diumenge, 3 d’octubre del 2010

L'OASI NO VOL MORIR



Ahir dissabte, el “canvi” va ser el protagonista. Em refereixo a la paraula, no al concepte en si. El PSC proclamant que CiU no tan sols no era el canvi, sinó que no arribava ni a recanvi, CiU insistint que més tripartit no canviaria res (quan s’ha dit per activa i per passiva que no es repetirà)... voltes i més voltes, jocs de paraules fàcils entorn d’una de molt gastada, que poques vegades ha significat res en boca dels dos partits de l’establishment català. Perquè a veure, mirem-nos-ho fredament: quan ha canviat alguna cosa, en la política d’aquest país? Quan han deixat de repartir-se el pastís en exclusiva, CiU i PSC? Quan hem vist que els socialistes s’enfrontaven amb el govern de Madrid fins a uns nivells insospitats? Quan hem vist que CiU feia passos nacionalment concrets, més enllà de la retòrica habitual, com ara la reivindicació del concert econòmic? Quan s’ha demostrat que la via estatutària estava més que morta, que Espanya no acceptaria que anéssim més enllà de la simple descentralització política? Quan Esquerra Republicana de Catalunya ha entrat al govern de la Generalitat, vet-ho aquí.

Es podrà dir el que es vulgui, però un repàs a la situació viscuda des de 1980 a 2003, amb una Catalunya gairebé mil·limètricament dividida en dos, amb el pastís degudament tallat i repartit, en una situació d’aigües estancades que alguns van denominar l’oasi català, no té res a veure amb el que ha passat des del 2003 ençà. Voler comparar les dues etapes com la de l’ordre –abans del 2003- enfrontada a la del desgavell –després del 2003- és, ras i curt, mentir. N’he parlat en altres escrits i no hi insistiré massa, però una simple relació d’avenços lingüístics, de respecte i posada en valor de la voluntat popular via consultes, de reorganització territorial, d’ampliació de les cobertures socials, de reconeixement del paper de la joventut, de normalització nacional en aspectes tan quotidinament elementals com anar al cinema, d’acollida de la immigració, d’aposta pel talent propi en recerca i innovació, de reconeixement de la importància dels petits municipis i les seves alcaldies, de la presència oficial de Catalunya arreu del món, l’establiment, en definitiva, de sòlides estructures d’Estat tot i no tenir-ne, vénen a confirmar el que dic. Algú creu que un govern monocolor, ja fos de PSC o de CiU, o fins i tot un govern de coalició entre ells hauria gosat fer-ho? Cal que recordem què va passar amb l’Estatut del 30 de setembre, retallat per uns via esmenes destructives i pels altres via pacte vergonyant? Hi insisteixo: em fa riure que ara es barallin per apropiar-se del canvi com a concepte, quan aquest fa ja 7 anys que s’ha produït, i no ha estat precisament gràcies a ells. Pel que fa a la parauleta ja se la poden quedar, si volen. D’alguna manera s’hauran d’entretenir durant la campanya...

I mentre ells escenifiquen un cop més les seves suposades baralles, el PP avança. Algunes enquestes el donen com a tercera força política després del 28N. I amb el PP en aquests nivells de representativitat sí que podem anar oblidant-nos d’hipotètics canvis. Si els seus escons esdevenen imprescindibles, ens apropem perillosament a l’extrem contrari del canvi, a la involució. Recordeu l’etapa 1995-2003? Recordeu el Govern de la Generalitat sotmès als designis de l’espanyolisme cavernícola dels de la gavina blava? Tenim ganes de tornar-hi? Ja sé que algú m’acusarà de voler atiar la por al PP, com va fer el PSOE durant les darreres eleccions espanyoles, però en aquest cas és molt diferent. Allí es tractava simplement de guanyar, no em direu que la política d’en Zapatero ha estat especialment equerranosa... ara, en canvi, es tracta de garantir que ningú farà marxa enrere en totes les polítiques acabades d’implementar. Que s’aplicarà la llei del Cinema sense arronsar-se davant les Majors, per resumir-ho amb un dels exemples més visibles...

Això només d’aconseguirà si Esquerra Republicana de Catalunya és decisiva i vetlla per garantir que seguim avançant, que no retrocedim ni un mil·límetre. I arribats a aquest punt, permeteu-me acabar amb el que trobo una flagrant contradicció: he dit en altres ocasions que m’agrada que sorgeixin nous partits independentistes, ja que així la gent podria triar segons la seva ideologia: independentisme d’esquerres o de dretes, vaja. El que passa és que aquestes noves formacions insisteixen a dir que en aquestes eleccions ha de primar l’eix nacional, no el de dreta-esquerra. Si això és així, si cal primar la independència per sobre de tot, no seria més lògic agrupar esforços i concentrar el vot en el partit independentista que totes les enquestes diuen que treurà més escons, i amb diferència? Ja sé que aquest argument no farà ni fred ni calor a les forces a les que em refereixo, però la gent que anirà a votar és tota una altra història.
Esquerra o PP. Esquerra o involució. Aquesta és la qüestió.

dijous, 30 de setembre del 2010

DEBAT AMB JORDI CABRÉ

Des del mes d’agost fins avui he mantingut un intercanvi d’escrits amb l’escriptor Jordi Cabré al diari “El Punt”, fonamentalment sobre la Llei del Cinema, amb algun afegitó. Ell jugava amb una mica d’avantatge perquè ho feia en format Article i jo m’havia de conformar amb una Carta al Director, però no em fa res, són les regles del joc. Com que suposo que ja s’ha acabat, i per tal de deixar-lo fixat, reprodueixo al blog tots els escrits. No us espanteu. Només són quatre fragments independents... i breus. En tot cas, gràcies per la paciència!

Responsabilitat cultural (Jordi Cabré)
07/08/10

Un dels reptes per a la propera dècada a Catalunya és assumir que hi ha iniciatives, valors, esdeveniments, idees que no poden ni han de delegar-se al poder polític. Hem passat molts anys, no només set, de regulació constant i d'intervenció (sovint necessària) del sector públic: ha esclatat quan aquesta regulació s'ha ficat en l'àmbit cultural i un exemple paradigmàtic d'això ha estat la prohibició dels toros, però també les quotes de català per al cinema. Assumeixo la necessitat de les quotes però convé advertir que les quotes de música catalana a la ràdio han derivat, massa sovint, en resultats ridículs. Es pot promoure la música en català sota criteris d'incentivació de la qualitat, de deixar enrere la por al mercat o a la competència. Som prou bons. Ajut sí, quota tal vegada també: paternalisme no. Aquesta és la diferència radical entre la Catalunya d'avui i la de la Renaixença: més que créixer, semblem obsessionats en la pura supervivència. I si aquest és el nostre objectiu com a cultura, no pateixin: sobreviurem. El que passa és que seria preferible que l'objectiu fos un altre, el d'estar vius. Cosa que és molt diferent.

Amb persones destacades del departament de Cultura de la Generalitat hem discutit força, els últims anys, sobre si convenia fer una política cultural nacionalista. Argumentaven ells que no, que ells volien imposar una política independentista: l'aposta per les quotes en el cinema, per exemple, m'ha acabat donant la raó: no ha de ser cap estigma admetre que fem una política cultural nacionalista. El que passa és que l'hem de fer de forma molt més intel·ligent i efectiva. Ens falten Cambons. Ens falten entitats privades i persones que intervinguin, per a compensar aquest excés notori d'intervencionisme públic en la cultura. Implicar-se vol dir fer política, vol dir opinar, vol dir influir. Apropiar-se del sector, no permetre que la gana reglamentista dels polítics (inevitable?) es faci propietària de la cultura. Es tracta d'unir el món públic i el privat en un objectiu, compartit, de dur el prestigi de la cultura catalana allí on mereix: i fer-ho amb espontaneïtat, amb menys control, amb menys pors. Catalunya s'ha fet gran: és hora de demostrar-ho.
------------------------------------------------------------------------------------------------

Resposta a Jordi Cabré (Josep M. Diéguez)
12/08/10

El passat 7 d'agost, l'escriptor Jordi Cabré publicava a El Punt un article, titulat Responsabilitat cultural, que no puc negar que em va deixar desconcertat.

Hi sostenia la tesi que el govern de la Generalitat practica un intervencionisme que ofega la iniciativa privada. Com a exemple, la Llei del Cinema. Es veu que al Departament de Cultura els fa vergonya admetre que fan política nacionalista, i per això diuen que la fan independentista i prou. A l'hora de la veritat, però, cauen en el paternalisme de les quotes. Per tant, els privats han “d'apropiar-se del sector, no permetre que la gana reglamentista dels polítics es faci propietària de la cultura”.

Aquí és on em perdo. Si hi ha un sector del qual s'havien apropiat els privats –amb els resultats conegut– és el del cinema. Si hi ha un sector on les polítiques autoanomenades nacionalistes van fracassar, torna a ser el del cinema. I no té res a veure amb les quotes de la música a la ràdio, senyor Cabré. A la ràdio, t'encolomen la música que volen a les hores que volen. La política independentista es limita a garantir que qui busqui cinema en català –del contingut que sigui i a l'hora que vulgui– pugui tenir-hi accés. Vostè parla d'incentivar la qualitat, de no tenir por de la competència. Justament el que persegueixen els fons de suport previstos a la llei. I si es tracta, com vostè diu, d'unir el món públic i el privat pel bé del prestigi de la cultura catalana, què se suposa que és, si no, la Xarxa Concertada de Pantalles prevista també a la llei?

La lògica de la retòrica més elemental diu que si algú vol reforçar un argument ha de fer-ho emprant exemples que li vagin a favor. El que ha fet el senyor Cabré amb el seu escrit és acabar donant la raó a aquells que se suposa que volia criticar.
------------------------------------------------------------------------------------------------

Responsabilitat cultural 2 (Jordi Cabré)
25/09/2010

En Josep M. Diéguez és president de la comissió sectorial de cultura d'ERC. Aquest estiu ha escrit al diari una resposta al meu article “Responsabilitat cultural”, del 7 d'agost. Com que crec que ha llegit el meu article en diagonal (tal vegada en vertical), em plau entrar en el terreny del matís o de la dialèctica: política independentista o política nacionalista? Aquesta reflexió la vaig fer arran de les reflexions de l'Eduard Voltas, amic meu i actual secretari del Departament de Cultura, quan proclamava la política cultural independentista d'ERC en contraposició a la política nacionalista feta fins aleshores. Vaig provar de fer veure que expressions com “posar la cultura al centre del projecte nacional català”, o abastar un “espai català de comunicació de Salses a Guardamar”, etcètera, eren (i són) terminologia inevitablement nacionalista. Llenguatge de construcció nacional, d'identitat, d'imaginari, fins i tot d'essències. El meu article del 7 d'agost (prego revisió) començava per felicitar-se que ERC hagi assumit que, més enllà de les “eines d'Estat”, també hi ha una tasca immensa (ben compatible) en el camp de la identitat, la llengua i la consciència nacional. La prova és justament l'establiment de quotes en català a la llei del cinema, que el meu article no critica en cap moment. Al contrari, em sembla una iniciativa ben lloable. El però ve després.

Després vénen les formes, el desenvolupament. Les quotes de català a la ràdio han fet el seu servei, però avui ja comencen a tenir de vegades aplicacions absurdes: mala música en català, en males hores i de mala gana, no és un favor per al català. I això es nota. I crema, i acaba esdevenint contraproduent. El meu article defensa la reglamentació però alerta contra el reglamentisme. El repte, com deia, no és sobreviure com les foques: sinó viure, com les gavines. Si fem quota i prou, ho haurem delegat tot (de nou) a la norma jurídica i a la intervenció pública. Com en el cas dels toros, només poso un crit d'alerta: no participaré en un país ni en una cultura fets només a cops de decret. Un cop aprovada la llei del cinema (bravo), el repte és ara buscar incansablement el dia de la seva derogació per obsoleta. Això tot just comença.
------------------------------------------------------------------------------------------------


Resposta a Jordi Cabré 2 (Josep M. Diéguez)
30/09/10

A hores d'ara, el lector o lectora interessat ja sap de què va: aquesta és la segona resposta als escrits d'en Jordi Cabré publicats a El Punt amb el títol “Responsabilitat cultural” (1 i 2).

D'entrada, vull agrair el to conciliador del seu segon article, al qual provaré de correspondre. He rellegit el primer, com diu ell, “en vertical”, és a dir, començant pel principi i acabant pel final, que és com s'han de llegir les coses. I francament, per més voltes que hi dono trobo que la seva afirmació en el sentit que “no criticava en cap moment” les quotes i per extensió la llei del cinema, esdevé pel cap baix agosarada. De fet, tot l'article traspua crítiques a la llei. En tot cas, em reconforta saber que també la defensa.

En altres aspectes sí que coincidim, com per exemple en la crítica frontal a les quotes de música a la ràdio. Diu en Jordi Cabré: “Mala música en català, en males hores i de mala gana”. Deia jo: “T'encolomen la música que volen a les hores que volen”. Paraules intercanviables, de la qual cosa em congratulo. Coincidiríem també, ben segur, en la seva “defensa de la reglamentació però alerta contra el reglamentisme”. De fet, si ho hagués dit amb la mateixa precisió al seu primer escrit, el meu segurament hauria estat diferent.

No coincidim, i no passa res –la discrepància és saludable– pel que fa al debat política nacionalista/política independentista. Refermar la pròpia identitat, crear un imaginari català, és, simplement, voler esdevenir un país com els altres. El nacionalisme és tota una altra cosa. Quan un país “normal” nacionalment parlant segueix sent nacionalista, esdevé un perill per als seus veïns. Espanya n'és el millor exemple. I pel que fa a mi, el nostre intercanvi s'acaba aquí.

Cordialment,

dimarts, 28 de setembre del 2010

PER QUÈ FARÉ VAGA


Ahir va passar per la feina la gent d’un sindicat minoritari, per fer-nos saber que no recolzaven l’aturada general de demà perquè es tracta d’una “vaga política”. Em van tranquil·litzar. No vaig tan desencaminat, pel que es veu. Perquè jo faré vaga justament perquè és política. La de funcionaris no tenia sentit. La retallada de sous ja estava decidida i la vaga no funcionaria com a mesura de pressió. La de demà és tota una altra cosa.

N’estic fart que em retallin el sou, com n’estic fart de no saber què passarà amb la meva futura pensió, com n’estic fart que a la meva filla li costi tant de trobar feina. Però també n’estic fart d’haver de pagar peatges com qui diu per anar a buscar el diari, n’estic fart que viure a Catalunya em resulti pel cap baix un 6% més car que fer-ho a molts altres indrets de l’Estat, i n’estic fart de no saber –o saber massa- què fan amb els meus impostos. N’estic fart del govern espanyol que ho provoca i d’aquells que el recolzen amb hipòcrites abstencions en votacions parlamentàries.

Tot això, pel que fa a qüestions laborals i/o econòmiques. Però és que no s’acaba aquí la cosa. N’estic fart, per exemple, d’haver de garantir per llei que podré veure cinema en el meu idioma. N’estic fart que molts instituts d’ensenyament secundari es passin pel folre la immersió lingüística i calgui blindar-la també per llei. N’estic fart de saber que hi ha universitaris que no es poden examinar en català. N’estic fart de no poder acollir com cal la immigració perquè no disposem de les competències pertinents. N’estic fart del Tribunal Constitucional espanyol. N’estic fart de no poder decidir el meu futur personal i nacional en règim de llibertat plena.

I sobretot, sobretot, n’estic fart d’Espanya. Espanya és crisi. Per això faré vaga demà.

diumenge, 26 de setembre del 2010

JOSEFINA MASES, IN MEMORIAM

Començo el comentari posant un enllaç que porta a la mítica llista de Nacionalistes d'Esquerra per la circumscripció de Barcelona a les eleccions de l'any 1980 al Parlament de Catalunya. Llegiu-ne el noms i digue-me, amb el cor a la mà, si creieu que mai tornarà a haver-hi una llista tan potent com aquella. Persones concretes, sí. Però tantes, i juntes, ho dubto.

.
El cas és que ella hi era. Com a cinquena suplent, això sí. Mai no la vaig arribar a tractar a fons, però no calia. El capteniment de Josefina Mases i de Ballester, germana d'en Jordi Carbonell i de Ballester i mare del meu bon amic Jordi Rossell, qui m'ha fet saber que aquesta matinada ens havia deixat, era evident a primer cop d'ull. Formava part d'aquella gent independentista i d'esquerres, o d'esquerres i independentista, que és el mateix, que s'ha passat tota la vida picant pedra sense voler aparentar ni destacar. Treball, treball, i treball.

.
La vaig conèixer a l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, de la que el seu germà n'era President, i hem coincidit en aventures posteriors. Ara que sé que ja no hi és -físicament, perquè el seu exemple serà perenne- no puc deixar de pensar amb quina frivolitat tractem de vegades allò que considerem important, fonamental, bàsic. Amb quina inconsciència som capaços de creure que allò pel que hi ha gent que ha lluitat tota una vida fins el final, nosaltres ho aconseguirem així, com si res, només fent petar els dits. L'alliberament nacional, l'alliberament social, són massa importants com per frivolitzar-los al nivell d'un joc de criatures. Jo, per sobre de tot, tinc clara una cosa: la memòria de lluitadores i lluitadors com la Josefina Mases no s'ho mereix.

.
Descansa en pau, companya. És el que et correspon. A nosaltres ens pertoca seguir el teu exemple. Continuar la lluita.

dimecres, 22 de setembre del 2010

PSC i CiU: ELOGI DE LA POLTRONA


L’any 2006, durant les negociacions per formar Govern, CiU va trucar a la porta del PSC abans que a la d’Esquerra. Ho sap tothom, encara que hi hagi molta gent –sobretot convergent- que fa veure que no se’n recorda. CiU sabrà per què va fer aquella tria –jo en tinc la meva opinió, però no és hora d’elucubracions-, però no oblidem que de tria n’hi va haver una altra, també: la del PSC, que no va acceptar el pacte que li oferien i va preferir reeditar el tripartit. Per què?

.

En aquest cas no estem parlant d’elucubracions, ja que la resposta és òbvia: pactant amb ERC i ICV, el PSC s’assegurava la Presidència de la Generalitat. Pactant amb CiU, Montilla –o qui fos, si ell hi renunciava- només seria el segon de Mas. Garantir poltrones, se’n diu d’això. Després –i abans- s’ha fet feina en forma de lleis: Vegueries, Consultes populars, Consum, blindatge del català a l’Educació, Cinema, avui mateix la de Joventut... lleis que, amb tota seguretat, no s’haurien aprovat en un Govern sense Esquerra. La prova, la mateixa Llei del Cinema. Fa uns anys, CiU, aleshores al Govern, redacta un Decret-Llei que contempla una quota del 25% per al cinema en català. El PSC posa el crit al cel i CiU, davant de les múltiples pressions, es fa enrere. Avui, el PSC defensa fins el final la Llei del Cinema d’Esquerra, que garanteix una quota del 50%. La del Cinema i totes les altres, d’una pulsió (ara que estan de moda les pulsions) sobiranista que no es pot ni comparar amb l’arronsament permanent dels 23 anys de CiU. Per què actua així, el PSC? Nopvament obvi: perquè aquestes són les condicions que Esquerra li posa per formar Govern i tenir la Presidència. De nou les poltrones.

.

Durant uns quants anys, CiU va “esbudellar” dialècticament Pasqual Maragall. Quan van començar a proliferar les palmeres als espais públics de Barcelona, va córrer la llegenda urbana –bastant estúpida, per cert- que tot era degut a un dels habituals descontrols etílics de l’aleshores alcalde, que havent perdut el control dels seus actes durant un viatge a no sé quin país africà, havia fet una comanda bestial d’aquells arbres, i ara no sabien com treure-se’ls del damunt. Al Cap i Casal tothom era conscient d’on sortia aquella i altres ofenses de tipus personal: de l’altra banda de la Plaça St. Jaume, més concretament de la fàbrica d’invents d’un tecnòcrata jove que pujava trepintjant-ho tot i que responia a les sigles d’A. M. Avui, un senyor que curiosament respon a les mateixes sigles exigeix “respecte pel president Maragall”. A què pot ser degut, el canvi? Efectivament, ho heu endevinat! Si Maragall serveix a l’objectiu de recuperar “el que era nostre i ens van prendre”, Maragall mereix tot el respecte. Quan Maragall feia nosa era, simplement, un borratxo. Conclusió? Les poltrones altre cop...

.

Això pel que fa als partits, però a nivell individual també Déu n’hi do. Si tibem una mica del fil de les declaracions de Maragall (“Ara toca Mas”), descobrim que no és l’únic element destacat del sector catalanista del partit que es pronuncia de manera semblant. Casualitat? Ho dubto. Podem tenir en compte totes les circumstàncies personals de l’expresident, però quines són les circumstàncies d’en Jaume Sobrequés? I si seguim tibant una miqueta més, trobarem... ni més ni meys que en Ferran Mascarell, que fa temps que flirteja amb la “Casa gran”. I això ja són paraules majors. L’encarregat d’exposar la teoria va ser Sobrequés: “M’he tornat independentista, i per això dono suport a Artur Mas”. La meva opinió? Les poltrones altre cop. En aquest cas, pel que fa al dos més veterans (Mascarell és tota una altra cosa) no es tracta de poltrones concretes, de càrrecs en definitiva. Es tracta de la macropoltrona de l’Statu Quo. Es tracta de canviar de banda (com a les èpoques “glorioses” del repartiment de la plaça St. Jaume), però de no sortir del cercle, de no intentar res de nou, de mantenir-se arrambat a l’ombra de la seguretat, de seguir formant part –encara que sigui incosncientment- del pastís. De retornar a l’Oasi, vaja. Una versió diferent de la poltrona, però poltrona al cap i a la fi. Perquè si un federalista d’esquerres evoluciona cap a l’independentisme, no sembla que CiU sigui el seu destí natural, oi? I encara falta veure on acaba en Mascarell, que aquí sí que podem estar parlant de càrrecs concrets...

.

Evidentment, no renego en absolut de la feina de Govern dels darrers 7 anys. Tot el contrari. Però tampoc sóc tan ingenu com per creure que el PSC s’hi ha afegit “de bona fe”. Diuen que Montilla és espanyolista. Se me’n refot, si ho és. La política del Govern que ell ha encapçalat no ho ha estat pas, i ell sabrà si s’ha hagut d’empassar gaires gripaus. Mai cap President de la Generalitat –i encara menys cap dirigent socialista, incloent-hi Raventós i Obiols- no havia dit ni fet el que ha dit i fet Montilla en clau sobiranista. I tot gràcies a Esquerra. Que ha calgut posar davant dels nassos del PSC la pastanaga de les poltrones? Doncs els hi hem posat, i llestos. I abans que algú em surti amb que Esquerra també ha gaudit de les seves poltrones, li recordaré un cop més que si haguésssim pactat amb CiU, cosa que hauria estat molt fàcil quan el PSC els va donar carabasses, n’haguéssim tingut encara més. Sempre toca a més si es pacta entre dos que si es fa entre tres. Però Esquerra el que volia era avançar en la construcció d’estructures d’Estat, fins i tot sabent que això podia tenir un preu electoral. I això està molt lluny de perseguir la poltrona...

.

En els darrers mesos, concretament des de la sentència del TC i la manifestació del 10J, l’actitud del PSC s’ha girat com un mitjó. No ha escoltat el clam popular, ha seguit insistint en camins sense sortida en la seva relació amb Madrid, i és molt possible que ho acabi pagant car. L’estratègia d’Esquerra ha forçat el PSC a fer el que mai no hauria fet per si sol, però ha tingut un efecte molt més interessant: molts dels votants socialistes també han variat la seva posició en l’eix nacional, apropant-se cada cop més a tesis sobiranistes i probablement, arribat el cas, a pronunciaments independentistes. Per això dubto que l’”efecte Corbacho” els serveixi de gaire: per al “votant PSOE tradicional”, Montilla, a hores d’ara, deu ser poc menys que un traïdor. I el “votant PSC catalanista”, a hores d’ara, deu estar força emprenyat.

.

Pel que fa a CiU, no es pot negar que han detectat la “pulsió sobiranista” que envaeix el carrer i a partir d’aquí han iniciat un d’aquells típics jocs als que ens tenen tan aocstumats del “sí però no”. Independència no però Concert sí, Referèndum sí però no per la independència... el que sigui, el que calgui, les giragonses necessàries per enfilar-se de nou a la poltrona, però sense prendre mal. Fins i tot jugant amb els sentiments dels seus votants.

.

Tot plegat pot tenir repercussió a les properes eleccions. Perquè no podem oblidar que la imensa majoria de ciutadanes i ciutadans que s’aproparan a l’urna a dipositar-hi la papereta, si d’una cosa no entenen és justament de poltrones...

divendres, 3 de setembre del 2010

HEM FET MONTILLA PRESIDENT



És el nostre gran pecat. El crim de lesa pàtria pel qual se'ns vol esborrar de la capa de la terra: hem fet Montilla president.


Tant li fa que rebutgem l'argument de les poltrones explicant que amb Convergència n'hauríem tingut encara més: hem fet Montilla president.

Tant li fa que expliquem que no teníem cap ganes d'acabar com el País Basc, amb la ciutadania dividida en dos i observant-se de cua d'ull: hem fet Montilla president.

Tant li fa que els antics immigrants dels anys 60-70, veient com un dels seus podia arribar al càrrec més alt de la política catalana, hagin començat a sentir aquesta com una cosa que també els implica a ells: hem fet Montilla president.

Tant li fa que molts catalans castellanoparlants, davant l'exemple del seu President, s'adonin qe ells també poden fer el pas: hem fet Montilla president.

Tant li fa que no vulguem enganyar la gent venent una impensable majoria de 68 diputats independentistes i la conseqüent proclamació unilateral d'Independència per a demà passat: hem fet Montilla president.

Tant li fa que expliquem, del dret i del revés, que un Referèndum per la Independència faria que el resultat fos considerat per la ciutadania com una cosa pròpia: hem fet Montilla president.

Tant li fa que el PSC hagi entrat en flagrant contradicció amb el PSOE: hem fet Montilla president.

Tant li fa que molts votants del PSC no suportin la postura dels seus 25 diputats a Madrid: hem fet Montilla president.

Tant li fa que l'actual president de la Generalitat parli de desafecció al cor mateix de l'imperi: hem fet Montilla president.

Tant li fa que l'actual president de la Generalitat s'assembli a l'antic ministre d'Indústria com un ou a una castanya: hem fet Montilla president.

Tant li fa que en el cas de la presidència de la Generalitat l'hàbit sí que faci al monjo: hem fet Montilla president.

Tant li fa que si no hi hagués hagut aquest President n'hi hauria hagut un altre amb prou interessos compartits amb l'oligarquia espanyola com perquè no es notés cap diferència: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim dit per activa i per passiva que la política catalana ha de fer un pas endavant, que l'estratègia ha de ser una altra, i que per tant no hi haurà més tripartits: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim posat la primera pedra per carregar-nos les províncies espanyoles, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim aprovat una llei del Consum que garanteix com mai els drets de la ciutadania, també els lingüístics: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim aprovat una llei de Consultes Populars, que va estar a punt de facilitar-nos un Referèndum (si altres no s'haguessin arronsat) i que ens el tornarà a facilitar la propera legislatura (si altres no s'arronsen), cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim blindat la immersió lingüística a la llei d'Educació, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim aprovat una llei d'Acollida que garanteix l'aprenentatge del català per part dels nouvinguts, cosa que mai ningú no havia gosat abans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que hàgim aprovat una llei del Cinema gairebé definitiva, que ens garantirà a partir de la seva aplicació la visió en català de totes les pel·lícules que vulguem (com si fóssim un país normal), cosa que no només ningú no havia gosat abans, sinó que fins i tot aquells "nacionalistes" que no ho havien gosat han posat el crit al cel en contra d'una suposada imposició del català: hem fet Montilla president.

Tant li fa que la idea de la Independència s'hagi escampat entre la ciutadania com no ho havia fet mai de 7 anys en enrere: hem fet Montilla president.

Tant li fa que no-independentistes habituals es plantegin seriosament la Independència com a solució per millorar la seva vida quotidiana: hem fet Montilla president.

Tant li fa que molts dels que abans només se sentien espanyols ara se sentin també catalans: hem fet Montilla president.

Tant li fa que molts d'aquests que se senten espanyols i catalans alhora no sàpiguen què votarien a l'hora del Referèndum, que acceptin la idea de la Independència com a una idea més, tan vàlida com qualsevol altra: hem fet Montilla president.

Tant li fa que ensumem en certs ambients una certa ferum a racisme, a intransigència, a fonamentalisme nacionalista antiidependentista perquè Catalunya té un President d'origen andalús: hem fet Montilla president.

Tant li fa que Montilla president hagi hagut d'assumir unes polítiques sobiranistes que si hagués governat el seu partit en solitari, el primer partit de l'oposició en solitari, o ambdós partits en coalició no s'haurien dut a terme mai: hem fet Montilla president.

I sobretot, sobretot, tant li fa que argumentem, quan algú es queixa que hem fet Montilla president, les línees de l'estratègia política que hem considerat més adequada. Tant li fa que provem de dur el debat al terreny de les idees. Tant li fa que demanem que se'ns ofereixin arguments raonats, d'aquells que encara que no hi estiguis d'acord has d'admetre que tenen base. Fem el que fem, expliquem el que expliquem, la resposta és sempre la mateixa: "Tot això no són més que excuses. Heu fet Montilla president!"

Per tant, sabeu què us dic? Que ja en tinc prou. Que seguiré responent cada cop que em senti insultat, però que renuncio a intentar explicar res a algú que d'entrada es nega a fer el més mínim esforç no ja de comprensió, sinó simplement d'escoltar el que li diuen. No penso perdre ni un segon de campanya esmerçant esforços en inutilitats. Em dedicaré, això sí, a explicar el projecte d'Esquerra Repulicana de Catalunya a la bona gent disposada a escoltar encara que no pensi com tu. La resta és perdre el temps.

I a l'hora de la veritat, ja parlaran les urnes. I més endavant palarà la Història, que estic convençut que entendrà perfectament, ella sí, per què hem fet Montilla president.

dilluns, 23 d’agost del 2010

CANVI D'UTOPIES II (quan el vent bufa a favor)



Vaig dir que en parlaria ahir, però com sempre faig salat. Comencem:
.
Federalisme: L'Estatut del 30 de setembre incloïa aspectes que el pacte Mas-Zapatero i el ribot de la colla d'en Guerra es van encarregar de fer desaparèixer. Entre d'altres: definició de Catalunya com a nació a l'articulat, no al preàmbul; relacions de bilateralitat amb l'Estat; finançament equivalent al concert econòmic; competències exclusives en immigració; competències exclusives en ports, trens i aeroports: blindatge de competències; ús normalitzat del català a la justícia; garanties enfront de la politització del Tribunal Constitucional; Seleccions esportives. N'hi ha d'altres, però aquestes són prou significatives.
.
Fa més de 4 anys que sabem que per a Espanya allò era inacceptable. I dic Espanya, no govern Espanyol, perquè és clar que qui va comandar aquella retallada va ser el PSOE, i l'alternativa és el PP. Per tant... Després, ha vingut el que ha vingut. Canvis sobre l'Estatut retallat que van fins i tot més enllà del que s'estava discutint aquesta legislatura. Un exemple? Un dels pocs salts endavant que representava l'Estatut aprovat en referèndum era el tractament lingüístic del català, que s'equiparava al del castellà (allò del dret i deure de conèixer les dues llengües). En lloc d'això, la sentència del Constitucional ens porta a un punt anterior a l'Estatut de Sau: la immersió lingüística perd el seu blindatge. L'administració espanyola, ara que se sent forta, aprofita l'avinentesa per recuperar l'"ordre natural de les coses".
.
Pregunta: un cop ens han explicat de què va la cosa, on queda l'opció federalista? Quines possibilitats té? El govern espanyol explica que s'ha posat en funcionament per recuperar allò que el Constitucional s'ha carregat. Imaginant que s'aconseguís -quants anys trigaria?- algú creu que l'Estatut aprovat el 2006 representava una opció federal, o era simplement un estatut d'autonomia, que pot ser conceptualment tan digne com es vulgui, però que no té res a veure amb un pacte entre iguals? Perquè d'això es tracta el federalisme, no ho oblidem: d'un pacte entre iguals. I sense bilateralitat no hi ha igualtat. Espanya ens ha demostrat que no en té res, de federal. Que no forma part de la seva genètica. Dos no es federen si un no vol.
.
Independentisme: Fins fa relativament poc, l'independentisme català tenia dues mancances fonamentals. La primera, l'escassa militància, la poca implantació. La poca gent que hi creia, vaja. L'altra, la conjuntura internacional. De fet, anaven molt lligades. Durant els llargs anys de la travessa del desert, era habitual que et diguessin allò de "a mi ja m'agradaria, però és impossible". I dins d'aquest impossible hi entrava tot. El tarannà espanyol per descomptat, però també la possible reacció internacional -especialment l'europea- enfront d'un hipotètic moviment pro independència. L'Europa occidental mai no acceptaria una Catalunya independent, i ja no diguem uns Països Catalans...
.
Hi havia, en tot plegat, una cosa que ens perjudicava altament, que anava en contra d'un dels nostres màxims arguments: s'estaven creant nous estats, sí, però tots ells arribaven -o es recuperaven - a partir d'unes circumstàncies que es trobaven a anys llum de la realitat catalana: finalitzacions de guerres, desmembrament de l'Europa de l'Est... situacions, totes elles, en les que nosaltres -afortunadament- no ens trobàvem ni de bon tros. Nosaltres formàvem part d'occident, del "món civilitzat". I el món civilitzat, pontificaven els poders, ni coneix ni admet aventures.
.
Avui, la cosa ha fet un tomb radical. Passaré molt ràpidament pel tema Kosova, perquè tot i pertànyer al bloc de països que comentava abans, afegeix una novetat: el dret internacional admet per primer cop que un territori es pot independitzar si ho volen la majoria dels seus habitants. Catalunya no té res a veure amb Kosova, és cert, però el dret internacional afecta tots els països per igual, i la jurisprudència és la jurisprudència. A què treuen cap, si no, les pors de l'estat Espanyol, que en aquest cas està fent un ridícul espectacular?
.
Grenlàndia. Escòcia. Quebec, que no és Europa però sí és occident. I Bèlgica, al bell mig del continent! L'excusa que no fugim d'una dictadura, que no sortim d'una guerra o que no som una colònia s'haurà acabat. Quan Flandes i Valònia vagin cadascú per la seva banda, ningú podrà esgrimir cap d'aquests arguments. El vent bufa a favor nostre.
.
També hi ha canvis en relació a l'altra mancança: ja no som quatre gats. Sigui pel motiu que sigui -sentiments, butxaca, cansament- la independència ha esdevingut una opció més, i no està gens clar -recordeu el 10J- que sigui minoritària. Si més no, es pot equiparar a altres opcions -llegeixis federalisme- igualment complicades. El que passa és que cal tenir molt clar -i això va dedicat a l'independentisme "tradicional"- la diversa procedència d'aquests nous independentistes. Cal tenir molt clar que a l'hora de la veritat valdrà el mateix el vot d'un militant amb dècades de feina a les espatlles que el d'aquell que s'ho plantejarà per primer cop quan surti de casa per anar a votar. És en aquest sentit que molts apostem pel referèndum abans de la proclamació parlamentària: perquè un referèndum garanteix que el poble ha parlat. I tan poble és aquell català autòcton i convençut de tota la vida, com aquell que va arribar fa 40 anys i vol que li garanteixin, per exemple, que per vacances podrà seguir anant al "pueblo" com tota la vida. I és que amb els sentiments no s'hi juga. A més, estic convençut que amb el números que es remenen actualment pot ser més fàcil aconseguir que el Parlament convoqui la consulta que no que faci una proclamació (en podem parlar en un altre escrit, si voleu).
.
Per cert, i parlant del tema: en teoria no em sembla malament la proposta que ha anat sorgint darrerament -l'últim a parlar-ne, l'expresident Maragall- sobre una consulta que inclogui diverses opcions, com ara autonomia, federalisme o independència. Tot el que sigui consultar em sembla lícit i positiu. Ara bé, imaginem un parell de situacions (l'autonomia la podem descartar com a resultat, donades les circumstàncies): guanya la proposta independentista. Evidentment, el govern Espanyol no vol ni sentir-ne a parlar. Malgrat tot, el Parlament, ara sí, fa una proclamació unilateral d'independència. Les cartes sobre la taula internacional, i a jugar-les amb saviesa. Difícil? Sí, molt. Però depenent fonamentalment dels moviments que hi hagi des de la banda catalana. Segona opció: guanya el federalisme. Espanya, de nou, diu que tururut. O encara hi ha algú que després de tot el que ha passat creu que s'hi posarien bé, per molt referèndum que hi hagués hagut? Hi insisteixo: dos no es federen si un no vol, i contra això la comunitat internacional no pot fer-hi res. Què faria, el Parlament català? Proclamar unilateralment un estat federal? Definitivament, no hi ha per on agafar-ho...
.
Quina necessitat té l'amo de les terres de federar-se amb el masover? Com ja he dit alun altre cop, és possible que Espanya acceptés la federació el dia abans de la proclamació de la independència, però aleshores ja no trobaria ningú a l'altra banda. Entretant, el que queda clar és que hi ha hagut un canvi d'utopies: fins fa poc, era utòpic plantejar-se la independència com a possibilitat real. El federalisme, si més no durant la transició i els anys immediats, quan tot estava per construir (encara que la Constitució ja indicava que la cosa no pìntava bé), podia considerar-se una opció real. Avui, iniciat ja el segle XXI, esdevé del tot utòpic imaginar que un estat de les característiques de l'Espanyol pugui arribar a acceptar canviar la seva estructura per una de federal. En canvi, la independència sí que esdevé una possibilitat real. Sobretot, perquè només depèn de nosaltres mateixos.
.
És el que tenen les utopies...