dilluns, 23 de novembre del 2009

CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA, NO CALLAREM!


Dimecres vinent és 25 de novembre, dia internacional contra la violència masclista. Tal i com explicava aquí mateix fa uns dies, dimecres 18 Esquerra va dur a terme un acte amb aquest motiu a nivell nacional. No repetiré aquí totes les intervencions que hi va haver, perquè per a això existeixen els enllaços. Permeteu-me, només, algunes reflexions:

- La obsessió pel "políticament correcte" ens fa, sovint, més mal que bé. Ho dic per l'expressió "violència de génere". És alló de "no volem igualtat? Doncs aleshores, tant poden agredir els homes com les dones". No siguem ingenus, si us plau. Una cosa són els casos esporàdics, una altra cosa és el problema universal. I aquest només té un nom: violència masclista.

- Als qui no dominem la dinàmica judicial ens pot semblar que la violència masclista està més perseguida del que ho està en realitat. Sovint, sentències condemnatòries amaguen mers tràmits formals que acaben en un no-res.

- Sense competències es pot fer sovint més feina de la que ens pensem. Cal, això sí, tenir voluntat per decidir per tu mateix i creure't de debò que estàs desenvolupant estructures d'Estat. En definitiva, saber emprar la política com una eina de superació de les limitacions. És el que està fent l'Institut Català de les Dones amb la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista.

- Els actes polítics no tenen per què ser cap cosa encartronada. Dimecres passat, l'actuació de l'actriu Santa Morel interpretant un monòleg de Bienve Moya va complementar-se perfectament amb la part més política de l'acte, un diàleg entre Marta Selva i Gemma Sahún moderat per Ester Alberich.

- Entre el públic, molts homes. No crec que sigui una qüestió de "mala consciència". És que els problemes socials són cosa de tota la societat.

- Per acabar, una felicitació molt especial per a una dona molt valenta, la Mati Duque, sense la convicció de la qual aquest acte no hauria estat possible. Durant l'acte, a més, ens va mostrar a totes i a tots la seva determinació, duta a terme sovint en circumstàncies no gaire fàcils. L'enhorabona, Matí!

FOTO: MATI DUQUE DURANT LA SEVA INTERVENCIÓ

dijous, 19 de novembre del 2009

HA MORT EL MEU MESTRE


Aquest és un post que hauria desitjat no haver d’escriure’l mai. Ahir va morir Jaume Melendres, dramaturg, director d'escena, novel·lista... i pedagog. Sobretot, pedagog. Potser el títol del post és una mica pretensiós, però jo sempre ho he viscut així: ha estat el meu mestre. Sempre he dit que hi ha tres persones que han influït decisivament en el meu interès pel teatre: el meu pare, que me’l va descobrir, en Joan Raja, company “de generació” amb qui compartíem somnis sobre el que faríem en un futur (i que potser algun dia acabarem fent)... i en Jaume Melendres, el mestre que en la meva etapa a l'Institut del Teatre em va ajudar a ordenar conceptes, a establir prioritats i –tot i el bon teòric que era- a viure la vessant pràctica d’aquesta professió sense perdre’t en absurdes i inútils elucubracions.

Podria estar escrivint hores i hores, però no cal. Em limitaré a recordar aquelles converses de bar que esdevenien per a mi unes classes més, fins i tot millors que les que ens impartia a l’aula, i aquelles ajudanties de direcció que vaig fer al seu costat als tallers de final de curs, començant per una ja mítica La importància de ser Frank, que va acabar sortint de l’aula per fer temporada i gira per teatres comercials.

Després, les anècdotes es van anar succeint. Les resumiré en tres moments puntuals: el primer llibre que vaig publicar, conseqüència del primer premi que vaig guanyar –Variacions irades- el vaig dedicar a en Jaume. Temps més tard, li vaig demanar que me’n presentés un altre –Electronic Money- i em va respondre que sí sense dubtar-ho. Un cop se’l va haver llegit, però, em va trucar per dir-me que no li havia agradat gens i preferia no haver-ho de fer. Podia haver sortit del pas, venir a l’acte i dir quatre frases de compromís. Va preferir ser sincer, i des d’aquell dia el vaig admirar encara més. Per acabar, l’atzar va voler que en Jaume formés part del jurat que em va concedir l’accèssit de la primera edició del premi 14 d’abril, guardó que vaig recollir de les seves mans. Comprendreu que ara, mentre escric unes ratlles que ahir vaig ser incapaç de redactar, l’estómac se’m torni a regirar d’allò més.

Enorme director d’actors, immens dramaturg que ha escrit coses com Meridians i Paral·lels, una peça que diu molt poc d’un país que permet que, tres dècades més tard, segueixi dins del calaix pendent d’estrena, sempre he cregut que la seva vocació de pedagog va impedir la seva “explosió definitiva” en aquells àmbits. De cara al gran públic, s’entén. Perquè, pel que fa a la professió, sé –o almenys així ho vull creure- que tothom sap què acabem de perdre.

Avui em sento una mica perdut.


dimarts, 17 de novembre del 2009

TRENQUEM EL SILENCI


Demà, acte nacional d'Esquerra contra la violència masclista. Al Pati Llimona de Barcelona (C/Regomir, 3), a les 19 h. Interessant taula rodona i representació d'un monòleg de Bienve Moya, l'últim Premi Nacional de Cultura en la categoria de Cultura Popular. Aquí teniu l'enllaç per ampliar-ne informació:
.

diumenge, 15 de novembre del 2009

FUTVÒLEI



Aquest és un post d'aquells dels que no en tens gens clara la utilitat. A hores d'ara, tothom qui pugui estar interessat en el tema ja se n'ha assabentat. Però no me'n puc estar. Recordem els fets:

- Fa 17 anys que existeix una Asociació Espanyola de Futvòlei. Des de fa uns mesos, està en tràmits de convertir-se en Federació. Entretant, és admesa com a membre provisional al si de la Federació Internacional de Futvòlei.

- El mes de setembre d'enguany, la Federació Internacional de Futvòlei admetia, com a membre definitiu, l' Associació Catalana de Futvòlei ja convertida en federació.

- Aquest cap de setmana, la Federació Internacional de Futvòlei ha organitzat al Vendrell un torneig amistós en el que havien de prendre part les seleccions de Brasil, Portugal, França, Suïssa, Espanya i Catalunya. L'equip espanyol s'havia mostrat, des del primer moment, totalment disposat a participar-hi, tot i saber que dissabte havia de jugar un partit contra Catalunya. Segons els seus integrants, es tractava d'esport "i prou".

- A finals d'octubre, el Consejo Superior de Deportes epanyol (CSD) enviava una carta a l'Associació Espanyola de Futvòlei (recordem-ho, després de 17 anys!) amenaçant-la amb "mesures pensals" si s'autoatorgava "la representativitat d'Espanya".

- Sense previ avís, Espanya no es presenta al seu partit contra Catalunya.

- La setmana vinent, la Comissió de Disciplina de la Federació Internacional rebrà, de part dels organitzadors, un informe exhaustiu sobre el que ha passat. Les conseqüències poden anar des de la no acceptació com a membre definitiu de l'Associació Espanyola quan esdevingui Federació fins a la seva expulsió immediata de l'organisme.

Comentari final: les pressions del CSD sobre l'Associació Espanyola són públiques i evidents. Fins ara, els qui se'n reien de l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes argumentaven que només ho aconseguíem en esports folclòrics, ridículs o inventats. Que als de primera línia -futbol o bàsquet- res de res. Que en el més important que tenim -hoquei- hem de jugar la Copa Amèrica perquè no ens volen enlloc més. Si tan poca importància té el que hem aconseguit, doncs, a què ve l'enrenou del futvòlei?

Conclusió: la feina feta conjuntament per la Secretaria de l'Esport de la Generalitat de Catalunya, la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes i les diverses Associacions i Federacions, està essent la que ha de ser. Per dir-ho en la llengua de Cervantes...
Ladran, luego cabalgamos.

FOTO: Diari Avui

dimarts, 10 de novembre del 2009

¡A HACER LA MANO!


Parlament de Catalunya. Arriba una delegació de ciutadans nicaragüencs, de l’ètnia miskito, que vénen a estudiar com ens ho fem aquí per mantenir viva la cultura autòctona. De manera especial, volen analitzar els mètodes de normalització lingüística que s’apliquen a Catalunya, per valorar la possibilitat d’adaptar-los a la seva realitat. Recordem que els miskitos tenen una llengua pròpia, diferent del castellà, en greu perill de supervivència. El màxim càrrec del Govern català que els acompanya, David Minoves, director de l’Agència Catalana de Cooperació, se’ls adreça en català. Com que –evidentment- no el saben, es fa ús del servei de traducció simultània, els costos del qual corren a càrrec del propi Parlament. Com que el servei inclou, pel mateix preu, una traducció d’anada i tornada, i com que les dues persones que tradueixen han de complir amb la seva feina, la traducció es fa també del castellà al català. Lògicament, en aquell moment precís ningú no es posa els cascos.

Fins aquí la cronologia dels fets. Avui, els carrers de Catalunya són plens dels fragments de la roba de tantes i tantes vestiduras esquinçades. Els de sempre han posat el crit al cel, acompanyant-los, al Parlament mateix, d'actuacions d'hipotètic desgreuge envers una gent que mai no es va sentir agreujada. Ells són els moderns, els cosmopolites. Nosaltres els mal educats, els troglodites. Tant li fa. Sabeu què us dic? Que em nego a rebatre coses elementals, que repugnarien la intel·ligència de qualsevol persona... intel·ligent.

Ja va essent hora que ens decidim a caminar amb el cap ben alt, a no demanar perdó per ser, simplement, nosaltres. En ocasions així és quan hom agraeix disposar d’un idioma de tantes i tan variades possibilitats. Perquè, per finalitzar aquest post, només se m’acut acabar com l’he començat. Això si, amb traducció simultània (al títol): A fer la mà!

HAVER-NE, N'HI HA



Que deu ser una traducció més o menys literal de l'haberlas, hailas de les meigas. M'explicaré: el passat 10 d'octubre escrivia un post amb títol erroni, ja que on volia dir "De 10 A 10, 570", hi vaig posar "De 10 EN 10, 570". Fos com fos, el que volia explicar era que el dia 10 d'agost vaig habilitar un nou comptador de visites al bloc, i com que el 10 d'octubre se'n comptabilitzaven 1140, la cosa era clara: el promig dels dos mesos era de 570 visites mensuals. Doncs bé: avui, exactament un mes més tard, arribo a les... 1710 visites! És a dir, altre cop 570. Sigueu sincers/es, si us plau: oi que m'ho feu expressament? És que si no, només queda una explicació: haver-ne, n'hi ha!

diumenge, 8 de novembre del 2009

PERPI... ÑÀ?


Ahir, 07.11.2009, enfilàrem cap a Perpinyà amb els companys d'Esquerra d'Osona Pau Comes i Sergi Tarrés. No es podíem quedar a la manifestació de la tarda en commemoració dels 350 anys de resistència de la identitat catalana a la Catalunya Nord, resistència forçada pel Tractat dels Pirineus, però sí que varem poder assistir al Consell Nacional del matí, i encara tinguérem temps de fer un mos abans de tornar cap el sud.
.
Sense gaire temps per triar, tot just sortir de la reunió varem topar amb un restaurant anomenat "Al Perpinyà", així, amb grafia catalana. Atrets pel nom, hi varem fer cap. No s'hi menjava malament. Un menú normalet a un preu normalet, que som en temps de crisi. Però no és d'això del que us volia parlar, sinó de la conversa amb l'amo havent dinat.
.
Tot va començar amb el pagament del compte amb tarjeta bancària. Trigava una mica, l'home, i quan va veure les nostres cares d'intriga, es va deixar anar en un seguit d'explicacions sobre les connexions telefòniques. Ens havia sentit parlar en català, i tot amablement, endevinant d'on veníem, se'ns va adreçar... en un més que correcte castellà.
.
Finalment, el telèfon va fer el fet. Vaig demanar pel lavabo en francès. Si jo sabia el seu idioma, quina necessitat hi havia que ambdós parléssim en una llengua que no era pròpia de cap dels dos? Em va sorprendre la resposta: Al fons a la dreta, i altre cop a la dreta. En català. Amb molta menys fluïdesa de la que emprava en parlar castellà, però en català.
.
Quan vaig tornar de la toilette, en Sergi i en Pau s'havien embrancat en una animada conversa amb el restaurador. Segons m'explicarien després, l'home els va dir que allí, a Perpinyà, no se sentien francesos, i havien estat parlant una estoneta d'identitats. Vaig arribar a temps per sentir com explicava que els seus molts amics del Principat l'animaven a gosar parlar un idioma que comprenia però encara li feia respecte. No sabia que hi hauria una manifestació, però era conscient, pel moviment en punts estratègics de la ciutat, que en passava alguna.
.
I a l'hora d'acomiadar-nos, la cirereta. L'home, solemnement, ens etziba: I muchas gracias por ayudarnos a luchar contra Francia. Així, literalment. Per uns instants, vaig pensar en aquell jove de 20 anys que fa temps, a l'Alguer, em va dir "nosaltres també som catalans". Es tractava, això sí, de l'única frase que era capaç de dir en la llengua de Verdaguer. La resta, Petrarca i més Petrarca.
.
Què voleu que us digui? Acuseu-me del que sigui, però no sé què prefereixo: si aquest rossellonès que lluita en castellà per la seva identitat catalana, o aquell que ha conservat la llengua dels avis però se sent imbuït de la grandeur. Bé, sí que ho sé. Estic convençut que quan torni d'aquí a un temps a la Fidelíssima vila de Perpinyà, si tinc la sort de trobar-me de nou amb ell -és curiós, ara m'adono que no sé com es diu- serà capaç de dir-me en català alguna cosa més que al fons a la dreta, i altre cop a la dreta.