dijous, 11 de febrer del 2010

VEGUERIES (IV)


La de les vegueries és la Llei que genera més dubtes pel que fa als terminis d’aprovació. Si no arriba a temps, serà per poc. Però d’entrada ja està redactada, ja existeix. Sabem que després tindrà un camí complicat, costerut, que Espanya no s’asseurà a contemplar plàcidament com li esborrem d’un sol cop les seves “cuatro provincias”. Però la porta ja s’ha obert.

Sincerament: d’una banda, entenc els localismes. Sóc de Vic, i no em resulta gens fàcil parlar d’una capital de vegueria de nom Manresa. Però també sincerament: em rebenten els localismes. Em rebenten quan van en contra de l’evolució del país. Ens estem espolsant una estructura imperialista imposada fa més de cent anys pel govern espanyol, i hi ha qui ens surt amb excuses ridícules, absurdes, increïbles, com que ara no és el moment “perquè hi ha crisi”. Em podeu dir que tenen a veure les pomes amb els raviolis? Estem aplicant un canvi en profunditat a l’estructura política d’aquest país, un canvi que ens desvincula una mica més d’aquells que ens manen “por derecho de conquista”, i recorrerem a aquella ridiculesa dels “problemes reals” de la gent?

Arribarem o no a temps d’aprovar-la, però ja la tenim aquí. O s’aprova ara o l’entoma el nou Govern. El món és dels valents. Ho som realment, nosaltres? O només som una colla de mesells?

CINEMA (III)


Ahir, el Parlament de Catalunya va desestimar les esmenes a la totalitat que PP i Ciutadans havien presentat contra la Llei del Cinema, i aquesta fou admesa a tràmit, cosa que li permetrà ser aprovada abans que finalitzi la legislatura. Us asseguro que va representar una gran satisfacció ser present a la sessió, i sentir el Conseller Tresserras i la diputada M. Mercè Roca fent una defensa ajustada i assenyada d’una de les lleis que ha de visualitzar més clarament els canvis socials introduïts en aquest final de legislatura. Però si he de destacar alguna cosa de les intervencions que vaig sentir ahir, és aquesta frase: “Aquesta no és una llei del Departament del Conseller Tresserras. És una llei del Govern del President Montilla”. Així de clar, així de contundent es mostrava el diputat del PSC Josep M. Balcells.

L’any 1998, CiU retirava un decret llei pensat per assolir el 25% de quota de cinema en català, entre les reticències –a banda de la ja sabuda de les majors- del propi PSC. Entenc que ha de doldre que el que tu no has aconseguit ho assoleixin uns altres, i a sobre doblant el percentatge. Però no m’hi penso aturar gens, en aquest punt. Han passat 10 anys, la situació ha canviat, i a ningú no li ha de fer vergonya defensar, ara, posicions diferents i més avançades. Seria un error que ens entretinguéssim a burxar la ferida de CiU, que ho va intentar i no se’n va sortir. Seria un error que presumíssim en excés d’haver fet canviar el posicionament del PSC. No diem que som un sol país, un sol poble? Doncs a veure si ens ho creiem. La Llei del Cinema ha de sortir del Parlament tan enfortida com sigui possible, i per això cal la suma de tothom. De moment, els socis de Govern ja han pactat que no l’esmenaran. La cosa va de debò.

Ahir, Ciutadans i PP acusaven Esquerra d’”obsessió lingüística”. La Llei té més de 50 articles, i a banda del famós article 18 –el de les quotes- només hi ha una referència a la llengua a l’article 1. La resta està destinada a parlar de diversos tipus de fons de suport, a parlar de la potenciació del cinema fet a Catalunya –tot-, a bastir estratègies per ajudar el sector a superar la crisi. Ciutadans i PP, en canvi, només parlen d’obsessió lingüística. Qui són, els obsessionats? Ah, i no patiu pel tema de les majors. A banda del que ja hem comentat alguna vegada –no aniran en contra del seu propi compte de resultats- hi ha lleis internacionals de defensa de la competitivitat que penalitzen una empresa que deixa de subministrar un producte a una àrea geogràfica determinada per tal d’esquivar-ne les lleis. Per molta gesticulació que facin –i la faran fins el final- saben, i ho admeten en privat, que l’hauran de complir. Efectivament, ahir va ser un gran dia.

CONSULTES POPULARS (II)


Deia a l’anterior apunt que la de Consultes Populars és la llei més avançada pel que fa a la seva tramitació. Ja ha superat el període d’esmenes, ha estat votada favorablement pel Ple del Parlament, i nomes ha de superar el tràmit del Consell de Garanties. Segons l’oposició –la que compta, la de CiU-, la Llei té un problema: el Parlament no podrà convocar referèndums sense la preceptiva autorització de Madrid. És cert.

Però això és així no perquè ho digui la nova Llei catalana, sinó perquè ho diu la legislació espanyola. En altres paraules: no som independents. I doncs, què esperàvem? No és una Llei pensada per proclamar la independència. És, això sí, una Llei que, arribat el moment, i si els partits catalans tenen la valentia suficient, pot generar un pols polític decisiu entre els governs català i espanyol. Perquè fins ara el Parlament Català, legislació en mà, no podia ni admetre a tràmit iniciatives encaminades a dur a terme consultes populars. No en tenia competències. Ara les tindrà. Ara podrà convocar consultes, fins i tot la tan anhelada consulta independentista. Després, Madrid hi dirà la seva. I dirà que no, evidentment, amb la qual cosa el pols polític estarà servit.

Quan arribi el moment, quan una majoria política n’estigui convençuda, Catalunya podrà plantar cara. Podrà presentar una proposta democràtica, i si els antidemòcrates no l’admeten seran ells qui hauran de donar explicacions davant l’opinió pública europea. Francament, no entenc els escarafalls de CiU, que defensa una curiosa alternativa que passa per un registre de consultes gestionat per l’IDESCAT, cosa tan rebuscada com legalment inútil. O és que els fa por haver d’admetre en públic que, arribat el moment, això del pols polític amb Madrid els fa més nosa que altra cosa? O és que els tremolen les cames davant l’anunci d’Esquerra, que ja ha dit que posarà com a condició per a possibles pactes postelectorals justament la celebració d’un referèndum vinculant sobre la independència?

dimecres, 10 de febrer del 2010

LLEIS PER A UN CANVI ESTRUCTURAL (I)

Al Parlament de Catalunya, i pel que fa a la feina legislativa, és a dir, a l’elaboració i entrada en vigor de lleis, l’any que acabem d’encetar i que clourà l’actual legislatura es presenta apassionant. Dues lleis fonamentals entraran en vigor, una tercera si no hi entra restarà a punt perquè l’hemicicle resultant de les properes eleccions l’entomi i i se la faci seva, i és molt probable que es comencin a posar els fonaments d’una quarta. Se’n fan moltes, de lleis, al Parlament. Importants, de ben segur, per a segments concrets de la societat. De les que vull parlar, però, són de les que es consideren d’”interès general”. Perquè aquestes tres -potser quatre- ho són. Parlo, en llenguatge col·loquial, de la Llei del Cinema, la de Consultes Populars, la de les vegueries... i potser de la llei Electoral. Quatre lleis que depenen dels departaments on Esquerra hi té la responsabilitat final. Casualitat? En absolut.

Hi ha qui diu que es tracta d’una simple estratègia electoral. Que ara que s’apropen eleccions, volem apuntar-nos trumfos susceptibles de ser rendibilitzats a les urnes. Com vulguin. No pots obligar ningú a creure allò que no vol, o a no creure el que vol creure. I si així son feliços, millor per a ells. Però cal estar informat, per parlar, i aleshores t’adones que les coses no són tan fàcils. Un exemple: la Llei del Cinema, que és la que he seguit –i encara segueixo- de més a prop, us asseguro que no estat gens fàcil. De fet, recordo reunions obertes a molta gent, per parlar del tema... durant la legislatura 2003-2006! Després ha calgut redactar un document de bases sobre el que començar a treballar mentre, paral·lelament, es mantenien trobades amb tots els sectors implicats: distribuïdors, exhibidors, actors, directors, partits del Govern, partits de l’oposició... i així hem arribat on som ara, a l’inici dels tràmits per a la seva aprovació per via d’urgència al Parlament de Catalunya. Escoltant tothom i intentar consensuar amb tothom, encara que hi hagi qui mantingui el contrari. Però arriba un moment que les coses s’han d’anar concretant, malgrat els qui només volen posar pals a les rodes.

L’Administració és una màquina terriblement lenta –caldria trobar la manera d’accelerar terminis sense reduir garanties- i si vols fer les coses ben fetes passen coses com aquesta: 3 o 4 lleis fonamentals es concreten a finals de legislatura. Però es concreten. Són lleis que estan cridades a canviar estructuralment aquest país. Ens ho mirarem, amb una mica més de detall, als següents apunts del bloc. Un per llei.

dilluns, 1 de febrer del 2010

JA TOCAVA!


Ja tocava, sí. I no ha estat fàcil. He llegit, aquests dies, moltes referències al "últims dos anys", però la història venia de més enllà, de força més enllà. No es tracta ara de remoure res. Tothom té la seva responsabilitat en el que va passar. I fixeu-vos que dic "responsabilitat", no "culpa". En casos com aquest és impossible parlar de culpabilitats, perquè qui més qui menys s'ha fet la seva idea sobre el que va passar, i mentalment ja fa molt que cadascú va repartir culpes. La gràcia, el gran encert del que es va esdevenir a l'assemblea d'Esquerra-Vic de divendres passat, és que tothom -bé, gairebé tothom- va ser capaç de fer un pas endavant malgrat totes les "motxilles" que carregàvem. Jo, la meva, la vaig deixar a la sortida i suposo que ja ha passat a millor vida, com estic segur que ha succeït amb tota la resta d'embalums que feia tant de temps que carregàvem...
.
Ara, encara que soni a tòpic, toca pencar. En unes condicions molt millors de les que hi havia fins ara, per un fet elemental: la gent torna a tenir il·lusió. I trempera, si em permeteu l'expressió massa "de gènere". Només em resta felicitar totes aquelles persones que ho han fet possible, i reiterar el meu convenciment que "ara sí". Ja tocava!
.
foto: LA NOVA EXCUTIVA, ACABADA DE SORTIR DEL "FONT" (fotografia d'osona.com)

divendres, 29 de gener del 2010

NO ELS FEM EL JOC, SI US PLAU!

Grups al facebook cridant a contraatacar, llistes que corren amunt i avall amb els cinemes que tancaran dilluns i als quals se'ns crida a no tornar-hi mai més... l’anunci de vaga d’exhibidors contra la nova Llei de Cinema està produint les lògiques i previsibles reaccions. Previsibles segur, però... lògiques?

Mirem-nos-ho fredament. Com es que fan vaga en dilluns, quan a banda de ser el dia de menor assistència de públic, fora de Barcelona i alguna ciutat com Vic ja n’hi ha molts, de cinemes tancats? Com és que no trien un dissabte al vespre o un diumenge a la tarda, si volen que la seva veu se senti de debò? Com és que aquell altre invent de les 53 sales que van deixar entrar gratuïtament a veure cinema en català un dissabte determinat per demostra que no hi ha via demanda, no va tenir el més mínim ressò? Molt senzill: perquè saben que no tenen res a pelar. Es tracta de picar l’ullet a les “majors”, de dir-los que estan amb elles. Més enllà d’això, res de res. Paper mullat. Fer el numeret pel sol fet de fer-lo.

Per què els hauríem de boicotejar?. Si el pitjor boicot per aquesta colla arribarà quan hagin de complir la Llei! I la compliran, podem estar-ne segurs. Ens amenacen que les “majors” no enviaran pel·lícules a Catalunya. Hi ha algú que s’ho cregui? Que no hem sentit a parlar mai del concepte “compte de resultats”? Doncs ja som al cap del carrer...

A mi també m’emprenya –tot i que no em sorprèn- l’actitud dels cinemes de Vic. I pot ser que d’entrada deixi d’anar-hi. Com pot ser que dilluns, per poc que trobi un forat, vagi a un dels cines que no tancaran. Però us ben asseguro que el dia que la Llei entri en vigor, no m’autoflagel·laré anant a veure cinema en català a Granollers o alguna altra població propera, amb totes les incomoditat que això em comportaria. Aniré al Vigatà, o al Nou, o als Sucre, i entraré per la porta amb un somriure d’orella a orella. Un somriure de satisfacció, perquè hi trobaré el que busco. Tant me fa el que pensi el monopolista propietari, de debò.

Heu sentit que algú del Govern, que algú dels grups parlamentaris que donen suport al Govern, hagi insinuat la més mínima marxa enrere? Oi que no? Oi que estan ben tranquils? Doncs nosaltres, igual. No ens volen donar cinema en la nostra llengua, però ho hauran de fer igualment. Voleu una més gran victòria?

dimecres, 27 de gener del 2010

CiU: SOBIRANISME PER A SOBIRANISTES (i prou)


Això, suposant que sigui cert. Suposant que una força política que pretén esmenar la llei del cinema “perquè hi ha un excés d’imposició” pugui ser considerada realment com a sobiranista. Però vaja, diguem que sí, que són, alhora, “gent d’ordre” i sobiranistes. En aquest cas, però, haurem d’admetre que a més de sobiranistes són excloents. No en el sentit tradicional, aquell que podríem resumir en la màxima “excloc pertànyer a cap altra nació que a la meva”. No. El sobiranisme de CiU és excloent en el sentit que només adreça el missatge als convençuts, a aquells que ja són sobiranistes. Es tracta de viure en una bombolla, de seguir amb aquella tan pujoliana identificació del partit amb el país. De considerar que tot aquell que no és sobiranista d’origen no pot formar part d’un projecte col·lectiu de futur. De partir el país per la meitat, vaja. En última instància, d’arribar a la situació del País Basc, on cada cop sembla més remota la possibilitat d’estructurar ”un sol poble”

Darrerament han sovintejat les declaracions de dirigents de CiU posant en qüestió l’independentisme d’Esquerra. Si ho fóssim realment, diuen, no hauríem fet ni els dos tripartits ni, especialment, Montilla President. Jo, si us he de ser franc, començo a estar-ne una mica cansat, d’explicar sempre el mateix. Però tant li fa, la política ja ho té, això. Som-hi, doncs, un cop més:

- Fer Montilla President és la manera més clara de visualitzar la igualtat d’oportunitats entre catalans autòctons i arribats de fora.
- Fer Montilla President és la manera més clara de visualitzar que aquest país té voluntat real d’esdevenir un sol país, sense trencaments per raons d’origen ni ideologies.
- Fer Montilla President és la manera més efectiva d’aconseguir que el votant del PSC d’origen espanyol senti la política catalana com una cosa pròpia.
- Fer Montilla President és la manera més efectiva d’aconseguir que el partit polític PSC avanci en la seva diferenciació del PSOE. Mai, ni en els temps de Raimon Obiols, els dirigents socialistes catalans no havien dit les coses que ha dit Montilla.
- Fer Montilla President és una gran manera d’avançar en la desafecció envers Espanya. L’avís de Montilla que “hi ha perill real de desafecció” ha fet, en aquet sentit, molta més feina que totes les proclames independentistes juntes.
- Fer Montilla President és la millor manera per –en paraules de Joan Puigcercós- “cosir el PSC al país”. En aquest cas, l’hàbit sí que fa al monjo.
- Fer Montilla President és la millor manera d’assegurar que un hipotètic PSC a l’oposició no pugui fer marxa enrere i tornar a anteriors posicions marcadament espanyolistes.
- Fer Montilla President és la millor manera d’evitar un possible trencament de la societat catalana. Perquè la independència només arribarà de la mà d’una majoria social. I en aquest cas, cal garantir que els seguidors de Montilla, com a mínim, no s’hi mostraran en contra.
- Fer Montilla President és, també, una manera com una altra de visualitzar que no hi ha una alternativa sobiranista majoritària que, a més, interpreti el País com un tot, no només com la seva barraqueta (encara que l’anomenin “casa gran”).

Amics convergents em diuen que “ho pagarem car”, i que començarem a pagar a les eleccions catalanes del 2.010. És possible, no sóc futuròleg i tot i que estic convençut dels bons resultats d’Esquerra, és innegable que unes eleccions sempre comporten un cert grau d’incertesa. Però fins i tot en el cas que els meus amics tinguin raó, no em puc estar de recordar-los la màxima que un altre bon amic, en Pau Comes, esgrimeix sempre que pot: la regla de les tres “P”.

Primer és el País. Després, el Partit. I per acabar, i només llavors, els interessos -de la mena que siguin- de les Persones que l'integrem. Sé que a alguns els sonarà romàntic, i a d’altres potser fals. Però és que jo, sabeu?, encara crec en la Política. Així, en majúscules. I el que ningú no em podrà negar és que les tesis d'Esquerra, les tesis que Esquerra ha posat enmig del debat polític, estan avançant de manera considerable. Que ho segueixin fent o no de la mà d'Esquerra dependrà, en gran part, de nosaltres mateixos, els militants, i de la capacitat que tinguem per explicar coses que crec que són prou òbvies...