dimecres, 7 d’octubre del 2009

JORNADA HISTÒRICA A VIC. CAPÍTOL 2: "VIC DECIDEIX" ES POSA EN MARXA


Quan d'aquí a un temps recordem com va anar de bé la jornada de la consulta popular a Vic, la conversa començarà sempre amb una data: 07.10.2009. Fa menys de dues hores que s'ha acabat la reunió de constitució de la xarxa "Vic decideix", que ha de coordinar tot el procés. A la mesa, el portaveu d'"Osona decideix", Jeroni Vinyet; el coordinador de "Vic decideix", Lluís Casellas -aviat triarem també portaveu-; i Alfons López Tena, un dels cervells pensants a nivell nacional.
Dues conclusions, per no estendre'm massa. En primer lloc, els objectius mínims: un 50% de participació i un 55% de vots afirmatius. I per què aquestes xifres? Molt senzill: són les condicions que va posar la UE a Montenegro per esdevenir independent. Si volem tenir ressò internacional, aquest és un gran argument. En segon lloc, i degut a un seguit de circumstàncies que farien massa llarg el post, una certesa, segons López Tena: arreu del territori, el punt on es considera que es compta, a hores d'ara, amb les millors condicions per fer-hi la consulta és... Osona i, evidentment, Vic.
Fins ara, tot ha estat teoria. A partir d'ara, el país mirarà cap aquí. No el podem defraudar.

JORNADA HISTÒRICA A VIC. CAPÍTOL 1: MOCIÓ APROVADA


Aquest és un dels posts més curts que hauré escrit mai, perquè la importància del que s’ha votat avui resideix en el que passarà a partir d’ara. Si la consulta per la independència esdevé un èxit a Vic, que ho serà, haurem fet un salt qualitatiu del que se’n beneficiarà tot el país.

Felicitats, electes municipals! Heu estat a l’alçada (la majoria). Felicitats, ciutadanes i ciutadans! Ha arribat la vostra hora.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

PREMIS NACIONALS DE CULTURA 2009

Ahir, 3 d'octubre, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) va lliurar els Premis Nacionals de Cultura 2009, esdeveniment que enguany ha passat a formar part de les responsabilitats del nou organisme. L'acte va tenir lloc a l'Auditori Enric Granados de Lleida. Resumint, va ser un èxit. Com que els mitjans ja se'n faran el degut ressò, em limitaré a comentar tres aspectes que no seran, segur, els que més sovintejaran a les cròniques.

1.- La diversitat de persones, trajectòries i ideologies premiades:

Mentre les i els guardonats desfilaven per l'escenari, no podia evitar -suposo que com tothom- un major o menor grau d'empatia envers cadascun d'ells, la seva obra i el que representaven, tant a nivell humà com ideològic. Aquesta és justament una de les característiques més positives de tot plegat: no som una cultura monolítica, no som una societat planificada. La nostra diversitat és la nostra força.

2.- La pròpia denominació del guardó:

Es tracta dels "Premis Nacionals de Cultura", no dels "Premis de Cultura a Catalunya". Això permet que passin coses com la concessió, enguany, del "Premi Nacional a la difusió social de la llengua catalana" a Octavi Serret i la seva llibreria de Vall de Roures, a la comarca del Matarranya. És una via encara poc explotada, aquesta de la nació en el seu conjunt, però res no ens impedeix aprofundir-hi.

3.- L'organització:

No sortiran a les notícies, però són el cor de la festa. El nucli dur de l'acte. Com ja hem dit, el CoNCA s'ha responsabilitzat dels Premis i tot el que comporta la seva logística, des de la tria del jurat fins a l'acte final. Conselleres i consellers de l'organisme van lliurar físicament els premis. Cal que ens anem familiaritzant amb la feina del CoNCA, que ens el creguem, i per això és positiu que el visualitzem. Però hi ha un detall que no arribarà mai a l'opinió pública: allò que se'n diu "entre caixes". L'esplèndid grup de gent, sorgit de l'equip tècnic del CoNCA, que sota la coordinació de la Montse Majench treballa durant mesos per arribar al moment culminant, durant el qual segueixen controlant tots els detalls perquè la resta de mortals puguem gaudir d'actes com el d'ahir. Elles i ells també posen el seu granet de sorra, que en aquest cas és gairebé una duna, per la potenciació de la nostra cultura. Moltes gràcies!

FOTO: DETALL DEL VESTÍBUL DE L'AUDITORI ENRIC GRANADOS DE LLEIDA ABANS DE COMENÇAR L'ACTE

dilluns, 28 de setembre del 2009

WWW.EL9NOU.CAT


Avui he encarat el dia amb la sana intenció d'escriure un post de benvinguda a la versió digital del bisetmanari "El 9 Nou". Quan m'hi he posat, però, ho he aturat de cop. Corria perill de rebre acusacions d'"autobombo"... Resulta que al web -per cert, molt reeixit- hi ha un apartat anomenat "Espai obert", que pot incloure referències a blogs comarcals, i ves per on... hi sortia el meu! Inaugurar una cosa així fa basarda, us ho ben juro, però unes quantes hores més tard he aconseguit superar la sensació de bloqueig, i aquí teniu el post. No és gens original, ja ho sé, avui hauran rebut i encara rebran un fotimer de felicitacions, però que voleu que us digui... a mi, és que la gent del 9 em cau força bé. I després d'això d'avui, ja us ho podeu imaginar. Així doncs, Comajoan, Espuny i companyia: moltes felicitats i molta sort! Us la mereixeu...

dimecres, 23 de setembre del 2009

ADÉU, ICV

Fa ja 15 anys que no comparteixo camí amb vosaltres, però el sentiment no havia estat mai de rebuig absolut... fins ara. Encara hi tinc amics, entre vosaltres. Alguns, ho seguiran essent tota la vida. Són gent que porten amb orgull el seu historial polític, que passa, per exemple, per fites com la fundació del PSAN. Però són sentiments individuals. A nivell col·lectiu -i ho sento, perquè puntualment m'havia arribat a sentir indirectament orgullós d'alguna de les vostres actituds- només puc parlar, com us deia en començar, de rebuig. Total i absolut. Són un seguit de petites coses, coronades aquests dies per la vostra actitud davant de les consultes "estil Arenys". Ja ho sé, que ICV, en tant que formació, no és independentista. Com CiU. El que passa és que, quan jo us tractava, teníeu una diferència fonamental amb els convergents: admetíeu totes les posicions. Teníeu, és cert, militants intransigents -com en té tothom- però les tesis oficials del partit eren clares: ser d'esquerres representava respectar la lluita per tots els drets, individuals i col·lectius. Inclòs, no cal dir-ho, el dret a l'autodeterminació. Avui, als ajuntaments, us esforceu a fer-nos creure que el seguiu defensant, aquell dret, i tot seguit voteu en contra de les mocions. Avui, el vostre encara màxim dirigent, en lloc de defensar el dret de les persones a expressar-se democràticament en llibertat, en lloc de facilitar que es pugui debatre democràticament sobre opcions del tot legítimes (com tantes altres que defenseu en el vostre ideari), ens acusa de batasunos, tot fent insinuacions més pròpies del PP. Arriba a dir fins i tot que a Madrid es posen contents, quan tothom sap que el tema Arenys els ha sentat com una puntada allí on tothom sap.

No, ICV. Ja no us puc creure. Ja no us podem creure. Quan algú defensa l'exercici d'un dret per a totes les nacions del món excepte la seva, que s'ho faci mirar. No us estem reclamant només que ens deixeu expressar la nostra voluntat d'independència, el nostre desig de llibertat. Us reclamem que deixeu que tot un país s'expressi. Encara que sigui per dir que no. En això consisteix la democràcia, veritat? Si més no, és el que dèieu abans, quan només us calia parlar... Adéu, ICV.

HABITACIÓ MOLT VENTILADA

No hi poso la imatge real, perquè m’ha fet cosa fotografiar-lo: tothom té dret a la seva intimitat, encara que en aquest cas l’exposés als quatre vents. De tota manera, la visió no diferia gaire de la que il·lustra el post: un matalàs de matrimoni. Hi falta, això sí, la persona que hi jeia. Una persona que, a poc a poc, s’incorpora, es desentumeix, i resta assegut –és un home- al matalàs, contemplant els voltants. Són les 7,55 del matí d’avui dimecres, i els voltants són ni més ni menys que la Rambla de Barcelona. Baixant a mà esquerra, uns metres més avall del cafè de l’Òpera. Un home que no encaixaria amb la imatge típica del captaire, ha decidit estendre un matalàs enmig del carrer més famós de la ciutat i –suposo- hi ha dormit (vestit, això sí) fins gairebé les 8 del matí. Em resisteixo a fer-ne cap valoració, no vull caure en un exercici de fàcil demagògia. Deixo constància, això sí, de la meva més absoluta sorpresa.

diumenge, 20 de setembre del 2009

AIXÒ NO ÉS FUTBOL














Ja sabem que el futbol ho omple tot, tant que d'un partit se'n poden fer mil i una interpretacions molt més enllà del fet esportiu. Aquesta característica, però, no és exclusiva de l'anomenat -si més no a casa nostra- "esport rei". Sense anar més lluny, aquest cap de setmana n'hem tingut i tindrem un parell de bons exemples: d'entrada, l'europeu de bàsquet. Final, Espanya-Sèrbia. Interpretació més enllà de l'esport? Molt senzill: la gran festa de l'imperialisme més tronat. Dos dels estats més intransigents pel que fa a les identitats nacionals -pensem en Kosova- tindran la seva festa particular. Que lluny que ens queda, oi? Segur que parlem d'Europa?
Segon exemple, l'hoquei. El Vic arrabassa el primer títol de la temporada, la supercopa d'Espanya, al Barça i en el seu propi feu. Dos equips que encarnen indiscutiblement -amb totes les diferències que es vulguin- la representació del fet català, disputant-se un trofeu que si aquella identitat fos plena no els caldria jugar mai. Podríem dir-ne, per contraposició a l'exemple anterior, la festa de l'antiimperialisme. Algú em dirà que tot plegat ho faig entrar amb calçador, però què voleu que us digui, aquests sí que els sento a prop. Això sí que passa a Europa. A la del futur, si més no. Perquè l'altra Europa representa la del passat. Un passat que, tard o d'hora, ens acabarem espolsant.