dijous, 5 de maig del 2011

ADÉU AL CONSELL D'ADMINISTRACIÓ DEL TNC

El Secretari general del Departament de Cultura m'acaba de comunicar -de manera personal, cosa que li agraeixo- que dimarts passat, 03/05/2011, vaig ser cessat com a membre del Consell d'Administració del TNC. Sé que sonarà a tòpic si dic que ha estat un honor formar-ne part, però la veritat és que han estat 7 anys molt intensos, en els que s'han dut a terme canvis substancials en el funcionament i sobretot la orientació del Teatre. Especialment durant la darrera legislatura, al llarg de la qual s’han intensificat les relacions amb altres equipaments escènics de la resta del territori, entenent per territori la globalitat dels PP.CC. És cert que les restriccions pressupostàries ens van impedir anar més lluny, però confio que l’equip d’en Sergi Belbel, a qui desitjo tota la sort del món, podrà completar la feina. Un record molt especial per a l’Alfred Fort i la resta d’amics amb qui vaig compartir viatge. Visca el teatre!

diumenge, 1 de maig del 2011

MORI EL SENY, VISCA LA RAUXA!



Doncs no, senyor Rossell. Ho sento, però no comparteixo el seu discurs. Bé, una part potser sí. És cert que per aquestes terres sempre hem estat més civilitzats que determinats troglodites que corren per determinades latituds. És cert que ens hem esforçat a refermar-nos més en positiu que en negatiu, més pel que fem que no pel que els altres no ens volen deixar fer. Però no és menys cert que la sacrosanta invocació al seny ens ha mantingut massa temps domesticats, com si les ganivetes de tallar el pa que l'any 1714 les famílies catalanes varen haver de lligar amb cadeneta per obligació -no fos cas que les empressin per a d'altres menesters- s'haguessin mantingut fermades fins ara, traïnt d'aquesta manera la rauxa de què va fer gala aquella gent. "Que la prudència no ens faci traïdors", va dir ja fa una pila d'anys un clarivident Jordi Carbonell.


El cas és que ara vostè ens demana que ignorem que el Madrid, com deia a la meva última blocada, també és "més que un club". Que fem veure que no ens hem adonat que la pugna Barça-Madrid s'ha polititzat definitivament. Que fa menys de 15 dies, a València, nosaltres cridàvem "Independència" i ells cantaven el "Viva España". Que nosaltres xiulàvem l'himne opressor mentre ells l'acompanyaven amb crits de "¡España, España!"


"Mentre ens confonguem amb un equip de futbol sempre serem un país petit", em deia l'altre dia un amic perico i independentista. Però m'ho deia perquè la "confusió" no era amb el seu equip. M'esmentava, per reforçar l'argument, el Girona, el Nàstic, el Lleida. Oblidava, l'amic -o no volia recordar- que la immensa majoria de seguidors d'aquests equips també ho són del Barça.

El cas és que, agradi més o menys, el Barça és més que un club perquè ha entrat en el terreny de la política. I tant me fa que la causa fos un tal Franco; tant me fa que abans no es pogués parlar de política de manera normalitzada, i el Barça fes les funcions de vàlvula d'escapament. La realitat, avui, és la que és, i seria d'imbècils desaprofitar-la. Tot el que contribueixi, de manera democràtica -i l'esport ho és- a fer avançar la lluita, s'ha d'aprofitar. Sense pors. Sense manies. I sense desmobilitzadores crides al seny.

És evident que no es tracta d'anar estomacant gent per les cantonades. Que tampoc no cal insultar ningú. Cap persona, vull dir. A València, quan la final de copa, les dues aficions ens vàrem respectar. La majoria de nosaltres, com la majoria d'ells, som gent civilitzada. Però el nostre equip representa el que representa, i el seu equip representa el que representa. I no en tenim prou cridant a favor del que representa el nostre equip. A mi, si més no, quan veig aquell blanc pretesament immaculat m'entren unes ganes enormes de cridar contra el que representa i, per tant, contra l'equip que el vesteix. I insultar-lo, si convé. Deixar anar tota la rauxa. En aquest sentit, el seny se'n pot anar tranquil·lament a fer punyetes. A fer la mà, per seguir amb les referències valencianes.

No hi seré, dimats, al Camp Nou. Li passo el carnet al meu fill gran, perquè es pugui treure, encara que sigui en part, el mal regust de la final de Mestalla. Però un segon després que la classificació per a Wembley s'hagi confirmat -que es confirmarà- sortiré amb el meu fill petit a cridar pels carrers de Vic. A favor del que representa el Barça, i en contra del que representa el Madrid.


Mori el seny, visca la rauxa!

dilluns, 25 d’abril del 2011

ENTRE UN BARÇA-MADRID I UN MADRID BARÇA



Passats uns dies, i en un foradet entre les moltes ocupacions que paradoxalment se m’han acumulat en aquestes jornades de festa, entro al blog per parlar-ne: dimecres passat vaig ser a València, per veure en directe la final de copa (sí, aquella que després es va trencar) entre el Barça i el Madrid. Ho resumiré en dos tipus de comentaris: esportius i dels altres.



Els esportius els ventilaré de pressa, perquè això no vol ser una crítica futbolística, tot i que hi ha coses evidents. La primera, que si abans de començar la temporada em diuen que guanyarem lliga i champions, però que a canvi el Madrid ha de guanyar la copa, signo a ulls clucs. La copa, encara que ens feia molta il•lusió guanyar-la, és el torneig petit. I se l’ha endut l’equip petit, jugant un futbol d’equip petit. Petit i violent. Tan violent que dubto que a Europa trobi tanta magnanimitat arbitral. Unim-hi a això que veig molt i molt difícil que el Madrid ens pugui guanyar a doble partit i jugant la tornada a casa, i entendreu per què em sorprèn tant el pessimisme generalitzat que sembla haver-se instal•lat entre la culerada. En aquest sentit, suposo que els comentaris d’en Guardiola a la seva darrera roda de premsa, penjant el cartell de favorit al rival, eren una manera de treure pressió als seus, però no em van agradar. Sembla que, de cop i volta, dubtem de nosaltres mateixos. I no hi veig el motiu.



I anem ara pels “altres comentaris”. Perquè quan es parla de comentaris no esportius entorn d’un Barça–Madrid, és evident que estem parlat de política. Per això fa tant mal que el Madrid ens hagi guanyat un torneig, encara que sigui petit. No és pel torneig, sinó perquè són “ells”. El Madrid. Un club que, no ho oblidem, també és “més que un club”. També representa el que representa. I el que representa emprenya. Fa ràbia. Però sabeu què? Doncs que en aquest sentit vaig sortir de Mestalla més que satisfet. Paral•lelament a la crescuda del sentiment independentista a Catalunya, ha crescut el sentiment espanyolista entorn dels Barça–Madrid, que s’han polititzat definitivament. Ja no són aquell reducte en el que ens refugiàvem per alleugerir la nostra sensació de catalans frustrats per pertànyer a Espanya. Dimecres, nosaltres –pràcticament tota la grada blaugrana- cridàvem “Independència” i ells –pràcticament tota la grada merengue- cantaven el “Viva España”. Sense manies. Sense dissimular. Allí hi estàvem fent política. Fins i tot els tertulians fatxes del “Punto pelota” tenien problemes per justificar la presència de banderes espanyoles al bàndol madridista: “¿Pero esto qué quiere decir, que Barcelona no está representada por la bandera española?” Ah, i un altre detall, encara: l’himne i la xiulada. Evidentment, el van posar per rebentar els timpans de la gent. Evidentment, vam xiular. Jo, girat d’esquena des de dins de la xiulada, era incapaç de calibrar si aquesta s’havia sentit o no. Després, m’han confirmat que per televisió l’esbroncada es va sentir d’allò més. La curiositat era saber què farien ells, perquè era evident que l’himne el que se’n diu cantar-lo no el cantarien. No té lletra... Doncs sabeu què? Que es van passar tota l’estona que va durar cridant, sense cap mena de mania, “¡España. España!” Anem bé. Anem bé, i el Barça hi ajuda. Encara que ens hagi fet tant de mal haver perdut.



I ja que parlem de política, deixeu-me fer una referència a la bèstia negra del barcelonisme durant els últims anys, el portuguès Mourinho. A la roda de premsa anterior a la final, i preguntat justament per la política que envolta aquests partits, va respondre que ell no es fica en aquestes qüestions, que ell pertany a un país petitet, modest, però on tots els seus habitants se senten molt orgullosos de ser portuguesos. Aquest home no sap ni un borrall d’història. Algú li hauria de recordar que el seu petit país va aconseguir la independència definitiva mitjançant el tractat de Lisboa, entre d’altres coses perquè Espanya va haver de dividir esforços entre la Guerra de Restauració portuguesa i la Guerra dels Segadors catalana, al final de la qual, per cert, Catalunya va perdre part del seu territori a causa del tractat dels Pirineus. Però parlar-li a Mourinho de solidaritat seria una radical pèrdua de temps.



Ah, i per acabar... Mestalla. Mai no havia vist un camp tan lleig vist des de fora, i tan encisador vist des de dins. Magnífica metàfora de la visió que tenim del País Valencià del Principat estant. I qui em vulgui entendre ja m’entén.



I ara, a per la Champions. I a per la independència.

dissabte, 9 d’abril del 2011

ATEMPTAR CONTRA L'ATEMPTAT


Publicat a l'edició d'Osona i el Ripollès del diari El 9 Nou, divendres 08/04/2011.

Atemptar contra l’atemptat

El documental ETA a la ciutat dels sants ha generat un seguit de polèmiques d’obligada anàlisi. Podem començar pel comunicat de l’Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes, on s’acusa l’excalcalde Pere Girbau de dir que ETA no ha d’actuar a Catalunya “perquè aquí som nacionalistes com ells”. Ras i curt: l’ACVOT fa trampa. Girbau no dóna més importància a la vida de ciutadans catalans que a la de “càntabres, extremenys o castellano-lleonesos”, com diu la nota de l’associació. El que fa és atacar justament la línia de flotació etarra, tot desmuntant-li els suposats arguments alliberadors, que cauen pel seu propi pes quan actuen en territori d’un país que lluita pel mateix que ells diuen que lluiten. D’aquesta manera, l’exalcalde mostra les profundes contradiccions d’una gent que utilitza uns mètodes que la ciutat de Vic va rebutjar des del primer instant. Fins i tot el propi Girbau, en un altre moment del documental, no pot amagar que els sentiments de ràbia i dolor generats per l’atemptat van fer que molts, començant per ell, s’alegressin de la sort que van córrer, el dia següent, Monteagudo i Erezuma. En tot cas, el que queda clar és que l’ACVOT ha seleccionat del documental el que ha volgut, fent dir als protagonistes allò que mai no han dit, però que a ells els va magníficament bé per a les seves maniobres.

Decididament, no assistiré al suposat homenatge a les víctimes que l’ACVOT protagonitzarà a Vic el proper 29 de maig. Seria el mateix que atemptar contra l’atemptat, contra l’allau de solidaritat i generositat humana que va provocar a la ciutat. M’adhereixo a la postura que va mantenir durant molts anys l’exalcalde Jacint Codina, a qui em sorprèn que l’actual alcalde no defensi de manera pública com sí que fa amb l’exalcalde Girbau.

Arribats a aquest punt, permeteu-me una digressió: l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, l’any 1997, va reunir unes característiques que convertien el fet, condemnable en si mateix, en quelcom especialment execrable des del punt de vista moral. Pràcticament tothom va mostrar el seu rebuig envers l’acció d’ETA, però vull recordar el cas del cantautor Raimon, que tot i haver-se expressat sense embuts, va veure com en el decurs d’un acte d’homenatge el públic, en una mostra d’espanyolisme descarnat, l’escridassava per cantar en català. Codina ho va dir ben clar: no podia ser que aquell espanyolisme s’introduís a Vic amb l’excusa de l’atemptat. Com vol fer ara la gent de l’ACVOT. Com han fet sovint determinades –no totes- associacions de víctimes del terrorisme, que semblen voler utilitzar els morts en benefici de formacions o postures polítiques molt concretes. Si fa o no fa el mateix que està passant amb la no legalització de Sortu. Hi ha qui ha arribat fa temps a la conclusió que el manteniment d’una situació que només porta al drama i la desesperació, li fa guanyar vots. Molts vots. I amb les coses de menjar no s’hi juga...

Parlem, per acabar, d’una altra polèmica absurda: al documental, determinades intervencions semblaven vincular les reaccions post-atemptat amb el fet que s’hagués produït als barris del sud de la ciutat. L’argument no té ni cap ni peus. L’atemptat va ser contra la caserna de la Guàrdia Civil, i tot hauria anat de la mateixa manera encara que hagués estat ubicada a la Rambla del Passeig, al Sucre o a la Serra-de-Senferm. Tothom sap que la resposta de Jordi Pujol a la pregunta de si les reaccions haurien estat diferents si la massacre s’hagués produït enmig de la plaça Major –“Vull creure que no”- és conceptualment perfecta. Però en el fons tothom sap també que les diferències existeixen. I que no tenen res a veure amb víctimes de primera i de segona categoria. Simplement, l’espai públic té unes connotacions irrepetibles en qualsevol altre cas. Algú és capaç d’assegurar, per exemple, que l’any 1991, en un hipotètic i sortosament mai produït atemptat a plaça un matí de dissabte, alguna de les presumibles víctimes no podria ser un guàrdia civil fora de servei que hagués anat a mercat? Ells també eren –alguns encara ho són- habitants de la ciutat. I la ciutat és una sola.

Si creiem realment en un Vic cohesionat, convindria que ens replantegéssim algunes coses. Entre elles, que potser ja hem callat massa. Que comentaris com els que han sorgit a causa del documental, o determinats escrits de determinats periodistes europeus titllant-nos de racistes i xenòfobs, mereixen una resposta clara i contundent. Una resposta que estic segur que uniria en una sola veu els vigatans de tota la vida i els nous vigatans, vinguin d’on vinguin i visquin al barri que visquin. I sabeu què? Que si organitzéssim una concentració amb aquesta intenció, segurament hi trobaríem també algun ex guàrdia civil jubilat, que s’ha quedat a viure a la ciutat demostrant així com se l’estima. Perquè som independentistes i hem lluitat per tenir la nostra pròpia policia, però per sobre de tot som persones. I les persones mereixen respecte

dimecres, 6 d’abril del 2011

10 D'ABRIL, EL DIA DE LA LLIBERTAT


S'apropa la clau de volta de les consultes sobre la independència. Hagin anat com hagin anat les anteriors, és evident que el ressò mediàtic, fins i tot a nivell internacional, que tindran no ja els resultats sinó el sol fet d'haver dut a terme l'acte a la capital del País, esdevé una nova oportunitat de donar a conèixer arreu amb èxit les nostres aspiracions nacionals. Estic convençut que la ciutat on vaig néixer i viure una pila d'anys, i on encara hi tinc tanta família i amics ,estarà a l'alçada de les circumstàncies. De fet, tota la fase prèvia -el vot anticipat i les activitats paral·leles que s'han desenvolupat- ha estat revestida d'una simptomatologia més que positiva. I les notícies segueixen essent engrescadores: molta gent d'arreu de la Nació farà cap a la capital per donar-hi un cop de mà. De Vic, per exemple, en conec una bona colla. Des d'aquest modest blog, i a manera de granet de sorra, reproduiré per darrera vegada -abans de la votació "oficial" i definitiva- el poema i la corresponent introducció que he "penjat" coincidint amb cadascuna de les tongades de consultes anteriors. Que no pateixi ningú, que no és meu. És de Josep M. de Sagarra, i està datat l'any 1931.

Oblidem per uns instants l’autoria del poema, nascut de la ploma d’un autor amb massa foscos a la seva “biografia nacional”. No cal ni tan sols que intentem esbrinar el motiu que el va dur a escriure’l. Quedem-nos només amb un fet inqüestionable: més enllà del llenguatge emprat, propi de les primeres dècades del segle XX, la peça sembla escrita pensant en el referèndum de diumenge. Us la transcric, amb la gens dissimulada esperança que us ajudi –ens ajudi- a carregar les piles. Feliç 10A!

I aquí va el poema:

EL DIA DE LA LLIBERTAT

Només hi ha un dia entre els dies que roden

que és tot nervi, pel cor i pel cant

i pot fer allò que altres dies no poden,

i avui és aquest dia tan gran.


Se sent passar el neguiteig d’una espera,

per si és precís el cridar i el dir: Prou!

Tots en el pit duem plecs de bandera...

Avui som més que una vida que es mou.


Sentim la pell tremolar esgarrinxada

amb gelosia de temps i d’espai.

Sentim la mar més de blau de mirada

i les muntanyes més nostres que mai.


Què li darem a la pàtria ferida

en aquest dia tan ple de destí?

No vol coets inflamats de mentida,

tampoc espera ni sang ni botxí.


Ni vol rialles voltant una taula

que per la joia no és tot prou madur...

Sols us demana una sola paraula

però no vol que deserti ningú.


Que si algú encara té als ulls una bena,

que qualsevol que es llevés fent el sord,

durà una marca pintada a l’esquena

amb quatre lletres que diguin que és bord.


Doncs penseu que la gràcia de viure

no tindrà mai un instant com aquest,

com quan direu: Vull la pàtria ben lliure

perquè ningú pot privar-li aquest dret.


La carn, avui, té puresa de lliri,

cap dels que formen pot ser maleït!

Avui el poble ha tastat el deliri

d’ésser tot ell voluntat i esperit.


Tu, Catalunya, daurada captiva,

no et quedi gens de vergonya en el front,

mostra’t com ets, i ben nua i ben viva,

davant de totes les terres del món.


Que vagi molt bé. la lluita continua!

diumenge, 27 de març del 2011

ESQUERRA - SOM VIC


A Vic, dir "Joan Freixanet" equival a parlar de tota una institució. Referent en el món del comerç com a destacat artesà-cistellaire, història viva de l'atletisme vigatà, recuperador, els anys 70, de la secció local d'Esquerra Vic... en Joan, als seus més de 80 anys, tanca com a últim suplent la llista dels 31 noms de la candidatura d'Esquerra-Som Vic a les municipals del 2011.

En Joan ens ha fet, per a cadascun dels/les 31, l'emblema que veieu a la fotografia. A partir de les seves explicacions i l'aportació de collita pròpia, aquí va la meva interpretació: la C és el territori, el Principat de Catalunya on està empeltada la ciutat de Vic. Les quatre barres són el catalanisme, centrat des de fa segles en la lluita per l'alliberament social i nacional de la Nació completa, és a dir, dels Països Catalans.

Un catalanisme del que Vic ha estat referent, tot i que aquí la lluita s'ha centrat massa sovint únicament en l'alliberament nacional, oblidant que la defensa de la Nació és també la defensa dels drets de les persones que la composen. Des del projecte de Som Vic volem recollir el llegat d'aquest catalanisme vigatà, projectant-lo cap a un futur obert, intens i renovador. L'emblema creat per en Joan serà, sens dubte, un dels millors símbols de tot plegat. Moltes gràcies, amic!

dilluns, 21 de març del 2011

LA BALADA DE L'INDESITJABLE (i III)


TERCER I DARRER LLIURAMENT. SI ALGÚ HO HA SEGUIT, ESPERO QUE A ALGÚ LI HAGI INTERESSAT.
.
-------------------------------------------------------------------------------------------------
.
L’Indesitjable, un cop oberta la segona porta, ha accedit a l’‘espai neutral’. En Max se n’adona.

CAMBRER: Què és això?

El Cambrer corre vers la primera porta. Allí, l’Indesitjable està dret, impassible darrere el vidre. Els dos homes resten a tocar, només amb el cristall com a separació. El Cambrer respira ostensiblement. L’altre, amb les mans a la butxaca, deixa el seu alè marcat al vidre.
CAMBRER: Torna a la taula. (No hi ha resposta.) Que tornis a la taula!
NOI (amb veu alterada, també): Dóna-li la cervesa i acabem d’una vegada!
CAMBRER: No puc obrir si s’ha violat l’espai de seguretat! Ho diu el reglament!
NOI: De vegades, cal ser valent i prendre la iniciativa!

El Cambrer es tomba vers la parella donant l’esquena al vidre i, per tant, a l’Indesitjable. Es pren el temps necessari per tal de tranquil·litzar-se.

CAMBRER (suau, però enèrgic): No m’arriscaré a obrir aquesta porta i que pugui fer-vos algun mal. No m’ho perdonaria mai.
NOIA: A veure, a veure... no dramatitzem, tampoc. Bé que ha entrat per la porta del carrer, abans. Ha hagut de creuar tot el bar, per anar al seu lloc... i no ens ha fet res.

Mentre el Cambrer i la Noia parlen, l’Indesitjable també es tomba, restant ara “esquena amb esquena” amb en Max. A poc a poc, es recolza a la porta i es deixa caure fins a terra, on seu mantenint-se sempre enganxat al vidre.
.
CAMBRER: Sí, però ara es troba en un estat d’alteració evident. I jo sóc responsable de la seguretat dels meus clients.
NOIA: Vols dir que el que li passa no és una mena de... ?
CAMBRER: De què?
NOIA: De síndrome.
Noi: Síndrome? Síndrome de què?
NOIA: Fa estona que espera...
CAMBRER: Ell s’ho ha buscat.
NOIA: Així i tot, fa estona que espera. Jo no ho puc entendre, però segur que en té moltes ganes...
CAMBRER: Què vols dir, que té el ‘mono’? Si se’n torna al seu lloc, li portaré la seva cervesa i no li caldrà esperar més.
NOIA: No és la cervesa, el que vol.

L’Indesitjable comença a remenar a la mateixa butxaca d’abans.

CAMBRER: Ja, però no estan autoritzats a fer-ho abans que els serveixin la beguda.
NOI: I això per què?
CAMBRER: Diuen que el líquid en dilueix els efectes...
NOIA: L’alcohol en dilueix els efectes? Segur?
CAMBRER: Sí... a mi també m’estranya. Si voleu que us digui la veritat... (Observa que no l’escolti ningú a banda de la parella.) Em sembla que el que volen és... accelerar-los el final.
NOI: Vols dir que...?
CAMBRER: I tant! No acabaran igual, de totes maneres? Doncs com abans millor!
NOIA: No pots estar parlant de debò...
CAMBRER: Per què no? Si t’ho mires fredament, és el millor per a tothom. Inclosos ells, per molta llàstima que et facin. O justament per això...
NOIA (observant el Cambrer, que no sap què fer amb l’Indesitjable, insisteix): De tota manera, si no li haguessis impedit que ho fes quan ell volia...
CAMBRER: Això mateix! El primer dia que entra, i ja li permeto que se salti les normes! No ho veus que començaria a córrer la veu, i ja no ens els trauríem del damunt?
NOI (amb una barreja d’incredulitat i d’espant): Em sembla que no cal que discutiu més... el nostre amic tira pel dret.

La Noia i el Cambrer es giren a temps de veure com l’Indesitjable treu una cigarreta d’un paquet que acaba de rescatar del fons del seu abric, i se la du a la boca. Amb parsimònia, desa el paquet a la butxaca, d’on en treu un encenedor. N’activa la flama, i encén la cigarreta. El Cambrer reacciona, esverat.

CAMBRER: No ho facis! (A la Noia:) No ho pot fer, això! (Altre cop a l’Indesitjable:) Que no ho facis, et dic! (Colpeja el vidre amb la mà.) Vols parar, desgraciat? Que no ho veus, que em busques problemes? (Amb moviments ràpids, es treu un xiulet de la butxaca. El fa sonar repetidament. Mira cap a la barra.) I aquell cagat no sortirà, no... ! (Tornant a l’Indesitjable, colpejant de nou el vidre amb més insistència.) Que t’estiguis quiet, fill de puta! No pots fumar, ara, t’has d’esperar! Quan jo et doni la cervesa, no abans! I allí dins! Tancat! Tancat com una bèstia, que és el que ets!
(Pausa. L’Indesitjable sembla no sentir-lo.) Si no te’n vas no et serveixo! (A la parella:) Servir-lo, us imagineu? Servir un degenerat! No m’hi poden obligar!

El Noi sembla sentir alguna cosa i va cap a la porta del carrer. Mira enfora. La Noia, entretant, allarga una mà fins a tocar el braç de Max. Aquest reacciona violentament.
.
CAMBRER: Deixa’m estar!
NOIA: T’has de calmar, Max. T’agafarà alguna cosa...
CAMBRER (més exaltat encara): Ja em recolliran els de l’Administració. No ho fan amb aquests putos indesitjables, que no són més que una rèmora per a la societat? Què dic, una rèmora? Un perill, són! Un perill per als nostres fills! Si ells tenen dret a fer el que vulguin, jo també! (Fa sonar de nou el xiulet de manera estrident.)
NOI (tornant espantat cap a l’interior del bar): En vénen tres més...
CAMBRER: Què?
NOI: Que en vénen tres més... tan llefiscosos i grenyosos com aquest.
CAMBRER: No poden! El màxim permès són tres, i aquí ja en tenim un!
NOIA: No deuen saber-ho, que és aquí.
CAMBRER (intenta repetir amb el xiulet; esverat com està, però, no aconsegueix que soni; el rebot amb fúria contra el terra; es troba al límit de la histèria): I una merda! Es coneixen tots, aquests fumadors! Són una secta! Ho fan expressament per putejar-me, no sé per què els he de tractar amb tants miraments! Necessiten víctimes, i ara m’ha tocat a mi!
NOIA: Vols dir que no estàs desbarrant?
CAMBRER: No sé què vol dir, aquesta paraula! No em vinguis amb collonades, ara! (L’Indesitjable ha acabat la cigarreta, i n’encén una altra.) Ho veus? Ja hi torna!
NOIA: Dóna-li la cervesa, i s’haurà acabat.
CAMBRER: No! Primer, que apagui aquesta porqueria!

(El Noi ha tornat a mirar enfora, i ve a donar notícies.)

NOI: Són a la cantonada de sota, ja!

El Cambrer no sap on mirar. Ara ho fa en direcció a la porta del carrer, ara cap a l’Indesitjable. Finalment, pren una determinació.
CAMBRER: D’acord. Li dono la cervesa. Però que se’n vagi a la taula.
NOIA: No sé com t’ho faràs...
CAMBRER (tornant a encastar-se al vidre que el separa de l’Indesitjable): Està bé, ja et porto la beguda! Pots fumar tant com vulguis! Se me’n fot, a mi, si tens pressa per ‘palmar-la’! Però ves-te’n cap a la taula!

L’Indesitjable no s’immuta. El Noi, entretant, torna a la porta del carrer, d’on ja no es bellugarà més. Des d’allí, continua informant.

NOI: Has de fer alguna cosa, Max! S’han parat a xerrar, però no trigaran a arribar!
CAMBRER (amb un rostre cada cop més desencaixat): Que no em sents? Que et porto el mam, però te n’has d’anar a la taula! Aixeca el cul, collons!

Tot d’una, sempre amb el mateix gest ralentit, l’Indesitjable comença a aixecar-se. El Cambrer se’l mira, expectant. Quan ja és dret del tot, el fumador es tomba, tornant a quedar enfrontat a Max, sempre separats per la primera porta. A poc a poc, l’Indesitjable es treu la cigarreta de la boca. Amb un posat sobtadament solemne, observa el Cambrer fit a fit... i escup, enviant un considerable gargall al terra de l’‘espai neutral’. En Max resta del tot sorprès per aquell gest inesperat. El fumador, finalment, torna a dur-se la cigarreta als llavis, hi fa una profunda calada, i engega un quantiós núvol de nicotina directament al vidre de la porta... i a la cara del Cambrer. Aquest, de moment, continua sense reaccionar.

NOI: Que vénen!
CAMBRER (esclatant ja sense cap mena de control): Però tu què t’has pensat? Sí, a tu t’ho dic! A tu, porc fumador! Escòria humana! Hauríeu de ser morts! Tots! A la cadira elèctrica, us enviava jo! Us creieu que podeu empudegar-nos l’aire així, com si res, i que ens quedarem callats? Doncs no senyor! Conec gent, jo, saps? Puc saber on vius! Et buscarem! Et trobarem! Pagaràs el que estàs fent als nostres fills!
NOIA: Si tu no en tens, de fills...
CAMBRER (a la Noia): I a tu què et passa? A què ve defensar-lo d’aquesta manera? Et fa llàstima, només, o és que te’l vols tirar?
NOIA: Max...!
NOI: S’han aturat! Han sentit els crits i s’han aturat!
CAMBRER: Millor! Aquí no en volem, de degenerats! Aquí, només persones sanes! Aquí...!

El Cambrer, de sobte, es du una mà al pit, i el prem amb desesper. Prova de dir —o cridar— alguna cosa més, però no pot. En silenci, es doblega fins a caure de genolls. La Noia, ràpida, s’ajup per ajudar-lo, i ell s’hi recolza amb dificultat. No pot respirar, i no es treu la mà del pit. L’Indesitjable es manté immòbil. El Noi crida, nerviós.

NOI: Ja arriben! Ja arriben!

(Ara, l’Indesitjable s’ajup fins a quedar a l’alçada del Cambrer, sempre darrera el vidre. Tranquil·lament, introdueix un cop més la seva llefiscosa mà dins el seu llardós abric, i en treu el paquet de cigarretes. Amb un gest inesperadament amable, i de manera que no deixa dubtes, n’ofereix una al Cambrer, que el mira terroritzat, mentre la Noia no sap com reaccionar. El Noi, des del seu lloc, torna a cridar, ara com si li anés la vida.)

NOI: Ja són aquí!

Es fa el fosc. FI.