus records de l'època a IC. En una Assemblea Nacional, quan altre cop la gent de l'ENE varem intentar introduir el dret a l'autodeterminació als documents definitoris, se'ns va negar amb l'argument que si esmentàvem aquest dret hauríem de fer-ho amb tots els altres: el dret a l'habitatge, al treball, a l'educació... i que no era aquell l'objectiu dels esmentats documents. La nostra resposta va ser molt clara: l'ordenament jurícid actual, tant a nivell català com estatal, ja garanteix -si més no en teoria- tots aquells drets. El de l'autodeterminació, en canvi, no apareix enlloc. Ni a la sacrosanta Constitució Espanyola ni enlloc.

.

- Dit d'una altra manera, Iñaki: l'eix independentista no és el que ens mou "de manera principal". ERC, com abans l'ENE, com abans NE, com abans el PSAN, posa en un mateix paquet l'alliberament social i l'alliberament nacional. En tot cas, sou uns altres els qui prioritzeu només un dels dos eixos. Quan en Jordi parla de la independència com a superació de la crisi, no està inventat una frase bonica. Està recollint una tradició de dècades, que convenientment actualitzada es pot resumir en un sol axioma: ser d'esquerres equival a defensar els drets de les persones, tant els individuals com els col·lectius. I entre aquests hi ha el de pertànyer a la teva pròpia nació, no a una altra que t'ha estat impoosada. Crec que qualsevol gudari hi estaria d'acord. El següent pas és, només, buscar l'eina ideal per aconseguir-ho. Nosaltres creiem que l'Estat propi és més útil en aquest sentit que l'Estat federal. Simplement.

.

Bé, i per avui ja n'hi ha prou, que m'he allargat més del que pretenia. Desitjar només una gran jornada electoral a qui vagi a votar demà. Sumant-los als qui ja ho han fet, passarem sobradament de les 500.000 persones movilitzades sense que ningú els hagi "imposat" res. I al proper post, prometo parlar del burka.

CANVIO DE CANDIDAT

Ja, ja sé que havia dit una altra cosa, però si ens creiem que les campanyes electorals tenen alguna utilitat, hem d'admetre que es poden produir aquestes situacions. Fins i tot vaig donar la meva signatura a en Marc Ingla, provant de ser conseqüent amb el que pensava. Després, he escoltat tranquil·lament els quatre candidats.

A en Jaume Ferrer, ho sento però no me'l puc creure. Se'l veu massa impostat, massa forçat. I sabent el que tothom sap, que ha hagut d'empassar-se molts gripaus per ser on és, resta el dubte de què més estarà disposat a empassar-se si esdevé president.

D'en Rosell, aquell que vol "parlar igual aquí que a Badajoz", ja n'he dit el que n'havia de dir en altres posts. Ara, acabada la campanya, afegeixo a aquella por la de posar al capdavant del Barça algú que es dedica als "negocis", l'única cosa que treus en clar quan el sents parlar. No vull un Florentino al capdavant del club.

Ingla em segueix caient bé, però no és Soriano i se li nota. El càrrec de President de Barça és, com diu el tòpic, un dels tres més importants de Catalunya juntament amb el de President de la Generalitat i el d'Alcalde de Barcelona. I no està clar en quin ordre... Al meu anterior post seguia apostant per ell, però, ho he de confessar, una mica ja per inèrcia, per mantenir el que havia dit. Ahir vaig seguir fil per randa el debat de TV3, i ho puc dir ben clar: malgrat els seus innegables mèrits, no votaré Marc Ingla. És un candidat que aspira a un lloc que no està fet per a ell.

Suposo que després del que acabo d'escriure, i veient la fotografia que il·lustra el post, ja ho heu deduït: demà, el meu vot serà per l'Agustí Benedito. Pel seu "savoir faire", per la seva proximitat, per la seva innegable habilitat per a l'oratòria i, el que és més important, per fer preguntes, observacions i aclariments clars, concrets i entenedors -que és el que busca la gent-, tot evitant els discursos buits i retòrics que estem tan acostumats a sentir. La terna Ferrer - Soriano - Ingla, en canvi, esdevé un pel embafadora, una mica forçada, excessivament prefabricada. Votar Benedito equival a obrir les finestres de bat a bat, perquè corri l'aire fresc.

Benito donarà la sorpresa, ja ho veureu. No sé si aquesta serà completa, és a dir si guanyarà, o si serà nomès una mitja sorpresa i quedarà segon. Però és que fins i tot en aquest cas, a tots plegats ens anirà molt bé disposar d'una alternativa. Estic convençut que si guanya qui diuen tots els pronòstics que guanyarà, molt abans que hagin passat els 6 anys estarem suspirant per un canvi. I Agustí Benedito pot ser aquest canvi.

Fins demà!

DEMPEUS, MALGRAT TOT

Si això fos un diari personal, d’aquells de la literatura clàssica, la pàgina d’avui començaria amb un “hola, diari, quants dies sense veure’ns”... però això no és un diari, és un blog. I no fa dies que no el veig, fa gairebé un mes. I em fot. Em fot, perquè hi ha gent que el llegeix. O que el llegia, perquè la gràcia del 2.0 és la immediatesa, i quan aquesta desapareix el lector desapareix. En fi, paciència. Sempre he dit que el temps s’estira com un xiclet, però els xiclets també es trenquen. I ara que tinc una estoneta, provaré d’enganxar-lo. Han passat coses, darrerament, i podríem comentar-les.

Una, el Constitucional. Dijous toca un nou capítol. Està bé, això del Constitucional. Amablement, els hem demanat que es declarin incompetents. Han respost que no, ves qui ho hauria de dir. Hem aconseguit que es renovi. Magnífic! Ara, cares noves es sapillaran aquella cosa escarransida, fixa’t tu. Això, si les cares velles no se’l poleixen abans, a trossets i amb majories diferents segons l’article. Constitucional a la carta, en diuen. Resumint, que els hem de donar les gràcies. Gràcies per fer palès que la comèdia constitucional no porta enlloc. Gràcies per obrir els ulls a tanta i tanta gent. Gràcies.

Una altra, la IP aprovada al Parlament. Un data històrica, diuen que serà el 08/06/2010. L’inici del camí sense retorn vers la independència. Hi estic d’acord. Hi estic d’acord, encara que hagi passat una cosa tan estranya com que el portaveu d’un grup que hi ha votat a favor, surti a dir immediatament que tot plegat és un engany. Tenim el país més surrealista del planeta, no hi ha dubte. Hi estic d’acord, encara que el govern espanyol acabi dient –que ho dirà- que nasti de plasti. Esquerra ho posarà com a condició de pacte per a la propera legislatura. Si algú ho accepta i hi ha majoria per tirar-ho endavant, Madrid haurà d’explicar davant la democràtica Europa de l’”Adéu Espanya?” per què ho és tan poc, de democràtic. I el camí s’haurà iniciat, encara que aparentment sembli que no. El que cal és el primer pas. Digui el que digui el senyor Oriol. Digui el que digui el senyor Iceta.

La tercera, l’Esukaltel-Esuskadi. Patxi López ho ha deixat ben clar. O els cotxes de l’equip porten en lletres ben grosses allò de l’Espagne i la Spagna, o s’han acabat els calés. Aquí, exceptuant el PP i aquell altre invent que és a punt de desaparèixer, cap partit no faria mai una temeritat semblant. Seria, i ho saben, el seu suïcidi electoral. Una de les diferències fonamentals entre nosaltres i el País Basc. Ells estan dividits en dos. Nosaltres no. Gràcies a qui, em pregunto?

I per acabar, les eleccions a Can Barça. Ja les podien haver convocat en dissabte, que hi ha més vida a la ciutat. Potser no els ha arribat que molts socis viuen fora del Cap i Casal. I costa, baixar a votar en diumenge. Però baixarem. I votarem per en Marc Ingla. I guanyarem. Ei, espero...

“Fins aviat, estimat diari”. Espero no trigar tant el proper cop.