... I LA PORQUERIA DE SEMPRE

Qualsevol activitat humana desperta reaccions diverses, sovint contràries. Els "Pastorets de tots colors" no havien de ser una excepció. L'assistència a l'espectacle del President de la Generalitat va provocar que la premsa se'n fes ressò. La comarcal ja ho fa habitualment, i alguna de la nacional també ho havia fet puntualment. Enguany, però, hem sortit a tot arreu! Fins i tot més enllà de la Nació. El propi diari "El Mundo" ens treia en portada i a tot color. El peu de foto, impagable: "United Colors de la imposición lingüística". No en reprodueixo el contingut. Qui hi tingui interès pot accedir a l'enllaç. Hi ha hagut, fins i tot, blogs personals que mai no hauríem dit que s'hi interessessin. Hi ha qui creu -oi, senyor Espada?- que simplement perquè ell ho diu les coses són com ell les diu, i que es considera tan per sobre del comú dels mortals que es veu amb cor de pontificar sobre el que és o no una tradició cultural. I que fa anar la paraula "franquista" amb una alegria insuperable. Però tampoc no entraré al detall. Llegiu-vos-ho, si en teniu ganes i estómac. El que sí que em sembla del tot intolerable, i que si de mi depengués aniria acompanyat d'una demanda, és el que fa aquest altre personatge, amb l'agreujant de l'anonimat. La fotografia que il·lustra el post parla per si sola. La Generalitat ja s'ho farà: no sé com interpretaran o com reaccionaran al fet que algú disfressi de nazi, en un fotomontage, la màxima autoritat del país. Però cap de les 70 persones que omplien l'escenari del Centre Cívic Remei-Estadi de Vic no es mereix que li encolomin un estelada retocada amb la creu gammada. Tot i que entenc la gent que em diu que hi ha coses que es desacrediten per si soles i no mereixen resposta, ja he dit què faria jo si depengués de mi: només que m'hagués inclòs a la fotografia, ja m'haurien vist al jutjat. En tot cas, el que deia: la porqueria de sempre...

L'ESFORÇ DE TOTHOM...

Ja hi som! 1 de gener, i m'he polit tot el mes de desembre sense escriure res. Amb la de coses que han passat! Permeteu-me recuperar, si més no, una de les satisfaccions més grans del mes/any passat: el 5è aniversari dels "Pastorets de tots colors", "lingüístics", "de les parelles lingüístiques", o com més us plagui dir-ne. Dalt de l'escenari, sota direcció de la Dolors Ramon i la coordinació de la Dolors Solà, una setantena d'actrius i actors vinguts de tot arreu del món, però amb un denominador comú: parlant en català. I això que n'hi ha que fa molts pocs mesos que són aquí. Una activitat que es du a terme de manera del tot voluntària, sense cap mena de coerció. Com tampoc no els obliga ningú a assistir a classes de català. Però hi van. I participen als pastorets, prescindint, evidentment, d'un origen religiós que sovint no coincideix amb el propi. Una vegada, preguntant-li a un dels actors justament pel tema religiós, em va respondre: "No té res a veure. És cultura catalana!" Crec que davant d'això no caldria dir res més. Comentar, en tot cas, que si bé la representació de dissabte no va anar malament, però la dificultat de coincidir tothom a l'hora d'assajar la va convertir gairebé en un assaig general, la de diumenge va ser senzillament apoteòsica. Us asseguro que des de l'escenari estant les emocions es multiplicaven, i crec que el públic va tenir una sensació molt semblant. I tot plegat, amb el reconeixement institucional de la presència del M.H. President de la Generalitat. I l'assistència de la plana major de les autoritats locals i comarcals, a qui no recordo haver vist mai a l'esdeveniment en un nombre tan elevat. Per què deu ser? Ah, i sense oblidar la desinteressada i divertisíssima col·laboració de l'actor manlleuenc Lluís Soler. El que us deia: inoblidable!

FOTO: Fotografia de família amb les autoritats. El de primer terme a la dreta, amb corona i banyes, sóc jo.

"EL PROFE" SEGUEIX LA SEVA SINGLADURA

Demà dimarts, la companyia osonenca "Teatre eSseLa" comença un seguit d'actuacions al Teatre Gaudí Barcelona (TGB). Durant quatre setmanes, cada dimarts i dimecres, la sala del carrer St. Antoni M. Claret 120 de Barcelona programarà l'obra de Jean-Pierre Dopagne, dirigida per Pep Tines i interpretada per Pep Simon. Si podeu, no us la perdeu. Val la pena!

FOTO: Pep Simon en un moment de l'obra.

PREMI DE TEATRE JUVENIL CIUTAT DE TORRENT

Com sempre, adjunto la informació amb retard. El que passa és que com que en aquest cas torna a afectar-me exclusivament a mi...

SALUT, COMPANYS!

Alguna cosa es mou, per fi. Sempre he defensat que la independència, la plena sobirania, l'exercici del dret a l'autodeterminació, el dret a decidir... només seran possibles quan al conjunt de les forces catalanes hi hagi una majoria favorable o, si més no, no-desfavorable. I sempre he mantingut que hi havia independentistes -molts més dels que la gent es pensa- a d'altres partits, i concretament a ICV. Penso, per exemple, en tres dels històrics fundadors del PSAN: Jordi Altarriba, Josep M. López i Llaví i Joan Armet. Mai no he deixat de confiar en ells, tot i la situació no massa fàcil en la que estic segur que es troben a l'hora de defensar determinats posicionaments, i tot i el temps passat sense que decidissin fer cap moviment mínimament planificat. O almenys això és el que semblava vist des de fora. Ara, les coses són diferents. Amb uns quants dies de retard -pràctica malauradament massa habitual en aquest bloc- em vull fer ressò de l'aparició d'un manifest, "Per unes polítiques sobiranistes a ICV", impulsat per en Jordi Altarriba i en Josep M. López i Llaví, i recolzat entre molts d'altres per en Joan Armet, que indica que han passat a l'acció, de la qual cosa me'n congratulo. No està el país com per renunciar a determinats capitals humans...

És cert que el document no pot evitar emprar certes ambigüitats, fins i tot petites contradiccions provocades pel fet de no voler oblidar la dinàmica de partits (hi ha formacions que es declaren obertament independentistes i n'hi ha que no), però crec que el benefici final compensa sobradament aquells detalls. Com també és cert que no tots els signants són "indepes", ni de bon tros, però sí que són clarament sobiranistes, a banda de ser, en molts casos, noms "de pes". En aquest sentit, i vist el nombre i nom de les adhesions posteriors, diria que l'èxit ha sorprès la pròpia empresa.

Per tot això, des de la solidaritat política però també des de la més profunda amistat personal... Salut, companys!

FOTO: Josep M. López i Llaví, un dels impulsosrs del manifest.

POLÍTICA I CULTURA

Decididament, això del bloc és més dur del que em pensava. Tot el mes de setembre sense actualitzar-lo! Pel camí m'han quedat coses interessants, com un manifest d'historiadores i historiadors impulsat, entre d'altres, per l'amic Enric Pujol i que vol revitalitzar, dins del sector, l'esperit de l'antiga Galeusca (no d'invents posteriors que no van més enllà de simples imitacions), i una estada a Madrid sobre la que espero estendre'm quan disposi de més temps. D'avui, però, no passa: he de parlar d'un parell de qüestions que m'afecten personalment, i suposo que els blocs (també) estan per a això.

Primera: ahir vaig ser a Vilafranca de Bonany, a Mallorca, per assitir a la presentació de dos llibres. Un és meu, i reuneix dues obres de teatre infantil. L'acte es va dur a terme en el decurs de la Fira de Teatre Infantil i Juvenil que hi té lloc cada any. Sempre he considerat l'anomenat "teatre familiar" com a un component més de l'art escènic, que com a tal ha de ser tractat amb el mateix respecte i consideració que quan parlem de teatre "per a grans". En aquest sentit, la feina que fan a Vilafranca és impressionant. Pel que fa a l'edíció del llibre, ha anat a càrrec de "El gall editor", dins de la col·lecció que elaboren conjuntament amb el Teatre principal de Palma. A tots ells, moltes gràcies.

L'altre tema és de caire polític: dimecres passat, 8 d'octubre, vaig ser ratificat com a president de la Comissió Sectorial de Cultura d'Esquerra. L'Assemblea de la Sectorial va recolzar també la llista que vaig proposar per a responsabilitzar-se de les diferents vocalies i grups de treball que composen l'Executiva. En ambdós casos, el percentatge de vots favorables va ser del 75%. Només em resta donar les gràcies a l'equip sortint, a l'entrant, a la Secretària Nacional de Cultura i a l'Executiva Nacional que han confiat en nosaltres, i, sobretot, a la militància adherida a la Sectorial. Tot i que encara falta un darrer pas, l'aprovació per part del Consell Nacional, el seu és, sense cap mena de dubtes, el suport més important. Habilito l'enllaç amb la pàgina de la Sectorial, però encara no hi trobareu la llista actualitzada de l'Executiva, a l'espera de l'últim pas que us esmentava. Si ja estigués al dia, i en el cas que en coneguéssiu tots els noms, podríeu detectar un fet que considero cabdal: en forma part gent de totes les tendències, sectors o famílies del partit, com us plagui més anomenar-los. I ho fa de manera natural, no forçada. Simplement, som un equip de persones que s'entenen treballant plegades. Com hauria de ser sempre, si em permeteu el comentari.

I per avui, ja n'hi ha prou. Espero no trigar tot un altre mes a tornar-hi.

FOTO: Amb en Sergi Xirinacs, autor de "Ignició" (per si no es nota, jo sóc el de la copa de cava)

JA HI TORNEM A SER! (sobre el pacte ICV-PSOE)

Qui més qui menys, tothom admet que el PSC no havia dit ni fet mai el que està dient i fent en relació al tema del finançament. Aconseguir això ha estat un dels grans mèrits de l’aposta d’Esquerra pel Govern d’Entesa. De tota manera, caldrà veure si l’actitud socialista es confirma a l’hora de la veritat. A ningú no se li escapa que l’estreta relació PSOE-PSC converteix aquest últim en un dels punts febles de la hipotètica unitat dels partits catalanistes. L’altre és CiU i els seus plantejaments partidistes, que van tenir un dels moments culminants en el vergonyant pacte estatutari Mas-Zapatero. Doncs bé: sembla que ara ens ha sorgit un tercer punt feble: ICV.

Fa uns dies, i sense encomanar-se a Déu ni al diable, ICV va posar en safata al PSC una excusa per trencar la unitat dels partits catalanistes. De fet, gairebé el va obligar a trencar-la, tot demanant la compareixença de Zapatero al Congrés. No hi estic en contra, evidentment, però un moviment d’aquest calat demanava segurament algun tipus de posada en comú prèvia amb els aliats. Però vaja, tant li fa: la cosa s’havia resolt positivament, i la pressió sobre el PSOE s’accentuava malgrat el PSC. El desgast que havia patit la unitat semblava compensat.

Ara s’ha descobert, però, que només ho semblava. Que l’agosarat moviment, dut a terme de manera perillosament unilateral, només obeïa a un calculat però raquític canvi de cromos: com a contrapartida a la no compareixença de Zapatero al Congrés, ICV ha aconseguit... legitimar l’incompliment del PSOE sobre el termini del 9 d’agost! Perquè ara, un cop pactat un termini nou, del vell ja no se’n cantarà mai més ni gall ni gallina: es com si no hagués existit. No hi ha, per tant, incompliment. Afegim-hi, a més, que l’única cosa concreta que es deriva del “genial” pacte és que se li ha evitat un mal de cap al PSOE sense que ningú ens garanteixi això del nou termini. Perquè a veure, després de comprovar que el govern espanyol no té cap mania a l’hora d’incomplir una llei espanyola, que al capdavall això i no una altra cosa és l’Estatut... algú creu que els preocuparà gaire no complir un pacte amb aquells que, a l’hora de la veritat, sempre acaben callant i atorgant, com vàrem comprovar quan es van afegir mansament al pacte Mas-Zapatero de l’any 2006? O es que esperen que es posin a tremolar davant l'amenaça d'un sol diputat? Au, vinga...