JA SÓC UNA MICA MENYS INÚTIL

Anem millorant! Ja sé que per als que teniu una mica més d'idea que jo en això dels blogs -és a dir, gairebé tothom- un comptador de visites deu ser una cosa elemental. Jo no en tenia, i no tenia clar com tenir-ne. Avui m'hi he barallat una estona i me n'he sortit. Potser és un pel massa gros, però em nego a refer tot el procés. El següent pas serà començar a entaforar-hi un o més enllaços d'alguna mena, i al final potser aconseguiré fins i tot que s'assembli a un blog de debò. És clar que tot té la seva part negativa, i potser m'acaba agafant una depressió de cavall quan m'adoni que només em visito jo i encara gràcies... però diuen que qui no s'arrisca no pisca. Endavant les atxes!

"EL PROFE": AIXÒ JA NO ÉS EXCEPCIONAL

Potser em diran que en parlo massa. De fet, és el tercer post que hi dedico. Però és inevitable. Caldrà concloure que el que primer va semblar una excepcionalitat, un èxit que, com diu el tòpic, va sorprendre la pròpia empresa, ha adquirit ja la categoria de "normal". Dissabte passat (28 de març) l'obra "El profe" de la companyia osonenca "Teatre eSseLa" arribava a Calldetenes. L'espectacle ja s'havia vist abans a la comarca. Dos cops a Montesquiu, un a Torelló i, tot just el 20 de febrer passat, a Vic, on va omplir a vessar el Centre Cívic del Remei-Estadi. Doncs bé: al Teatre Auditori de Calldetenes s'hi van aplegar més de 300 persones, en una nit que plovia a bots i barrals. Veure-ho per creure-ho. En sortir, tothom comentava el mateix: "quin paperàs que fa en Pep Simon!". Afegim-hi una acuradíssima direcció, i el que dèiem: normal, encara que en teatre aquesta normalitat esdevingui excepcional...
Ah, i per a qui no l'hagi vist encara hi haurà una altra oportunitat a la comarca: el proper setembre, "El profe" visitarà Can Costa i Font, a Taradell. Normal?

FOTO: Teatre Auditori de Calldetenes

HISTÒRIES QUE S’ACABEN

Acabo d’arribar de l’acte de comiat a en Ricard Salvat. El coneixia des de fa alguns anys, tot i que, evidentment, no tants com el meu pare, amb qui el Dr. Salvat havia fet teatre de jovenet. A banda d’unes paraules puntuals que, posant tothom al mateix sac, esdevenien injustes, crec, amb l’actual Conselleria de Cultura, ha estat un acte carregat d’emocions. Jo no em podia treure del cap un detall autobiogràfic: la primera obra meva muntada per professionals, que es va estrenar a l’Espai Lliure i va anar després a l’Artenbrut, va ser produïda per l’AIET, associació presidida per en Ricard Salvat, i la va dirigir en Jordi Mesalles. En menys de tres anys i mig han desaparegut tots dos. Darrerament, actes d’aquesta mena s’estan fent dolorosament habituals.

És cert que discrepàvem en unes quantes coses, amb el Dr. Salvat, com és el cas d’algunes de les seves observacions en relació al TNC. És cert que m’agradava més com a teòric del teatre –no només del català- que com a director d’escena. Però no ho és menys que, com ha recordat avui tothom, sense ell i la seva feina el nostre teatre no seria el que és ara. I jo, personalment, li he d’agrair encara un detall que pot semblar insignificant, però que per a mi no ho és: quan el vaig conèixer vaig veure immediatament que tractava gairebé tothom de vostè. Encara no sé per què, me li vaig adreçar tutejant-lo. Tot i no tenir mai una relació estreta, sempre més em va parlar de tu.

L’obra de la gent està –o hauria d’estar- per damunt de desencontres personals que impedeixen refer ponts derruïts. En el cas del Dr. Salvat suposo que ara, un cop mort, tindrà l’etern homenatge pendent. És l’última idea que em ve al cap mentre penso que he equivocat el títol del post, tot i que ja no el penso refer: encara que soni a tòpic, la història no s’ha acabat, Ricard. Ens queda el teu mestratge.

Per cert... una de les seves filles, per acomiadar l'acte en nom de la família, ha llegit uns versos de la vigatana M. Àngels Anglada.

HISTÒRIES QUE (RE)COMENCEN

Ahir, dimecres 25, la secció local d’Esquerra a Vic presentava Joan Ballana com a nova incorporació al projecte. No repetiré aquí el seu perfil, trajectòria i biografia. A banda de ser una persona prou coneguda públicament, ja hi ha qui se n’ha ocupat de fer-ho durant aquestes últimes hores. Vull, simplement, donar-li la benvinguda.

En Ballana reuneix tres característiques que ahir, durant la roda de premsa, van ser exposades a bastament en diverses intervencions: persona d’esquerres, sobiranista i –igualment important- enamorat de la seva ciutat. Segurament hi haurà coses en les que no coincidirem del tot –el tractament del tema de la immigració, per exemple- però és evident que si l’independentisme aspira a esdevenir majoritari cal que guanyi adeptes arreu, fins i tot si no s’incorporen específicament al teu projecte. En el seu cas ha fet les dues coses: explicar públicament que “alguns ja ens hem desacomplexat”, i sumar-se a la “casa gran de l’esquerra” que hom reclama darrerament. Deixeu-me dir –i qui vulgui ja m’entendrà- que fa temps que per aquests barris vigatans no anem precisament sobrats de notícies engrescadores. Potser sí que ens vindrà bé un revulsiu. Benvingut, company.

FOTO: osona.com

COMPROMÍS

No pot ser. No té sentit obrir un bloc i fer-hi una entrada cada 3 mesos. Des d’avui em comprometo a fer-ho un cop per setmana. A partir d’aquí, si arribem a més benvingut sigui. I si no arribem ni a això, serà qüestió de replantejar-s’ho...