TANQUEM EL CERCLE

De l’acte central de campanya que la candidatura d’Esquerra-SOM VIC va dur a terme dimecres al Sucre, em quedo amb el moment que il•lustra la fotografia: l’abraçada entre Joan López, el Candidat a l’alcaldia de Vic aquest any 2011, i Joan Colom, que va ocupar el mateix lloc a la llista que ERC va presentar a Vic el dia 3 d’abril de l’any 1979. Era la reaparició a la ciutat de l’històric partit que li havia donat el seu darrer alcalde democràtic abans de la irrupció del feixisme: Marià Serra i Badell, a qui encara avui el grup majoritari a l’Ajuntament es nega a homenatjar com es mereix.

Tothom ha dit que l’acte d’ahir va ser especialment emotiu. Jo també ho penso, però no és per això que em quedo amb el moment d’intimitat (si es pot tenir intimitat davant de 200 persones) dels dos Joans. Perquè emotiva ho va ser la lectura/conversa que van mantenir dos militants més d’Esquerra, Joan Freixanet i Júlia Solà. A qui no l’emocioni veure dues persones de 89 i 19 anys defensant els mateixos objectius ja no l’emocionarà res. Com emotives van ser les breus paraules de Maria Balasch, Marta Rovira, Joan Ballana i Gràcia Ferrer, pronunciades sobretot en clau personal, a manera d’explicació de la seva presència als primers llocs de la llista. Com emotives van ser també, us ho ben asseguro, les mirades que ens vàrem anar creuant la totalitat d’integrants de la llista mentre fèiem costat als nostres companys i companyes des de l’escenari estant de l’Auditori. Com emotiva va ser, òbviament, la innegable proximitat que es detectava entre el candidat i el públic que l’escoltava, abans, durant i després d’un parlament precís, acuradíssim, fet amb ganes de no cansar i, sobretot, d’oferir-se. Joan López, en “Joan de la Serra”, és un home que irradia confiança pels quatre costats.

No, no és per l’emotivitat, que em quedo amb l’abraçada Joan Colom-Joan López. És pel simbolisme. I tampoc pel simbolisme fàcil, pel recurs efectista però senzill d’unir en un moment determinat el primer i l’últim candidat. La meva reflexió va més enllà: estic pensant en el temps que passa des de les eleccions del 79 fins a les del 2011, un temps de 32 anys en la història d’un partit que en té 80. Ni més ni menys que el 40% de la història d’Esquerra Vic és el que queda recollit entre les figures de Joan Colom i Joan López. I és en pensar en aquest temps que em quedo amb aquell moment màgic.

Dimecres passat, per un instant, van passar davant nostre les mil i una vicissituds del partit a la nostra ciutat. Un partit que, com diu l’eslògan nacional, “sempre hi ha estat”. Amb resultats més o menys bons i, per tant, amb incidència més o menys directa, Esquerra Republicana de Catalunya ha anat evolucionant al mateix ritme que evolucionava la Ciutat, cosa que equival a dir al mateix ritme que evolucionava el País. I sabeu quina conclusió en trec? Doncs que hem acabat tancant un cercle. No perquè arribem al mateix punt del que havíem sortit, sinó tot el contrari: perquè dins del cercle hi ha ara un bagatge que fa 32 anys no hi era. Joan Colom, Joan López, les regidores i regidors que han representant el partit a l’Ajuntament en un moment o altre, aquelles i aquells que hi han tingut alguna responsabilitat orgànica, el conjunt de tota la militància, han fet camí conjunt amb la ciutat, absolutament imbricats amb ella, omplint les alforges del gran coneixement que això representa. Un coneixement força exacte, força precís, del que vol i necessita la ciutadania vigatana. I sabeu per què? Doncs perquè nosaltres també formem part de la ciutadania vigatana. Nosaltres també som ciutadania vigatana. Nosaltres també SOM VIC.

I aquest és el gran “Què” que no ens podrà discutir ningú: després d’una llarga trajectòria, a Vic, l’històric partit de Macià i Companys està en condicions d’obrir-se a la ciutat i ampliar el projecte més enllà de les costures del partit, que afortunadament han començat a descosir-se. Entre els 21 primers llocs de la llista –els que responen al nombre de regidories de l’Ajuntament –hi ha 10 persones independents. Independents de debò, que mai no havien fet política de partit. Gent que ve dels diversos sectors ciutadans: la cultura, el comerç, la sanitat; gent amb feina i gent aturada; gent, en definitiva, com tothom. El projecte SOM VIC no és la clàssica operació de maquillatge electoral, en la que un o dos noms amb un cert ressò volen fer passar bou per bèstia grossa i fer veure que hi ha una obertura de mires que de fet no s’ha produït. O és que algú creu que amb 10 sobre 21 es farà, sempre i només, allò que vulgui el partit? Ras i curt, no. De cap de les maneres. Es farà allò que vulgui la ciutat. Perquè és per això, que existim. Perquè SOM VIC. No només nosaltres, però també nosaltres. Sense embuts. Sense manies. Sense vergonyes. Orgulloses i orgullosos de ser-ho.

Evidentment, a tothom li agrada fer un bon resultat. Però després del que vaig veure i viure dimecres, no crec que sigui l’únic important. Probablement, ni tan sols el més important. El més important és que tots plegats hem aconseguit bastir un projecte tan íntimament lligat amb la ciutat, que estic segur que des d’ara serà impossible dissociar-los.

Com em deia fa pocs dies una bona amiga, l’actriu Lloll Bertran, podem estar satisfets. Passi el que passi, diumenge en sortirem VIC... toriosos.

Visca el projecte SOM VIC! És a dir... Visca Vic i Visca Catalunya! Som-hi!

"UN ESTUDIANT DE VIC". Breu apunt teatral en campanya

L’ANY 1927, Josep M. de Sagarra va estrenar “Un estudiant de Vic”, una de les seves obres menors i gairebé diria que, amb tota seguretat, l’única peça de la història universal del teatre que es desenvolupa íntegrament a la ciutat de Vic.

Tot i no contenir gaires referències toponímiques –a banda del Seminari només s’hi parla, i en una sola ocasió, de la rambla de les Davallades- no és casual la tria de la ciutat per emmarcar-hi l’acció. L’anècdota no té res d’original: una noia és obligada pel seu pare a casar-se amb una home vell a qui no estima. Aquest, en una mena de versió nostrada del Cyrano, paga a un estudiant del Seminari perquè s’adreci a la mossa, això sí, en presència d’ell. La resta és fàcil d’endevinar: els joves s’enamoren i davant de la negativa del pare d’ella decideixen fugir plegats. Són capturats, però defensen el seu amor. Finalment descobrim que ell, que semblava un pelacanyes, és fill d’uns barons i ha treballat per assegurar-se que la noia no el vol pels diners, sinó per una qüestió de sentiments.

Així doncs, i davant d’un argument tant “suat”, per què diem que la tria de Vic està feta a consciència? Doncs perquè els tòpics –sovint carregats de veritat- que envolten l’antiga Ciutat dels Sants li van a Sagarra com anell al dit. Li serveixen, per exemple, per dibuixar un senyor Pinós –el vell casador- com una rata de sagristia tan carregada de diners com inspiradora de fàstic i repulsió. Per crear un senyor Tortell –el pare- digne representant de la societat més conservadora i resclosida que ens puguem imaginar. De la mateixa manera, però, Vic serveix també a Sagarra per estructurar un autèntic cant a la llibertat i la rebel•lia, encarnades per una jove, Mariagneta, que reivindica el seu dret no només a casar-se amb qui vulgui sinó també a viure i passar-ho bé, i un estudiant que trenca tots els tòpics que la majoria de referències literàries podrien inspirar: faldiller empedreït, l’estada al Seminari li esdevé l’excusa perfecta per omplir la seva vida de “gresca i xivarri”.

Sagarra, doncs, parteix del tòpic per acabar-lo transcendint i fent aparèixer, enmig del Vic més conservador, un veritable esclat de vida. Més o menys, el mateix que proclama el projecte SOM VIC: l’actualització de la història de la nostra ciutat en clau contemporània, és a dir, en clau de futur i modernitat. Sense renunciar al bagatge acumulat fins ara, sinó tot el contrari: utilitzant-lo per bastir un nou projecte per a una nova vella ciutat.

Recollim, a continuació, alguns fragments que retraten perfectament els personatges principals:

1
MARIAGNETA:

És clar que tinc raó! No em deixen viure:
pateixo com a dins d’una presó.
Vosaltres ho sabeu de cada dia,
em coneixeu de temps, no és veritat?
El meu geni està fet per l’alegria,
per respirar una mica amb llibertat!
Fins ara no he pensat cap cosa sèria,
he parlat amb fadrins com totes fem,
sense córrer darrera de cap dèria,
sense malícia, no? Ja ens entenem...
El casar-me era cosa tan llunyana!
Casar-me, amb qui? Amb un noi fort i eixerit
que jo me l’estimés de bona gana;
però no veia enlloc el meu marit!
Pensava: “El casament no et corre pressa;
per ara disfrutem, riem, ballem,
no aturis el teu cor, si el cor et vessa:
les llàgrimes i els tràfecs ja els tindrem!”
I així vivia tota refiada...
i em diu el pare, sense més ni més:
“Et tinc una persona preparada:
molt piadosa, molt sèria i molts diners!”
Com si em tirés un gerro d’aigua freda,
li faig esporuguida: “Què m’has dit?”
I em contesta: “Per Déu! No siguis bleda;
he pensat de casar-te tot seguit!”
“Però amb qui?” I ell me fa molt mala cara:
“Amb aquell que a mi em sembla i em ve bé!”
“I jo, no sóc ningú?” “Creu el teu pare;
el teu pare ja sap el que et convé...”
I això és tot, i m’entero l’altre dia
que em casen amb un tal senyor Pinós,
una mena de gat de sagristia,
vell, ensopit, tronat i fastigós...

2
L’ESTUDIANT:

No fan!
A mi doni’m la gresca i el xivarri;
quatre copes de vi i quatre companys,
la burla als corredors del seminari,
les fresques enganyifes de l’hostal,
i esverar les veïnes a la missa,
robar les carnisseres al mercat,
i fer el dimoni vora les faldilles
de les mossetes que han sortit del ball.
És aquesta la vida regalada
que amoroseix els pobres estudiants,
farts de llatí, de puces i misèria,
de taules negres i vestits fumats!
MARIAGNETA: I doncs, la vocació del seu estudi?
ESTUDIANT: Això deixem-ho córrer, no és del cas!

3
L’ESTUDIANT:

Pobre vell! Fins em fa pena,
si no fos un vell tan vil!
aprofitem les estones;
és l’hora de decidir;
mentre cuinen la misèria,
mentre treballen un crim,
surt l’estudiant i els esbulla
tota la troca de fil...
Aquesta nit serà meva!
Què direu aquesta nit,
quan se us mengi la vergonya
i l’escàndol sigui aquí?
De què us valen vostres unces,
tots els vostres embolics!
Rieu, prepareu la festa,
esmoleu ben bé el llatí,
desempolseu les casaques,
afineu els violins
i feu-li un nus a la cua
al pobre estudiant de Vic!

4
TORTELL: Confessarem els culpables.
PINÓS: Obrarem com s’ha d’obrar.
TORTELL: Jo tanco la meva filla!
PINÓS: Jo mato el meu estudiant!
TOTELL: Tenim comprats tots els jutges!
PINÓS: Són nostres els advocats...
TORTELL: I Vic veurà el que és un pare!
PINÓS: I el que és un nuvi enganyat.

5
TORTELL:

(...)
Filla meva, el que tu has fet
és una criaturada,
una falta dels pocs anys,
d’aquelles que es paguen cares!
Jo, com a pare que et sóc,
tinc motius per castigar-te;
ben reclosa en un convent,
esborrant les teves passes
d’aquestes pedres de Vic
que has deshonrat, malaurada!
(...)

6
MARIAGNETA:

Som joves totes plegades:
què hi vol fer, senyor Pinós!
Vostè també se’n fa càrrec
i han vist que tenim raó...
No es pot enganyar la vida,
no s’hi pot jugar amb el foc...
De primer tot eren penes,
i llàgrimes i sermons,
el cor s’ha tret la careta,
volien ofegar el cor,
però quan el cor estima,
per negre que sia el joc,
per entrebancs i amenaces
arriba que es surt de tot,
i en les comèdies escrites
i en les comèdies del món,
aquell que surt amb la seva,
aquell que guanya és l’amor!...

ADÉU AL CONSELL D'ADMINISTRACIÓ DEL TNC

El Secretari general del Departament de Cultura m'acaba de comunicar -de manera personal, cosa que li agraeixo- que dimarts passat, 03/05/2011, vaig ser cessat com a membre del Consell d'Administració del TNC. Sé que sonarà a tòpic si dic que ha estat un honor formar-ne part, però la veritat és que han estat 7 anys molt intensos, en els que s'han dut a terme canvis substancials en el funcionament i sobretot la orientació del Teatre. Especialment durant la darrera legislatura, al llarg de la qual s’han intensificat les relacions amb altres equipaments escènics de la resta del territori, entenent per territori la globalitat dels PP.CC. És cert que les restriccions pressupostàries ens van impedir anar més lluny, però confio que l’equip d’en Sergi Belbel, a qui desitjo tota la sort del món, podrà completar la feina. Un record molt especial per a l’Alfred Fort i la resta d’amics amb qui vaig compartir viatge. Visca el teatre!

MORI EL SENY, VISCA LA RAUXA!

Doncs no, senyor Rossell. Ho sento, però no comparteixo el seu discurs. Bé, una part potser sí. És cert que per aquestes terres sempre hem estat més civilitzats que determinats troglodites que corren per determinades latituds. És cert que ens hem esforçat a refermar-nos més en positiu que en negatiu, més pel que fem que no pel que els altres no ens volen deixar fer. Però no és menys cert que la sacrosanta invocació al seny ens ha mantingut massa temps domesticats, com si les ganivetes de tallar el pa que l'any 1714 les famílies catalanes varen haver de lligar amb cadeneta per obligació -no fos cas que les empressin per a d'altres menesters- s'haguessin mantingut fermades fins ara, traïnt d'aquesta manera la rauxa de què va fer gala aquella gent. "Que la prudència no ens faci traïdors", va dir ja fa una pila d'anys un clarivident Jordi Carbonell.

El cas és que ara vostè ens demana que ignorem que el Madrid, com deia a la meva última blocada, també és "més que un club". Que fem veure que no ens hem adonat que la pugna Barça-Madrid s'ha polititzat definitivament. Que fa menys de 15 dies, a València, nosaltres cridàvem "Independència" i ells cantaven el "Viva España". Que nosaltres xiulàvem l'himne opressor mentre ells l'acompanyaven amb crits de "¡España, España!"

"Mentre ens confonguem amb un equip de futbol sempre serem un país petit", em deia l'altre dia un amic perico i independentista. Però m'ho deia perquè la "confusió" no era amb el seu equip. M'esmentava, per reforçar l'argument, el Girona, el Nàstic, el Lleida. Oblidava, l'amic -o no volia recordar- que la immensa majoria de seguidors d'aquests equips també ho són del Barça.

El cas és que, agradi més o menys, el Barça és més que un club perquè ha entrat en el terreny de la política. I tant me fa que la causa fos un tal Franco; tant me fa que abans no es pogués parlar de política de manera normalitzada, i el Barça fes les funcions de vàlvula d'escapament. La realitat, avui, és la que és, i seria d'imbècils desaprofitar-la. Tot el que contribueixi, de manera democràtica -i l'esport ho és- a fer avançar la lluita, s'ha d'aprofitar. Sense pors. Sense manies. I sense desmobilitzadores crides al seny.

És evident que no es tracta d'anar estomacant gent per les cantonades. Que tampoc no cal insultar ningú. Cap persona, vull dir. A València, quan la final de copa, les dues aficions ens vàrem respectar. La majoria de nosaltres, com la majoria d'ells, som gent civilitzada. Però el nostre equip representa el que representa, i el seu equip representa el que representa. I no en tenim prou cridant a favor del que representa el nostre equip. A mi, si més no, quan veig aquell blanc pretesament immaculat m'entren unes ganes enormes de cridar contra el que representa i, per tant, contra l'equip que el vesteix. I insultar-lo, si convé. Deixar anar tota la rauxa. En aquest sentit, el seny se'n pot anar tranquil·lament a fer punyetes. A fer la mà, per seguir amb les referències valencianes.

No hi seré, dimats, al Camp Nou. Li passo el carnet al meu fill gran, perquè es pugui treure, encara que sigui en part, el mal regust de la final de Mestalla. Però un segon després que la classificació per a Wembley s'hagi confirmat -que es confirmarà- sortiré amb el meu fill petit a cridar pels carrers de Vic. A favor del que representa el Barça, i en contra del que representa el Madrid.

Mori el seny, visca la rauxa!

ENTRE UN BARÇA-MADRID I UN MADRID BARÇA

Passats uns dies, i en un foradet entre les moltes ocupacions que paradoxalment se m’han acumulat en aquestes jornades de festa, entro al blog per parlar-ne: dimecres passat vaig ser a València, per veure en directe la final de copa (sí, aquella que després es va trencar) entre el Barça i el Madrid. Ho resumiré en dos tipus de comentaris: esportius i dels altres.

Els esportius els ventilaré de pressa, perquè això no vol ser una crítica futbolística, tot i que hi ha coses evidents. La primera, que si abans de començar la temporada em diuen que guanyarem lliga i champions, però que a canvi el Madrid ha de guanyar la copa, signo a ulls clucs. La copa, encara que ens feia molta il•lusió guanyar-la, és el torneig petit. I se l’ha endut l’equip petit, jugant un futbol d’equip petit. Petit i violent. Tan violent que dubto que a Europa trobi tanta magnanimitat arbitral. Unim-hi a això que veig molt i molt difícil que el Madrid ens pugui guanyar a doble partit i jugant la tornada a casa, i entendreu per què em sorprèn tant el pessimisme generalitzat que sembla haver-se instal•lat entre la culerada. En aquest sentit, suposo que els comentaris d’en Guardiola a la seva darrera roda de premsa, penjant el cartell de favorit al rival, eren una manera de treure pressió als seus, però no em van agradar. Sembla que, de cop i volta, dubtem de nosaltres mateixos. I no hi veig el motiu.

I anem ara pels “altres comentaris”. Perquè quan es parla de comentaris no esportius entorn d’un Barça–Madrid, és evident que estem parlat de política. Per això fa tant mal que el Madrid ens hagi guanyat un torneig, encara que sigui petit. No és pel torneig, sinó perquè són “ells”. El Madrid. Un club que, no ho oblidem, també és “més que un club”. També representa el que representa. I el que representa emprenya. Fa ràbia. Però sabeu què? Doncs que en aquest sentit vaig sortir de Mestalla més que satisfet. Paral•lelament a la crescuda del sentiment independentista a Catalunya, ha crescut el sentiment espanyolista entorn dels Barça–Madrid, que s’han polititzat definitivament. Ja no són aquell reducte en el que ens refugiàvem per alleugerir la nostra sensació de catalans frustrats per pertànyer a Espanya. Dimecres, nosaltres –pràcticament tota la grada blaugrana- cridàvem “Independència” i ells –pràcticament tota la grada merengue- cantaven el “Viva España”. Sense manies. Sense dissimular. Allí hi estàvem fent política. Fins i tot els tertulians fatxes del “Punto pelota” tenien problemes per justificar la presència de banderes espanyoles al bàndol madridista: “¿Pero esto qué quiere decir, que Barcelona no está representada por la bandera española?” Ah, i un altre detall, encara: l’himne i la xiulada. Evidentment, el van posar per rebentar els timpans de la gent. Evidentment, vam xiular. Jo, girat d’esquena des de dins de la xiulada, era incapaç de calibrar si aquesta s’havia sentit o no. Després, m’han confirmat que per televisió l’esbroncada es va sentir d’allò més. La curiositat era saber què farien ells, perquè era evident que l’himne el que se’n diu cantar-lo no el cantarien. No té lletra... Doncs sabeu què? Que es van passar tota l’estona que va durar cridant, sense cap mena de mania, “¡España. España!” Anem bé. Anem bé, i el Barça hi ajuda. Encara que ens hagi fet tant de mal haver perdut.

I ja que parlem de política, deixeu-me fer una referència a la bèstia negra del barcelonisme durant els últims anys, el portuguès Mourinho. A la roda de premsa anterior a la final, i preguntat justament per la política que envolta aquests partits, va respondre que ell no es fica en aquestes qüestions, que ell pertany a un país petitet, modest, però on tots els seus habitants se senten molt orgullosos de ser portuguesos. Aquest home no sap ni un borrall d’història. Algú li hauria de recordar que el seu petit país va aconseguir la independència definitiva mitjançant el tractat de Lisboa, entre d’altres coses perquè Espanya va haver de dividir esforços entre la Guerra de Restauració portuguesa i la Guerra dels Segadors catalana, al final de la qual, per cert, Catalunya va perdre part del seu territori a causa del tractat dels Pirineus. Però parlar-li a Mourinho de solidaritat seria una radical pèrdua de temps.

Ah, i per acabar... Mestalla. Mai no havia vist un camp tan lleig vist des de fora, i tan encisador vist des de dins. Magnífica metàfora de la visió que tenim del País Valencià del Principat estant. I qui em vulgui entendre ja m’entén.

I ara, a per la Champions. I a per la independència.

ATEMPTAR CONTRA L'ATEMPTAT

Publicat a l'edició d'Osona i el Ripollès del diari El 9 Nou, divendres 08/04/2011.

Atemptar contra l’atemptat

El documental ETA a la ciutat dels sants ha generat un seguit de polèmiques d’obligada anàlisi. Podem començar pel comunicat de l’Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes, on s’acusa l’excalcalde Pere Girbau de dir que ETA no ha d’actuar a Catalunya “perquè aquí som nacionalistes com ells”. Ras i curt: l’ACVOT fa trampa. Girbau no dóna més importància a la vida de ciutadans catalans que a la de “càntabres, extremenys o castellano-lleonesos”, com diu la nota de l’associació. El que fa és atacar justament la línia de flotació etarra, tot desmuntant-li els suposats arguments alliberadors, que cauen pel seu propi pes quan actuen en territori d’un país que lluita pel mateix que ells diuen que lluiten. D’aquesta manera, l’exalcalde mostra les profundes contradiccions d’una gent que utilitza uns mètodes que la ciutat de Vic va rebutjar des del primer instant. Fins i tot el propi Girbau, en un altre moment del documental, no pot amagar que els sentiments de ràbia i dolor generats per l’atemptat van fer que molts, començant per ell, s’alegressin de la sort que van córrer, el dia següent, Monteagudo i Erezuma. En tot cas, el que queda clar és que l’ACVOT ha seleccionat del documental el que ha volgut, fent dir als protagonistes allò que mai no han dit, però que a ells els va magníficament bé per a les seves maniobres.

Decididament, no assistiré al suposat homenatge a les víctimes que l’ACVOT protagonitzarà a Vic el proper 29 de maig. Seria el mateix que atemptar contra l’atemptat, contra l’allau de solidaritat i generositat humana que va provocar a la ciutat. M’adhereixo a la postura que va mantenir durant molts anys l’exalcalde Jacint Codina, a qui em sorprèn que l’actual alcalde no defensi de manera pública com sí que fa amb l’exalcalde Girbau.

Arribats a aquest punt, permeteu-me una digressió: l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, l’any 1997, va reunir unes característiques que convertien el fet, condemnable en si mateix, en quelcom especialment execrable des del punt de vista moral. Pràcticament tothom va mostrar el seu rebuig envers l’acció d’ETA, però vull recordar el cas del cantautor Raimon, que tot i haver-se expressat sense embuts, va veure com en el decurs d’un acte d’homenatge el públic, en una mostra d’espanyolisme descarnat, l’escridassava per cantar en català. Codina ho va dir ben clar: no podia ser que aquell espanyolisme s’introduís a Vic amb l’excusa de l’atemptat. Com vol fer ara la gent de l’ACVOT. Com han fet sovint determinades –no totes- associacions de víctimes del terrorisme, que semblen voler utilitzar els morts en benefici de formacions o postures polítiques molt concretes. Si fa o no fa el mateix que està passant amb la no legalització de Sortu. Hi ha qui ha arribat fa temps a la conclusió que el manteniment d’una situació que només porta al drama i la desesperació, li fa guanyar vots. Molts vots. I amb les coses de menjar no s’hi juga...

Parlem, per acabar, d’una altra polèmica absurda: al documental, determinades intervencions semblaven vincular les reaccions post-atemptat amb el fet que s’hagués produït als barris del sud de la ciutat. L’argument no té ni cap ni peus. L’atemptat va ser contra la caserna de la Guàrdia Civil, i tot hauria anat de la mateixa manera encara que hagués estat ubicada a la Rambla del Passeig, al Sucre o a la Serra-de-Senferm. Tothom sap que la resposta de Jordi Pujol a la pregunta de si les reaccions haurien estat diferents si la massacre s’hagués produït enmig de la plaça Major –“Vull creure que no”- és conceptualment perfecta. Però en el fons tothom sap també que les diferències existeixen. I que no tenen res a veure amb víctimes de primera i de segona categoria. Simplement, l’espai públic té unes connotacions irrepetibles en qualsevol altre cas. Algú és capaç d’assegurar, per exemple, que l’any 1991, en un hipotètic i sortosament mai produït atemptat a plaça un matí de dissabte, alguna de les presumibles víctimes no podria ser un guàrdia civil fora de servei que hagués anat a mercat? Ells també eren –alguns encara ho són- habitants de la ciutat. I la ciutat és una sola.

Si creiem realment en un Vic cohesionat, convindria que ens replantegéssim algunes coses. Entre elles, que potser ja hem callat massa. Que comentaris com els que han sorgit a causa del documental, o determinats escrits de determinats periodistes europeus titllant-nos de racistes i xenòfobs, mereixen una resposta clara i contundent. Una resposta que estic segur que uniria en una sola veu els vigatans de tota la vida i els nous vigatans, vinguin d’on vinguin i visquin al barri que visquin. I sabeu què? Que si organitzéssim una concentració amb aquesta intenció, segurament hi trobaríem també algun ex guàrdia civil jubilat, que s’ha quedat a viure a la ciutat demostrant així com se l’estima. Perquè som independentistes i hem lluitat per tenir la nostra pròpia policia, però per sobre de tot som persones. I les persones mereixen respecte

10 D'ABRIL, EL DIA DE LA LLIBERTAT

S'apropa la clau de volta de les consultes sobre la independència. Hagin anat com hagin anat les anteriors, és evident que el ressò mediàtic, fins i tot a nivell internacional, que tindran no ja els resultats sinó el sol fet d'haver dut a terme l'acte a la capital del País, esdevé una nova oportunitat de donar a conèixer arreu amb èxit les nostres aspiracions nacionals. Estic convençut que la ciutat on vaig néixer i viure una pila d'anys, i on encara hi tinc tanta família i amics ,estarà a l'alçada de les circumstàncies. De fet, tota la fase prèvia -el vot anticipat i les activitats paral·leles que s'han desenvolupat- ha estat revestida d'una simptomatologia més que positiva. I les notícies segueixen essent engrescadores: molta gent d'arreu de la Nació farà cap a la capital per donar-hi un cop de mà. De Vic, per exemple, en conec una bona colla. Des d'aquest modest blog, i a manera de granet de sorra, reproduiré per darrera vegada -abans de la votació "oficial" i definitiva- el poema i la corresponent introducció que he "penjat" coincidint amb cadascuna de les tongades de consultes anteriors. Que no pateixi ningú, que no és meu. És de Josep M. de Sagarra, i està datat l'any 1931.

Oblidem per uns instants l’autoria del poema, nascut de la ploma d’un autor amb massa foscos a la seva “biografia nacional”. No cal ni tan sols que intentem esbrinar el motiu que el va dur a escriure’l. Quedem-nos només amb un fet inqüestionable: més enllà del llenguatge emprat, propi de les primeres dècades del segle XX, la peça sembla escrita pensant en el referèndum de diumenge. Us la transcric, amb la gens dissimulada esperança que us ajudi –ens ajudi- a carregar les piles. Feliç 10A!

I aquí va el poema:

EL DIA DE LA LLIBERTAT

Només hi ha un dia entre els dies que roden

que és tot nervi, pel cor i pel cant

i pot fer allò que altres dies no poden,

i avui és aquest dia tan gran.

Se sent passar el neguiteig d’una espera,

per si és precís el cridar i el dir: Prou!

Tots en el pit duem plecs de bandera...

Avui som més que una vida que es mou.

Sentim la pell tremolar esgarrinxada

amb gelosia de temps i d’espai.

Sentim la mar més de blau de mirada

i les muntanyes més nostres que mai.

Què li darem a la pàtria ferida

en aquest dia tan ple de destí?

No vol coets inflamats de mentida,

tampoc espera ni sang ni botxí.

Ni vol rialles voltant una taula

que per la joia no és tot prou madur...

Sols us demana una sola paraula

però no vol que deserti ningú.

Que si algú encara té als ulls una bena,

que qualsevol que es llevés fent el sord,

durà una marca pintada a l’esquena

amb quatre lletres que diguin que és bord.

Doncs penseu que la gràcia de viure

no tindrà mai un instant com aquest,

com quan direu: Vull la pàtria ben lliure

perquè ningú pot privar-li aquest dret.

La carn, avui, té puresa de lliri,

cap dels que formen pot ser maleït!

Avui el poble ha tastat el deliri

d’ésser tot ell voluntat i esperit.

Tu, Catalunya, daurada captiva,

no et quedi gens de vergonya en el front,

mostra’t com ets, i ben nua i ben viva,

davant de totes les terres del món.

Que vagi molt bé. la lluita continua!